Si us interessa veure les reaccions que el meu report sobre la llengua d’IB3 ha suscitat a la premsa i a la blogosfera, aquí teniu les que he trobat.

Premsa:

Bartomeu Picornell: “La desconeguda, un estudi i una sorpresa” (Diari de Balears)
“Un informe constata ´muchos déficits´ en la calidad del catalán utilizado en IB3” (Diario de Mallorca)
“IB3 afirma que utiliza el registro de catalán más cercano a la audiencia” (Diario de Mallorca)
Juan Planas Bennasar: “La lengua casta” (El Mundo-El Día de Baleares)
Josep Rosselló: “La llengua i les lleis en temps de fira” (Diario de Mallorca)

Blogs:

Lobby per la independència: “Gabriel Bibiloni ha fet un estudi sobre l’ús de la llengua catalana a IB3 Televisió”
Jordi Bayona: Carabasses a IB3
Carles Canals: “Alarmant incompetència lingüística dels presentadors d’IB3”

I una dada:
Durant els deu dies que fa que vaig penjar el document (del 20 al 30 de maig) ha estat descarregat 3.205 vegades.

Una presentadora d’un programa de televisió d’IB3 m’envia un correu electrònic amb to pesarós, on em diu: “vull assenyalar que el tipus de registre (salat) que empro, no l’he triat jo, sinó que ha estat una imposició establerta per l’autoritat lingüística (COFUC), que és la que fixa les directrius de la cadena.”

Ho ha dit ella, que deu conèixer perfectament la situació, i aquí queda.

COFUC significa “Consorci per al foment de l’ús del català”, i, com el nom indica, és un organisme que va ser creat per fomentar l’ús de la llengua, no per fer d’autoritat lingüística, que d’això se n’encarreguen uns altres.

No fa gaire, durant una setmana vaig ser l’espectador més fidel que ha tingut i potser tindrà mai IB3, la televisió autonòmica de les Balears. Vaig passar-me tota la programació d’una setmana, anuncis inclosos, sense perdre ni un sol minut. Com que al llarg d’aquella setmana també havia de fer altres coses, vaig enregistrar tot el material en una pilassa de cintes i després el vaig anar mirant així com vaig poder.

Si algun lector comença ara a témer per la meva integritat mental que no pateixi: l’objectiu de tal gesta tenia una finalitat professional i científica, com ara analitzar la qualitat de la llengua utilitzada en el canal sobre una base seriosa. I ara, finida l’àrdua tasca, puc oferir a qui li faci ganes el resultat de l’estoica aventura. Aquí ho teniu.

Com un discret però constant degotís van manifestant-se tots aquells que no es resignen amb els desbarats ortogràfics que han fet de la blogosfera catalana un campi-qui-pugui terminològic indigne d’un país que ha donat a la lingüística fabres, coromines, molls i alcovers (i molts d’altres). Aquí en teniu una altra mostra, d’aquestes que ajuden a cordar-se les calces.

[actualització, 30.05.06] La nota d’Amadeu Corbera, El BLOC als blogs em suggereix aquesta actualització, però en Benjamí se m’ha avançat a dir el que jo volia dir. Ara que a Mallorca tot el discurs polític va de bloc per amunt i bloc per avall, alguns bloguistes que s’aferren a l’error colossal del Termcat faran ballar les neurones dels pobres lectors en multitud de vegades que hauran de cavil·lar si un bloc és un weblog o el nou “subjecte polític” que aquests dies ens ha tret de l’ensopiment.

El meu dubte en aquests moments, i en molts de moments, és si he de sentir vergonya per haver nascut i viure a una terra on és possible que surti un diari com El Mundo-El Día de Baleares, o si m’he de tranquil·litzar pensant que jo no tinc culpa de res. El problema no és que es defensin les idees que siguin, que això sempre és saludable, sinó que s’usin mètodes que violen l’ètica professional més bàsica i produeixen repugnància a qualsevol que tingui un mínim de civilitat.

