Heus ací un post d’urgència per a mostrar els canvis legislatius projectats pel Govern balear del PP, segons l’avantprojecte de llei sotmès ahir a exposició pública. Es modifica la Llei de normalització lingüística (LNL), la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (Llei 3/2003) i la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (Llei 3/2007). L’envestida contra la llengua del país, d’una gravetat extraordinària, com es pot veure, no es limita a la modificació dels requisits lingüístics per a la funció pública.

No és ver que l’Ajuntament de Palma precedent, presidit per Aina Calvo, canviàs el nom de la capital de Mallorca. El Parlament, quan el 2008 va modificar la Llei de capitalitat del 2006, va adaptar el nom de la ciutat a la forma oficial establerta per decret del Govern de les Illes de 1988, que és la forma històrica i reconeguda per la Universitat i el món científic. L’Ajuntament no va fer res, quan hauria estat molt d’agrair alguna gestió per a demanar que instàncies importants, com port i aeroport s’ajustassin al nom oficial. No va fer res, i va ser el Ministeri d’Administracions Públiques que, d’ofici, va rectificar el seu Registre d’Entitats Locals per a adaptar el nom de la capital al que deia la Llei de capitalitat. El Ministeri va comunicar el fet a l’Ajuntament i aquest es va limitar a emetre una petita informació al seu web. I encara continua existint el web palmademallorca.es.

El nom Palma no sols és el nom històric durant l’època romana i des del segle XVIII, sinó que és el nom històricament oficial. El reial decret de creació de les províncies de 1833 creava la provincia de las Islas Baleares i establia que la capital és Palma. Cap altra norma jurídica ho va rectificar després, tot i que l’ús madrileny va encunyar un Palma de Mallorca (perquè confonien Palma i Las Palmas) que es va fer nom oficiós o oficiosament oficial i acabà en el dit Registre d’Entitats Locals. La Llei de normalització lingüística (1986) estableix que el Govern de les Illes Balears té la facultat de fixar els noms oficials dels municipis i altres nuclis de població, amb l’assessorament de la Universitat, i així ho va fer amb el decret esmentat de 1988. Ara, a més, la llei de capitalitat fixa el nom de Palma. No sols aquesta llei sinó l’Estatut d’Autonomia (article 7: “la capital de les Illes Balears és la ciutat de Palma”). Pot el Parlament canviar la denominació a la Llei de capitalitat sense reformar la norma superior de l’Estatut?
Llegiu més

Com que aquest és un punt polèmic, als posseïdors d’un d’aquests dos noms els hem de reconèixer la llibertat d’escriure’ls com vulguin, però si es tracta de personatges històrics, que ja han perdut, els pobres, la llibertat d’elecció, qui això signa sempre escriurà els seus noms amb hac (Santa Helena, Henric VIII d’Anglaterra, Henric el Navegant), tal com mana l’etimologia i la pràctica de totes les llengües. Elena i Enric són una tosca imitació de l’ortografia espanyola. Sobre això no hi ha res més a dir.

Pel que fa als noms comuns, Fabra —un cop derrotat en la batalla de la hac— i altres codificadors ja van fer una feina lloable redreçant velles grafies errònies i establint harmonia, hissar, subhasta, filharmònic o substrahend, divergents dels usos espanyols, que sempre condicionen els catalans. Però va restar alguna cosa per a acabar de compondre, que ha romàs per sempre a la sala d’espera. Vull parlar de les paraules hal·lucinar, hal·lucinació, hal·lucinant i hal·lucinògen, que  tothom  escriu al·lucinar, al·lucinació, al·lucinant i al·lucinògen. És un dels errors de la nostra ortografia, que val a dir que feliçment i admirablement són menys que els que afecten altres llengües. Però així i tot, o precisament perquè són pocs, faríem molt bé de rectificar-los.

