Reflexions nadalenques, Murgui i TV de Mallorca
La meva condició de no cristià ni creient de cap religió no és incompatible amb la meva profunda convicció que el cristianisme és un component essencial de la nostra cultura i la nostra identitat. El cristianisme ha estat un motor generador elements fonamentals d’aquesta identitat: arquitectura, pintura, música, literatura, llegenda, tradicions, organització de la festa i del lleure, refranys, fraseologia, afaiçonament de la llengua i moltes més coses. Com a constitutiu d’identitat, tot aquest llegat s’ha de respectar i servar; i s’ha d’ensenyar, perquè les noves generacions, per molt atees que decideixin de ser, entenguin els seus avantpassats i la cultura que els amara. Però la correcta separació entre el component religiós (personal i íntim i sempre respectable) i el cultural (d’identitat col·lectiva) és essencial per a entendre qualque cosa i no fer el ridícul com algun progre que va amollat per aquí. O com aquests musulmans residents a casa nostra que ara vénen amb les exigències de suprimir les celebracions nadalenques a les escoles, invocant la laïcitat de l’Estat (com una revenja infantil perquè en alguns moments aquest Estat els fa deixar de banda alguna de les seves pràctiques que no encaixen en la nostra cultura). A més, no cal ser cristià per a admirar la bellesa de les processons de Setmana Santa, dels oficis solemnes, del cant gregorià, del Misteri d’Elx o de la Sibil·la mallorquina. Bellesa que també tenen, evidentment, les manifestacions culturals pròpies d’altres llocs i vinculades a altres religions.
La vigília de Nadal, Televisió de Mallorca, la televisió del Consell de l’illa, va tenir l’encert d’oferir en directe una de les nostres manifestacions culturals lligades al cristianisme: l’ofici de matines o la missa del gall, celebrada a la catedral de Mallorca i que inclou el cant de la Sibil·la, una bellíssima peça cantada en català a partir del segle XIII a totes les terres de la Corona d’Aragó, i que avui només es conserva a Mallorca i l’Alguer. A més, l’acte comptava amb la participació de la Capella Mallorquina, que va posar un emotiu ingredient musical a la celebració. Però la transmissió va ser lamentable, perquè no va saber fer la separació de què parlava abans. Televisió de Mallorca no va oferir un acte cultural sinó un acte religiós, amb la veu d’un propagandista catòlic que tot el temps va tapar les actuacions de la Capella Mallorquina, els cants de l’ofici i fins i tot va tapar un tros del cant de la Sibil·la. La cosa és greu, perquè Televisió de Mallorca és una televisió pública, pagada amb els imposts de tots els ciutadans, catòlics i no catòlics, que hauria de tenir els principis més clars.
La transmissió televisiva, a part de deixar intuir les belles peces musicals sota la veu del “comentarista”, també va servir perquè els teleespectadors poguessin comprovar com el bisbe Jesús Murgui, de la “factoria valenciana”, ha introduït a Mallorca, almenys en els actes religiosos en què ell participa, el bilingüisme pepé, aquesta pràctica de començar un discurs en català i a la meitat canviar sobtadament a l’espanyol. El bisbe Murgui no vol que Mallorca ofereixi a tothom la imatge d’un poble normal, que, com els pobles normals, es comunica i expressa la seva identitat en una llengua, sinó que pareix que vol mostrar que som una tropa de desequilibrats que anam canviant de llengua com canviam les marxes quan conduïm. Crec que no anau bé, senyor Murgui: això no ho faríeu al Principat, on hi ha la mateixa proporció d’hispanoparlants, o més.
Molts d’anys a tots. I que Déu Nostre Senyor i la seva Santíssima Mare ens alliberin de propagandistes cristians inoportuns, de televisions desencaminades, de progres de via estreta i de bisbes massa devots de promiscuïtats lingüístiques. Amèn.
6 comentaris6 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
La Sibil·la és un element que, com bé apuntes, transcendeix el fet religiós: és tot un esdeveniment social, i també simbòlic, tot i que amb graus de representativitat diferent per a segons qui. El Consell intenta fer-ne un ‘símbol de mallorquinitat’, tirant a folklòric més que a element viu i canviant dins la societat.
