Pompeu Fabra, el constructor del català deshispanitzat, no inclogué pregó en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932), sabent que era un hispanisme i que la llengua genuïna n’havia dit sempre crida. L’hi va introduir la Secció Filològica no sé dir quan. El veig en el Fabra, en el meu exemplar de la cinquena edició de 1968, amb la marca [cast] i remetent a crida. El DIEC2 continua igual: pregó remet a crida, que és la paraula definida i —se suposa— preferida. Pregón és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, exceptat el portuguès (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides. De la mateixa arrel surt preconitzar (praeconizare), paraula contra la qual no hi ha res a dir, mentre no sigui usada com a sinònima de pronosticar. Pregón inicialment (i ja en llatí) significava pregonero, el qui fa pregones, com mandón és el qui mana i fregona, la qui frega. Després —ràpidament— passà a significar la mateixa crida, i aparegué pregonero. En català, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803-1805), i el derivat pregoner no apareix fins al diccionari de Labèrnia (1840).

No sé quins motius devia tenir la Secció Filològica per a incloure en el diccionari un castellanisme com pregó, sabent que era castellanisme, com demostra la mateixa marca que s’hi va adjuntar. Potser el criteri aquell de «la gent ho diu», que ha estat argument conductor de l’acolliment d’una allau d’hispanismes introduïts de manera incessant en el corpus lexical de referència per als catalanoparlants.

Les crides tenien la seva justificació en antigues societats majoritàriament illetrades. No podent transmetre per via escrita les comunicacions que les autoritats volien adreçar al poble, un representant d’aquestes autoritats, armat amb trompeta, tambor o altre instrument sorollós, anava per les places o carrers llegint en veu potent allò que l’autoritat volia fer conèixer a la gent. Les crides desaparegueren de les societats modernes, capaces d’accedir als afers d’interès per la lectura. Però la paraula espanyola pregón, i la seva còpia catalana, han restat per a designar el discurs que una personalitat llegeix davant un auditori en el començament de les festes o esdeveniments singulars. No sé si en altres països europeus les festes, les fires o altres esdeveniments semblants comencen amb el discurs que en espanyol es diu pregón. Algun lector més informat potser ens ho aclarirà. En cas afirmatiu no crec que aquests parlaments tinguin el mateix nom que les antigues crides de trompeta o tambor (francès cri, anglès cry —entre altres sinònims—, italià bando, etc.). L’espanyol ha fet una extensió semàntica bastant lògica i comprensible, i el català també la pot fer, tenint en compte la importància de les antigues crides i la semblança d’aquestes amb els parlaments actuals (una crida a la participació). Encara que no és estrictament obligatori: qui sap si sense dependència de la societat espanyola ara usaríem per als discursos rituals del començament de festes una paraula distinta de les velles crides dels agents de l’autoritat. Nogensmenys, acostumats com estam a dir-ne pregó, l’adopció de la paraula crida sembla quelcom viable i pràctic.

I de les persones que fan les crides com en direm? Aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor es deien de diverses maneres. Una és la mateixa paraula crida, amb extensió semàntica metonímica. El (de vegades la) crida. L’Alcover-Moll en porta exemples clars: «La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida» (Tirant). Un altre mot és cridador, com també ens mostra el mateix diccionari, que el defineix com a «Qui té per ofici o encàrrec fer les crides públiques, castellà pregonero». És una paraula amb paral·lels en les altres llengües de l’entorn: francès crieur, anglès town crier. L’italià fuig de la noció de cridar i en diu banditore, format sobre el seu bando (crida). Notem que ban en la llengua antiga, no interferida, és una ordre o prohibició amb amenaça de càstig o el mateix càstig (pecuniari). A Mallorca l’encarregat de fer les crides era el saig, un oficial de justícia civil amb unes funcions semblants a les de l’actual policia. Per això la gent associa les crides amb el seu executor, el saig. A altres llocs el lector de la crida es deia nunci, una paraula evidentment relacionada amb anunciar. I aquí hem de reconèixer una dificultat. Substituir pregó per crida és molt fàcil, però trobar un substitut per a pregoner ja no ho és tant. Però hauríem de temptar de trobar-hi una solució no interferida. Cridador pot sorprendre, amb el cervell tan avesat a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola. Ens movem, doncs, entre diversos possibilitats i encara una altra, proposada en un comentari en aquest mateix post: un circumloqui com l’encarregat de fer la crida. Ho deixaria un poc obert, esperant de reflexionar-hi més entre tots.

Immersos i confortables en la dependència de la llengua veïna, aquesta proposta és de difícil vehiculació. Hi ajudaria molt el fet que algun mitjà de comunicació decidit i compromès amb la llengua genuïna —ara com ara només coneixem Vilaweb— es decidís a fer servir crida en lloc de l’inoportú pregó. Deu ser l’única manera.

[Actualització]

Saber quina és la primera documentació escrita d’un mot és una cosa molt difícil. Per això, davant la dificultat de tenir en compte tot el que s’ha escrit, i encara que ara els corpus textuals informatitzats ens ajuden molt, sovint els filòlegs resolen la qüestió de la primera documentació d’un mot acudint a la primera documentació lexicogràfica (el primer cop que el mot apareix a un diccionari), suposant que els diccionaris recullen els mots existents en el moment de la seva elaboració. Per això, pel que sabíem fins ara de pregó (una citació del DCVB del 1591 i poca cosa més) aquest ha estat considerat com un castellanisme.

El filòleg i historiador Tomàs Vibot ja em va advertir que en documents antics que havia pogut llegir apareix el mot pregó. D’altra banda, Bartomeu Mestre, fent recerca sobre les Germanies, va trobar el mot pregó, i també el verb pregonar, profusament documentats en aquell moment (començament del segle XVI), com mostra en aquest article. No solament això sinó que aporta documentació del mot pregó en el segle XIV i el fet que a tots els Països Catalans hi ha llibres de pregons a partir del segle XV, i a Mallorca cap al final del segle precedent.

Tot això ens ha de fer revisar el que es diu en aquest meu article. És palès que el mot pregó i derivats tenen arrels antigues. Una altra qüestió és el possible caràcter d’hispanisme que el mot pugui tenir. L’il·lustre lexicògraf Germà Colon està convençut de l’existència de castellanismes ja en el segle XIV (amo, mosso, casar-se, etc.). És una qüestió que ni ara ni potser mai no aclarirem, però la conclusió assenyada és que cal abandonar l’animositat contra un mot tan antic.