Hal·lucinar ve del llatí hallucinari, que significa ‘somiar’, ‘divagar’. Coromines, que escriu al·lucinar, ens diu que la bona grafia llatina és alucinari, i tot seguit afegeix que l’origen d’aquest mot és fosc. Quant a la ela, ens diu que la forma inicial és amb ela simple i que en la baixa època es va escriure amb ela doble, per influència de lux lucis. En tot cas, els grans diccionaris etimològics de les llengües europees ens presenten el mot com a hallucinari. I, d’altra banda, descomptant l’italià, que ha suprimit la lletra hac, totes les llengües del món escriuen el mot amb aquesta lletra inicial, excepte l’espanyol, el portuguès, el català i el gallec. El portuguès ho escriu sense hac per influència de l’espanyol: aquesta influència és molt més intensa d’allò que molts puguin pensar. El gallec segur que també mostra la mateixa influència, o almenys no ha tingut el contrapès del portuguès, com ocorre en algun cas similar (pensem en el cas de estatística). El català no hi ha dubte que imita servilment —o amb inconsciència dels usuaris— la llengua veïna dominant a casa nostra.  I, finalment, cal observar que el basc, que escriu haluzinatu, s’ha pogut alliberar d’aquella influència.

Pel que fa a la difusió del mot —o del conjunt de la família lèxica— a les llengües modernes, podem dir que apareix primer en francès en el segle XVII. La primera forma és l’adjectiu halluciné (1611), del llatí hallucinatus (participi de hallucinari) i després apareixen hallucination (del llatí hallucinatio) i el verb halluciner (segons el Trésor de la Langue Française tret per derivació de l’adjectiu halluciné).  En anglès hallucination es documenta per primer cop en el XVII, i hallucinate, en el XVIII. En espanyol, la família també apareix en el segle XVII. En català els mots es documenten —almenys pel que fa a la lexicografia— el 1803 (diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà). Que la grafia catalana és tributària de l’espanyola és indiscutible. I diferent de la de la immensa majoria de llengües del món, que, si tenen el mot, l’escriuen amb hac. No sabem per què l’espanyol va fer la peculiaritat de llevar la hac a aquestes paraules. Tenint en compte les dades del CORDE, el primer usuari dels mots és Feijoo, que alterna halucinar i halucinación amb alucinar i alucinación. Després d’un ús inicial vacil·lant es va imposar la peculiar grafia sense hac.

Bé, doncs encara que en llatí hi hagués les grafies hallucinari, halucinari i alucinari —punt en el qual no puc entrar per manca d’informació—, la forma amb hac i amb ela doble és la que dóna origen als nostres mots en les llengües modernes, i això ja justifica la unanimitat de tots els idiomes i la conveniència que nosaltres també ens afegim a aquesta unanimitat. És bastant presumible que la proposta ni tan sols serà presa en consideració. No cal esperar-ho. Les autoritats lingüístiques i el gremi de filòlegs, en general, no estan gaire disposats a revisar coses socialment “establertes”, encara que siguin errors monumentals. Però l’advertiment de l’error està fet. És ver que l’ortografia és un conjunt de convencions i el que és útil i socialment valuós és que tothom comparteixi aquestes convencions. Però també és ver que de rectificacions en aquestes convencions l’acadèmia en fa contínuament, i no sempre són canvis indiscutibles. Doncs qui això signa es proposa fer servir a partir d’ara en aquestes paraules la silenciosa, sofrida i sempre polèmica lletra. Supòs que el català podrà sobreviure perfectament amb aquesta petita heterodòxia. I tampoc no passarà absolutament res si a aquest modest article no li fa cas ni Déu. Les coses són així de relatives.

Finalment, és obvi que cal rebutjar de manera absoluta aquest ús modern intransitiu, col·loquial i foraster, del verb hal·lucinar: “si mires aquest film, hal·lucinaràs“. Aquest és un verb transitiu: alguna cosa ens pot hal·lucinar a nosaltres (ço és, ens pot provocar hal·lucinacions, o ens pot deixar hal·lucinats,  com la lectura d’aquest article), però nosaltres no podem hal·lucinar. Ni que sigui per un tub.

