[Refaig el post a la vista de les informacions sorgides i dels comentaris dels lectors. El post inicial i els comentaris els podeu llegir aquí]

Google és una companyia respectuosa amb la diversitat lingüística del món. Els catalans li hem d’estar agraïts perquè el català és una de les llengües que els usuaris tenen a la seva disposició quan empren aquest servei. El Google espanyol està disponible en les quatre llengües de l’Estat, i sempre podem emprar el català quan usem el cercador i altres serveis de la companyia, com el Gmail. Fa molt poc s’ha obert el Google d’Andorra, que no es diu Google Andorra sinó Google català, per cert, i s’ha anunciat la pròxima aparició d’un altre Google català (o el mateix) al qual s’accedirà des de l’adreça google.cat. Molts hem celebrat efusivament tant l’aparició del Google d’Andorra com el nou portal anunciat. Massa efusivament, potser. Vegem.

Una cosa és la llengua de navegació, una altra l’aparença de la pàgina inicial dels diversos Googles i una altra el contingut d’aquests. Google permet la configuració de l’idioma de la interfície, cosa que vol dir que quan configures el català com a tal, sempre veuràs el Google en català, siguis a la part del món que siguis amb el teu ordinador. Fins i tot si entres a Google Canadà, on podràs triar, a més, veure la pàgina en anglès o en francès. És una qüestió de galetes: en fer una configuració de llengua o clicar una versió d’un portal tindràs una galeta que determinarà la llengua que s’ha d’emprar en cada cas.

A part la llengua de la interfície, Google s’organitza en un portal general o estàndard (en principi google.com) i portals territorials, o locals, o com es digui, corresponents als Estats (Google França, Google Espanya, Google Brasil, etc.) o a altres entitats territorials (com el Google Gibraltar o el Google Montserrat —no de l’abadia sinó de l’illa caribenca britànica—). Cada portal ofereix la interfície en les llengües oficials o reconegudes de l’Estat, però, a més, els continguts dels portals són distints. Si cercau weblog, per exemple, a Google Espanya o a Google Finlàndia, els resultats seran diferents; igual que si feu la cerca a la versió anglesa de Google Canadà o la seva versió francesa.

Doncs si cercau weblog a Google Espanya (en espanyol, català, gallec o basc), al nou Google d’Andorra (google.ad) o al presumpte Google català que ja coneixíem (google.com/intl/ca/), el resultat és el mateix: pàgines en espanyol i, a més, les mateixes. Igual que si feu la cerca a Google Rússia amb el català com a llengua d’interfície. El Google d’Andorra, i el presumpte Google Català, és el Google espanyol de sempre, amb variants de disseny a la pàgina d’inici.

Una altra qüestió és la política de redireccions. Com que el món funciona a base d’Estats, les ipés també tenen nacionalitat: són espanyoles, franceses, italianes o noruegues. D’ençà del 2003 un usuari amb IP espanyola que demana google.com és redirigit a google.es, llevat que faci alguna cosa per a evitar-ho: clicar sobre Google.com in English, i en ser-hi configurar l’idioma d’interfície: si tria català, una demanda de google.com serà redirigida al presumpte Google català, i si tria l’anglès, llavors serà redirigit a l’autèntic portal general, tot i que encara la IP espanyola farà que hi aparegui un Go to Google España que no apareixeria a un portuguès, per exemple. Si un català amb IP espanyola vol el Google general, amb el motor de cerca general i sense cap invitació a anar a Espanya, ha de fer servir el mirall google.ppcc.cat. Ja ho provareu.

Això del redireccionament automàtic —d’una pàgina general .com a la pàgina .es en el nostre cas— és practicat per moltes altres companyies. Cosa que sovint a mi em cau com una mosca dins el brou. Per què si deman la pàgina mitsubishi.com —és un dir— m’han d’enviar a mitsubishi.es? Si vull anar a la versió espanyola jo sé escriure perfectament el .es. No és una qüestió de llengua sinó de continguts. La pàgina general d’una companyia pot ser molt diferent de les pàgines locals. Doncs una de dues: o s’abandona la pràctica de la redirecció automàtica per criteris polítics —supòs que la solució desitjable— o algunes comunitats hauríem de reivindicar sortir en el mapa polític de les ipés. En aquest cas, a la llista de seleccions catalanes, distintius catalans de les matrícules, conferència episcopal catalana, etc. hi podem afegir la demanda d’ipés catalanes. Per descomptat, però, un servidor té molt clar que no es poden fer sobrassades si no es té un porc.

