Com era la festa de l’Estendard?

La festa de l’Estendard és una de les festes civils més antigues d’Europa. Se celebra a la ciutat de Palma d’ençà del segle XIII per a commemorar la conquesta de l’illa per Jaume I i la incorporació de Mallorca al món català i cristià. És un homenatge al Conqueridor i a la seva Senyera, que és la del poble mallorquí. En aquest post explicaré esquemàticament com era la festa de l’Estendard i com ha evolucionat amb el pas del temps.

La festa a l’època d’esplendor

La festa tenia un component civil i un de religiós. Homenatge a la gesta de la Conquesta d’una banda i acció de gràcies a Déu de l’altra; participació de la societat civil d’una banda i del clergat de l’altra. La festa de l’Estendard, va ser, a més, la més fastuosa i solemne de les celebracions que es feien a Mallorca. Hi era tot Palma i part de la Part Forana. Constava dels rituals següents:

1. La treta de l’Estendard

Amb la plaça de Cort engalanada (la façana encortinada i amb el retrat de Jaume I exposat al centre, i amb murta per terra) i amb música, es treia la reial Senyera de Jaume I de la casa dels jurats (ara Ajuntament) i es col·locava dreta en el centre de la plaça. La considerada autèntica es va cremar en un incendi el 1894, i posteriorment fou substituïda per la còpia actual. A la plaça seien els jurats i els caps de tots els oficis (gremis) vestits amb les millors gales. L’Estendard era honorat amb una salva de la companyia d’artillers de la Universitat de Mallorca, i després cinc o sis artillers restaven fent-li escorta.

2. Les desfilades del batle i el mestre de guaita

Després desfilaven i retien homenatge a l’Estendard i al quadre del Conqueridor, amb els corresponents seguicis i amb música, el mestre de guaita (cap de la policia), el batle reial i el veguer (oficials representants del rei) i els nobles a cavall.

3. La processó-cavalcada

Després es formava un seguici per a anar a cercar el representant del rei (dit segons les èpoques lloctinent, governador o virrei) al palau de l’Almudaina. Encapçalaven la comitiva els músics, després venien els nobles a cavall, després els menestrals, els jurats a peu, els caps dels col·legis artesanals (gremis) –que portaven les seves banderes– i finalment el penoner amb l’Estendard. El portaestendard, que era un jurat, anava a cavall, acompanyat d’altres quatre cavallers, i en els segles XV i XVI, per privilegi del rei Martí, anava abillat amb la cimera reial [reproducció actual] del Drac Alat. Mentrestant, en els bastions l’artilleria disparava salves. Lloctinent o virrei, jurats, batle, veguer, portaestendard i altres congregats se situaven a la plaça de la Seu, on s’incorporava el clergat i d’on partia la processó.

La processó era començada per la part religiosa i seguida per la part civil esmentada. Prèviament s’havia fet una missa a la Seu durant la qual les campanes convocaven a la participació. Formaven aquesta part religiosa els penons de la Seu, penons de les parròquies, dos grans canelobres portats per infants amb dalmàtiques, la creu processional major de la Seu, els frares dels convents –que eren multitud–, els escolans de les parròquies amb els cirials, els preveres de les parròquies amb capes pluvials, els canonges també amb capes pluvials, l’abat de la Real amb capa, dues imatges de la Mare de Déu acompanyades de ciris, i finalment el bisbe amb capa pluvial i mitra. Darrere la part religiosa desfilava la part civil, amb el governador i els jurats, darrere els quals anava el portaestendard i acompanyants, i darrere aquests tota la cavalleria.

La desfilada partia de la Seu i seguia pels carrers del Deganat, de Sant Pere Nolasc, d’en Morei, plaça de Santa Eulàlia (on cridaven dues vegades Santa Eulàlia!), carrer del Sant Crist, actual plaça d’en Coll, Sindicat i plaça de Sant Antoni, on hi havia l’església de Sant Antoni de Pàdua i en ella la capella de Sant Jordi amb el magnífic retaule de Pere Niçard (allà cridaven dues vegades Sant Antoni! i Sant Jordi!). Quan la processó arribava a la porta de Sant Antoni, els mariners hissaven verticalment l’Estendard, amb l’ajuda de cordes i el feien passar per damunt la murada, per a evitar que la Senyera s’inclinàs. Un cop fora de la ciutat, en el lloc dit el Peiró un predicador pronunciava un sermó, sobre l’efemèride del dia, amb el governador i els jurats asseguts en el seu banc. A partir de 1566 aquest sermó es va fer a la Seu, acabada la processó. Després del sermó es cantava la Salve, i la processó continuava per fora del vall de la murada cap a la porta Pintada, mentre en els bastions de Sant Antoni i de Sanoguera es disparaven salves d’artilleria. A la porta Pintada (primer la vella, al carrer de Sant Miquel, per on entrà Jaume I; i, més endavant, quan feren la murada renaixentista, la nova de la plaça de la Porta Pintada) es repetia la hissada de la Senyera per damunt la porta, ara en una clara representació de l’entrada de Jaume I a la ciutat. Els mariners que alçaven la Senyera s’enfilaven per la murada –quan podrien pujar per les escales– tot escenificant la presa de la capital. Quan l’Estendard era a dalt, es cantava el Te Deum, com a acció de gràcies, sonaven els tambors i els ministrils i els canons i els mosquets dels bastions tornaven a disparar salves. Quan la creu de la Seu arribava a la porta Pintada pegava tres tocs i les portes s’obrien, i era aleshores quan es cantava el Te Deum i la processó entrava.

