Em conten que el professor Joan Veny, el meu professor i amic, tan admirat per tants de conceptes, va ser interpel·lat i no sé ben bé si censurat en un acte públic celebrat a Barcelona, fa cosa d’un mes, perquè hi va parlar amb pronúncia barcelonina. De fet, fa molts anys que el conec i sempre li he vist aquesta pràctica a la capital —que és on viu de fa també molts d’anys— però també en general a fora de Mallorca. Tanmateix, amb els grans problemes que té el català no hauríem de fer-nos mala sang per detalls com aquest. El professor Veny, i qualsevol altre, pot parlar com vulgui, com consideri oportú i com es trobi més còmode. Però sí que em crida l’atenció la resposta que, segons el meu relator dels fets, va donar el professor: encara que és mallorquí, de Campos, a Barcelona parla “a la barcelonina” de la mateixa manera que quan va a França parla en francès. Tot i la bona intenció de l’il·lustre filòleg, el raonament no va ser del tot brillant. I, a més, ens deixa sense arguments davant aquella altra sortida tan inefable de la ministra Magdalena Àlvarez, quan va dir que si Carod-Rovira vol que li diguin Josep Lluís, els catalans també han de reproduir tal com és la seva frase antes partía que doblá. Si mesclam llengües, dialectes i accents, el guisat pot ser indigest.

Un altre filòleg il·lustre que seguia la mateixa pràctica, d’adaptació fonètica, morfològica i lèxica a la varietat geogràfica del lloc on es trobava, era Francesc de Borja Moll. I ell ho deia de manera directa: “quan vaig a Barcelona parl en barceloní i quan vaig a València parl en valencià”. Com en l’altre cas indicat, Moll ho feia per un sentit d’adaptació, per un tarannà lúdic i per un esperit obsequiós amb la gent del lloc, i cal dir que, a més, oferia una mostra d’una destresa gran en la feina.

Moll i Veny mereixen ser destacats en aquest article per la seva rellevància com a filòlegs, però la pràctica lingüística ultraadaptativa es pot veure en molta gent illenca; quasi mai en principatins o valencians més enllà, si de cas, de qualque detall. Parlam ara de persones que s’adapten —fins als detalls fonètics més remirats— a la varietat del territori on es troben, tot deixant momentàniament la seva manera de parlar habitual o pròpia. No parlam dels qui després de canviar de regió i de viure a una altra un temps llarg agafen una nova “identitat” lingüística que mostren siguin on siguin, tot i que algunes persones que surten aquí com a exemples són una mescla de les dues situacions. Hi ha exemples de personatges públics que tots coneixem bastant bé. Alguns a mi m’impacten intensament. Maria del Mar Bonet quan parla a Mallorca i quan parla a Barcelona presenta dues parles amb diferències abismals: les oo tenen diferent grau d’obertura, diversos sons tenen distints punts d’articulació, i a Barcelona les neutres s’obren i —no sé per què— la bella ela mallorquina esdevé bleda integral. Nosaltres i els altres es transformen en nosatres i els satres, darrere es transforma en radera entre altres acrobàcies dialectals. Guard enregistraments a disposició dels estudiosos de la variació lingüística i de l’Arxiu del So i la Imatge. Un altre cas espectacular és el de la cantant Salomé, barcelonina a la qual la majoria dels lectors deuen haver sentit parlant en català central (sense una perfecció excessiva) i que durant un temps presentà un programa al Canal 9 parlant el que un col·lega va qualificar d’apitxat de peixatera. L’accent valencià devia ser imposició del mitjà; l’apitxat de peixatera, segur que no.

Amb l’augment de la presència dels mitjans de masses a les nostres vides i amb les noves tecnologies aquests esquemes i maneres de capteniment lingüístic són de cada vegada més insostenibles i plens de contradiccions. Els practicants d’aquests canvis abruptes de codi lingüístic deuen anar de capoll quan s’hi acosta un entrevistador amb un micro a la mà. Vull dir que han d’afanyar-se a analitzar el logo de la carxofa per a saber si parlen per a un canal de televisió del Principat, d’una illa o de vés a saber on, i si no afinen el dit logo, poden anar lingüísticament més que perduts. I potser no pensen que molta de gent no els escoltarà per cap d’aquests canals sinó pel Youtube.