No voldria que del post precedent algú deduís que propòs que ara ens riguem sistemàticament de totes les persones que parlen malament el català. El que propòs són canvis estructurals profunds i un nou sistema de control de la qualitat lingüística com el de les comunitats normals (model eficaç i càstig social al qui infringeixi el model). Les persones de llengua materna espanyola que viuen en el país i que aprenen català i s’hi expressen mereixen tot el respecte i estimulació, encara que el seu català no sigui perfecte. És normal que no sigui perfecte. Les coses al seu lloc: no cal exigir que siguin modèlics els que no han d’actuar com a model, i, d’altra banda, als qui han de ser presos per models cal exigir-los un català modèlic inflexiblement i sense cedir ni un mil·límetre.

Els models lingüístics en les societats actuals són fonamentalment –també n’hi ha d’altres– els mitjans de comunicació audiovisuals. Les televisions i ràdios en català haurien de ser, com una sola veu, el referent lingüístic –i concretament fonètic, perquè ara parlam de pronunciació– per a tota la comunitat catalanoparlant. Començant pels canals públics, i per davant de tots la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que és, de fet, la que lidera el conjunt. Però la realitat és que la pronunciació dominant a TV3, Catalunya Ràdio, IB3, Canal 9, TV Mallorca, etc. és un autèntic desastre. No sé de qui és la responsabilitat, ni és això el que em preocupa. El problema és que un aspecte tan important de la qualitat lingüística com aquest sembla deixat de la mà de Déu. I cal urgentment que alguna mà –basta que sigui humana– agafi el timó amb energia i apliqui una política lingüística amb el mínim de consistència. Diguem-ho clar: qualsevol persona que no tingui una pronúncia catalana perfecta no pot ser locutor, ni presentador, ni doblador ni veu de cap programa ni de cap anunci ni de res. Els qui no reuneixen les condicions adequades han de ser separats de la seva feina implacablement i caigui qui caigui. Ja s’espavilarien, ja, per a adquirir una bona pronúncia, com ho van fer quan els la van exigir per a locutar en espanyol.

Finalment hi ha un fet concret que em mou a reflexió: sospit –però només és això– que hi pugui haver un joc pèrfid amb la idea de versemblança lingüística. Els lingüistes diuen, amb raó, que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser versemblant. Per exemple, en un doblatge un llaurador no ha de dir in extremis ni un magistrat en un judici no ha de dir tocar els collons. Si per aquesta idea de versemblança es preferissin veus infantils o juvenils bledes o xaves, perquè “és el normal” o perquè el que diríem una pronúncia ben catalana com la dels majors “sonaria estrident”, estaríem davant un cas flagrant d’irresponsabilitat. Perquè la llengua ha de ser versemblant, però la nostra comunitat lingüística ha de construir la versemblança que ens convingui, no la que ens ve imposada per un estat de subordinació.

Hi ha un fet indiscutible: pràcticament tots els joves catalans (catalans vol dir catalans) actuals són capaços de parlar espanyol sense el més mínim rastre d’accent català. Com si fossin hispanoparlants normals i corrents. Si un vol, pot. I vaja si volen: perden el cul de córrer. Parlar espanyol amb accent català està mal vist i parlar “espanyol natiu” és avui indispensable si vols ser considerat una persona normal. Com que la distància entre Tarragona i Reus és la mateixa que hi ha entre Reus i Tarragona, a l’inrevés també hauria de ser possible. És a dir, el jove urbà de casa hispanoparlant hauria de ser capaç de parlar el mateix català d’Heribert Barrera o de Lloll Bertran (dos exemples de magnífica fonètica catalana triats a l’atzar). No és més difícil això que el procés contrari, i és un gran error enfocar la qüestió en termes de dificultats lingüístiques. El fet és que no sols els joves de casa hispanoparlant no parlen com els models indicats, sinó que tampoc no ho fan els joves de llengua materna catalana – sobretot si són de llocs com Barcelona o Palma–, els quals, per les raons explicades en el post precedent, tendeixen a parlar català amb la fonètica espanyola més impol·luta.