Passada la porta Pintada la processó continuava pel carrer de Sant Miquel i es dirigia cap a l’església del mateix nom, on en aquell moment s’estava fent una missa solemne, continuació de la primera missa que se celebrà en aquesta església (aleshores mesquita cristianitzada) tot just després d’ocupada la ciutat. L’arribada del bisbe coincidia amb el moment de l’elevació i l’aturada de la processó a l’església era molt breu. La processó continuava pel carrer de l’Argenteria, carrer i plaça de Santa Eulàlia, plaça de Cort, carrer de la Porteria de Sant Domingo (ara Palau Reial) i arribava a la Seu. Allà es cantava una salve davant l’edifici i en entrar continuaven els cants. El bisbe feia una pregària a l’altar i donava la benedicció a tots. Quan encara no es feia el sermó a la Seu (abans de 1556) els jurats, precedits per músics, acompanyaven el governador al Castell Reial (Almudaina), i després tornaven l’Estendard a la casa dels Jurats (ara Ajuntament), que també era hissat per la finestra perquè no s’inclinàs. En canvi, quan el sermó es va fer a la Seu, els jurats no tornaven a Cort fins que el sermó hagués acabat.

A la fi del segle XVI, amb la construcció de la murada renaixentista, la porta Pintada vella restà closa per un bastió i l’entrada a la ciutat passà a fer-se per la portada Pintada nova, acabada el 1628).  A partir d’aleshores l’Estendard deixà de passar per sobre de les portes i restà immòbil a la plaça de Cort durant la processó. En aquell moment la denominació festa de l’Estendard comença a ser substituïda per festa de la Conquista.

La decadència

Després del decret de Nova Planta la festa decaigué i degenerà: desaparegueren els jurats, la Universitat (substituïda per l’Ajuntament), el batle i el veguer, i el virrei fou substituït pel capità general, que ja no anà a la festa. També desaparegué la companyia d’artillers de la Universitat, i l’exèrcit espanyol de llavors ençà fou l’encarregat de fer els honors militars a la Senyera. Només restà el cap de guaita (fins al 1830), convertit, però en un personatge teatral i còmic (don Lluc de la Meca). Després de l’ocupació borbònica també s’esborrà l’escut de les quatre barres del retrat de Jaume I, que ha estat restaurat recentment. A partir de 1774 el sermó de la Seu es va fer en castellà, amb la qual cosa moltes persones no podien seguir-lo. I en el segle XIX és habitual que les autoritats no hi assistissin. El monopoli de la cavalcada per la noblesa i el prodomini de l’element religiós de la festa van fer que aquesta fos associada a l’Antic Règim i estigmatitzada pels progressistes (fou suprimida durant el Trienni Liberal i durant la primera i la segona repúbliques). L’any 1828 fou el darrer que hi hagué cavalcada, perquè aquell any deixà de celebrar-se la festa (en endavant només es tragué el quadre de Jaume I, i encara se substituí després pel d’Isabel II), i quan aquesta es va restaurar, el 1844, ja no s’hi reincorporaren els cavalls. La restauració de la festa va ser molt reduïda i pareguda a l’actual: treta de l’Estendard a la plaça, honors militars i missa a la Seu (implantada el 1851 pel capità general), a més de la introducció de l’himne espanyol en el moment de treure i entrar la Senyera. Les possibilitats de restauració s’esvaïren del tot amb l’enderrocament de la murada, i concretament de la porta Pintada Nova (1902) i la porta Pintada Vella (1912).

La segona República va suprimir la festa, i després el franquisme la va recuperar com a commemoració de la incorporació de Mallorca a “Espanya”. El 1965 començà a recitar-se La Colcada –una composió de Pere d’Alcàntara Peña del 1881 que evoca nostàlgicament la festa antiga– al peu del monument a Jaume I (plaça de la Porta Pintada) i després a la plaça de Cort. Es tracta d’un element folklòric introduït com a alternativa a la idea de restauració de la festa. A partir del 1970, en lloc de l’asta nua o emmurtada, que es treia des de la crema de 1894, es tragué durant uns quants anys la Senyera amb màstil metàl·lic que es guarda a la Sala. Però en els darrers temps es treu un pal llarg amb un travesser d’on penja una mena de penó llarg. El 1992 el consistori del PP hi va afegir una tela morada que hagué de ser retirada per les protestes dels ciutadans. Fa poc s’han afegit a la festa els cavallets cotoners, els ministrils del Consell de Mallorca i els cavallers de la Confraria de Sant Jordi, una agrupació de cavallistes, amb els seus cavalls mallorquins, que vol ser un record de l’antiga confraria homònima de la noblesa mallorquina. També darrerament s’ha suprimit la presència de l’exèrcit espanyol i l’himne nacional espanyol (substituït per La Balanguera).