És en discussió si quedar és hispanisme o no ho és. L’Alcover-Moll adopta una posició prudent: «del llatí quietare, ‘calmar, posar en repòs’, probablement per conducte del castellà quedar». Això malgrat que Antoni M. Alcover n’havia defensat la genuïnitat amb la seva coneguda vehemència. Coromines tampoc no ho va arribar a aclarir, cosa que mostra que la qüestió és complicada. En el Diccionario crítico y etimológico castellano e hispánico sosté que quedar en català és hispanisme («aunque ya del todo arraigado») i qualifica d’inconsistents els arguments del filòleg manacorí en favor del caràcter castís del vocable. Fins i tot usa un argument de la gramàtica històrica: la vocal tònica de queda hauria de ser oberta en català central i neutra a les Illes. Més tard, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana canvia parcialment d’opinió i defensa l’autenticitat de quedar, «com ja havia endevinat Mn. Alcover». En català medieval existeixen aquedar i quedar, derivats de quet (< quietus) i amb el significat de ‘estar quiet’, ‘estar aturat’, el mateix significat que té el mot quedar en l’espanyol primitiu. Ara bé, Coromines reconeix que el pas al significat de ‘restar’ o ‘romandre’, significat desenvolupat en castellà, s’introdueix en la nostra llengua per una forta empenta de l’espanyol «durant l’època en què aquesta llengua començà d’influir en el català per raons ben conegudes de tothom». Deixant a part un exemple en un document de 1594, fins al segle XVIII la paraula quedar, amb el significat de ‘restar’ no apareix normalment documentada. I, com podem suposar, en els denominats segles baixos el vell quedar (estar quiet) estava força oblidat, llevat d’alguns usos residuals encara en vigor. Tot fa suposar, doncs, que un català deslliurat de la pressió de l’espanyol difícilment faria un ús normal de la paraula en qüestió.

Però la qüestió més inquietant no ha de ser quin és l’origen de quedar, sinó unes altres. Primer, el fet que els sinònims restar o romandre, clarament més genuïns, han estat massacrats els darrers trenta anys pels qui controlen la llengua dels mitjans de comunicació principals, i això ha fet que morissin d’inanició —allò que Coromines, en els Lleures, cridava a evitar— en el parlar de la societat catalana educada (educada en català vol dir culta). I, cosa potser pitjor encara, en el transcurs del temps el quedar espanyol ha sofert una intensa evolució semàntica i sintàctica, un desplegament fabulós d’usos nous, que més tard o més prest han acabat essent imitats pels catalanoparlants. Fins al punt que ara no sabríem parlar si ens obligaven a passar sense aquests nous usos sintàctics i semàntics, sense els quals, tanmateix, passen perfectament totes les altres llengües romàniques. Un d’aquests fets és l’ús pronominal de quedar, propi de l’espanyol, que ens fa incórrer en calcs com quedar-se de pedra o quedar-se el canvi o quedar-se amb algú (enganyar-lo). Cal dir que els usos pronominals entraren a les terres continentals segurament al segle XIX. Perduts els referents, els codificadors els han admesos sense cap problema. A les Illes, però, no hi han entrat fins a la darrera generació, la de la gent nascuda a la segona meitat del segle XX, que també ha rebut un caramull de nous hispanismes de tota mena.

Tot això és una mostra contundent de com una llengua pot esdevenir una còpia d’una altra i de com aquesta altra pot emmotllar el pensament dels subordinats. I també és cert que desfer el camí d’interferència corregut és francament difícil. Substituir una paraula per una altra (barco – vaixell) és molt fàcil, però canviar estructures sintàctiques i semàntiques —és a dir, mentals— és notablement difícil. La llengua de qualitat requereix un esforç que topa amb les tendències al mínim esforç de molta gent. Més difícil és si no hi ha models de referència i si aquesta cultura del mínim esforç està estimulada per un discurs abandonista com el que mantenen i difonen la major part dels qui s’han apropiat el control de la llengua pública.

Per als qui valoren la cultura de l’esforç i la qualitat de la llengua, a continuació hi ha unes equivalències —orientatives— entre els usos que avui dia són generals i unes solucions alternatives basades en usos lliures d’interferència. Naturalment, no pretenc fer desaparèixer el verb quedar d’una bufada ni amagar que entre els usos interferits es poden fer distincions, igual que es poden fer tractaments diferents segons els registres. Per descomptat no tots els quedar ara en ús es poden substituir per restar o romandre: hi ha moltes altres possibilitats que el bon sentit lingüístic de la gent ha d’anar explorant. Amb els vostres comentaris en descobrirem més i enriquirem aquesta llista.

1. Restar
Queden quatre panets
Resten quatre panets

Ens queden dues hores per a acabar
Ens resten dues hores per a acabar

Aquesta part ha quedat sense pintar
Aquesta part ha restat sense pintar

Queda un mes per a acabar el curs
Resta un mes per a acabar el curs

2. Romandre
El president anà a l’exili i els ministres quedaren al país
El president anà a l’exili i els ministres romangueren al país

3. Resultat
El llibre ha quedat perfecte
El llibre ha sortit perfecte

4. Comportament
El ministre ha quedat molt malament
El ministre ha fet molt mala impressió

Ha quedat com un porc
S’ha comportat com un porc

Quedarem en ridícul
Farem el ridícul

5. Caure
Aquesta camisa no et queda gens bé
Aquesta camisa no et cau gens bé

6. Estar situat
Per on queda el bar?
On és el bar? / Per on cau el bar?

7. Acordar de reunir-se amb algú
He quedat amb en Joan
M’he de veure/reunir amb en Joan
Tinc un apuntament amb en Joan

Millor que quedem per a dissabte
Millor que ens vegem dissabte

8. Acabar
Aquell projecte ha quedat en res
Aquell projecte ha acabat en no res

9. Acordar
Havíem quedat que això no és correcte
Havíem convingut que això no és correcte

En què quedam?
Què acordam?

10. Per mi no quedarà
Jo faré tot el que pugui

No quedarà per falta de voluntaris
Els voluntaris no seran cap problema

11. Ús pronominal (permanència)
No us quedeu al marge
No resteu al marge

El dia de les eleccions es van quedar a casa
El dia de les eleccions van restar a casa / van romandre a casa / van estar a casa

12. Ús pronominal (esdevenir)
Va quedar-se cec
Va tornar cec

13. Ús pronominal (retenir)
Quedau-vos el llibre / amb el llibre
Guardau el llibre / El llibre pot ser vostre

14. Ús pronominal (preferir)
Em quedo amb la proposta de na Maria
M’estim(o) més la proposta de na Maria

15. Ús pronominal (burlar-se)
No et quedis amb mi [familiar]
No et fotis de mi

Els mitjans públics que depenen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, etc.) s’ajusten a un model de llengua definit en el portal És a dir (esadir.cat), que fa poc ha celebrat deu anys, entre acaronaments dels directius de l’ens i de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest model s’inscriu en una certa línia ideològica —iniciada amb el mateix naixement dels grans mèdia en català— que treballa per a vehicular un català acostat al col·loquial de cada lloc, en aquest cas de Barcelona, i «recuperar» una «llengua real» que anava transformant-se i agafant una forma més nacional en virtut del projecte estandarditzador engegat al començament del segle XX. Un dels elements principals que conformen la «realitat» d’aquesta llengua «real» són els hispanismes de tota mena que són resultat d’uns quants segles de subordinació; i un dels elements centrals d’aquell projecte estandarditzador era la reversió de la hispanització en la mesura en què en cada moment fos possible.