Per què passa això? Primer, perquè en espanyol hi ha un model indiscutible i indiscutit, el que forneix la societat espanyola monolingüe, difós sobretot pels mitjans de comunicació. És un referent que tothom té davant el nas llest per a ser imitat sense vacil·lació. En català no hi ha aquest model exposat públicament amb la mateixa claredat i contundència, i, naturalment, no hi ha cap societat catalana monolingüe en què el model es pugui recolzar. Aquí –en l’absència de model operatiu– és on podem demanar responsabilitats a polítics i directius dels mitjans de comunicació. Però, en segon lloc, hi ha el factor clau d’ordre sociopolític: la desigualtat radical entre les dues llengües, i el fet inherent a aquesta desigualtat, que és la percepció que l’única llengua que té models inviolables és l’espanyola.

Un mallorquí que jo conec, ara ja vell, de jove va anar a Madrid per a estudiar de militar. Com tots els mallorquins de la seva època, parlava espanyol amb les regles fonètiques del català de Mallorca. El primer dia de classe a l’Acadèmia li van fer una pregunta i va respondre una cosa així com dosientot-siete. La riallada va ser atronadora, tant com l’acomplexament resultant en el nou militar, que en aquell moment va fer propòsit ferm de dedicar tota l’energia que calgués a adquirir un espanyol modèlic. El dia que a casa nostra algú digui la Txina o tinc ca banir i la rialla sigui ressonant, el català haurà entrat en la via de la normalitat. No menyspreeu aquest argument: és com funcionen les llengües; o, si no, no funcionen.

Estic profundament preocupat pel que li succeeix a la pronunciació del català. I no és d’ara: he publicat algun article sobre el tema (Accents estrangers) i he fet alguna pàgina web mogut per aquesta preocupació (Guia de correcció fonètica). I què passa amb la pronunciació catalana? Senzillament que els trets més definitoris d’aquesta pronúncia van essent substituïts per les formes d’articular de l’espanyol, de manera que la fonètica –que és la cara de la llengua, la primera cosa que es “veu”, el primer tret de personalitat lingüística– esdevé un rostre desfigurat. Estic convençut que no és un problema d’immigració. No, el que succeeix és que els catalanoparlants, abocats ara al bilingüisme intensiu, a força d’assimilar l’articulació exacta dels sons espanyols –l’espanyol és l’única llengua que no es pot parlar “amb accent”– apliquen aquesta articulació als sons catalans, que són els que paguen la festa. Un macabre principi d’economia lingüística descarta la possessió d’un doble sistema fonètic i ho resol tot a base d’anivellar els hàbits fonètics a partir de l’espanyol.

L’avançada d’aquest fenomen, a les principals àrees urbanes de tot el territori lingüístic, és la substitució de la el (o ela) tradicional catalana, la que sempre ens havia caracteritzat i identificat, per l’espanyola equivalent, que un amic meu, no gaire científic, qualificava de ela amariconada. El fet va començar, fa una cinquantena d’anys, per algunes persones joves de sexe femení i de certa classe social (López del Castillo en digué per això parlar bleda) i després va esdevenir un tret infantil i juvenil de les àrees urbanes. Però, com que d’això ja fa molts d’anys, aquells infants ja s’han fet grans i la frontera que separa les dues pronúncies ha anat pujant un any cada any. I continua pujant. Si això continua, la desaparició de la el catalana és qüestió de cert temps. Un altre cas de canvi estrident en la pronúncia tradicional és la substitució de la vocal neutra per una a oberta a l’àrea de Barcelona (parlar xava). És també un fenomen ascendent en l’escala d’edat, tot i que només localitzat –ara com ara– a l’àrea d’influència de Barcelona. En aquesta zona la el bleda i el vocalisme xava van junts –jo en dic parlar xava-bleda–, i han desbaratat l’antic i bell parlar barceloní, que d’aquí a poc temps només es podrà trobar representat en alguns ancians. La destrossa de la pronúncia catalana inclou molts altres fets –ensordiments, apitxaments, etc.–, però només amb els dos trets indicats més amunt –parlar bleda i parlar xava–, que s’estan convertint en “llengua normal” a les àrees afectades, tenim una flagrant desfiguració fonètica del català, que podem dir que passa a ser parlat amb un clar accent estranger.