En la seva campanya contra el .cat avui el rotatiu erupta una notícia, sense plànyer-li l’espai, encapçalada pel títol Un empresario advierte que el .cat puede alejar a los turistas de las Baleares. Engospa aquesta. Com que provar no costa gens, provem si el lector –que el diari deu considerar estúpid de solemnitat– es beurà que amb el nefast domini els turistes fugiran escapats de les illes com els conills d’un incendi forestal. La tàctica recurrent de la Mallorca negra i caciquil: quan volen dimonitzar una cosa, sigui el Pacte de Progrés, l’ecotaxa, el punt cat o la barretina de Verdaguer, diuen que amb aquestes coses no vindran turistes i els mallorquins haurem de tornar a menjar moniatos i pa de blat de les Índies.

La notícia adverteix que qui diu això no és un no-ningú, sinó ni més ni menys que el president de l’Associació de Bars i Restaurants de la Llotja, de Palma, qui anuncia un cataclisme econòmic que caurà damunt les Balears per culpa de les tres nefandes lletres. Sense manies adverteix que la introducción del .cat puede resultar perjudicial para los negocios, para el turismo, para las gestiones de plazas hoteleras y las relaciones con las agencias de viajes, com si s’hagués promulgat una llei fent obligatori el .cat i prohibint tots els altres dominis. I també que los clientes del negocio turístico podrían «no tomarse bien que Baleares se incluya en el .cat», com si tots els turistes fossin uns gonelles abrandats que no tinguessin altra cosa a fer que preocupar-se per com acaben les adreces d’internet que manejam en aquest país.

El diari també considera d’un gran interès periodístic la creença de l’audaç empresari segons la qual la finalitat del nou domini «es acabar con nuestra forma de Gobierno, con la Monarquía y con los derechos de la mayoría de los mallorquines y del resto de los habitantes de las Islas Baleares». I, finalment, el rotatiu adverteix els lectors que el cambrer, que no deu parlar un mot de la llengua del país, també és un filòleg aciençat que reivindicó ayer en declaraciones a EL MUNDO /El Día de Baleares la diferencia entre las lenguas que se hablan en Baleares y en Cataluña e insistió en esa diferencia pese a admitir que originariamente el mallorquín y las otras modalidades lingüísticas baleares fueran dialectos del catalán. Originariamente.

El que deia: he de sentir vergonya o què he de sentir?

El diari electrònic Libertad Digital, portaveu de la caverna espanyola, em fa el favor de promocionar-me les meves pàgines, concretament el meu dossier sobre les agressions del PP a la llengua catalana, que els darrers dies ha registrat una pujada considerable del nombre de visites. L’article en qüestió, titulat Pedagogía del odio, em dóna un recapte, tot i que indirectament, atès que l’espolsada directa va contra la Generalitat de Catalunya, perquè, segons l’autor, promociona el dit dossier a les seves pàgines oficials.

No negaré que l’odi, igual que l’amor, és part de la naturalesa humana, i que segurament acompanyarà la humanitat mentre aquesta existeixi. Però pel que a mi respecta puc assegurar que sempre he sostingut un esforç perquè aquest sentiment no traspassi, de fora a dins, les meves fronteres personals. El meu dossier l’únic que fa és mostrar uns fets objectius, simplement posant una al costat de l’altra les informacions que apareixen a les hemeroteques. Mostrar els intents d’esclafar el català, igual que mostrar la persecució nazi dels jueus o la crueltat que seguí la guerra del 36 –tot i que aquí hi ha distàncies òbvies–, no és pedagogia de l’odi sinó pedagogia contra l’odi. És mostrar els camins que condueixen al sofriment i al desastre. D’altra banda, ja és curiós que els qui es queixen d’un suposat odi siguin els campions d’aquesta modalitat d’esport gens olímpic: els promotors de la catalanofòbia, els dels boicots als productes catalans, els de la intoxicació radiofònica diària,… els qui envien comentaris a aquest blog com un de recent que no té altra cosa a aportar al diàleg que un “sois unos hijos de la gran puta”.

