L’espanyol i l’Estat català

El 26 de febrer passat Eduard Voltes publicava un article al diari Ara amb el títol “En castellà també, sisplau” [text també aquí], que tocava un tema essencial per al nostre futur, que mereix reflexió profunda i que hauria de ser tractat amb la màxima responsabilitat i el màxim rigor. Voltes se situa en la perspectiva d’una Catalunya independent i demana que es consideri l’espanyol com a llengua pròpia del país, en tant que llengua de la meitat dels catalans (es refereix, òbviament, només als del Principat), que com a tal sigui assumida pel nou Estat i que hi sigui llengua oficial. Voldria donar el meu punt de vista sobre la qüestió en aquest blog i dir que personalment estic d’acord en moltes coses de la seva argumentació, però no en totes.

Diguem d’entrada que una vegada assolida la independència, si s’assoleix, el fet que l’espanyol sigui oficial o no en el nou Estat dependrà només dels catalans. I en qualsevol moment, si no ho és d’entrada, s’hi podrà declarar d’acord amb els mecanismes democràtics, o se’n podrà revocar l’oficialitat. Dependrà sempre de les majories i dels estats d’opinió que hàgim anat cultivant i d’altres factors. Per això és important anar amb els peus plans i segurs.

Coincidesc amb Voltes que l’attitud de molts independentistes vers l’espanyol (i les coses espanyoles) hauria de canviar en alguns punts. I canviarà sobretot si Catalunya arriba a la independència, perquè una vegada assolida aquesta fita, els espanyols (els d’Espanya) es tranquil·litzaran i seran uns veïns agradables, i, correlativament, no tindrà sentit cap sentiment antiespanyol entre els catalans que tinguin la sort de ser ciutadans del nou Estat, que deixaran de gastar energies en l’autodefensa i les esmerçaran en coses més creatives. Hi guanyarem tots i tindrem un veïnatge excel·lent. Evidentment, sense recels antiespanyols els ciutadans catalans de llengua habitual espanyola també hi guanyaran. Coincidesc amb Eduard Voltes que l’Estat ha d’assumir la llengua d’aquests ciutadans (com la d’altres grups lingüístics que hi ha al país en proporció al seu pes demogràfic) i reconèixer-los drets lingüístics, com el d’adreçar-se a les autoritats en espanyol i a facilitar-los un adequat ensenyament de la seva llengua a l’escola, si ells ho volen. Fins i tot no veig cap inconvenient (en condicions socials que garanteixin la normalitat del català) que els fos reconegut el tan anhelat (per alguns) dret a rebre l’ensenyament en espanyol, si ells ho volen. No estic segur, però, que fossin molts els qui volguessin renunciar a una escola catalana i multilingüista que els preparàs per a ser bons professionals ben situats en el seu país i en condicions de triomfar a qualsevol part d’Europa o més enllà. Llevat que el seu objectiu se centràs a aspirar per als seus fills al succés professional a l’Espanya romanent o a Sud-Amèrica. No hi ha dubte que cal construir un Estat on tothom s’hi trobi confortable. Respecte, protecció i amor a l’espanyol, tot el que es vulgui, sens dubte. Valorar i protegir la identitat personal dels hispanoparlants (i dels altres grups) sens dubte.

Ara bé, el que no hauria de poder ser en el nou Estat (i estic segur que també coincidim amb Voltes) és l’existència de ciutadans passats per l’escola del país que no parlin català. Entenent que el qui no parla català és aquell que quan l’interpel·len en català no respon en català, encara que l’hagi estudiat a l’escola i sigui quina sigui la seva llengua familiar o identitària. En el nou Estat el fet de no parlar català ha de ser considerat una anomalia, tant si es tracta de persones de llengua familiar espanyola, àrab, xinesa o la que sigui. Que el català sigui la llengua que parlin tots, i, per tant, la llengua comuna és, com s’ha dit ad infinitum, la clau de la normalització del català.