Comprensiblement, un sector molt afectat per aquest fet és el dels “professionals de la veu” (locutors, dobladors, etc.), per la simple raó que en la immensa majoria dels casos exerceixen el seu ofici locutant o doblant en espanyol i en català. Quan ho fan en espanyol la seva dicció ha de ser perfecta, i això els porta a posar tot el zel en la bona pronunciació d’aquesta llengua, cosa que té com a conseqüència automàtica l’adaptació de la pronúncia catalana als hàbits de l’espanyola quan treballen en català. Un cas sagnant és la publicitat: la majoria dels anuncis que sentim a la ràdio i televisió catalanes estan parlats amb una dicció infecta i repugnant. Com infectes per sistema són les pronúncies dels actors joves de sèries com El cor de la ciutat, per posar un exemple de gran seguiment social. Bleda o xava-bleda infecte i repugnant: així de clar i contundent.

Davant tot això jo em deman: hi ha algú, dels qui tenen responsabilitats polítiques, que es preocupi per aquesta qüestió, o, fins i tot, que en sigui plenament conscient? Hi ha alguna política lingüística pensada per a incidir damunt aquesta penosa realitat? Interessa algú la qualitat de la llengua i la pervivència de les seves senyes essencials? O ens hem resignat a perdre la personalitat que ens caracteritza i la cara que ens identifica? Em tem que una resposta la trobarem en la mateixa extensió brutal de l’epidèmia: de cada vegada són més els qui estan instal·lats en les noves pronúncies, també mestres i professors, que són els qui ho haurien de corregir, i, fins i tot, alguns col·legues meus universitaris del món de la Filologia Catalana. En continuaré parlant, perquè a mi sí que em preocupa.

Ahir, a l’acte d’inauguració –benedicció, d’una perspectiva més religiosa– del retaule de Miquel Barceló, a la capella de Sant Pere, o del Santíssim, de la catedral de Mallorca, vam poder veure a on condueix el famós bilingüisme del PP i del seu líder local, Jaume Matas. Després d’una missa solemne a l’estil Murgui (la litúrgia ritual en català i allò que s’havia d’entendre en bilingüe) es va fer la dita inauguració o benedicció, en la qual dues figures de la més rància sofisteria bilingüista, el caixer –de la Caixa– i ex conseller de Cultura Conrado de Villalonga i el referit president Matas, pronunciaren sengles discursos. Tots dos en espanyol directe i sense manies. Llevat que considerem que el discurs, sobretot, del president fos una peça bilingüe. Perquè en el parlament, espanyol de cap a cap, Matas hi va incrustar algunes cosetes en català, sí: el nom de la Seu –amb una e ben oberta–, els sintagmes Ajuntament de Palma, Consell de Mallorca, Illes Balears, el títol del bisbe –excel·lentíssim i reverendíssim senyor bisbe–, unes paraules adreçades a Barceló –gràcies, Miquel, per estimar sa teva terra i sa teva gent– i finalment uns versos d’un poeta que no puc recordar –sense passar-los, encertadament, pel seu corrector automàtic habitual i doncs sense salar-los.

Nihil novum sub sole baliarico: un cop més tenim una mostra de la política lingüística que practica el PP balear, l’exercici sistemàtic de la vergonya de la pròpia llengua i el vassallatge davant el foraster; la idea –creguda i laboriosament inculcada en els altres– que la llengua del país no és prou digna per a mantenir-la amb el cap alt davant el rei d’Espanya o de qui sigui. La grandesa de l’acte i de la Seu que l’aixoplugava no pogué tenir correspondència amb la consideració del català de Mallorca com un idioma de la mateixa dignitat i categoria que el temple majestuós construït pels nostres avantpassats, i hagué d’arrufar-se a un racó com una ventafocs esporuguida. Aquest és el seu bilingüisme. Només el rector de la Universitat va mantenir la dignitat de la seva institució i de la gent assenyada d’aquesta terra.

Fins ara no havia tingut temps de llegir la Gramàtica normativa valenciana, elaborada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ara que ja ho he fet, en puc oferir uns breus i modestos comentaris.