El batlle de Palma, dit oficialment Mateo, ha donat una instrucció sobre l’ús de les llengües oficials a l’Ajuntament, que és una mostra del sibil·lí bilingüisme-trampa amb què juguen els lingüicides. Sota l’aparença d’una pràctica bilingüe “igualitària” la instrucció va ben encaminada cap a la castellanització de l’administració municipal. Segons la nova norma, tots els expedients que parteixin d’una sol·licitud d’un ciutadà s’han de tramitar obligatòriament en la llengua de la sol·licitud inicial. Això es vol justificar en la presumpció que aquesta llengua emprada en el primer document que presenta el ciutadà expressa la voluntat d’aquest sobre la llengua que s’ha d’utilitzar. Una presumpció completament falsa, perquè la llengua que utilitza el ciutadà només és la conseqüència d’unes rutines creades per una política lingüística d’exterminació lingüística practicada durant alguns segles en la qual ha col·laborat una part de la nostra societat de la qual és continuació el partit del senyor Mateo. Com que, en virtut d’aquesta rutina, la immensa majoria d’escrits es presenten en espanyol, podem preveure que la instrucció representarà una castellanització important de la paperassa municipal. Que deu ser l’objectiu, vist altrament el zel que el senyor Mateo ha anunciat que posarà a sancionar els funcionaris que no obeeixin. Ja voldríem veure aquest mateix zel en les sancions dels càrrecs que incompleixen el Decret 100. La instrucció va contra la Llei de normalització lingüística, que a l’article 6 estableix que “El català, com a llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, ho és també del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l’Administració Pública, de l’Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma.” Si el català és la llengua pròpia de l’Administració Local, vol dir que és la llengua que s’ha d’emprar per defecte i com a norma general, i la compatibilitat d’aquest principi amb el dret a l’ús de l’altra llengua oficial només es pot materialitzar amb el principi que l’ús del castellà és excepcional i derivat d’una petició expressa del ciutadà. Com es fa a Catalunya i com s’havia considerat fins ara a les Illes.

L’ordre sociolingüístic europeu, creat pels Estats, estableix dues classes de llengües. Unes, sense adjectivació —les llengües— i unes altres sempre acompanyades d’algun adjectiu —minoritàries, regionals—. Les primeres, amb la protecció d’un Estat, tenen plenitud al cent per cent; les segones mereixen l’almoina dels Estats, en menor o més menor mesura, com  la “protecció” fixada en la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Sempre he dit que els catalans no hem d’acceptar mai que la nostra llengua nacional sigui qualificada de minoritària: és simplement una llengua europea els parlants de la qual no tenen reconeguts els drets que tenen els parlants d’altres llengües per la manca d’un Estat que els garanteixi. Primordialment, el dret a viure plenament en el propi idioma en el propi territori.

Amb tot, es fa necessari dir que fins i tot la “protecció” concedida per la Carta a la llengua catalana, que obliga l’Estat espanyol a unes actuacions determinades, no es du a terme. És a dir, Espanya no compleix els seus compromisos amb el català en el supòsit més baix, que és la consideració de la nostra llengua com una llengua regional o minoritària. L’Observatori de la Llengua Catalana ha lliurat al Consell d’Europa un altre report —el tercer— en què es denuncia aquesta situació. Concretament, i citant textualment una nota de premsa de l’Observatori, aquest

• Denuncia l’absoluta passivitat de l’Estat espanyol davant la progressiva creació d’un clima social i polític contrari a la diversitat i al plurilingüisme, per part de poderosos mitjans de comunicació i sectors socials espanyols.
• Denuncia el continuat incompliment, per part de l’administració de l’Estat i en l’administració de justícia, de les seves obligacions.
• Denuncia els atacs al sistema educatiu català, pel qual el mateix Comitè d’Experts havia expressat la seva admiració en informes anteriorsi, a la vegada que el model vigent (però que corre el perill de ser encara rebaixat) tant a les Illes Balears com a la Comunitat Valenciana no garanteix ni de lluny l’objectiu dels sistema escolar de garantir que en acabar l’escolarització obligatòria tot els alumnes dominin les dues llengües oficials”.
• Denuncia les totalment desproporcionades multes imposades per la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià per no haver tancat els repetidors que hi permetien veure TV3 per TDT, i la manca de voluntat política, per part del mateix govern, d’arribar a un acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya.
• Denuncia la continuada manca de reconeixement oficial de la llengua catalana a l’Aragó (oficialitat que no es va atorgar quan es va modificar l’Estatut d’Autonomia d’Aragó el 2007).

Aquest post ha estat substituït per un altre, que podeu llegir aquí:

http://bibiloni.cat/blog/?p=2201

José Manuel Lorenzo Lourido és un immigrant espanyol (o gallec) instal·lat a Mallorca no sé quan ni això ara és gaire important. Com la majoria dels immigrants espanyols, supòs que no parla mai la llengua de la terra que l’acull, ni l’interessa gens, perquè la situació colonial la fa per a ell perfectament prescindible. Però, a més, el dit senyor fa part d’una minoria d’immigrants espanyols que no sols no volen parlar la llengua del país sinó que l’odien i li fan la guerra. És a dir, més que un immigrant, actua com un colonitzador o com un ocupant. El tal Lorenzo va fer unes declaracions al seu Facebook en la línia del gonellisme ortodox, on alliberava energies i odis reprimits, segurament pensant que només arribarien al seu cercle parroquial i ignorant que la xarxa té la gràcia de ser immensa com el món i alhora petita com un mocador, sobretot per al pare d’una persona de renom.