El model lingüístic formalitzat a l’És a dir es declara seguidor de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, cosa a què, d’altra banda, no pot escapar, perquè la llei 8/1991 de 2 de maig sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans l’obliga a seguir aquesta autoritat. Tanmateix, els responsables d’aquest manual d’estil s’aparten considerablement de la normativa de l’Institut, un fet segurament inadvertit per la major part de la població i, fins i tot, per molts dels qui acaronaren el web en el seu desè aniversari. Això s’afegeix al fet que els qui controlen la llengua d’aquests mitjans apliquen el principi segons el qual entre dues paraules acceptades per la normativa, una de les quals és un hispanisme, s’usa sistemàticament aquesta i no l’alternativa genuïna. Això ha exclòs de la llengua d’aquests mitjans paraules preferides per la tradició estandarditzadora precedent o considerades preferents en el mateix diccionari normatiu, com cercar, signar, vaccinar, etc. La conseqüència de tot és un model lingüístic que sintonitza més amb el procés d’hispanització del català que amb l’elaboració fabriana de la llengua que anava assolint uns resultats magnífics, malgrat el desastre de la dictadura franquista.

En aquest petit treball analitzam la part del lèxic. En el portal n’hi ha més de quatre mil entrades, una bona part de les quals fan referència a qüestions  encara «no resoltes» per l’autoritat acadèmica. S’hi proposen, d’una banda, solucions que no tenen cap problema per a ser utilitzades en català i, d’una altra banda, hispanismes «reals» per als quals l’autoritat acadèmica podria proposar una alternativa. Tanmateix, a banda dels punts «no resolts», en molts de casos els autors del portal admeten —ço és, promouen en uns mitjans públics— multitud de castellanismes clarament rebutjats per la normativa, a partir dels seus gustos i de la seva ideologia. L’etiqueta que fan servir sistemàticament —no recollit al DIEC— no és innocent: posa l’accent en la idea de cosa no resolta, i que els lingüistes dels mitjans de comunicació han de resoldre, l’encertin o no, i dissimula aquella voluntat de fer passar les pròpies preferències per davant una normativa que ve d’un gran consens social.

Aquí no volem fer cap valoració de les solucions adoptades pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Tampoc no pretenem donar una solució a les qüestions que no resol el DIEC, sobretot pel que fa a un bon nombre d’expressions o locucions, que es poden resoldre de maneres diverses. A les taules que vénen a continuació només volem mostrar l’abast de la discrepància entre aquest diccionari i allò que es promou en la que es considera la ràdio i la televisió nacionals de Catalunya.

A la taula següent es mostren aquells hispanismes que són admesos amb les marques ús restringit o col·loquial. No resta clar, però, en quins programes o moments es poden usar aquestes formes. En el llibre d’estil es parla de nivells de formalitat mitjana (entrevistes, tertúlies, debats, etc.) que admeten trets col·loquials. Creiem que es tracta d’una via de difusió d’hispanismes, molt rebutjats pels parlants sensibles a la correcció, esquivant la reacció que pugui venir. És la llengua col·loquial com a porta d’entrada cap a l’ús general (especialment amb paraules com alfombra, bolso, candau, despedir, decepcionar, disfrutar, gasto, invadir, làmpara, quarto, tonto, trajo, tuberia, xivato, xulo, etc.). Moltes de les paraules de la taula següent són mots d’argot específicament espanyols que sovint no tenen equivalent en català ni en altres llengües. Cal no fer un drama d’aquest fet ni de si en el seu lloc s’ha d’emprar un terme més neutre sense les connotacions del mot espanyol, com farien altres llengües. Les llengües no són  equivalències exactes entre taules de mots. En tot cas les paraules que oferim a la columna de la dreta són purament orientatives, car no és ara el nostre propòsit de trobar solucions definitives per a aquests problemes.

Hispanismes a part, l’És a dir també promou diverses formes no normatives (dialectalismes, col·loquialismes, etc.), en qualsevol registre, llevat de les dues primeres de la llista següent, que tenen la marca ús restringit.

I, finalment, tenim un capítol important de paraules excloses de la llengua dels mitjans de la Corporació. Porten les etiquetes ús inadequat i ús abusiu.  Les primeres són completament rebutjades i no s’hi senten mai. Les segones, a la pràctica, tampoc no s’hi senten (amb l’excepció dels adverbis en -ment, difícils de controlar), perquè suposam que són eliminades pels correctors, o bé aquests ja han ensinistrat els redactors i locutors a no usar-les. Realment és mal d’entendre que paraules com assolir, cercar, esmentar, gaudir, preocupar-se, quasi, succeir, tanmateix i altres, completament assumides pels catalanoparlants educats, puguin tenir tanta animadversió entre alguns professionals de la llengua.

Publicam aquí l’article aparegut en el n. 41 de la revista Llengua i Treball (octubre 2015). Les limitacions d’espai d’aquella publicació de paper van exigir de fer una certa reducció del text original. Com que aquí no tenim problemes d’espai, oferim el text sencer.

Reformar la normativa? Parlem-ne

Ara es torna a parlar de reformar la normativa de la llengua catalana. És un flux de pressió constant sobre els responsables d’aquesta normativa, que espera aconseguir (i, de fet, aconsegueix) alguns resultats. Ens diuen que la normativa està desfasada, que la llengua del carrer no la segueix, perquè en alguns punts és difícil, complicada i inoperant. Però aquesta és una manera errònia d’abordar la qüestió.

Quan es va establir aquesta normativa, durant les primeres dècades del segle XX, el català tenia darrere uns quants segles de subordinació a l’espanyol (i al francès, a la part nord del país). Això tenia per conseqüències una llengua fortament interferida per l’espanyol i la manca d’un model formal assumit pel gruix de la població, atès que l’estàndard espanyol havia suplit el corresponent català en tots els àmbits en què un estàndard s’utilitza. El català era bàsicament un col·loquial fragmentat en nombrosos dialectes. Vam tenir la sort que sorgí un projecte clar de construcció d’una llengua nacional, no subordinada a l’espanyol i més en sintonia amb les solucions de les llengües europees —de les quals l’espanyol sovint se separa— i amb un model estàndard referencial al servei de l’expressió clara i de la comunicació funcional. La implantació social d’aquell model, ben diferent de la llengua del carrer, era difícil: era un moment en què no hi havia mitjans de comunicació de masses i l’ensenyament era en espanyol. Però el model va ser molt ben acollit per la societat culta catalana, que hi posà entusiasme i patriotisme, perquè era un model de llengua per a la dignitat del país. Amb aquell entusiasme i patriotisme, si haguéssim tingut escola i mitjans de comunicació com els d’ara, l’estàndard de Fabra i el seu entorn hauria avançat de manera extraordinària.

