La relíquia

Palma va celebrar ahir anticipadament la diada de Sant Jordi, i l’Obra Cultural Balear va fer una jornada de portes obertes per a mostrar el seu remodelat Can Alcover, la casa que fou de Joan Alcover, un dels majors poetes catalans, i que el seu fill Pau donà a l’entitat. Està situat en un racó de Palma, carregat d’història a caramull, al costat dels vells carrers del barri de la Calatrava, que altre temps conegueren la conversa fresca d’una legió d’assaonadors de pells i ara són plens d’infants que vociferen en castellà; al costat del convent de Santa Clara, on generacions de mallorquines tudaren la vida i ara supòs que ocupen monges sud-americanes, com a tots els convents; al costat de Monti-sion, que acollí l’Estudi General de Mallorca i el primer institut de l’illa, on Alcover, Maura i altres es confessaven les primeres inquietuds adolescents i ara és un col·legi on l’al·lotea fa cridòria en espanyol.

A Can Alcover ja no hi ha el faune mutilat, ni el brollador eixut, ni l’olivera centenària que amorosa pontava sa soca torçuda, ni l’atzerolera on l’infant Alcover es feia esqueixos. El corralet de la casa que va escoltar tantes tertúlies de la intel·lectualitat mallorquina és ara un jardí desolat, més desolat que mai, i l’Obra faria bé de retornar-li l’esponera de l’hort senyorívol que altre temps va tenir. Però és que tota la casa ens provoca a alguns una certa desolació alcoveriana. Almenys als qui som amants de la restauració dels elements patrimonials respectant el seu caràcter i ens escarrufen certes aventures arquitectòniques. Només la façana és igual que sempre. Amb una placa en espanyol posada pel règim que pretengué exterminar la llengua d’Alcover. Aquesta placa és un element de museu, com les estàtues eqüestres de Franco. Llevau-la, perquè és un insult, i substituïu-la per una com cal.

Desig que la nova, animosa i emprenedora junta de l’Obra Cultural tregui un bon profit de la seva flamant nova seu. Que tot serveixi perquè l’honorable institució cultural pugui pegar l’embranzida que aquesta nostra societat atupada necessita. Que el casal torni a ser braser de debat i de cultura, vora el silenci de les monges sud-americanes i la cridadissa forastera de l’al·lotum. I que aviat siguin omplides de contingut alcoverià les dues o tres habitacions que són l’únic que resta de la casa del poeta. Com una relíquia, com una trista penyora d’un món esbucat. I ben esbucat.

Feliç diada de Sant Jordi. I si heu tingut l’amabilitat de llegir aquest post, no deixeu de llegir ara aquest poema.

1 comentari

1 comentari rebut

    1
  1. Lluís Barceló i Coblijn - 01 maig 2006 7:22 pm

    Talment com ha "Jardí abandonat", de Satiago Rusiñol.
    Aquest jardí i moltes altres coses són la marca de la decadència que caracteritza els darrers anys que li queden a la nostra societat, abans no passi a ser "la suya".

Podeu deixar un comentari