D’afeccions i aficions
Afició, aficionar i aficionat són castellanismes llampants, com sap tothom. Fabra va sucumbir a la temptació d’admetre aficionat (amb la definició “el qui cultiva algun art, esp. el d’actor o d’actriu, sense tenir-lo per ofici”), però rebutja afició i aficionar. De la mateixa manera que admeté el castellanisme empleat però no emplear. Fora de l’accepció indicada de aficionat, el diccionari Fabra recull afecció i afeccionar-se com a paraules catalanes genuïnes. I aquestes paraules (afecció, afeccionar i afeccionat) són les que molts consideren les apropiades per a substituir els castellanismes corresponents. Tanmateix, aquestes paraules també serien, en part, castellanismes. És a dir, són formes bones en una part i castellanismes semàntics de dubtosa conveniència en una altra part. Continua aquí.
18 comentaris18 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
El trist és que si es fes servir “hobby” en català, farien una altra còpia del castellà, però en aquest cas la còpia seria de la fonètica. Mentre que la majoria de parlants de llengües romàniques no pronuncien la hac anglesa, els parlants de l’espanyol, i de les llengües satèl·lites, la pronuncien com una fricativa velar sorda ([x]).
Mossèn Alcover utilitzava profusament la locució “afectat de”, per “aficionat a”: afectat de figues, afectat d’alçar es colzo (beure), afectat de coent, afectat posar messions, etc. Pel que fa a “hobby”, m’estim més imitar la pronunciació original que la castellana, com preferiría que diguéssim hòquei amb l’hac aspirada, i posat que nosaltres no tenim cap dificultat fonètica per pronunciar passablement bé “software i “hardware” em fa mal a l’oïda sentir dir “sóuar” i “járuar”.
Tot el raonament que fas sobre el sentit d”afició’ i “afecció” està molt bé, és molt encertat i demostres una cosa que qualcuns ja més o menys sabíem, però al final fas un altre pic una ‘maniobra’ (no sé si és la paraula més adequada) perquè tot aquest raonament tan brillant et faci de justificant d’una simple opinió, perquè no és altra cosa; més ben dit, de dues: és millor un francesisme que un castellanisme? Que el francesisme hagi transcendit a altres llengües no és per si mateix cap argument perquè també l’hàgim de tenir en català; en qualsevol cas, això és una opinió; i per altra banda, ja s’usa ‘amateur’ en català, però sempre serà un francesisme, perquè la seva pronúncia no té cap grafia possible en català: ‘amater’? ‘amator’? Si l’escrivim com en francès i el pronunciam a la catalana hem de dir ‘amate-ur’. L’argument de l’isolacionisme és demagògic, perquè ens podria dur a renunciar a totes les paraules particulars del català. Per altra banda, llavors encara hi afegeixes una altra opinió, encara més arbitrària que la primera:”no ens hauria de fer gens de recança” dir ‘hobby’… És curiós, però mai parles en contra dels anglicismes, com si l’únic imperialisme que patim fos el de l’espanyol. D’hispanismes, cap: tots són dolents; d’anglicismes, tots: tots són bons. Idò jo no veig perquè hem de dir ‘hobby’, que tampoc no té grafia possible en català. Supòs que l’argument deu ser que els anglicismes ens fan internacionals… La supeditació als ianquis és, efectivament, internacional. Crec que en aquests articles, tan ben documentats, t’hauries de limitar a exposar els fets i deixar les opinions no fonamentades en aquests fets; els fets són indiscutibles, però les opinions no són més que això, i exposar opinions personals que no són per si mateixes derivables dels fets com si fossin també arguments d’autoritat em pareix una mica massa interessat.
Jaume, t’agraesc la crítica i la consider ben acceptable. Tot es pot mirar de diferents perspectives i totes són vàlides. És ver que la descripció objectiva dels fets i el punt de vista personal van mesclats, però supòs que el lector intel·ligent, com tu, sabrà destriar allò que és objectiu i allò que és opinió. També crec que en articles com aquests hi pot haver opinió personal. Són articles de diari, no d’una revista científica. La meva opinió sobre els hispanismes, els gal·licismes i els anglicismes crec que al llarg de més de cent articles resta més o menys clara, sobretot pel que fa a la diferència entre interferència d’homologació internacional i interferència de subordinació.