Interessa dir, i aquesta és una de les claus de la qüestió, que aquell projecte era progressiu, sobretot pel que respecta a la deshispanització. Una empresa tan gran i complexa forçosament s’havia de fer amb molt de temps. Calia avançar en el coneixement de la interferència —Fabra només en pogué desvelar una part—, i a mesura que avançava aquest coneixement, proposar i assajar solucions de genuïnitat, sempre trencadores i revolucionàries.

La dictadura de Franco va desbaratar aquell projecte  i el va ferir greument. Al final de la foscor, la codificació hi era, però la major part de la població la desconeixia. Calia pràcticament començar una altra vegada el procés d’implantació social. I ara hi havia una diferència important respecte del començament de segle XX: ara hi hauria l’oficialitat del català, l’ensenyament del català a l’escola —o simplement l’escola en català— i els grans mitjans de comunicació de masses. Les possibilitats eren immenses per a implantar i socialitzar la llengua —i la progressivitat— concebuda per Fabra. Però, com una desgràcia caiguda damunt el país, sorgí un moviment revisionista que, d’entrada, declarà inservible aquell model de llengua, i sobretot aquells principis, quan era el moment de popularitzar-los. Els revisionistes es feren els amos de pràcticament tots els mitjans de comunicació, i l’Institut d’Estudis Catalans començà a ballar a la corda fluixa fent concessions al «populisme» lingüístic alhora que intentava mostrar que el contenia. Sense aquell episodi, avui el català estàndard podria ser una llengua ben diferent, molt més alliberada de la subordinació, menys espanyola, més europea i més unificada internament.

La xerrameca de la llengua fàcil no té la més mínima base. El problema del català no és de triar entre unes solucions normatives o unes altres, sinó de manca d’ús, de subordinació i de manca de la normalitat social  necessària per a fer de les nostres normes quelcom tan fàcil o difícil com les de qualsevol llengua. Les normes són fàcils si s’ensenyen bé i si es vehiculen models per a imitar, sobretot en els mitjans. Si en aquestes darreres dècades els mitjans haguessin usat amb normalitat —en lloc de prohibir-los— mots genuïns com cercar, batlle i vaccinar, ara tothom diria cercar, batlle i vaccinar, com diem menys  o greuge, i no menos i agravi. Les solucions aparentment més utòpiques, vehiculades pels mitjans, esdevenen generals, naturals i fàcils. No hi hauria res més fàcil que usar les preposicions per i per a segons el significat, ara destruït per la nefasta mutilació de la segona davant infinitiu; i si un s’acostuma a usar les combinacions de pronoms tal com fan els valencians (li’l, li la, li ho, els el, els la, etc.), trobarà una complicació quasi insalvable el caos del col·loquial oriental.

Si s’ha de revisar la normativa, ha de ser per a aprofundir en els principis de genuïnitat i d’unitat. En tot cas, sense reformar res, i només fent una bona gestió de la normativa gramatical i sobretot del DIEC, seleccionant les opcions més genuïnes i convenients, ja es podria avançar enormement.

Alguns que miram una mica més amunt que els interessos de la butxaca tenim la convicció que una missió fonamental del nou Estat que s’albira és, d’una banda, convertir la llengua catalana en una llengua tan normal com el noruec a Noruega i, d’altra banda, reprendre el procés d’elaboració lingüística en clau nacional iniciat al començament del segle XX i desbaratat en els darrers trenta anys per un moviment de reducció localista i de reespanyolització, que ha actuat especialment en els principals mitjans de comunicació de la capital. Ni una cosa ni l’altra em semblen fàcils, vist el discurs sobre la llengua que s’està construint, però des de la fe en aquest poble crec que no hi pot haver lloc per a la claudicació ni la renúncia.

L’estatus jurídic de la llengua o les llengües en el nou Estat és un element clau que condicionarà l’assoliment dels dos objectius indicats. També el segon, encara que se’n parli poc o gens. No és l’únic factor: la política lingüística que practiqui l’Estat serà concloent, però aquesta política no es pot desvincular de l’estatus d’oficialitat lingüística, que la condicionarà decisivament.

Els defensors de l’oficialitat de l’espanyol han fornit un conjunt d’arguments que es mouen entre la mera estratègia —assegurar el suport de la població hispanoparlant al procés— i un discurs basat en la convicció de la bondat d’una Catalunya lingüísticament plural, presentada com a més democràtica i respectuosa que l’estatus d’oficialitat única. La impostura major ha consistit a associar l’oficialitat única del català al model espanyol o francès, com si aquella fórmula no fos la més normal arreu del món. La raó de l’estratègia parteix d’uns apriorismes molt simplificadors: l’atribució als hispanoparlants d’unes necessitats que ells no han formulat en cap moment i d’una incapacitat d’entendre que es podran sentir perfectament còmodes amb un tractament curós dels seus drets sense necessitat de comprometre el futur del català amb l’aventura cooficialista. Els qui invoquen la «Catalunya plural» com a fet irreversible i àdhuc desitjable sostenen que això no és incompatible amb una situació hegemònica del català. Si amb un Estat en contra hem avançat molt, diuen, és segur que més avançarem sense aquesta anomalia i amb un Estat a favor. Cal dir, però, que els avanços fets són sectorials i que, malgrat aquests, la pervivència del català amb els elements del context actual no és clara. Serà radicalment diferent en un context de doble oficialitat però sense un Estat en contra? Crec que una resposta afirmativa podria pecar d’un excés de confiança. Hi ha prou exemples de societats en què la llengua pròpia es troba en situació de precarietat sense l’existència d’un Estat hostil. Les forces internes també compten.

Per a mi la clau de la normalització del català és que l’espanyol cessi de ser la llengua sabuda per tothom i que el català agafi aquest rol. Un fet sociològic al servei del qual s’han de posar els instruments jurídics. Això requereix que l’espanyol no sigui més d’aprenentatge obligatori a l’escola —sí disponible per a aquells qui ho vulguin— i que un poderós sistema de mitjans de comunicació en català substitueixi el sistema espanyol actual. I també que el català sigui l’idioma usat sistemàticament per tots els representants del poder (funcionaris, jutges, policies). La població hispanoparlant ha d’anar diluint-se en un procés gradual, natural i tranquil. Amb dos o tres salts generacionals, com passa amb tots els fets migratoris en qualsevol país normal. La persistència d’una població massiva amb l’espanyol com a llengua d’identificació, afavorida pel fet que aquesta llengua fos oficial i pel seu ensenyament obligatori, podria significar el manteniment de les rutines actuals —que ja tendiran a durar— i la frustració de la normalització del català, tot i l’existència d’un Estat propi.

