Ja està actiu i eufòric el domini bibiloni.cat. A partir d’ara el meu web té l’adreça http://www.bibiloni.cat, i el blog l’adreça http://www.bibiloni.cat/blog. De totes maneres, les adreces antigues amb el domini .net continuen igualment operatives.
Tot un plaer.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de visitar Lituània, gràcies a la invitació que m’han fet a participar a les Jornades de Cultura Catalana a Kaunas (Catweek) que l’Associació Catalano-Lituana ha tingut l’encert d’organitzar i ha conduït magníficament. Vaig anar-hi a parlar de la situació de la llengua catalana, però també a obrir els ulls i parar l’orella pel que fa a la situació del lituà. I n’he fet aquest article per al Diari de Balears, que us convit a llegir.

Avui el Diari de Balears fa deu anys. Des d’aquí el vull felicitar efusivament. Perquè sense el Balears aquests deu anys haurien estat diferents. Amb unes illes sotmeses a la furor destructora del PP durant la major part de la dècada, el Balears ha estat un alè de vida, un aixopluc per al pensament constructiu i per a les voluntats de mantenir aquest país en la línia de la seva pròpia història. Un instrument que ens ha fet sentir més esperançats i més forts en la tasca. Per tot això és odiat per l’espanyolisme ultramuntà. Bon senyal. Que per molts d’anys el Balears pugui continuar donant-me un dels primers plaers de cada matí.

Palma va celebrar ahir anticipadament la diada de Sant Jordi, i l’Obra Cultural Balear va fer una jornada de portes obertes per a mostrar el seu remodelat Can Alcover, la casa que fou de Joan Alcover, un dels majors poetes catalans, i que el seu fill Pau donà a l’entitat. Està situat en un racó de Palma, carregat d’història a caramull, al costat dels vells carrers del barri de la Calatrava, que altre temps conegueren la conversa fresca d’una legió d’assaonadors de pells i ara són plens d’infants que vociferen en castellà; al costat del convent de Santa Clara, on generacions de mallorquines tudaren la vida i ara supòs que ocupen monges sud-americanes, com a tots els convents; al costat de Monti-sion, que acollí l’Estudi General de Mallorca i el primer institut de l’illa, on Alcover, Maura i altres es confessaven les primeres inquietuds adolescents i ara és un col·legi on l’al·lotea fa cridòria en espanyol.

A Can Alcover ja no hi ha el faune mutilat, ni el brollador eixut, ni l’olivera centenària que amorosa pontava sa soca torçuda, ni l’atzerolera on l’infant Alcover es feia esqueixos. El corralet de la casa que va escoltar tantes tertúlies de la intel·lectualitat mallorquina és ara un jardí desolat, més desolat que mai, i l’Obra faria bé de retornar-li l’esponera de l’hort senyorívol que altre temps va tenir. Però és que tota la casa ens provoca a alguns una certa desolació alcoveriana. Almenys als qui som amants de la restauració dels elements patrimonials respectant el seu caràcter i ens escarrufen certes aventures arquitectòniques. Només la façana és igual que sempre. Amb una placa en espanyol posada pel règim que pretengué exterminar la llengua d’Alcover. Aquesta placa és un element de museu, com les estàtues eqüestres de Franco. Llevau-la, perquè és un insult, i substituïu-la per una com cal.

Desig que la nova, animosa i emprenedora junta de l’Obra Cultural tregui un bon profit de la seva flamant nova seu. Que tot serveixi perquè l’honorable institució cultural pugui pegar l’embranzida que aquesta nostra societat atupada necessita. Que el casal torni a ser braser de debat i de cultura, vora el silenci de les monges sud-americanes i la cridadissa forastera de l’al·lotum. I que aviat siguin omplides de contingut alcoverià les dues o tres habitacions que són l’únic que resta de la casa del poeta. Com una relíquia, com una trista penyora d’un món esbucat. I ben esbucat.

Feliç diada de Sant Jordi. I si heu tingut l’amabilitat de llegir aquest post, no deixeu de llegir ara aquest poema.

