Molta gent deu pensar que la paraula taxímetre és un derivat de taxi. Però això no és així: si fos així, un taxímetre seria un aparell per a mesurar la llargada dels taxis, o l’amplada o l’alçada. És precisament al contrari: taxi és una paraula que surt per escurçament de taxímetre. Això vol dir que, parlant de paraules, abans són els taxímetres que els taxis.

Els vehicles destinats al lloguer amb conductor són una cosa molt antiga. En el segle XVII a París ja hi havia una cosa que podem anomenar taxis. Però un fet remarcable és la invenció d’un aparell per a mesurar el trajecte i calcular-ne el cost. L’artefacte, inventat per l’alemany Wilhelm Bruhn el 1891, es va dir en la llengua teutònica Taxameter, paraula formada amb el mot llatí taxa (‘taxa’, aquí en el sentit de ‘cost del trajecte’) i el sufix –meter. La nova paraula va passar al francès, amb la forma taxamètre, però molt aviat l’hel·lenista Théodore Reinach, insatisfet amb la troballa, el va corregir en taxímetre, d’acord amb la forma grega taxis. I el taxímetre va passar a totes les llengües, començant segurament per l’anglès. Els vehicles de lloguer que portaven taxímetre també es digueren en un principi taxímetres, una forma econòmica de dir vehicles de taxímetre. Però com que en el llenguatge el desig d’economia pot arribar a ser insaciable, els taxímetres (vehicles) encara s’escurçaren en taxis, una paraula que s’ha fet universal. Continua aquí.

La paraula obviar és realment complicada. És una d’aquestes paraules que tothom usa i poca gent sap què significa en rigor. Més valdria no usar-la que fer-ne l’abús actual. Els diccionaris de l’Acadèmia espanyola, dels inicis ençà, han anat repetint una definició no gaire brillant, cosa que pot haver influït en la generalització d’un significat erroni entre els hispanoparlants. Diu l’Acadèmia: “obviar. 1 tr. evitar, rehuir, apartar y quitar de en medio obstáculos o inconvenientes.” Comparem amb la definició que dóna de obvier el Trésor de la langue française (que traduesc): “Encarar-se a una eventualitat o a un fet enutjós prenent totes les mesures susceptibles de permetre, segons el cas, d’evitar-lo o de fer-hi front de la millor manera, d’atenuar-ne els efectes.” Aquest mateix significat és el que té la nostra paraula en anglès (to obviate), en italià (ovviare) i en portuguès (obviar). Continua aquí.

Reacio és una paraula espanyola, tan antiga com la llengua, inexistent en cap altra idioma. D’origen incert, la seva grafia antiga (refacio o rehacio) i el seu significat originari (‘esquerp’) fan creure a Coromines que procedeix d’un refracidus, derivat de fracidus (‘ranci, podrid’). Com que una llengua subordinada com el català agafa de l’espanyol tot quant aquest té, la nostra gent usa la paraula reaci. El castellanisme hauria pogut passar inadvertit als codificadors, com hi han passat milers d’hispanismes, però, afortunadament, va ser detectat i rebutjat  i ara és paraula que no surt als diccionaris normatius. Refractari és una de les solucions proposades.

També mereix un comentari la paraula reticent (i reticència). Continua aquí.

Yobhel és una paraula hebrea que significa la banya del marrà, i aquesta paraula serví per a donar nom també, per metonímia, a un any sant que celebraven els jueus cada cinquanta anys, atès que l’anunciaven fent sonar la dita banya. Un any en què els camps s’havien de deixar incultes, els esclaus eren alliberats i es condonaven els deutes. La celebració en certa manera va passar al cristianisme, i els papes instituïren un any sant, en un principi cada cent anys, després cada cinquanta i finalment cada vint-i-cinc, en el qual es donaven indulgències plenàries. Tot això en llatí es digué inicialment jobelaeus (de l’hebreu yobhel), però per encreuament amb el verb llatí jubilare (fer crits d’alegria) en va sortir jubilaeus. I d’aquí ve la paraula catalana jubileu, que com la llatina, significa tant la celebració dels jueus, com la dels cristians, com la indulgència plenària associada. La mateixa paraula trobam en les llengües veïnes (francès jubilé, anglès jubilee, espanyol jubileo, italià giubileo). Continua aquí.

En els diccionaris catalans de referència no hi ha la paraula auditòrium. Només duen auditori. I aquesta darrera paraula tant pot significar el conjunt d’oients, especialment els que assisteixen a una audició, com el lloc on es fan audicions. Naturalment, que sigui així, és a dir, que la paraula auditori tingui els dos significats esmentats, és una possibilitat raonable. Auditori és un cultisme, resultat de l’adaptació normal del llatí auditorium, que era el nom de la part dels teatres on hi havia els espectadors. Però no és l’única possibilitat. És més, crec que l’ús d’aquesta paraula, tal com prescriuen els diccionaris catalans, és un altre cas de mimetisme respecte de l’espanyol i de separació del català de la pràctica majoritària de les llengües romàniques (i no romàniques). Continua aquí.