La planificació lingüística que ara debatem s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions que naixeran a la Catalunya independent. Per als primers, tots els quals pràcticament ja entenen el català, es pot arbitrar un sistema temporal de protecció dels seus interessos, garantint que puguin continuar els seus usos lingüístics tal com són actualment. Les noves generacions, siguin de llengua familiar catalana, espanyola, àrab o albanesa, tindran —han de tenir— el català com la llengua principal per a la seva interacció social. Si el català no és la llengua dels pares, l’aprendran ràpidament per immersió social —aquesta, autèntica— i la parlaran amb la mateixa competència que els fills de catalanoparlants. I la transmissió de la llengua familiar, si no és la catalana, durarà fins que ells vulguin. Se suposa que serà tal com succeeix a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat.

(Article publicat a la revista Lletres)

Deixau-me, amics meus, que us conti un fet fresc, encara que només sigui per a desembalbir aquest blog, que, per manca de temps —circumstància que persisteix tossudament—, ha quedat lamentablement embarrancat.

En els meus ordinadors els programes són en català, llevat que la versió catalana no existeixi o que sigui impresentable, com la traducció catalana del Twitter. En aquests casos tinc els programes en anglès. Català i anglès conviuen, doncs, a la màquina en pacífica harmonia, sense conflicte i sense que cap altre assistent no convidat hi introdueixi cap element de discòrdia.

Ha succeït que un dia d’aquests vaig comprar un escàner de la prestigiosa marca HP, maco, petit i eficient, com ha de ser un estri d’aquests. El primer contratemps va ser que el programari que venia amb l’artefacte en un CD era en lapolla. Ja sabeu què diuen en aquesta llengua: Los territorios no pagan impuestos, los territorios no tienen derechos, los territorios —pràcticament— no existen. Sólo los ciudadanos. El territori espanyol sí que deu existir, perquè visquis en el punt que visquis d’aquest territori estàs condemnat a tenir el programari de l’escàner HP en lapolla, tant si vols com si no vols. Ara no hi ha ciutadans individuals, amb llengües diverses i amb  les seves preferències lingüístiques i la seva llibertat d’elecció de llengua. Fins i tot el ciutadà europeu o de l’espai Schengen, procedent de la part d’Europa que sigui i resident a l’espai Lapolla, haurà de menjar lapolla vulguis no vulguis.

Però com que hi ha Internet, globalització, etc., vaig pensar que l’anomalia monolingüe i territorialista podria ser resolta. Desinstal el programet i cerc la pàgina web d’HP que em permeti de descarregar el software desitjat. Meravella, hi és, i amb un menú desplegable que mostra una llista de llengües. Escull american English i programa per avall. La sorpresa ve quan llanç el programa: és en lapolla. Desesperat intent escriure a HP internacional però no veig la manera. Llavors escric un correu a HP España —en lapolla perquè m’entenguin— i, mira, em responen amablement, tot i que es veu que han hagut de fer consultes i ha passat un temps. Sospit que el fet no tenia precedents. Eso ocurre porque usted —fins i tot són educats— tiene el sistema operativo en español. Cambie la configuración del sistema, etc. etc. No senyora, el sistema operatiu és en anglès, però canviaré la configuració regional i faré creure a la pagineta que el meu ordinador viu a Minnesota, voltat de camps de remolatxa sucrera i blat de moro. De manera que vaig a la configuració regional i on diu Spain hi pos United States. Repetesc l’operació de baixada i instal·lació i, sorpresa, el programa continua parlant-me en lapolla. La mentida pietosa no ha servit de res. Ara sí que la cosa comença a ser desesperada, però faig un darrer intent. Em queda un darrer cartutx. Veig que hi ha una pestanya titulada format on hi diu Català. Desplegant el menú apareix una llarguíssima llista d’idiomes, com l’igbo, el k’iche, el konkani i altres que no tenia el gust de conèixer. Seleccion English (United States) i a veure què passa.  Nova descàrrega i nova instal·lació i, al·leluia, el programa ja funciona en anglès, tot i que amb algun pòsit misteriós, com l’expressió guardar en un archivo, que hi surt en un racó i que no em sé explicar. Potser seqüeles d’una instal·lació prèvia no acabada de netejar.

La història ha acabat bé i ja ho sabré per a una altra vegada. I, al fil de l’experiència, em deman algunes coses: què hauria passat si jo visqués a Andorra i el sistema operatiu, en anglès, tingués la configuració  country: Andorra, format: català? I què passarà en el nou Estat del Principat si algú descarrega aquest programari amb la mateixa configuració (canviant el nom de l’Estat)? Serà com a Andorra?

1. El català ha de ser la llengua oficial de l’Estat, obligatòria per tots els funcionaris, les administracions públiques i els mitjans públics. També ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. L’Estat ha de legislar a fi de normalitzar el català a tots els àmbits. L’occità i l’espanyol també han de tenir el rang d’oficialitat en els seus territoris (Vall d’Aran i comarques valencianes hispanòfones).

2. L’espanyol ha de ser curosament respectat, com altres llengües parlades al país, però no s’ha d’imposar a ningú. S’ensenyarà a les escoles per a qui ho desitgi. L’anglès ha de ser après obligatòriament per tots els escolars, juntament amb una segona llengua estrangera, que pot ser l’espanyol.

3. El català s’ha de convertir en llengua comuna i de cohesió social, per la qual cosa s’ha de considerar inadmissible que qualsevol persona que atengui el públic no utilitzi el català quan sigui interpel·lada en aquesta llengua.

Les llengües romàniques tenen un adjectiu procedent del llatí planus: en català pla, plana; en francès plan, plane; en italià piano, piana. L’espanyol té la duplicitat de formes (culta i evolucionada) plano, plana i llano, llana. Aquesta paraula, substantivada i en forma masculina o femenina, significa també una extensió de terra plana (el pla de Mallorca, la plana del Rosselló). La mateixa substantivació és l’origen del terme de la geometria pla; en francès plan (que ha donat l’anglès plane), l’espanyol plano i l’italià piano. Fins aquí és molt senzill.