Avui hi ha una notícia excel·lent: la Cort Suprema espanyola ha sentenciat que el català i el valencià són la mateixa llengua. Aquesta fa deu. El Govern lingüicida valencià –lliurat a una agressió a la llengua tan decididament que és capaç de mostrar-se davant tothom com a paradigma de l’analfabetisme amb vergonya zero– ha anunciat que segurament posarà recurs davant el Constitucional i es basarà en el nou Estatut. Ho sabíem. Però no hem de ser els defensors de la llengua els qui els donem facilitats difonent els seus arguments. Davant tanta de gent que clamava que aquest Estatut representava la secessió lingüística, vaig escriure repetidament que el nou Estatut valencià no diu res de diferent sobre la identitat de la llengua respecte al vell. Per desgràcia, és clar. Tant un com l’altre parlen d’un idioma valencià. Però tant abans com després del canvi d’Estatut hi ha incomptables raons per a afirmar que en qualsevol dels dos textos legals idioma valencià és un simple sinòmin d’idioma català. Els advocats de la nostra part ho defensaran carregats d’arguments, i segur que els lingüicides tornaran a ser derrotats. Sabem, malgrat tot, que continuaran amb la seva malifeta, però estarà bé poder dir que estan i actuen fora de la llei. Crec que en la llengua que ens volen imposar hi ha un mot per a expressar això: forajidos.

Avui Tribuna Mallorca dóna aquesta notícia:

«Avui matí, Gabriel Barceló ha presentat davant els mitjans de comunicació la seva intenció d’optar a la secretaria general del PSM. La seva proposta principal serà la creació d’un BLOC, com a organització política autòctona, independent de qualsevol altra formació política externa. La idea és simplificar el mapa electoral –a través del BLOC– per crear d’una dinàmica de complicitats i d’adhesions capaç de generar la il·lusió i la mobilització necessària per aconseguir un canvi polític.»

Creureu que he estat un moment pensant de quina classe de bloc es tractava: si es tractava de muntar un blog (perquè en aquest país hi ha molta gent que escriu aquest mot amb la grafia aberrant bloc) o si parlaven d’un bloc de forces polítiques (com el Bloc Nacionalista Valencià), perquè un bloc de pisos o un bloc de marbre crec que no. Ja som al mes d’abril i el Termcat encara no ha rectificat. Quina vergonya!

Per cert, sort que el blog del Bloc valencià es diu blog, perquè si no, les confusions que hi hauria només en el trosset de la imatge!

Si una cosa resta clara en aquests moments és el final d’una de les utopies més àmpliament abraçades pels catalans: el projecte de construir un Estat espanyol en què les nacions que l’integren s’organitzin sobre la base de la igualtat. Qui no recorda l’eufòria dels dies de la signatura del Pacte del Tinell, la retòrica de l’Espanya plural, la terminologia de l’Estat lliure associat, el “Visca Catalunya lliure” de Benach, la perspectiva d’un gran Estatut per al Principat que, si no fos aprovat per les Corts espanyoles, seria sotmès a referèndum popular (Tinell, Tinell), el viatge fins a la pròxima estació compartint seient amb Espanya però amb intenció de continuar el trajecte fins a l’estació terminal,… El somni s’ha acabat amb un dur despertar, amb la constatació d’un gran engany per part d’uns de la part d’enllà, que no hauria estat del tot possible sense una gran traïció per part d’uns altres de la part d’ençà. Estafadors allà i traïdors aquí és l’únic que coneixem d’ençà que tenim ús de raó.

En el terreny de les llengües, la utopia del plurilingüisme igualitari s’ha estavellat fa molt poc contra un mur de pedra granítica, el dia que el Congrés de Madrid (PSOE i PP units com una pinya) rebutjava l’admissió a tràmit (fins i tot l’admissió a tràmit!) de la famosa llei de llengües per on s’havia d’encarrilar un inici de transformació i que ara dorm silenciosament dins la caixa de les frustracions. Sembla mentida com els mitjans de comunicació han fet tan ínfima atenció a un fet tan transcendent. I no oblidem ni un moment la negativa contundent d’un PSOE farsaire a aprofitar l’oportunitat que ara hi havia de resoldre per a sempre el problema del secessionisme lingüístic al País Valencià.

Pel que fa als sobiranistes, l’aventura dels darrers dos anys s’ha produït enmig d’un debat entre els qui pensaven que no valia la pena esmerçar energies a arreglar un Estat que no tenia remei, i els qui pensaven que valia la pena d’intentar-ho, encara que fos perquè no es pogués retreure la manca de la prova definitiva.

És evident que després de la darrera sacsada ara s’entra en una nova etapa en la llarga trajectòria d’intentar solucionar el nostre problema nacional. Una etapa completament nova en què els dubtes i els interrogants que confonien molta de gent ja no tenen justificació. Tot està més clarificat que el vidre més transparent. Els unionistes ja es trobaran bé havent aconseguit quatre competències i quatre recursos econòmics més. I un motiu per a poder dir que bons catalans que són i com mereixen la confiança dels ciutadans per a gestionar el país. Però els sobiranistes s’hauran de tancar en algun lloc tranquil i fer una profunda reflexió sobre els nous camins que cal seguir. No serà fàcil. Però si després de tot tornen a sortir propostes que parlin de redreçar Espanya, de trajectes compartits fins a la pròxima estació i coses d’aquest estil, serà que són els sobiranistes els qui no tenen remei.