L’episodi mostra un fet digne de ser analitzat per la sociologia i la sociolingüística: el gonellisme —i ja ens entenem— de cada vegada més passa dels mallorquins als forasters, o, si es vol, d’una minoria de mallorquins o una minoria de forasters, que han agafat la bandera d’aquest fet grotesc i inculte. Els avanços i els espais de normalitat aconseguits per a la llengua fan que els qui la viuen no puguin sostenir un disbarat tan estrident com negar-ne la unitat. Els qui enlairen aquest disbarat són ara els qui no la viuen. Ni la volen viure, ni la volen veure. Encara que queden residus de mallorquins ubicats a la lluna fins a la fi dels seus dies. El gonellisme és un component de l’espanyolisme extrem que vol liquidar la llengua per la via de trossejar-la i empetitir-la en tots els sentits. El gonellisme és l’espectacle surrealista de fer veure que es defensa una llengua que no es vol usar, a més d’inventar-la muntant ortografies sorgides del pou de la ignorància. És tan extravagant que comparteix amb altres formes d’ultranacionalisme espanyol components de gabinet psicològic, com el fet de respondre en alemany a una interpel·lació feta en català, com va fer l’inefable Lorenzo. Amb això el surrealista i maleducat interpel·lat pretén advertir l’interpel·lant que parlar en català és usar una llengua que no toca, igual que ho seria usar l’alemany o el basc. Però com que els nostres gonelles, parlants de català o no, no saben res de variants dialectals i són incapaços de distingir un catalanoparlant de Maó i un de Barcelona, l’exigència de la llengua “que toca” se sol manifestar enmig de situacions altament còmiques. Que acaben o es concreten exigint la llengua que per a ells toca realment. Record que en un judici que es va fer a un corifeu gonella, acusat de cremar un repetidor de televisió, davant la primera qüestió del lletrat de l’acusació, feta en el més quotidià català de Mallorca, el defensor de la causa del mallorquí va enflocar que si no li parlava en espanyol no respondria.

El tal Lorenzo ha sortit als diaris i és tema de conversa a les tertúlies. La seva gesta ha generat en alguns fòrums d’Internet una secreció d’aquesta amalgama d’espanyolisme, catalanofòbia i localisme de sainet que és el gonellisme. Agombolat a les xarxes socials pel seu cercle d’estrambòtics mallorquins i valencians —curiós fenomen pancatalà si hi afegim alguns gonelles principatins— es deu sentir un heroi com el general Moscardó en el seu alcàsser. Que gaudeixi amb la il·lusió. El gonellisme és avui, i ho serà de cada cop més, un fenomen residual, marginal i pintoresc que ja no serveix ni a l’espanyolisme extrem. Un divertiment que ens proporcionen individus sense sentit del ridícul, que en el segle de la informació es deleixen rabejant-se en la ignorància.

***

Més informació:
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/1
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/28
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/29
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1392/33

http://i56.tinypic.com/2a7ydjk.jpg

Així com la Revolució francesa més que una revolució social va ser una revolució francesa, la spanish revolution pot acabar tenint molt més de spanish que de revolution. Ja hi ha hagut alguna reflexió en aquest sentit. Malgrat que la moguda té l’origen i l’epicentre a la Puerta del Sol, al nostre Principat s’ha intentat reconduir-la cap a una cosa pròpia —i ja veurem fins a on s’aconsegueix—, amb una dinàmica pròpia i un manifest propi on el dret d’autodeterminació i la sobirania fiscal tenen un lloc destacat a la llista de reivindicacions.  I molts han participat en el joc veient que aquesta no és la nostra guerra —la nostra és una altra—, però que és aquí i d’alguna manera cal gestionar-la.  Tal com diuen les etiquetes del Twitter, s’ha intentat convertir la Spanish revolution en una Catalan revolution (que molts identifiquen amb Catalan devolution), tot i que és ben difícil que la segona no quedi diluïda dins la primera.