Si la Sibil·la és una part de les Matines, i és alhora un símbol de mallorquinitat, aquesta mallorquinitat ha de ser cristiana necessàriament, perquè si no la Sibil·la no hi té lloc. És un poc doiut, però a UM són així. Per això no t’ha d’estranyar el comentarista predicador de TV Mallorca.
En Murgui, ja el coneixem: l’enviaren per evangelitzar les illes infidels… a l’espanyolisme.
I un apunt: el Cant de la Sibil·la no és una peça gregoriana. És una representació medieval, això sí, però, com a mínim, la melodia majoritària que se canta avui en dia a Mallorca és bastant recent, del segle XIX, transcrita -i per tant, fixada per sempre- pel folklorista Antoni Noguera a principis del XX. Això no treu ‘antiguitat’ a la Sibil·la, però sí a la melodia que podem escoltar a les parròquies mallorquines.
Salut!
Gràcies per la informació. Rectific immediatament la badada del gregorià.
Només dic que el més trist és que, ben sovint, els que demanen que se suprimeixin les tradicions cristianes no són els musulmans sinó persones d’aquí (bé, ara mateix l’aquí on sóc és a Anglaterra, però passa igual que a Catalunya) que no els volen ofendre. Però quin nen de primària està ofès per un cant nadalenc?
Us desitjo tots un bon nadal.
Bon dia Gabriel,
Has dit que el cant de la Sibil·la es manté només a Mallorca i a l’Alguer, i fins ara possiblement era així, però aquest any s’ha recuperat a Menorca, concretament a Ciutadella. Per tant, crec que encara que la societat s’estigui laicitzant i el fet religiós s’ubiqui més clarament en l’àmbit personal (que és el que ha de ser malgrat els que auguren la fi de la moral i altres aberracions més grans encara) les expressions més nostres, les que pertanyen a l’àmbit col·lectiu, estan adquirint una rellevància nova, malgrat els que voldrien que desapareguessin (que normalment són els mateixos que he citat més amunt).
A Menorca s’està recuperant el glossat, les cançons populars, es fa una mica de feina, no prou però, per potenciar tot allò que és autòcton, tot i que hi ha molta feina per fer, encara.
El bisbe Murgui a l’ofici de la Festa de l’Estandard també va fer alguns intents de “bilingüisme”. Jo un parell de pics vaig estar a punt d’anar-me’n de la Seu.
Vaig anar a matines a la Seu i jo també vaig estar a punt de anar-me’n de l’ofici quan aquell homenet va començar a repetir l’homilia en castellà.
El més fotut de tot és que, abans de començar l’ofici, la veu que donava instruccions pels altaveus va repetir unes quantes vegades (i en castellà, anglès, alemany i francès, si no vaig errada) que la missa es diria en català, com si això fos una cosa extraordinària, d’aquelles que fan necessària una advertència prèvia.
I a més:
– El llibret amb lectures i cançons no estava en català, sinó que era una traducció a les altres llengües. Això volia dir que si algú no es sabia la lletra del cant de la Sibil·la i la volia llegir s’havia de fotre.
– Una lectura en castellà llegida per un estranger – que algú m’ho expliqui, que no ho entenc. D’entrada no entenc que hi hagi una lectura en castellà en una missa en català. I tampoc no entenc que el lector sigui algú amb un marcat accent anglès. Com no sigui que s’esperi que el disculpin per llegir en castellà perquè és un “guiri” i no dóna per més…
O potser era un testimoni de la consciència de monument turístic, fins i tot quan es fa un acte religiós suposadament seriós.
Una altra cosa que em va emprenyar va ser que després del cant de la Sibil·la molta de gent se’n va anar. Crec que la gent podria tenir un mínim de respecte per les cerimònies religioses. I si hom vol escoltar una cançó inclosa en un acte religiós que s’aguanti respectuosament fins que acabi. És un preu petit per escoltar el cant de la Sibil·la, i a més és una oportunitat per aprendre els costums dels catòlics i es poden veure coses com les que estic explicant ara mateix. Tota una experiència.
– Una homilia en versió bilingüe – aquí va ser quan vaig tenir moltes ganes de partir. Em vaig aguantar perquè de fet jo només acompanyava ma mare i feia tres dies que havíem enterrat mon pare. Diguem que no estaven les coses com per afegir al banyat.
– I un acomiadament primer en català i després en castellà. I ja tenim la Seu plena d’ous! – Però no direm de qui són els ous que omplen la Seu… 😉