Primer. Ja en els Preliminars es pot veure el més pur equilibrisme AVL: es repeteix que el valencià és part de la llengua compartida per un conjunt de territoris, que s’enumeren, però tot té una aparença d’una gramàtica d’una llengua parlada entre el Sènia i el Segura i prou. L’obra comença dient que, com a conseqüència de l’abolició de l’ús públic de la llengua després de la Guerra de Successió, la llengua no disposà de gramàtics que la descriguessin i la codificassin amb rigor. Fins que aquests aparegueren. I aquests foren Fullana, Ortín, Revest, Salvador, Giner, Sanchis Guarner i Valor. Fabra arriba a sortir per un petit moment, empetitit i amagat en un raconet on fàcilment passa inadvertit.

Segon. Els acadèmics ens informen que «es tracta d’una gramàtica normativa, que pretén abastar el conjunt de l’àmbit geogràfic valencià.» Amb tot, no sé si això resol el misteri de l’autoritat de l’AVL: què passa si una prescripció de l’acadèmia entra en contradicció amb una altra de l’Institut d’Estudis Catalans? Quina serà aleshores la norma de referència per als valencians? I per als no valencians? Perquè si la mateixa entitat ens indica que valencià és també el nom de la llengua tota, una certa lògica indicaria que les normes del valencià podrien ser també les normes de la llengua tota. Misteris inherents al fet insòlit que una llengua tan petita tingui dues autoritats lingüístiques.

Tercer. Els gramàtics ens diuen que «s’han prioritzat les formes de l’anomenat valencià general, atés que es tracta d’una gramàtica normativa, que pretén abastar el conjunt de l’àmbit geogràfic valencià.» I afegeixen que també recolliran com a secundàries formes com tenir, penso o tingués, «perquè són pròpies de determinades comarques valencianes, així com d’altres territoris de l’àmbit lingüístic, o perquè tenen un ús literari important. […] Per això, cal acceptar amb naturalitat un fet ben normal en qualsevol codificació normativa: la selecció a favor de la forma més estesa o de més tradició literària, a fi de garantir millor la cohesió del sistema lingüístic [sotslineat meu]». La invocació de la coherència del sistema lingüístic té la seva gràcia, després que la institució ha donat reiteradament aquest nom –sistema lingüístic– a la llengua en la seva totalitat. Ara l’etiqueta apareix íntimament lligada a la idea de valencià general.

Quart. Dit tot això, la gramàtica no és especialment localista ni regionalista ni, per descomptat, secessionista. Amb algunes matisacions que podríem fer, és la gramàtica catalana amb la incorporació de formes valencianes admeses pels bons gramàtics valencians i pel mateix Institut. En alguns moments de la lectura hi pots arribar a veure una cosa feta amb copy-paste. Tot i que té la seva personalitat, i tècnicament és una obra ben feta: a la casa hi ha grans mediocres –per ser suau– i grans gramàtics, com és esperable d’una institució on els acadèmics són designats pels partits d’acord amb el nombre dels seus escons. No vull passar per alt algun detall que m’ha semblat especialment encertat: per exemple, crec que és l’única gramàtica catalana que estableix una normativa satisfactòria sobre els usos de les formes com i com a.

Cinquè (quint dirien ells). La cosa més discutible de la gramàtica és la inversió que fa de les preferències tradicionals. Es pretén de substituir el model formal forjat al País Valencià a partir de Sanchis Guarner i altres, que prefereix aquest a este i serveixes a servixes –per la cohesió global del sistema lingüístic–, per un model més fragmentador i localista. La justificació d’aquesta opció tampoc no és del tot aigua clara: el que ja era un model formal tradicional és valorat com quelcom pertanyent a un “reducte” universitari, alhora que el nou model es presenta com el propi dels mitjans de comunicació (dels de la Generalitat, sens dubte) i de la llengua “estàndard”. Podríem afegir-hi més detalls (s’accepta tranquil·lament ahí o la llet està calenta), però la cosa es faria massa llarga.

Amb l’AVL –aquesta podria ser la conclusió– tenim la unitat de la llengua més proclamada pel poder, i la unitat de la comunitat lingüística més debilitada per aquest mateix poder.