Pla, però, té un altre significat que cal separar dels precedents: la representació sobre un paper d’un edifici, ciutat, etc. D’aquí es passa al significat de ‘projecte, intenció’, amb tot el seu desenvolupament semàntic (pla urbanístic, hidrològic, pla d’estudis, pla de pensions, etc.). El terme que té aquest significat no procedeix, però, del llatí planus o planum, sinó que ha estat generat pel francès i d’aquesta llengua ha passat a les altres, segurament en el segle XVIII. En francès inicialment era plant, derivat de planter, és a dir, dibuixar la planta. Per semblança amb plan (de planus) es va transformar en plan, i aquesta forma es va difondre a les llengües europees, coincidint o no amb la paraula que cadascuna tenia per als conceptes del paràgraf precedent: anglès plan, espanyol plan o plano, italià piano, portuguès plano, alemany Plan. Notem que per al terme procedent del francès (amb els dos significats de representació gràfica i projecte) l’italià, el portuguès, l’anglès i l’alemany només tenen una paraula per als dos significats (piano, plano, plan i Plan respectivament) mentre que l’espanyol i el català en tenen dues (espanyol plano i plan, català plànol i pla). Amb la particularitat que la forma pla també té el significat de ‘plànol’.

Ens interessa aquesta curiosa dualitat de l’espanyol, que ha induït la dualitat corresponent en català. Sembla que per a la noció de ‘representació gràfica’ l’espanyol inicialment usà les dues formes, plan i plano. Així, en el Diccionario de Autoridades (1737) trobam els dos mots amb definicions pràcticament equivalents. “Plano: El disseño, planta ù descripción de alguna Plaza, Castillo, Ciudad, campamento ù otra cosa semejante, descripto ù delineado en el papel.” I “Plan: Se llama tambien la delineación ù descripción de la postura horizontal de alguna cosa, exército ù otra cosa, en que se ve como en un mapa.” Amb el temps s’acabaria imposant plano, adaptació normal de l’espanyol al plano preexistent, però la variant no adaptada plan continua als diccionaris acadèmics fins a la darrera edició (“plan: representación gráfica de un terreno o de una construcción”, 1992). La paraula plan, en el sentit de ‘projecte’, és posterior: la trobam per primer cop en el diccionari de la RAE a l’edició de 1884, si bé l’ús havia de ser més antic. En el català parlat del segle XIX segurament no es troba altra cosa que plano i plan, adoptats tots dos de l’espanyol. Tanmateix, el diccionari de Pere Labèrnia (1865), a part del pla derivat de planus, porta l’entrada plan (no pla), amb els dos significats de ‘representació gràfica’ i de ‘projecte, intenció’. “Plan: dissenyo, modelo ó descripció de alguna plassa, etc. marcada en lo paper […] || Projecte.” Amb el segon significat (‘projecte’) diu Coromines que es va dir plan fins al voltant de 1920. El plan s’ha acabat catalanitzant encertadament en pla, i el plano dels arquitectes va acabar convertit en un plànol catalanitzat amb la terminació -ol, com tants de castellanismes (bàndol, bonítol, nínxol, etc.). Faríem molt bé de prescindir d’aquesta forma aberrant i usar únicament pla, tant per al projecte com per al disseny gràfic. I que no ens diguin que la distinció és útil. Poc necessària ha de ser si no la practica cap llengua europea, com hem vist abans.

De les paraules de la família de pla ens interessa especialment el verb planejar. Tenim un planejar derivat de l’adjectiu pla, documentat d’antic i sobre el qual no hi ha res a objectar. El fuster planeja la fusta, és a dir, la treballa amb la plana i la fa plana. És un verb paral·lel a tornejar, és a dir, treballar amb el torn. El pagès planeja la terra, és a dir, li passa una post després de llaurar per a fer-la plana. Planejar també és un verb intransitiu amb el significat de ‘tenir forma plana’ i s’aplica a un lloc o a una extensió de terra (en aquella contrada el camí planeja). Aquest és un dels significats més genuïns dels verbs formats amb el sufix –ejar: ‘comportar-se com a’ o ‘fer com si’ (comparem amb pobrejar, verdejar, bravejar, etc.). Un altre planejar és el que es relaciona amb el pla ‘projecte’ (planejar les vacances, planejar un viatge). Coromines ens diu que “fer un pla, tenir un pla, planejar (projectar) són expressions de bon sabor català, històricament ben recents en la nostra llengua”. Però malgrat aquest curiós “sabor català”, tot seguit afirma que “es poden reemplaçar, sense cap pèrdua i amb gran avantatge, per altres expressions més castisses i generals, com fer comptes de“. Nosaltres no tenim res a objectar a les expressions fer un pla o tenir un pla. Què hi podríem objectar? Però sí que creiem que planejar és un d’aquests castellanismes moderns —ben recent, tal com diu Coromines— que responen a la imitació de la gran productivitat en espanyol del sufix –ear. Verbs espanyols d’aquest tipus, que no tenen cap dels matisos o valor semàntic del nostre sufix –ejar, ens han infestat el català en temps recents: bloquear, bombardear, bombear, bucear, capitanear, cartearse, colorear, costear, formatear, gasear, olfatear, pedalear, piratear, piropear, plantear, putear, rastrear, sermonear, simultanear, sondear, sortear, tantear, teclear, telefonear, torear, torpedear, trajear, tutear,  veranear, etc. Els diccionaris tenen el bon criteri d’excloure de planejar el significat de volar (un ocell) sense moure les ales o (un avió) amb els motors apagats; significat que es fa correspondre al verb planar, seguint el model del francès planer i fugint de l’espanyol planear. Però ens queda el planejar de ‘fer plans’, paraula de mala fila que no surt als diccionaris del segle XIX (vegeu Labèrnia) i que trobam per primer cop al diccionari Fabra. Segurament un error degut al poc coneixement que es tenia en aquell moment del funcionament del sufix –ejar i de la interferència en aquest punt. Una qüestió que continua essent fosca i reclama un estudi en profunditat. I una bona planificació de l’ús recomanable.

Nota (juny 2018): Algun informació que apareix en aquest article pot haver canviat. Sobre el mateix tema hi ha un altre article del mateix autor del 2018: «En defensa de la forma ‘tweet’»

*************************************

Ja tenim Twitter en català, de la qual cosa ens felicitam tots els qui volem la normalitat plena de la nostra llengua. Però feta la felicitació cal examinar de seguida la qualitat de la traducció, perquè no sols ho volem tot en català, sinó que, seguint la nostra mateixa tradició estandarditzadora de la llengua, hem de fer de la qualitat lingüística una bandera inamovible.