Les persones que parlen llengües “normals” no fan aquestes coses. L’espanyol que diu abogao o aspira les esses, quan va al nord no passa a dir abogado ni deixa d’aspirar les esses. Ni quan va a l’Argentina s’esforça a articular uns primmirats caixe o xueve, en lloc dels seus habituals calle o llueve. Seria còmic. L’adaptació fonètica a una altra varietat representa actuar amb uns esquemes de fragmentació i no d’unitat de la llengua: quan anam a una altra regió de la nostra comunitat lingüística actuam com ho faríem si anàssim a un altre país, ço és adoptar la seva llengua.

Ara bé, tampoc no caiguem en un altre error, que seria no veure amb bons ulls el qui se situa en el registre corresponent. En una situació sociolingüística com la nostra, sorgida d’una tradició de anormalitat, per a la gent d’algunes regions hi ha canvis lingüístics importants en passar del col·loquial al formal. El mallorquí que en un acte de parla formal fet a Barcelona o a València usa l’article estàndard no s’adapta al territori sinó al registre. Només que qualsevol que escoltàs un eventual enregistrament d’aquell acte no hauria de saber —amb aquesta simple audició— el lloc on s’ha celebrat. Diguem que una cosa així seria ara com ara la normalitat.

Una de les activitats que es fan a Palma per Sant Sebastià és una marató fotogràfica. La cosa, que enguany arriba a l’edició nombre 22, està organitzada per la firma Betacolor i patrocinada per l’Ajuntament de Palma i la Caixa de Balears. Els participants han de presentar dotze fotos relacionades amb una temàtica que varia cada any. Al final es munta una exposició amb tots els treballs, que els ciutadans poden contemplar a la Casa de Cultura de Sa Nostra (o un altre lloc) durant un grapat de dies.

Enguany l’organització donarà a cada participant dotze lletres i la feina consisteix a cercar una paraula que comenci en cada una d’aquelles lletres i transformar els mots en fotografies. Segons les normes inicials havien de ser paraules en llengua catalana. Com que el català és una llengua molt difícil, que no s’ensenya a cap escola i, a més, els joves no tenen pràcticament cap contacte amb ella, l’organització havia donat amablement als concursants aquesta petita ajuda.

Bé, doncs avui els inscrits han rebut un correu electrònic signat per una senyora de nom Pilar Negredo, que textualment diu:

«¡HOLA a TOD@S!…

estoy recibiendo algunos comentarios negativos con respecto a la realización del diccionario fotográfico en lengua catalana. Como mi deseo es facilitaros la actividad en todo lo que me sea posible, os doy la posibilidad de hacer el diccionario tanto en catalán, castellano o mallorquín, cualquier palabra en estas tres lenguas será posible.»

Talment.

Com deia Guillem Frontera, la festivitat de Sant Sebastià ja no pot estar més mal situada damunt el calendari: els palmesans —nom horrible però sembla que inevitable— ens tornam a posar en festes quan encara tenim l’embafament de les de Nadal, i quan, a més, fa una fretada. Potser l’errada no va ser l’assignació de dia al militar romà convertit al cristianisme i convertit per això mateix en diana d’una guarda de tiradors amb arc sense escrúpols, sinó la decisió dels nostres jurats i altres forces vives —per allà cap al segle XVII— de fer patró de la ciutat de Palma el dit sant , fent un lleig imperdonable al titular anterior, el meu benvolgut Sant Gabriel. I tot perquè va salvar la ciutat d’una pesta interminable. S’haguessin encomanat al meu arcàngel i la pesta s’hauria acabat més aviat, que un arcàngel és més que un simple sant de carn i ossos.

Suposant que el papa Pau VI no hagués fet al meu protector l’altre lleig de d’amuntegar-lo amb Sant Rafel i Sant Miquel a la coa del setembre, ara podríem celebrar les festes patronals de Palma, el 24 de març, en ple esclat de la primavera, la llum i la flaire de les flors. Però ja està fet, i ara toca aguantar fred i embafament.