En conclusió, actualment la festa consisteix en la treta a la plaça de Cort d’un penó quatribarrat a espatlles dels regidors (i també la dita cimera del rei Martí, a més del quadre de Jaume I, exposat prèviament), la comitiva cap a la Seu (formada per policia muntada municipal, la banda de música municipal, cavallets, cavallers de Sant Jordi, ministrils, tamborers de la Sala, macers, autoritats i públic), una missa solemne a la Catedral, amb l’històric sermó de la Conquesta i amb els cavallets que dansen en el moment de l’oferta), retorn de la comitiva a la plaça de Cort, recitació de La Colcada i, finalment, a la sala de sessions, lliurament de medalles d’or de la ciutat o nomenament de fills il·lustres, tot clos amb un discurs del batlle. Uns anys enrere en aquest darrer acte es feia la lectura del pregó, que ara es fa el dia precedent a la Porta Pintada, al peu del monument a Jaume I, juntament amb l’ofrena de flors.

 

Informació extreta principalment del llibre L’Estendard, la festa nacional més antiga d’Europa, d’Antoni-Ignasi Alomar. Edicions Documenta Balear, Palma 1998.

Per a citar aquest article: https://bibiloni.cat/blog/?p=236

Vegeu també el post «I com hauria de ser en el futur

9 comentaris

9 comentaris rebuts

    1
  1. Guillem - 29 desembre 2006 1:55 pm

    Interessantíssim.

    Però sempre que llegeixo coses així acabo amb un regust agredolç. D’una banda el gust dolç de veure-hi un país normal: commemoració d’una festa nacional pròpia, homenatge a la senyera nacional, autoritats, salves d’artilleria, solemnitat adient, ple de detalls simbòlics…; després ve el gust agre de comprovar tot el gruix que hem perdut i que ja no tornarà pas. Perquè encara que demà recuperéssim la independència el pòsit que només donen la tradició i el temps no es poden recuperar quan s’han tallat.

    Però bé, fa il·lusió de pensar que un dia tornarem a gaudir d’aquella plenitud, encara que prengui unes altres formes.

  2. 2
  3. Imma - 29 desembre 2006 8:47 pm

    Un article molt interessant. Gràcies per recuperar la memòria del que vam ser, la memòria que ens han robat. Saben que si oblidam el passat no tenim futur.

  4. 3
  5. Toni Roig - 02 gener 2007 8:50 am

    Ja sabem com era. Pot ser la qüestió és com volem que sigui a partir d’ara. Les societats evolucionen i se suposa que les seves litúrgies també han de fer-ho. Crec que el repte, o un dels reptes, del segle XXI és la integració dels ‘vençuts’.

  6. 4
  7. jaume - 03 gener 2007 6:24 pm

    Toni,no crec que sigui aquesta festa un motiu de no integració.
    Vull dir, suprimirem als moros i cristians també?jo als ultims moros i cristians he vist gent de color,musulmans,sudamericans i fins i tot xinesos, disfrutant de la festa sense cap perjudici, no caiguem en aquets errors, una festa no és discriminatòria si la gent no vol que ho sigui.
    Ets concient que si retires una, les reties totes? El dia de la hispanitat seria una d’elles? Per respecte als sudamericans.
    Bé,o això és el que crec.

  8. 5
  9. Toni Roig - 04 gener 2007 6:44 pm

    No, Jaume, jo no vull suprimir cap festa. Simplement pens que la societat evoluciona i les seves festes també ho han de fer. Cap a on, fins a on? Només podem arribar allà on el consens ens permeti. Les festes, o són de tots i per a tots, o no son. Cercar-hi el consens no és manca d’ambició sinó un model de convivència on certes coses no formin part de l’agenda política.

    Bé, aquesta és la meva opinió.

  10. 6
  11. D'Aspheld - 22 gener 2007 5:33 pm

    Sa festa avui en dia ha tornat una mossonada que no té nom. Han llevat sa companyia d’infanteria i han possat uns moneots beneits que s’autodenominen “confraria de San Jordi” (sic) que fan es pellasso i son indegnes de dur aquest nom. Amb una batlessa que no sap més que fer es ridícul i no sap portar es nom de Palma.

  12. 7
  13. 31 decembre - Diada de Mallorca « TommyX !! - 31 desembre 2007 12:19 pm

    […] 31 decembre – Diada de Mallorca 31 12 2007 La festa del Estendard Aquí ens expliquen com anava la festa  […]

  14. 8
  15. Toni Mateu - 13 setembre 2012 2:45 pm

    I llavors ve el Sr Isern, i fa el discurs en castellà. A veure si enguany rectifica…

  16. 9
  17. La Festa de l’Estendard a Sineu | - 26 desembre 2015 1:03 pm

    […] Pàgina del blog del professor Gabriel Bibiloni https://bibiloni.cat/blog/?p=236 […]

Podeu deixar un comentari