Només vull comentar un punt del teu escrit: mai no he parlat de renunciar a cap paraula particular (genuïna) del català. I tampoc no parl mai de prohibir res, sinó d’encoratjar comportaments lingüístics fora dels esquemes de subordinació.
Jaume,
L’anglès és la llengua internacional actualment (no vol dir que ho sigui sempre, ja veurem ço que passa d’aquí a un temps). Per tant, totes les llengües en reben la influència. És veritat que cal anar alerta i mirar de trobar solucions més nostrades o adaptar els estrangerismes si és possible, però crec que és invevitable adoptar qualque anglicisme, com fan totes les llengües del món.
Quant a la teva defensa dels hispanismes, crec que t’enganes perquè és evident que una llengua subordinada en una situació sociolingüística adversa, si vol sobreviure, cal que miri de trobar solucions generals, comunes en d’altres llengües; no convertir-se en una còpia de la llengua dominant, és a dir, en un calc que no serveix per a res. Perquè per parlar una còpia, millor parlar l’original, no? De què serveixen les llengües còpia? Per aprendre aquest tipus de llengües, malauradament, cal saber l’original. El català pateix aquesta trista condició. Ha perdut la capacitat de crear solucions pròpies i segueix el model de la llengua dominant: el català col·loquial n’és l’exemple més colpidor, absorbint sistemàticament el ‘no em ratllis’, ‘quin pollastre’, ‘ens veiem’… que els catalans no espanyols no entenen. Del registre col·loquial, és d’on es creen mots i expressions noves que en el futur -negre, en el nostre cas- s’integraran en la llengua general.
Per tant, no crec que sigui una opinió el fet de mirar de seguir solucions més generals per a la nostra llengua, de fet, crec que és una idea bàsica que trobaríem en molts manuals de sociolingüística, aplicable a totes les llengües que es troben en la mateixa situació que el català.
L’anglès ha adoptat l’hispanisme “aficionado”, així, tal qual, tot i que amb un matís diferent d'”amateur”-
Una curta rèplica tant a la resposta d’en Gabriel com a la d’en Bernat. La interferència de l’anglès és també una interferència de subordinació, perquè actualment hi ha una clara subordinació de quasi tot el món als interessos dels nord-americans; si l’anglès s’ha convertit en “llengua internacional” no és per les seves virtuts intrínseques, sinó perquè primer els anglesos i després els nord-americans han imposat aquesta llengua a mig món per la força de les armes o per la força del capitalisme. És ingenu dir que no hi ha subordinació en el cas de l’anglès i sí en el cas de l’espanyol, encara que en el segon la subordinació sigui més antiga i més directa. L'”homologació internacional” no és més que la subordinació internacional, i ningú és més cec que qui no hi vol veure.
Respecte de la defensa dels hispanismes que m’atribueix en Bernat, no sé d’on s’ho treu. No hi ha una sola paraula, al meu comentari, de defensa de cap hispanisme; allò que hi ha és una crítica de la defensa dels estrangerismes altres que els hispànics. Per a mi tots els estrangerismes són iguals en naturalesa i no en defens cap que no sigui necessari, véngui d’on véngui. No compartesc ni gens ni mica la postura que els hispanismes són dolents per naturalesa i en canvi els anglicismes o els francesismes són bons perquè ens fan “internacionals”. Bernat, un altre dia mira-t’ho bé, abans d’atribuir-me allò que no he dit.
El fet de posar els hispanismes i la resta d’estrangerisme al mateix nivell em sembla una ideologia força perillosa i demagògica, tenint en compte la subordinació que pateix el català de l’espanyol, amb totes les conseqüencies. De la mateixa manera, em pareix absolutament inadequada la comparació del cas de la influència de l’anglès (tu en dius ‘subordinació’) i l’espanyol. Abans de l’anglès, la llengua internacional era el francès, i d’aquesta llengua el català, i d’altres llengües, van prendre’n molts manlleus. Per ventura en el futur ho serà el xinès o un altra llengua (esper que per la supervivència de la nostra llengua no ho sigui l’espanyol!).