El que no haurem d’aguantar enguany és el programa esquizoglòssic d’anys anteriors, quan manava el partit de la llengua bífida, aquell programa en què al costat de cada frase en català hi anava la castellana corresponent, formant un puzzle bilingüístic que en rigor no feia més que tractar una part de la població de deficients incapaços d’entendre la llengua pròpia del país. Bé, de fet el d’enguany és un programa menys bilingüe que els anteriors, perquè encara continua havent-hi al final quatre pàgines en castellà amb el programa condensat. El senyor Grosske encara deu passar pena que els ciutadans castellanoparlants no tinguin dificultats insalvables per a entendre la llengua romànica de la terra on viuen. Sembla que la nit de la Revetla també predominaran encara els cantants i grups en espanyol per damunt els que canten en la llengua del país. L’esmentat Grosske ens informava fa dies al seu blog que, per qüestió de temps, les festes encara són continuistes però l’any que ve veurem canvis grossos. Esperem, doncs, a veure què passa.

Mentrestant, molts d’anys a tots i que molt aviat Sant Sebastià, Sant Gabriel i tots els sants ens duguin a tots els mallorquins i a tots els illencs tota classe de ventura i molta però que molta… Unitat.

En aquest blog hem parlat bastant de doblatges, i se n’ha parlat a altres bandes, i supòs que la majoria d’assessors lingüístics deuen tenir les coses clares, però es veu que n’hi ha que continuen en la desorientació més deplorable.

El passat dia 27 vaig veure a IB3 una cosa que em va deixar amb els cabells drets. Un documentari (paraula més adequada que documental) titulat La recerca de l’arca de Noè. Una producció estrangera doblada al català en alguns estudis de Mallorca. Davall les veus dels dobladors, si no ho record malament, se sentien les veus originals. Hi havia un narrador en off i talls de diferents experts que exposaven les seves opinions o coneixements. El fet que vull comentar és que la veu del narrador era doblada a un català més o menys estàndard, però als experts que apareixien en pantalla els feien parlar amb article salat i amb tot de formes dialectals.

És impressionant. Els responsables d’aquest bugat foradat no poden concebre altra cosa que no sigui la contraposició entre llegir en una varietat de llenguatge i parlar espontàniament en una altra. Com si aquesta pràctica, perquè és la més abundant a Mallorca fos l’ús més estès sobre la bolla del món. Quin sentit té fer parlar un científic americà en una varietat diferent de l’estàndard de la seva pròpia llengua?

I d’altra banda, quan van perpetrar aquest doblatge, pensaven en la possibilitat d’utilitzar-lo a altres televisions de parla catalana o tenien el pensament estret dins la roqueta? Sospit que aquest documentari ja estava doblat al català, i amb això ja es respondria la qüestió anterior. Amb pactes de progrés i governs de centreesquerra, resultarà que tampoc no hi ha manera d’actuar amb una mica de coneixement. 

Després del parèntesi de les festes, tornem-hi. Avui han vingut els Reis de l’Orient, que molta gent diu erròniament els Reis Mags, o els Reis Màgics. Com sempre, han portat una barbaritat de coses, moltes supèrflues, però em tem que no han dut un dels articles que més falta fa: un poc de seny per a una bona part dels nostres polítics i alts càrrecs.

S’havia anunciat que la cavalcada de Palma seria transmesa en directe per TV3 i IB3. El Diari de Balears i jo pensàvem que seria una coproducció, però les dues televisions han retransmès l’acte per separat, cadascuna pel seu compte, amb les imatges pròpies i els comentaristes propis. Però no sols això, sinó que uns quants segons abans de començar la de TV3, el seu senyal ha desaparegut sobtadament dels televisors de les Illes, i en el seu lloc ens hem trobat amb un programa esportiu del Canal 33. En el meu cas particular —encuriosit que estava per certs detalls de l’esdeveniment televisiu— el satèl·lit ha salvat la situació, però no en el cas de moltíssima gent que segur que hauria volgut veure els Reis de Palma per TV3. De manera que, a diferència d’altres de menys sortats, he pogut fer la comparació: TV3 ha transmès l’acte en català, IB3 en bleda (només per això ja pagava la pena de fugir-ne escapat); TV3 ha il·lustrat l’acte amb comentaris interessants de Felip Munar, IB3 se n’ha anat més cap a la trivialitat.