Aquest debat es pot omplir de belles paraules (respectar, assumir, incloure, valorar, estimar…), que poden ser assumides per tothom però que no se sap fins a on comprometen. La qüestió central, que no es pot manejar amb ambigüitat, és l’oficialitat de l’espanyol en el nou Estat. I aquí hem d’anar alerta que no facem el viatge i tornem de buit. La sociolingüística comparada ens dóna tant l’exemple de Finlàndia com el d’Irlanda (i el de Letònia, tan fresc), i caldrà atenir-se a l’especificitat del nostre cas i a la nostra situació de partida. Crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l’Estat sinó l’oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional. Amb l’Estat només, tal normalització és possible però no és segura. Si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit per a res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva. I aquesta és la clau: tothom estima la seva llengua, com diu Voltes, però els processos socials de canvi i d’integració cultural també són fets inqüestionables. Els actuals monolingües hispanoparlants, profundament manipulats per l’Estat espanyol, poden tenir prevencions davant un nou ordre lingüístic, però desactivada aquella manipulació, les noves generacions veuran les coses de manera molt diferent.  El nou Estat ha d’estar al servei de la preservació de la identitat i la llengua nacionals, i no hi ha d’haver cap problema perquè els nous catalans d’origen immigratori criats en la Catalunya independent vulguin fer seva la llengua dels jutges, dels policies, dels ministres, dels funcionaris, de l’administració i tots aquells que són vists com l’autoritat. Si és que l’autoritat s’expressa i es manifesta en català. En tot cas, aquesta deu ser la clau.

 

12 comentaris

12 comentaris rebuts

    1
  1. Jordi Minguell Roselló - 02 març 2012 11:07 am

    Posem que el desitjat Estat sobirà català no tingués llengua oficial, però que els únics textos legals de referència, començant per la Constitució, hi fossin escrits exclusivament en català. Fóra evident que el català seria la llengua de l’Estat.
    Amb llei ordinària (no constitucional) es podria establir qui es podria dirigir a l’Estat i als seus funcionaris en una llengua diversa del català i en quines circumstàncies.
    Les llengües oficials per norma constitucional creen inevitablement discriminacions constitucionals, cosa cntrària al principi d’igualtat davant al llei sense distinció de moltes coses, inclosa la llengua.
    La Constitució espayoola, naturalment, no preveu la igualtat davant la llei sense distinció de llengua.

  2. 2
  3. Jordi S.Camardons - 02 març 2012 11:37 am

    Totalment d’acord amb els teus plantejaments, a veure si aconesgui fer hegemònic aquest pensament.

  4. 3
  5. Jordi S.Camardons - 02 març 2012 11:38 am

    Totalment d’acord amb els teus plantejaments, a veure si aconseguim fer hegemònic aquest pensament.

  6. 4
  7. María - 02 març 2012 4:36 pm

    Quant m’hagués agradat arribar a territori catalanoparlant com a immigrant espanyola i trobar-me aquesta situació tan idíl·lica que imagineu: aquesta terra (Mallorca), la seva gent, la seva llengua i tota l’energia del món per aprendre-la sense cap tipus de complex. Sense perdre el temps a demanar constantment que, per favor, em parlin sempre en català i no canviïn després de la segona cervesa; sense haver de gastar energies a explicar als que vénen de fora, com jo (ja siguin espanyols o d’altres nacionalitats), per què és necessari usar-la a classe, amb els alumnes, al súper amb la noia que també és de la meva regió, al bar amb el cambrer llatí.

    A Itàlia vaig viure aquesta experiència tan “normal”, tan emocionant, d’endinsar-me en una cultura nova: en un any em vaig fer gairebé tan italiana com la Raffaella Carrá. Aquí a les illes m’ha costat més de deu anys començar a sentir que vos conec i em puc comunicar amb vosaltres amb els vostres codis.

    Potser quan siguem majors visquem aquesta situació tan desitjada. De debò ho espero, per vosaltres i pels espanyols que vivim aquí i puguem tenir qualque “problema endèmic”, però mai la incomprensió a la diversitat, podent arribar a sentir que som molt encara que no es “domini a qualcú altre”. Perquè la qüestió consisteix en, per exemple, poder donar a conèixer a un al.lot un poema del meu paisà Lorca i que ell m’ensenyi com s’emociona uno davant aquesta cosa tan bonica, en català, en català del seu poble.

    Ja m’hagués agradat, ja, ser immigrant del dos mil cent i “pico”, perquè estic segura que llavors totes aquestes suposicions amb les quals especuleu es compliran.

    PD: Després el tema del castellà serà secundari, ja discutirem què fem amb això o amb en Guardiola…quan deixin de tenir les funcions que ara compleixen en aquesta terra de transició en la qual vivim.