Que ningú no dubti que els qui treballam per a resoldre el problema nacional dels Països Catalans i per a la normalització de la seva llengua i cultura, també estam treballant perquè desaparegui tota possibilitat d’odi entre dos pobles veïns entre els quals només hi hauria d’haver bona fraternitat i bona col·laboració. Perquè això només estarà garantit quan cadascun d’aquests dos pobles pugui ser plenament ell. L’odi d’Espanya contra Catalunya o l’odi de Catalunya contra Espanya són anomalies que hauríem de veure superades per a sempre. No es perdrà per la part d’aquí.

Saül Gordillo té un blog magnífic on no sols fa unes afinades anàlisis de l’actualitat política, sinó que és una utilíssima guia per a navegar per altres blogs. Un plaer llegir-lo cada dia. I avui, en anar a cercar aquest plaer he topat amb una sorpresa que m’ha fet pegar un bot de la cadira: la paraula blogosfera apareixia substituïda per bloquesfera.

No vas bé, amic. Les paraules acabades en –sfera no volen a la primera part res que no siguin ètims originals. El teu invent és quelcom així com si en lloc d’hidrosfera ens empescàssin un aiguasfera. La cosa també em recorda aquells filòlegs potiners de començament del segle XX que propugnaven l’ús de paraules com llavial, cervellal, barbre, adjahent i vidal, perquè labial, cerebral, bàrbar, adjacent i vital els semblaven massa iguals que l’espanyol.

Per què deu ser que moltes vegades els errors lingüístics els cometen els bons, com Gordillo o els de Vilaweb (aquests darrers, inventors de la desgràcia nacional del bloc transvestit ortogràficament). No seria més lògic que s’errassin els dolents?

Ahir va començar a emetre en període de proves la televisió que tinc sintonitzada en el botó nombre quatre (després de TV3, C33 i IB3), la nova Televisió de Mallorca, impulsada pel Consell de Mallorca, és a dir Unió Mallorquina. Ahir a les vuit i busques tenia encesos dos televisors, un en què mirava amb un ull i escoltava amb una orella el debat del Senat espanyol en què es debatia i votava l’Estatut principatí, i un altre amb el primer informatiu de TV Mallorca. La meva cordial i educada benvinguda a aquest nou canal, que, en teoria, ha de ser un contrapunt de la televisió del Govern balear, és a dir del PP. Diuen que serà una televisió totalment en català (cosa que està molt bé) i una televisió “de proximitat” (cosa que ja em fa tremolar).

En el primer informatiu es van donar setze notícies (teniu la llista completa en el llegir més), de Mallorca, de l’Estat i del món. Curiosament no van dir ni una paraula dels fets, diria que no trivials, que es mostraven a l’altre televisor ni de la tempesta que en relació a aquests fets s’acostava. Em va sorprendre la notícia encapçalada pel títol que emfasitzava que “només el 20 per cent dels pares han triat l’ensenyament en català” en els centres on s’ha implantat la llibertat d’elecció de llengua. Avui el Diari de Balears destaca que “només aprenen en castellà un 37 per cent dels infants de centres amb elecció d’idioma”. En el llegir més també teniu la transcripció exacta de la notícia, amb els únics talls de veu del conseller d’educació i un dels seus directors generals.

Després de l’informatiu vingué “el temps” (dit aquí meteo), amb la mateixa estructura que el d’IB3, és a dir Balears-Espanya-Europa (res de Països Catalans), però amb un mapa de les Balears on només apareixen unes puntes d’unes inutilitzades Menorca i Eivissa. Després, una pausa publicitària monogràfica sobre les realitzacions del Consell de Mallorca, i un programa d’entrevistes amb un curiós personatge que defensa la felanitxeritat de Cristòfor Colom, el qual és anomenat tot el temps en Colón per la presentadora (en algun moment en Tòfol Colón).

