Referèndum crucial

De possibilitats de vot en el fascinant referèndum que s’acosta n’hi ha diverses, exactament cinc (sí, no, blanc, nul i abstenció), però en vistes al resultat real només hi ha dues sortides: o guanyarà el sí o guanyarà el no; o s’aprovarà l’Estatut o no s’aprovarà. Podem fer les mil càbales sobre el significat simbòlic o moral de cada una de les cinc opcions de vot, però allò que hauria de pensar el ciutadà a l’hora de votar és què interessa que surti i res més.

Si guanya el sí, el Principat entrarà en una etapa de migrada autonomia, potser soporífera, que podria durar molts d’anys. Perquè en la situació que es crearia els qui volguessin tornar a l’aventura només comptarien com a màxim amb una força política. Les altres en fugirien com de la pesta. I l’Espanya monolítica respiraria tranquil·la, almenys ara com ara, amb el problema catalán resuelto. Què passaria si guanyàs el no? Difícilment les aigües quedarien tranquil·les i conformades amb l’Estatut del 79, perquè la societat catalana del Principat ha demostrat ben clarament que aspira a molt més. Més aviat sembla que s’obriria una crisi profunda en l’Estat i s’hauria de revisar tot de dalt a baix. Un terratrèmol polític de grans dimensions, sobretot si el Principat i el País Basc cridassin fort i a l’uníson. Només en aquesta conjuntura, de sortida imprevisible, el sobiranisme pot tenir possibilitats d’algun resultat efectiu. I de passada la sacsada podria remoure les coses al País Valencià i a les Balears, que bona falta fa.

El sí és per als partidaris de la primera opció, per als qui vulguin viure i morir (o governar) dins una comunitat autònoma que no aspira a ser res més que això; i el no és per als que vulguin que s’obri el segon escenari, malgrat la coincidència amb el PP, que tothom sap que és marginal. L’error és seu, perquè hauria prestat els seus vots a una remoguda que afavoriria el qüestionament radical de l’ordre vigent. L’abstenció i el vot en blanc són per a aquells a qui la cosa els és indeferent o no tenen una opció clara. El que no es comprèn de cap manera és el vot nul. No tindrà cap utilitat per als interessos de qui el defensen. No servirà per a fer recompte de l’independentisme, perquè l’independentisme votarà majoritàriament no. El vot nul és, tal com ara estan les coses, un vot tudat. Només servirà per a inclinar la balança cap al sí, és a dir cap a la perpetuació de l’autonomia resignada i avorrida.

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. Marc - 11 maig 2006 12:47 pm

    Tota la raó Sr.Bibiloni, fins i tot, crec que ERC hauria d’haver votat NO al Senat.
    Sabem que això a ERC els hagués perjudicat electoralment, doncs hi ha certa part del seu electorat, encara que minoritària, que votarà SÍ, però, malgrat tot, Catalunya a llarga hi hagués guanyat tal i com diu vostè. I a la llarga també, la gent els hagués donat la raó.

    El PSC si guanyés el NO, a la següent legislatura es veuria obligat a tornar a presentar l’Estatut del 30 de setembre, tot i el malestar que comportaria a la branca Montilla, DeMadre i Iceta. Un mal de panxa que ja alguns tenen actualment, perque segons companys del seu partit, n’hi ha qui diuen que DeMadre està disgustada perque creu que l’actual estatut retallat dóna massa concessions (comentaris de una membre de la mesa del Parlament CpC-PSC a nivell particular).

    Òbviament i malauradament, el PSC, on ja en queden menys que pensin com Reventós, Obiols i Maragall, si guanya el SÍ tindran el pretext que ells ja estan satisfets amb l’actual autogovern i esperaran tota una generació per renegociar-lo.

    Lamentable actitud de tots els partits polítics, uns més que altres, uns perque s’han deixat enredar i altres perque han actuat com a sucursal, menystenint la voluntat del 90% dels representants polítics dels principatins, per no ofendre o per no anar en contra de l’"interés general de los españoles", com si un manxec fós o es sentís menys espanyol si Catalunya és una nació.

  2. 2
  3. Juan Manuel Rodríguez - 12 maig 2006 12:51 pm

    Jo votaré NO

    Feia setmanes que ho anava madurant. I finalment, votaré NO a aquest Estatutet colonial fet com una mandonguilla d’engrunes recollides del terra i que fa una mica més que pudor, més aviat és la putrefacció per escrit.

    L’opció del vot nul com a "vot independentista", sent una opció vàlida davant d’un estancament i manca d’alternatives però alhora necessitada de molts diners per a ser implementada amb garanties, personalment no crec que sigui en aquests moments l’opció més eficient per a trencar Espanya.

    Ara mateix s’ha de fer tot el possible per deixar políticament Espanya en estat de "shock", de paràlisi total i absoluta, fer que Espanya entri en via morta tal com Espanya ha volgut fer amb els catalans. Espanya ara mateix és un zombi leprós que a la mínima que faci un estirabot se li escaparà un braç o una cama quan menys s’ho esperi. I això passarà en molt pocs anys. Tenim una oportunitat d’or, ara mateix, amb aquest referèndum, de fer que Espanya comenci la seva putrefacció i col·lapse fins a la descomposició.

    Amb un Zapatero confiat que això dels estatuts dels País Valencià i de Catalunya ja estava fet… i que ja s’havia tirat a la piscina basca… Amb una cúpula d’ERC cagadeta de por fins a les calces que ha hagut de recular amenaçada per les seves pròpies bases (on encara queda dignitat política)… Amb CiU agafada a contrapeu… Amb Maragall i tot el PSC a punt d’entrar en coma polític… Amb un PP que ara ja no sabrà si dir "no", "no crític", "no sé", "ara no vull", "jo no volia"… Ara tenim una d’aquelles oportunitats que no es presenten cada dia, la de fotre una bufetada com una casa de pagès a Espanya i a tota la tribu política encaixista, i que la cara de pòker dels espanyols surti als diaris de mig planeta Terra. Què en dirien, el Wall Street Journal o el New York Times, l’endemà d’una victòria del NO (capitalitzat per l’independentisme català en bloc), a un Estatut beneït per Zapatero i la immensa majoria dels encaixistes catalans?

    Un NO no és un sí a l’Estatut del 30-S (com diu en Carod ara que el "sí crític" que ell volia ha quedat obsolet i fossilitzat com l’esquelet d’un dinosaure al juràssic). Un NO és un cop de puny a la taula. És un "n’estem fins al capdamunt". Si guanya el NO, que facin noves eleccions colonials, que facin el que vulguin tots plegats, però que es preparin per a l’onada independentista, perquè comença la descomposició d’Espanya. Un NO a l’Estatut és un NO a Espanya.

Podeu deixar un comentari