Tenim nova campanya de les dentetes. O les dentotes. Aquest cop per a fomentar l’ús del català entre els joves de quinze a vint-i-nou anys que tenen competència oral de la llengua. Molt bé per la iniciativa, naturalment, com totes les que es fan en defensa del nostre idioma. Però… A la campanya precedent van triar una veu no gaire modèlica, cosa potser justificable atès que el missatge s’adreçava a (possibles) neoparlants. Ara han triat una altra veu maldestra, amb fonètica xavejant i que quan diu català ja no pot articular una ela més bleda (ho podeu sentir aquí). Davant la persistència em deman si els planificadors lingüístics responsables d’aquestes iniciatives han abandonat tota aspiració a mantenir la pronunciació tradicional que durant segles ha estat la cara visible (audible) i inconfusible de la nostra llengua i donen per fet la dissolució del sistema fònic. Em deman si aquesta repugnant pronúncia espanyolitzada que ofereixen als joves com a model és el català que desitgen per al futur. I l’interrogant s’estén als responsables lingüístics dels mitjans de comunicació audiovisuals, en què en boca dels joves (a la publicitat, a les telenovel·les o als programes d’entreteniment) no sona altra dicció que la formada per la imitació de tots els hàbits articulatoris de l’espanyol. De joves que pronuncien bé puc assegurar que en queden molts. Potser no interessen perquè la cosa no sonaria “real”. Si és així, si interessa més reflectir una realitat penosa que redreçar la llengua, ja podem córrer. O potser no s’adonen de res. Desastre, en qualsevol dels casos.

[actualització 29-3-2006]
Els amics del Racó català em reprodueixen aquest post, reproducció que ha generat molts de comentaris, en bona part dels quals es parla dels sentits de la paraula xava. Certament aquest mot té diverses accepcions i diversos usos. Jo faig servir el terme per a referir-me estrictament al fet fonètic barceloní i recent (el barceloní tradicional és un parlar fantàstic) que consisteix a substituir la vocal neutra per una a clara. Igual que faig servir el terme parlar bleda per designar la substitució de la ela catalana per la ela espanyola (que lògicament serà denominada ela bleda). Ambdues denominacions –xava i bleda– parteixen del llibre Llengua standard i nivells de llenguatge, de Lluís López del Castillo, un llibre molt llegit els anys setanta. Respecte a les causes del canvi fonètic dit xava, no estic segur que estiguin en els castellanoparlants, que, suposadament, en voler articular una vocal neutra i no tenir aquest so en el seu idioma, pronunciarien una a. Teniu en compte que els forasters que a Mallorca es posen a parlar en català pronuncien unes vocals neutres impressionants. Per tant, l’origen del xava és més complex: hi ha un procés d’obertura de la vocal que no s’explica únicament per l’acció dels nouvinguts. Això sí, és un tret fonètic antitradicional, distorsionador i sempre associat a tots els vicis de pronunciació espanyolitzants.

Avui una mika d’humor. Els baskos ens van kopiar el dífraf tx, que els katalans utilitzam per a representar el so palatal afrikat ke altres eskriuen ch. Diuen ke Sabino Arana, bon koneixedor de Katalunya i el katalà es va emportar akest dígraf de Barcelona al seu país. I kom ke és de ben edukats ser agraïts ara els baskos ens tornen el favor, obsekiant-nos amb un dels grafemes ke més els karakteritzen. Els veïns són per a ajudar-se kuan kal.

L’alto el foc d’ETA és una notícia important, però els mitjans de comunicació catalans, amb el gra massa que en fan estan donant una certa mostra de provincianisme. Tant que alguna altra notícia d’enorme importància per al nostre país ha quedat completament silenciada i menystinguda (és clar que segurament no sols per l’impacte dels esdeveniments bascos). Per exemple, el fet que el passat dia 21 el Congrés dels Diputats espanyol va rebutjar l’admissió a tràmit d’una proposició de llei presentada per Esquerra Republicana de Catalunya sobre “protecció i promoció de llengües espanyoles distintes del castellà”. Igual que va passar amb el pla Ibarretxe, el Congrés ni tan sols va acceptar debatre la proposta, que va tenir els vots en contra de PP i PSOE i els vots a favor de tots els altres grups.
És evident que el pluralisme lingüístic a Espanya és impossible. Igual que tot pluralisme cultural o nacional. Ja podem signar l’acta, que les proves estan totes fetes.
Adjunt als meus lectors dos documents de lectura recomanable: la proposició de llei i l’argumentació de tots els grups polítics en el Congrés. La segona per sucar-hi pa.

Proposta de llei

Debat parlamentari