Al voltant del 31 de Desembre fa temps que hi ha un debat sobre la violència que acompanyà la conquesta de Mallorca, i alguns presumptes progressistes subratllen el genocidi i la carnisseria que va representar la dita conquesta, i manifesten la seva oposició a commemorar tots aquests fets. Naturalment, allò que s’ha de commemorar és únicament l’origen d’una identitat, que és la nostra, i aquesta identitat mateixa. I avui més que mai és necessari afirmar-la pel simple fet que està amenaçada (pels qui poden destruir-la sense necessitat de fer cap carnisseria). Si la introducció a les Illes d’aquesta identitat estigué acompanyada d’una carnisseria –tan repugnant com totes– és una cosa sobre la qual ara no podem fer res. Diguem també que no va ser l’única carnisseria de la història, sinó que era part del llibre d’estil de la política d’aquelles èpoques: els vençuts el 1229 no havien tractat els mallorquins anteriors a besades. Les ràtzies que precediren la conquesta musulmana sembraven la mort i la devastació a l’arxipèlag. Miquel Barceló indica que rere aquestes ràtzies s’establien extorsions (els mallorquins eren obligats a pagar un terç de les seves propietats), i que aquesta “contribució” es pagà en homes, que eren convertits en esclaus. Segons l’historiador, no es descarta que es produís l’esclavització d’un terç de la població. D’aquesta manera, a Eivissa la població arribà a desaparèixer i a les altres illes hi va tenir una reducció substancial [Història de les Illes Balears, Edicions 62, vol I, pàg. 431].

Aquest vell debat a part, enguany s’ha començat a parlar de la necessitat de reformar la festa, actualment una celebració oficialesca i freda, per a retornar-li la seva esplendor, la seva popularitat i restaurar els seus elements essencials. Crec que el meu post precedent hi ha contribuït encara que sigui molt modestament. El regidor Antoni Roig (PSOE) va fer propostes en el seu blog, i també els redactors del Bloc per Palma, que, tot i que no citen el post esmentat, no hi ha dubte que l’han llegit i tingut en compte. Crec que és molt bo que es comenci a parlar de reformar, impulsar i recuperar la festa de l’Estendard. I personalment llanç aquestes idees, per força enormement esquemàtiques.

1. La raó de ser de la festa és la commemoració de l’inici de la nostra identitat actual i la reafirmació d’aquesta. L’element simbòlic central és la Senyera, representativa de tal identitat (vegeu aquest document).

2. Característica de la festa era la participació de tota la societat, i així hauria de tornar a ser. Hauria de ser una festa de Mallorca i no una festa municipal. Hi haurien de participar les autoritats civils (el president del Govern i els consellers, el president del Consell i els consellers, el batlle de Palma i els regidors, batlles de la Part Forana, etc.), les entitats (sindicats, associacions…) i el major nombre possible de ciutadans.

3. L’essència de la festa era la processó o desfilada amb l’Estendard, que s’hauria de recuperar i hauria d’adquirir la màxima vistositat (amb aquest Estendard, no una tela quatribarrada qualsevol). Podria anar de la Seu o Cort a la Porta Pintada, on es podria fer algun homenatge al Conqueridor (al seu monument). De tornada es podria “entrar a la ciutat” per on estigué la porta Pintada Vella, on també es podria fer algun acte commemoratiu.

4. El component religiós era essencial en l’època d’esplendor de la festa. S’hauria de mirar com es compatibilitza la tradició amb la laïcitat que ara ha de caracteritzar les administracions públiques. En tot cas, la missa a la Seu i el sermó de l’Estendard són elements tradicionals i essencials de la festa. Qui no hi vulgui anar pot no anar-hi.

5. El component militar era igualment essencial. Però com que no tenim exèrcit, no cal parlar-ne més.

6. I una darrera cosa que esper que s’entengui. L’historiador A. J. Quintana assenyala que la festa se n’anà en orris quan es va convertir en una festa de transgressions. Naturalment, els ciutadans sempre han de poder expressar lliurement allò que vulguin. Però en el supòsit d’una festa recuperada i normalitzada, aquesta hauria de ser una diada d’alegria i de concòrdia sense més objectiu que l’expressat en el primer punt.