Cotilló és una paraula d’origen francès, incorporada a moltes llengües i també, naturalment, al català. La forma cotilló és l’adaptació natural i correcta a la nostra llengua. Inicialment, en francès significa una mena de falda o gonella i és un derivat de cotte (català cota), nom d’origen germànic que designa diverses peces de vestir. Naturalment, també és de la família la paraula cotilla, que l’Alcover-Moll considera un mot agafat del castellà i Coromines proposa un manlleu de sentit invers.

Tornant al cotilló, de ‘peça de vestir’ va passar a significar —en francès i en el segle XVIII— una dansa col·lectiva, amb figures, escenes i mímiques, que es feia normalment al final d’un ball. I modernament, una reunió acompanyada de danses i de jocs, normalment en ocasió d’una festa, i també els accessoris de paper, com confeti i serpentins, per a aquesta festa (sobretot la de la nit de Cap d’Any). Aquests nous significats també es van estendre a les diverses llengües, si bé el DIEC encara va un poc enrere i no recull els darrers (només recull el significat de dansa col·lectiva).

Heus ací, però, que, el dia 31 de desembre, una locutora que comentava la transmissió en directe per IB3 de les campanades de la plaça de Cort, i el cotilló corresponent, ignorant tot diccionari i tot sentit del ridícul, parlava del cotillot.  Continua aquí.

Una altra xerradeta sobre els noms dels carrers de Palma, avui les antigues portes i la toponímia que ha generat.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

La porta del Camp segons una aquarel·la de Bartomeu Ferrà. La creu encara hi és.

Una altra vista segons Bartomeu Ferrà

La porta de Sant Antoni

La porta Pintada amb Santa Caterina de Sena darrere

La porta Pintada amb el convent dels caputxins

La nova plaça de la porta Pintada, una part de la qual es deia Joanot Colom i l’altra, Eusebi Estada (ara, plaça d’Espanya)

La porta de Jesús des de l’interior

la porta de Santa Catalina

Afició, aficionar i aficionat són castellanismes llampants, com sap tothom. Fabra va sucumbir a la temptació d’admetre aficionat (amb la definició “el qui cultiva algun art, esp. el d’actor o d’actriu, sense tenir-lo per ofici”), però rebutja afició i aficionar. De la mateixa manera que admeté el castellanisme empleat però no emplear. Fora de l’accepció indicada de aficionat, el diccionari Fabra recull afecció i afeccionar-se com a paraules catalanes genuïnes. I aquestes paraules (afecció, afeccionar i afeccionat) són les que molts consideren les apropiades per a substituir els castellanismes corresponents. Tanmateix, aquestes paraules també serien, en part, castellanismes. És a dir, són formes bones en una part i castellanismes semàntics de dubtosa conveniència en una altra part. Continua aquí.

No m’agrada que els diaris facin innocentades el 28 de desembre. Si el matí no t’aixeques amb la idea al cap que és el Dia dels Innocents, pots ser enganyat fàcilment (depèn del calibre de la innocentada). I si vas preparat, has de perdre temps i energia cercant la broma, que de vegades és evident i estrident i altres vegades no tant. Tenint en compte les coses que passen en aquest país i les notícies que duen normalment els mitjans, sovint no és fàcil destriar si una notícia és una innocentada o no ho és. No, els mitjans seriosos no fan innocentades.

Però, a més, celebrar d’aquesta manera el Dia dels Innocents és un fet d’aculturació a una cultura que no és la pròpia. Les brometes del dia 28 de desembre només es fan a Espanya i als països “derivats”. En tot cas, a la resta del món, si ho fan, fan la gresca el primer d’abril (Dia d’Enganar, April Fools’ Day, Poisson d’Avril, Pesce d’Aprile, etc.). Seria bo, doncs, que en aquest punt també mantinguéssim la distància oportuna.

I dit això, jo també enguany he fet una innocentada el dia 28: el post precedent. Un poc com a “venjança” del Diari de Balears, que duia la seva innocentada, llegint la qual vaig haver d’estar una estoneta fins a caure-hi. Veig que el diari s’ho ha agafat amb humor i esportivitat, i avui se’n fa ressò. I, a més, no em direu que no era una broma amb missatge!

De totes maneres, ha estat la primera i la darrera innocentada. No en faré més.

A partir d’aquest gener el Diari de Balears farà canvis importants en el seu model de llengua. El diari ha encarregat la revisió del llibre d’estil a Gabriel Bibiloni, qui a partir d’ara serà també qui de manera permanent supervisarà i dirigirà la feina de l’equip de correctors (que, d’altra banda, serà ampliat). Amb el nou model el llenguatge serà més genuí i desapareixeran els castellanismes (com atur, segon cinturó, plantejar, apostar, vacunar, donar a conèixer, quiròfan, el proper any, etc.). Els topònims ara seran escrits correctament (Portocristo, Son Bordoll, Son Cervera, Son Santjoan, Parc de Mar, etc.). També es millorarà la sintaxi (per exemple, ja no es dirà mor un obrer en caure d’una bastida) i s’usarà sistemàticament la preposició per a segons la normativa.

Gabriel Bibiloni ha manifestat la seva satisfacció per aquesta millora, que vol convertir el Balears en referent lingüístic per a altres mitjans insulars, i, en un dia tan assenyalat com avui, dóna els molts d’anys a tots els amables lectors d’aquest blog, que, dia rere dia, ens honoren amb el seu seguiment fidel.