Crec que totes les llengües tenen manlleus d’altres llengües, almenys les llengües vives. Quantes paraules d’origen estrager hi ha en català! Moltíssimes. I de ben antigues. El problema és quan totes venen d’una sola llengua, d’una sola direcció.
En els teus comentaris d’un article anterior, sobre les curses i les carreres, per ventura era més evident aquesta ideologia, per això m’ha semblat que en el teu discurs hi havia una mena de defensa de l’espanyolisme: perquè dir ‘guixeta’ quan ja tenim ‘taquilla’? deies en els teus comentaris. En aquestes paraules em sembla evident la justificació de la subordinació a l’espanyolisme. “Estam massa enlluernats pels estrangers no espanyols i, en canvi, estam massa cegats per l’antiespanyolisme”. Com hi veurem bé, abraçant l’espanyolisme? No sé qui s’ho ha de fer mirar…
Jaume, si allò que t’agrada és l’exposició dels fets lingüístics sense cap opinió, deus passar un guster de llegir la gramàtica. Jo m’imagin que com a mínim de deu nou dels qui llegim els escrits d’en Gabriel allò que més estimam és l’opinió d’un expert, per molt discutible que sigui. En la gramàtica no tot és completament blanc o completament negre. I com a tota ciència, i més en aquest d’estudi de la llengua, la més important eina de relació entre els humans, en contínua evolució i sempre perfectible, avançam generalment gràcies a les opinions dels qui l’estudien en profunditat, opinions que sovint intenten desvirtuar aquells qui no l’estudien gens o només en fan un estudi superficial no gens cientific. Per tant, qui més hi sàpiga que més hi digui. Benvingudes totes les opinions ben fonamentades.
Jaume, la teva visió de l’anglès imposat per un suposat imperialisme militar i econòmic nord-americà és massa simplista i, al capdavall, també equivocada. La veritat és que l’anglès s’imposa pel seu enorme pes cultural. Considera tan sols la vasta quantitat d’obra científica i tecnològica que es publica en anglès, en comparació a la que es publica en qualsevol altra llengua. Pensar que això és el resultat d’una voluntat de dominació és una ingenuïtat.
Perdona, Bernat, però veig que no entens bé allò que llegeixes. Has vist una defensa de l’espanyolisme en el meu comentari anterior a ‘cursa’ i carrera’ i pareix que m’atribueixes la qüestió “perquè [sic] dir ‘guixeta’ quan ja tenim ‘taquilla’?” Aquesta qüestió no hi és al meu escrit, fixa-t’hi: “De vegades pareix que només trobes defectes a les paraules o accepcions que vénen del castellà i que, en canvi, si vénen d’una altra llengua ja són bones. Una mica com aquells que per no dir “taquilla” diuen “guixeta”.” Realment creus que aquest paràgraf defensa l’espanyolisme ‘taquilla’? Aquí només hi ha una crítica d’aquells que per a evitar un espanyolisme diuen un francesisme (o un anglicisme o…), quan allò que haurien de fer és cercar l’alternativa genuïna catalana, com molt bé intenta fer en Gabriel Bibiloni. Ara, que hàgim d’acceptar estrangerismes gratuïts, com ‘cursa’ o ‘hobby’, només perquè es diuen en altres llengües, doncs no en veig la necessitat i no ho compartesc. I no m’agrada que es vulgui utilitzar una bona argumentació sobre la inadequada acceptació o adaptació de determinades paraules en català per a llavors induir el lector a usar unes altres paraules que, objectivament, no són millors que les que han estat denunciades, l’única virtut de les quals és no venir de l’espanyol. Quant a si hi ha subordinació a no a l’anglès, doncs els fets ho demostren: a Catalunya ja es vol començar a fer escola en català i anglès, a les Balears el PP ho va intentar i hi tornarà… A la Universitat (a totes, per mi) ja no es pot aprovar una carrera si no has estudiat qualque matèria en anglès… Encara que sigui Filologia Clàssica! No s’han atrevit a obligar a fer qualque matèria en català, però sí en anglès! Per veure-hi bé ens hem de desfer de l’espanyolisme, però també l”anglesisme’ (es pot dir?), del ‘francesisme’ i de tots els ‘estrangerismes’. Que no són tots iguals? D’acord, l’espanyolisme és el més perillós per a la majoria dels catalanoparlants (no per a tots! eh?), però els altres també ens poden desbaratar la genuïnitat innecessàriament. I, si et plau, no em facis dir allò que no he dit.