Res a veure té això amb l’estol eminentment foraster aplegat a la Porta Pintada de Palma —aquests dies més plaça d’Espanya que mai—, que té el cor i el cap ben instal·lats a la Puerta del Sol i que ni per equivocació han adreçat una mirada cap al que passa al Principat. No sols no els ha passat pel cap la idea de l’espoliació fiscal o la idea dels drets dels pobles sinó que han mostrat tothora un capteniment que els fa una inefable sucursaleta provinciana de la Puerta esmentada. Més del noranta per cent de les pancartes i cartells  exhibits aquests dies davant l’estàtua de Jaume I és en espanyol. Unes mostres que ahir vaig agafar dels tweets que duen l’etiqueta #acampadapalma donen aquestes dades: 92 per cent dels tweets en espanyol, 8 per cent en català. Blog en estricte monolingüisme espanyol, superant l’ala més canyí del PP balear. I a les assemblees el català ha tingut una presència absolutament marginal. Fins i tot van rebatejar com a plaza de Islandia la plaça que presideix el Conqueridor. Ni el robot Bauzà gosaria retolar en castellà cap plaça ni carrer. O ni tan sols han vist que tots estan retolats en català? D’on surt aquesta gent que sembla acabada d’aterrar d’un vol procedent de Logroño? Són representatius dels joves que avui viuen a Mallorca? Això és el que han donat de si vint-i-cinc anys de Llei de normalització lingüística? Doncs ja podem celebrar l’aniversari.

Sembla que en algun punt un dels dos mostra més seny que l’altre, i que ningú no se m’enfadi, que només vull contribuir a aclarir l’afer. D’ençà que va començar la polèmica l’avanç de la grafia blog ha estat imparable. I la Secció Filològica, què acabarà fent?

Antecedents: http://bibiloni.cat/blog/blog.htm

M’he despertat sobresaltat després d’un somni terrorífic. Tota la gent amb qui em relacionava —família, amics, veïns, coneguts—, quan parlaven amb mi, a la meitat de la conversa es posaven a parlar en espanyol. IB3 just en el punt de la meitat de cada programa —tant si eren informatius com programes d’entreteniment com partits de fubtol com Mossèn Capellà— canviava de llengua, del català a l’espanyol. A la Universitat els professors que no feien les classes només en espanyol, a la meitat de la classe, canviaven a aquesta llengua. Els llibres de text que no eren únicament en espanyol canviaven d’idioma a la meitat de cada lliçó. A totes les escoles els mestres feien el canvi de llengua a la meitat de la jornada; els capellans, a la meitat de cada homilia, els cantants, a la meitat de cada cançó. A les meves classes els alumnes passaven a l’espanyol a la meitat exacta de les preguntes que em feien. A totes les conselleries del Govern, a tots els departaments del Consell de Mallorca i a tots els Ajuntaments havien posat un programa informàtic que comptava les paraules de tots els documents i automàticament els traducía al español a partir de la mitad exacta.  En el cine Augusta se proyectaba la única película que en toda la isla no era sólo en castellano: en la mitad exacta el doblaje pasaba del catalán al español. Una empleada de Sa Nostra me telefoneaba para ofrecerme no sé qué tipo de interés si subscribía no sé qué depósito y a la mitad de la llamada adivinen lo que ha pasado. En el mercado de Pedro Garau una payesa de Ariany me hace el cambio de lengua ritual mientras me pesa las patatas. Todo había empezado com el acto de toma de posesión del nuevo presidente del Gobierno Balear, quien hizo el juramento de 50 palabras diciendo 25 en catalán y 25 en español. A partir de aquel momento se había producido el macabro milagro y el país había enloquecido, entrando en una profunda esquizofrenia lingüística. Bueno, quiero decir los catalanohablantes: milagrosamente la patología no afectaba a los monolingües de siempre, increíblemente resistentes a cualquier cambio que pueda alterar su monolingüismo incombustible. Mi gente se había vuelto bífida, mentalmente bicéfala, culturalmente bígama, biestable, bifocal, binuclear, bipartida, bipolar,… bi … bi… Al final yo también he sido atrapado por la epidemia.
No, no, no,  desperta, que el somni ja s’ha acabat. Ara ve la realitat. Diumenge que ve començarem a saber quina.