La traducció catalana de Twitter no és satisfactòria. El primer motiu és la manera com s’ha fet: amb la participació d’un ampli col·lectiu de voluntaris, plens de bona voluntat però en la seva majoria sense els coneixements i la preparació tècnica necessaris. D’això n’és responsable la companyia, que és qui ha decidit com fer les coses, no els voluntaris, que han fet el que han pogut. Cinc mil persones per a fer una traducció d’unes quantes pàgines és fora de tot sentit. La societat catalana hauria de demanar a Twitter una traducció feta per experts. I si el problema és econòmic (només pensar-ho em fa riure), qui això escriu estaria disposat a fer la traducció de manera gratuïta. Fins allà on sigui capaç de fer-la, però sempre es pot demanar ajuda a col·legues solvents.

La terminologia de Twitter és complicada. En totes les llengües hi ha intenses discussions entre els experts, de vegades difícils de resoldre. Què no passarà en una llengua sotmesa a una forta interferència d’una altra, com és el català, i més tenint en compte que el debat sobre aquesta terminologia fins ara ha estat pràcticament nul.

Dels diversos punts que han sortit a rotllo —i més que en sortiran— em centraré ara en les paraules tuit i tuitejar, adoptades ara com ara per la versió catalana de la interfície.

Els mots anglesos de partida

Tweet és una paraula anglesa que es refereix al crit de l’ocell o del poll i és un mot de formació onomatopeica. I supòs (per les dates de la documentació) que el verb to tweet (‘piular’) surt del substantiu. En anglès també hi ha una altra paraula pròxima que és el verb to twitter, que també es refereix a un so emès pels ocells, entre altres significats. I encara el verb to twit, que significa ‘fotre-se’n’ (d’algú). Del verb to twitter els creadors de Twitter tragueren la denominació de la seva invenció, tot i que a cada un dels miniposts els diuen tweets. Amb aquesta complexitat lèxica i semàntica els anglòfons també tenen els seus dubtes i els seus debats terminològics; no solament els catalans. Per exemple, no era del tot clar si el verb corresponent a ‘escriure tweets’ havia de ser to Twitter, to tweet o to twit, ni fins i tot si aquestes paraules han d’anar en majúscula o minúscula. L’anglès té una facilitat extraordinària per a convertir noms en verbs sense cap canvi de forma, però si aquests verbs deriven d’un nom propi cal escriure’ls en majúscula. Un tweet famós va ser aquell que deia “To twit or to tweet: that is the question”. Amb tot, Twitter ho ha resolt amb els verbs to tweet i to retweet i això és definitiu. Aquests mots no dupliquen la t final quan aquesta va en posició interior de mot: tweeted, retweeted, tweeter (el qui fa tweets).

Traducció o adaptació

Aquesta és la primera qüestió que s’ha d’abordar, i que s’ha abordat en altres llengües. La traducció catalana dels termes to tweet, tweet (substantiu) i tweeter (el qui fa tweets) és piular, piulada o piulet i piulador. El Termcat, crec que erròniament, va decidir de promoure la traducció (piular i piulada), segurament amb la intenció, còmoda i expeditiva, d’esquivar tots els problemes de l’adaptació. Però la traducció ens porta a un dels errors que es poden fer en terminologia: la separació del català de la unanimitat de les llengües europees. No oblidem que la voluntat de coincidir amb aquesta unanimitat ha estat un dels criteris conductors de la terminologia catalana d’ençà de Pompeu Fabra, i així ha de continuar essent. Malgrat que en alguna llengua s’ha assajat la traducció, en la interfície de l’aplicació, que és la que determinarà els usos finals de la gent, cap llengua europea —almenys les més importants, que hem examinat— no fa la traducció dels termes anglesos sinó que els adapta (o simplement els adopta), i així aquests termes esdevenen universals. Els terminòlegs del Quebec, sempre moguts per una pruïja de distanciar-se de l’anglès i de francesitzar-ho tot, han promogut les traduccions gazouiller (piular) i gazouilli (piulada), termes que s’usen en alguns mitjans però que no han tingut gens de succés a França. En aquest país i a d’altres de llengua francesa, els termes usuals són el verb tweeter i el nom tweet, que són els que usa l’aplicació. Una tercera opció, proposada finalment per l’Office de la Langue Française, del Quebec, és l’encunyament de termes independents. L’Office proposa en concret microbloguer (per a l’anglès to tweet) i micromessage, microbillet, microtext o message per al substantiu tweet. Creiem que piular i piulada poden ser admesos en el llenguatge col·loquial, on tindran —ja tenen— força expressiva i fins i tot un poc lúdica. Però fora d’aquest registre, i en concret a la interfície de l’aplicació, l’ús de piular, repiular, piulada i piulador fan riure i sonen ridículs. Tampoc no creiem que l’encunyament d’un nou terme a l’estil de l’Office quebequès sigui ni previsible ni estrictament desitjable. Els termes universals anglesos són neutres, a més de precisos i àgils. Igual que ho són els termes blog  i post, que el Termcat proposa de desfigurar en el primer cas i de substituir pel castellanisme apunt en el segon. I que no pateixi ningú per l’anglicització: d’aquí a poc temps tots aquests termes passaran a la història del lèxic, després que els estris corresponents siguin substituïts per uns altres.

Tuitejar és inadmissible

És inadmissible pel sufix –ejar. Tots els neologismes que contenen aquest sufix solen ser simples calcs de l’espanyol. Tot i que en català hi ha el sufix –ejar (com en italià hi ha –eggiare), el sufix normal per a formar verbs a partir de substantius de manera neutra és –ar. En català i en totes les llengües romàniques menys el duet espanyol i portuguès. De la mateixa manera que de telèfon surt telefonar (paraula miracle que s’ha salvat de l’espanyol telefonear), en català genuí cal dir blocar (no bloquejar), boicotar (no boicotejar), bombar (no bombejar), bombardar (no bombardejar), boxar (no boxejar), pedalar (no pedalejar), sabotar (no sabotejar), sondar (no sondejar), formatar (no formatejar), etc. El fet que una bona part d’aquestes paraules hagin estat introduïdes als diccionaris no els lleva el caràcter d’hispanisme, ni tampoc el fet que siguin profusament utilitzades en els nostres espanyolitzats mitjans de comunicació. En català el sufix –ejar té uns usos i uns valors especials: entre altres coses serveix per a formar verbs que signifiquen “comportar-se com” (barcelonejar és parlar o fer una altra cosa igual que els barcelonins).   Els verbs acabats en -ejar també es refereixen a  una acció repetida intensament: guspirejar (emetre una guspira, i una altra i una altra); empentejar (donar una empenta i una altra i una altra). I encara que algú pot escriure molts de tweets, només es necessita un verb que expressi l’acció de manera neutra. Igual que un pot telefonar moltes vegades seguides i això no tindria per què justificar una forma telefonejar.