  8. 5
  9. Joan Gabriel Mora - 02 març 2012 7:07 pm

    Els casos dels països que esmentes, Gabriel, no ens és aplicable. Irlanda va assolir la independència quan ja només parlava irlandès una petita minoria (a part del fet que l’irlandès no tenia el pes cultural i la maduresa que té el català avui dia). A Finlàndia, la comunitat sueca ocupa un espai geogràfic ben definit, cosa que no és el cas a ca nostra. El cas de Letònia no el conec i no en puc dir res.
    No estic d’acord que es pugui parlar en el nostre cas d’una comunitat castellanoparlant compacta i definida. Aquí hi ha molts de vasos comunicants i molta fluctuació. Entre nosaltres hi ha molts de Bauzás, però afortunadament també hi ha molts de castellanoparlants d’origen que adopten, ells o els seus fills, la nostra llengua i esdevenen així una part indiferenciada de la nostra gent.
    Assolir la independència farà que canviïn profundament els esquemes mentals i l’oficialitat de l’espanyol, en conseqüència, serà aviat descartada per innecessària.
    Una altra cosa serà atorgar a l’espanyol, juntament amb l’anglès, un estatus especial de protecció i promoció. L’espanyol,en particular, és un actiu ja adquirit que ningú amb una mica de seny voldrà tudar.

  10. 6
  11. T.Borges - 04 març 2012 7:19 pm

    Jo crec que es molt més senzill que tot això: cal treure els privilegis “imperials” a l’espanyol. Després, Deu diurà. Un estat no es quí per programar lo que han de parlar els seus ciutadans.

  12. 7
  13. Joan Gabriel Mora - 06 març 2012 5:45 pm

    Vull aclarir un punt en relació al meu comentari més amunt. Dic que el cas de Finlàndia no és comparable al nostre perquè allà la comunitat sueca ocupa un espai geogràfic ben definit. Això no és cert si consideram la possibilitat que el País Valencià formi part d’un hipotètic Estat Català : al País Valencià sí que hi ha hispanoparlants ocupant un espai geogràfic definit. En el meu comentari és implícit que la independència seria primer del Principat, amb la possibilitat a posteriori -20 o 30 anys- d’una adhesió de les Illes. Uns PPCC independents són a hores d’ara una utopia.

  14. 8
  15. NELCAT - 08 març 2012 8:43 pm

    Benvolgut professor Bibiloni,

    Sempre m’ha satisfet molt constatar que les seves idees respecte de la llengua i la Nació han estat encertades i justes. En aquest cas, emperò, em fa l’efecte que vostè proposa fer massa concessions.

    Allò que diu de reconèixer als estrangers “el dret a adreçar-se a les autoritats en espanyol, a la protecció i subvenció de les seves activitats culturals i a facilitar-los un adequat ensenyament de la seva llengua a l’escola” trob que és una proposta errònia i, sobretot, antinacional.

    Els doblers públics s’han de fer servir per a fer país, no per a fer mescladissa multicultural. Si qualcú vol ensenyament en espanyol, en xinès o en àrab, que se’l pagui ell o que se’n vagi.

  16. 9
  17. Gabriel Bibiloni - 09 març 2012 12:56 pm

    Gràcies, Nelcat, per l’aportació. Reconec que el tema s’ha de sotmetre a més reflexió. L’únic que veig clar i on no hauríem de cedir és en l’oficialitat única del català. De concessions n’haurem de fer, per la raó senzilla que sense el vot dels hispanoparlants no hi haurà Estat sobirà. Crec que si portam les coses amb intel·ligència, podrem trobar la manera de normalitzar la llengua i tenir tothom content. I crec que en condicions de normalitat nacional una escola en espanyol, segregada de l’escola normal, la voldria poquíssima gent.

  18. 10
  19. NELCAT - 09 març 2012 9:28 pm

    Gràcies a vostè, professor. Ara que estic més tranquil, li deman disculpes per haver remarcat en el meu comentari només allò amb què no estava d’acord. La resta de coses que va dir, que varen esser moltes i molt ben dites, també les hauria d’haver remarcat.

    He de deixar el vici aquest que tenc, d’escriure comentaris quan estic empipat.

    Aprofitaré per a dir-li que, encara que no el conec en persona, fa temps que seguesc la seva tasca lingüística i sent afecte i respecte profund envers vostè.

  20. 11
  21. […] lingüista Gabriel Bibiloni recordava alguns casos europeus en aquest apunt del seu bloc: a Irlanda el gaèlic i l’anglès són cooficials, amb el resultat que la […]

  22. 12
  23. […] lingüista Gabriel Bibiloni recordava alguns casos europeus en aquest apuntdel seu bloc: a Irlanda el gaèlic i l’anglès són cooficials, amb el resultat que la llengua […]

Podeu deixar un comentari