Gabriel, no queda clar en el teu article com se n’hauria de dir d’algú que és afectat de seguir un esport o un equip esportiu. Al DIEC, l’accepció admesa d’amateur fa referència només a algú que practica una activitat de forma no professional. Curiosament, el francès en referir-se als seguidors d’un equip de futbol utilitzen un anglicisme: supporter.
Un dels moltíssims anglicismes del futbol. En italià també es diu ‘supporter’. Aquesta paraula és una entrada normal en el diccionaris de les dues lengües, i supòs que d’altres. En català es podria dir ‘supòrter’, i tindríem un anglicisme més, i en Jaume estaria content. 😉
Un altre anglicisme d’aquest mateix redol és ‘fan’. Tant ‘fan’ com ‘amateur’ són al DIEC. ‘Hobby’ i ‘supòrter’ també hi podrien ser. No té sentit amoïnar-se massa per l’adaptació gràfica de ‘hobby’. Encara bevem ‘whisky’ i no hem agafat cap cirrosi.
M’horroritzaria que així com de hockey feren hoquei (i perquè no hoqui?)transformassin hobby en hobi. En moltes ocasions val més deixar la grafia original, sobre tot si no es procedeix a una adaptació fonètica.
En Jaume em demana que publiqui aquest comentari en nom seu, perquè diu que ell té dificultats (tècniques) per a publicar-lo (de vegades passa; s’ha d’esperar un temps i els problemes desapareixen).
«Fixau-vos en les vostres ganes d’introduir anglicismes inútils. J. G. Mora parla dels “seguidors d’un equip”, i això efectivament es diu: “tal equip té molts de seguidors”, una forma ben catalana (o no, Gabriel?). En canvi, ben poc he sentit a dir encara en català els “supòrters” (falta que qualque periodista s’hi apunti…). Però tots dos pareix que voleu ignorar aquesta manera tan nostra de dir-ho i ja us plantejau de dir-ho en anglès. Demostrau-me que és necessari!
Ara us faré una pregunta: creis que el TERMCAT serveix per a res? Perquè la seva funció principal és trobar l’equivalent català per a la nova terminologia, quasi tota procedent de l’anglès. Si els anglicismes ens han de fer ‘internacionals’, podem prescindir del TERMCAT… Ara que eliminen gabinets, direccions generals i coses semblants, per la crisi, potser és l’hora de proposar que eliminin el TERMCAT, que ens fa isolacionistes…»
Sí, supòs que ‘seguidors’ està bé, i fa innecessàries altres paraules. Perquè ‘supòrter’ entràs al diccionari primer la gent l’hauria d’emprar (si volgués). Només vull dir que no seria cap drama si hi entràs. I que una paraula sigui al diccionari no vol dir que sígui l’única que es pot emprar (si hi ha sinònims) ni que sigui la preferent. Els ‘fans’ d’un cantant també es poden dir ‘seguidors’, i ‘fan’ és al diccionari. Direu que hi ha matisos. Clar, si hi ha paraules diferents, es poden crear matisos.
Matís, matís i matís… fan la riquesa de la llengua i li donen color. Un seguidor d’un club pot esser un que es limita a assabentar-se pels mitjans dels resultats del “seu” equip. Ara, un supòrter és un seguidor d’aquells de pèl més arreveixinat, ja m’enteneu.
“Seguidors” : és un calc del castellà, t’ho dic de Perpinyà estant. Un “suiveur” en francès, és el qui segueix qualcú o un corrent cegament.
Al DIEC : afecte2 -a
1 adj. [LC] Que té afecte a algú. És molt afecte als seus pares. Li som molt afectes.
“Passatemps” és de bona llei per “hobby”
La “taquilla” jo la reemplaci per una ‘finestreta’ o un ‘caixa’, segons els casos. El francès distingeix bé “la caisse” o “les caisses” (d’un supermercat p.e.) del “guichet” (banc p.e.)