Benvingut, dic, el nou canal. Amb un sol dia d’emissió en proves no és prudent jutjar amb seguretat. Deixem que treballi. I aviat sabrem amb quina freqüència val la pena pitjar el botó nombre quatre.

Ah, i en un pròxim post parlarem de la llengua.

Llegiu més

De possibilitats de vot en el fascinant referèndum que s’acosta n’hi ha diverses, exactament cinc (sí, no, blanc, nul i abstenció), però en vistes al resultat real només hi ha dues sortides: o guanyarà el sí o guanyarà el no; o s’aprovarà l’Estatut o no s’aprovarà. Podem fer les mil càbales sobre el significat simbòlic o moral de cada una de les cinc opcions de vot, però allò que hauria de pensar el ciutadà a l’hora de votar és què interessa que surti i res més.

Si guanya el sí, el Principat entrarà en una etapa de migrada autonomia, potser soporífera, que podria durar molts d’anys. Perquè en la situació que es crearia els qui volguessin tornar a l’aventura només comptarien com a màxim amb una força política. Les altres en fugirien com de la pesta. I l’Espanya monolítica respiraria tranquil·la, almenys ara com ara, amb el problema catalán resuelto. Què passaria si guanyàs el no? Difícilment les aigües quedarien tranquil·les i conformades amb l’Estatut del 79, perquè la societat catalana del Principat ha demostrat ben clarament que aspira a molt més. Més aviat sembla que s’obriria una crisi profunda en l’Estat i s’hauria de revisar tot de dalt a baix. Un terratrèmol polític de grans dimensions, sobretot si el Principat i el País Basc cridassin fort i a l’uníson. Només en aquesta conjuntura, de sortida imprevisible, el sobiranisme pot tenir possibilitats d’algun resultat efectiu. I de passada la sacsada podria remoure les coses al País Valencià i a les Balears, que bona falta fa.

El sí és per als partidaris de la primera opció, per als qui vulguin viure i morir (o governar) dins una comunitat autònoma que no aspira a ser res més que això; i el no és per als que vulguin que s’obri el segon escenari, malgrat la coincidència amb el PP, que tothom sap que és marginal. L’error és seu, perquè hauria prestat els seus vots a una remoguda que afavoriria el qüestionament radical de l’ordre vigent. L’abstenció i el vot en blanc són per a aquells a qui la cosa els és indeferent o no tenen una opció clara. El que no es comprèn de cap manera és el vot nul. No tindrà cap utilitat per als interessos de qui el defensen. No servirà per a fer recompte de l’independentisme, perquè l’independentisme votarà majoritàriament no. El vot nul és, tal com ara estan les coses, un vot tudat. Només servirà per a inclinar la balança cap al sí, és a dir cap a la perpetuació de l’autonomia resignada i avorrida.

No ?s nom?s la rapinyaire carronyera disfrassada d’albatros la que fa el que pot per a destruir la llengua catalana utilitzant (entre altres arts) l’estrat?gia de xapar-la per la meitat com qualsevol cos d’escorxador. Tamb? la rosa vermella es delita en la macabra cerim?nia. No solament no han rectificat les dobles versions a les p?gines web dels ministeris espanyols o als formularis de la declaraci? de la renda que va introduir la rapinyaire, sin? que armaren una confusi? de cal d?u a la Uni? Europea i es negaren a arreglar el bugat de l’Estatut valenci? (i tenien vots suficients per a fer-ho). Ara ens insulten amb aquest cartell que Aena (Ministerio de Fomento) ha col?locat als aeroports, on una presumpta llengua valenciana s’envola a base de sin?nims i faltes de gram?tica. La imatge ?s presa a l’aeroport de Palma.