La festa de l’Estendard és una de les festes civils més antigues d’Europa. Se celebra a la ciutat de Palma d’ençà del segle XIII per a commemorar la conquesta de l’illa per Jaume I i la incorporació de Mallorca al món català i cristià. És un homenatge al Conqueridor i a la seva Senyera, que és la del poble mallorquí. En aquest post explicaré esquemàticament com era la festa de l’Estendard i com ha evolucionat amb el pas del temps.
Llegiu més

No tenim 600.000 euros per a comprar 50.000 banderes i regalar-les amb els diaris de Palma. Però tenim alguna idea. El 31 de desembre, Diada de Mallorca, commemoració dels nostres orígens, dia d’homenatge a l’Estendard, podem penjar la senyera històrica dels mallorquins a les nostres finestres d’Internet. Convit tots els mallorquins –o no mallorquins– que tinguin un blog o pàgina web que aquests dies hi posin aquesta imatge. I convit tothom a divulgar la idea i la imatge: tot és copiar i aferrar.

La meva condició de no cristià ni creient de cap religió no és incompatible amb la meva profunda convicció que el cristianisme és un component essencial de la nostra cultura i la nostra identitat. El cristianisme ha estat un motor generador elements fonamentals d’aquesta identitat: arquitectura, pintura, música, literatura, llegenda, tradicions, organització de la festa i del lleure, refranys, fraseologia, afaiçonament de la llengua i moltes més coses. Com a constitutiu d’identitat, tot aquest llegat s’ha de respectar i servar; i s’ha d’ensenyar, perquè les noves generacions, per molt atees que decideixin de ser, entenguin els seus avantpassats i la cultura que els amara. Però la correcta separació entre el component religiós (personal i íntim i sempre respectable) i el cultural (d’identitat col·lectiva) és essencial per a entendre qualque cosa i no fer el ridícul com algun progre que va amollat per aquí. O com aquests musulmans residents a casa nostra que ara vénen amb les exigències de suprimir les celebracions nadalenques a les escoles, invocant la laïcitat de l’Estat (com una revenja infantil perquè en alguns moments aquest Estat els fa deixar de banda alguna de les seves pràctiques que no encaixen en la nostra cultura). A més, no cal ser cristià per a admirar la bellesa de les processons de Setmana Santa, dels oficis solemnes, del cant gregorià, del Misteri d’Elx o de la Sibil·la mallorquina. Bellesa que també tenen, evidentment, les manifestacions culturals pròpies d’altres llocs i vinculades a altres religions.

La vigília de Nadal, Televisió de Mallorca, la televisió del Consell de l’illa, va tenir l’encert d’oferir en directe una de les nostres manifestacions culturals lligades al cristianisme: l’ofici de matines o la missa del gall, celebrada a la catedral de Mallorca i que inclou el cant de la Sibil·la, una bellíssima peça cantada en català a partir del segle XIII a totes les terres de la Corona d’Aragó, i que avui només es conserva a Mallorca i l’Alguer. A més, l’acte comptava amb la participació de la Capella Mallorquina, que va posar un emotiu ingredient musical a la celebració. Però la transmissió va ser lamentable, perquè no va saber fer la separació de què parlava abans. Televisió de Mallorca no va oferir un acte cultural sinó un acte religiós, amb la veu d’un propagandista catòlic que tot el temps va tapar les actuacions de la Capella Mallorquina, els cants de l’ofici i fins i tot va tapar un tros del cant de la Sibil·la. La cosa és greu, perquè Televisió de Mallorca és una televisió pública, pagada amb els imposts de tots els ciutadans, catòlics i no catòlics, que hauria de tenir els principis més clars.

La transmissió televisiva, a part de deixar intuir les belles peces musicals sota la veu del “comentarista”, també va servir perquè els teleespectadors poguessin comprovar com el bisbe Jesús Murgui, de la “factoria valenciana”, ha introduït a Mallorca, almenys en els actes religiosos en què ell participa, el bilingüisme pepé, aquesta pràctica de començar un discurs en català i a la meitat canviar sobtadament a l’espanyol. El bisbe Murgui no vol que Mallorca ofereixi a tothom la imatge d’un poble normal, que, com els pobles normals, es comunica i expressa la seva identitat en una llengua, sinó que pareix que vol mostrar que som una tropa de desequilibrats que anam canviant de llengua com canviam les marxes quan conduïm. Crec que no anau bé, senyor Murgui: això no ho faríeu al Principat, on hi ha la mateixa proporció d’hispanoparlants, o més.

Molts d’anys a tots. I que Déu Nostre Senyor i la seva Santíssima Mare ens alliberin de propagandistes cristians inoportuns, de televisions desencaminades, de progres de via estreta i de bisbes massa devots de promiscuïtats lingüístiques. Amèn.