L’adaptació dels anglicismes tweet i to tweet

Aquesta és la part més complicada, sobretot pel que fa al verb. Per al nom proposaria l’adopció simple de l’anglicisme (tweet), que s’afegiria a altres anglicismes que no s’han adaptat gràficament per un rebuig de la llengua a aquesta adaptació (com web, wifi, whisky o twist). És el que fan la majoria de llengües. L’adaptació del verb és més complexa, per l’existència de la dualitat de formes Twitter (amb i i doble t) i tweet (amb doble e i una sola t). En francès l’aplicació de Twitter ho ha resolt creant el verb tweeter, que surt de combinar l’arrel anglesa intacta amb els morfermes verbals francesos. El verb tweeter ha estat incorporat a la versió del 2012 del Robert il·lustrat. Amb tot, hi ha qui pensa que la forma twiter o  twitter fóra millor, i sembla que el Robert ha anunciat la modificació per a una pròxima edició. En portuguès també s’afegeix el sufix -ar a tweet, i en surt tweetar.

La interfície italiana parla de tweet (substantiu) i de twittare (verb). No hi ha correlació formal entre les dues paraules, i la segona sembla induïda per Twitter [addenda, abril 2016: això s’ha canviat, i ara en lloc de twittare es diu simplement tweet]. La traducció també deu ser “assembleària”. Igual que ho deu ser l’espanyola, en què es fan servir els termes tweet (substantiu) i twittear, amb una poc hispànica doble te.

En català tenim, a més, una qüestió prosòdica que cal no oblidar. L’adaptació dràstica tuit i tuitar obliga a pronunciar aquestes paraules amb diftong decreixent, és a dir fent forta la u i no la i (com cuit i lluitar, en català comú [ˈkujt] i [ʎujˈta]). La pronúncia normal de tweet no és [ˈtujt] sinó [ˈtwit], si bé deu haver-hi parlants que diuen [tuˈit], aplicant la prosòdia catalana (en català el diftong creixent només existeix després de les consonants q i g –pingüí–). El Termcat, que sobre aquesta problemàtica només ofereix una simple fitxa, fa esment (sense definir-se) de les grafies tuit i tuït. Però nosaltres creiem que aquestes adaptacions són forçades i no recomanables. Cal no portar les adaptacions gràfiques dels anglicismes a l’extrem. Hi ha moltes paraules no adaptades i no passa res. A tots ens resultaria violent veure escrit uisqui o tuïst. I oi que trobaríem ridícul escriure ueb o uifi, amb la curolla de fer-los més catalans?

En conclusió, el nom tweet i el verb to tweet es resisteixen a l’adaptació gràfica en català, i caldria deixar el primer en la seva forma original, com fan totes les llengües d’alfabet llatí, excepte l’espanyol (malgrat que la interfície espanyola de Twitter digui tweet, tuit ha estat incorporat al DRAE i és d’ús general). No solament per la resistència a l’adaptació sinó per l’aplicació del sa principi de la universalitat en la terminologia. I per a la forma verbal no hi hauria d’haver cap inconvenient a formar el verb tweetar a partir del nom tweet i els morfemes verbals normals.  També el posterior retweetar. I si el darrer no agrada, bé que també es pot dir fer retweet.

PS. També consider un error el fet que la interfície en català doni a l’usuari el tractament de tu. En aquest punt el Twitter català s’ha separat del bon gust i el bon criteri seguits per Google, WordPress i moltes altres aplicacions, que usen el tractament tradicional català de vós. Caldrà explicar a la nostra gent que el mimetisme vers la societat espanyola (tan diferent en algunes coses) en la qüestió dels tractaments és un fet immens d’assimilació cultural. Però això requereix un altre article. O uns quants.

Albert Pla Nualart avui em fa l’honor de citar-me en el seu sempre interessant article del diari Ara. Però, amb el respecte mutu que ell demana, crec que he de fer-hi algunes precisions.

Jo no he dit mai que, en general, l’article salat escrit en els topònims ofengui la majoria dels balears. Més aviat aquesta és una pràctica molt seguida encara, i en algun article he explicat les raons d’aquest fet, per a mi relacionable amb els dèficits funcionals de la llengua i de l’estàndard.

L’Institut d’Estudis Catalans, que abans del 1989 es limitava a considerar “normal” l’ús del salat en els topònims illencs, a partir d’aquell any, i després d’un bon debat, accepta explícitament com a igualment correctes les dues solucions en litigi: a) l’ús de l’article de la llengua col·loquial, en minúscula i amb les contraccions amb les preposicions (as, des i pes); i b) el tractament de l’article com un article normal i, per tant, estandarditzant-lo i fent les contraccions normals en català comú (al, del i pel). Pel que fa a la preferència de la institució per la primera solució, cal notar que es matisa que “convé recordar que el valor d’aquest argument pot canviar en el futur d’acord amb els canvis de criteri que es poden produir al si de la col·lectivitat balear”. Han passat més de vint anys i puc assegurar que hi ha alguna evolució a la col·lectivitat balear. Exemple clamorós, l’ús del Diari de Balears.

L’Institut preferia l’opció a) del paràgraf precedent atenent l’adhesió a aquesta solució de moltes persones, entre elles algun membre illenc de la Secció Filològica, però crec que també és evident que avui ningú no pot refutar el fet del nul fonament científic de la dita opció: és una contradicció flagrant creure que els articles en qüestió són articles normals per a escriure’ls en minúscula i formar contraccions i que no ho són per a adaptar-se al registre corresponent.

D’altra banda, els mateixos mallorquins donen fe aclaparadora del gran error que és pensar que els articles dels topònims no varien segons el registre (i hi afegiria segons la varietat geogràfica). Primer perquè fins al segle XX els articles dels topònims balears s’havien escrit sempre amb l’article comú; i, en segon lloc, perquè els mallorquins que no salen, com els de Pollença, no posen cap article salat a cap topònim balear ni en somnis.

Més que tirar la cavalleria sobre el diari Ara, jo denunciava en els meus tweets el que crec que és la anormalitat (o l’anormalitat!) d’un fet. Si el diari Ara i el Diari de Balears han fet una aliança que permet que molts d’illencs llegim cada dia els dos diaris “fosos” en un, estaria bé que els dos mitjans seguissin un mateix criteri sobre aquesta qüestió. I si és un tema balear, crec bastant lògic que sigui el Balears el que marqui la línia. I el Diari de Balears a partir de la seva aparició com a mitjà en català s’ha caracteritzat per seguir el criteri de la normalitat dels articles; un criteri que per a mi és un dels millors del model lingüístic del diari. I que s’ajusta perfectament a la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si el diari Ara està tan delerós de seguir les normes (i les preferències) del IEC, bé podria començar per eliminar sisplaus, esclars, siguts i totes aquestes fórmules de verbs i pronoms, com convence’l, que no són recomanades per cap gramàtica fabriana.