La feta és una cacicada pròpia de qui no vol fer front a la competència amb la qualitat, com passa en el món civilitzat, sinó esborrant el competidor amb el poder, encara que l’obliteració sigui un acord de reciprocitat. Una mostra de la política estúpida que haurem de patir en matèria de mitjans de comunicació en català i que augura —com comentàvem en un post recent— un desastre en el moment que es posi en pràctica la murriada que ja s’ha anunciat, que cada una de les dues televisions “autonòmiques” emetrà per a l’altra “comunitat autònoma” només la producció pròpia (de fet, com veiem, ni això). És a dir, la mateixa programació que emetran per satèl·lit per a l’estranger. Potser tindrà raó Eliseu Climent quan diu que això de la reciprocitat, en mans de certs reciprocitzadors, no ens portarà res de bo.

Tot això serveix per a fer més tercermundista encara l’espai de comunicació català, ja de per si i d’entrada víctima de tot el desori regional-autonòmic. Un espai que hauríem d’acaronar, protegir i engreixar, amb el benentès que, mancant un sistema nacional de televisió, les televisions “autonòmiques” haurien de servir per a promoure la màxima quantitat possible de televisió en català davant la potència invasora del món audiovisual espanyol.

Després he vist l’informatiu vespertí de TV Mallorca, on, en donar la informació de l’esdeveniment, una locutora anava fent les típiques qüestions del dia als infants que presenciaven el reial espectacle (que si han estat bons minyons, que què han demanat als Reis, etc.). Directament en castellà i sense manies.

Allò que dèiem. Començ a escriure la lletra als Reis per a l’any que ve: un poc de seny per a qui en necessita.

[actualització, 6 de gener] Després d’escriure aquest post, “fonts solvents” m’han indicat que el que s’està preparant amb TV3 i IB3 no és ben bé el que va dir la premsa, sinó un projecte “que està molt bé”. Doncs, així ho transmet als meus lectors, i esperem que sigui ver.

Encara que vaig fer el batxillerat de ciències tinc una gran devoció pel llatí, una llengua que Europa va deixar perdre com a llengua comuna de la manera més estúpida. Deu ser per això que m’exalt quan la benvolguda Coral de la Universitat de les Illes Balears en vaticanitza la pronúncia i turmenta les meves orelles amb allò del conyóixere, que ja em direu si no sona com una expansió expressiva de militar xusquer. El pobre mossèn Alcover va escriure un caramull de pàgines —aplegades en un llibre de publicació recent— sobre la pronúncia tradicional del llatí en boca dels catalans, però es veu que la seva feina no ha servit de gaire cosa. Desoladora sensació que ens acompanya tothora a alguns lingüistes d’aquest país.

Però no sé si encara m’exalta més aquell anunci de la televisió en què el nom llatiníssim d’una empresa d’assegurances —Sànitas— esdevé un tronat Sanitas, amb un accent errabund damunt la i. Sempre m’he demanat si la feta és incultura supina o ganes de fer-se l’extravagant. Si la culpa és de l’agència que fa l’anunci, mai no podré comprendre com es pot pagar un esguerro així. Només manca que els de Càritas es transformin en Caritas —caritas bonitas— per a fer els deu reials justs.

Podríem continuar amb altres esguerros que farien la llista ben nodrida. Una meritòria ONG es va posar per nom Medicus Mundi, amb la qual cosa proclamava l’exigüitat de l’associació, tan modesta que només tenia un membre. Es veu que, perquè la cosa soni llatina basta fer acabar les paraules en us, igual que, com en les paròdies papals del programa Polònia, perquè la cosa soni italiana basta fer-les acabar en i. Després dels medicus han vingut els Farmacéuticos Mundi i els Fotógrafos Mundi, aquests ja desentenent-se olímpicament de la llatina compostura i conformant-se amb la llatinitat de la part de la cua. No fa gaire he sentit la darrera: es veu que també hi ha una associació, mallorquina per més senyes, que es diu Cirujanos Plastikos Mundi, còctel multilingüe a base d’espanyol, grec i llatí que pareix que ha de fer mal de cap al segon glop.

Encara que alguns no ho sàpien, el Vaticà s’aplica en l’actualització terminològica de la llengua de Ciceró, normalitzant termes per als conceptes d’actualitat més rabiosa perquè el Papa els pugui fer sortir a les seves encícliques, com dopatge (usus agonisticus medicamenti stupefactivi), discoteca (Orbium phonographicorum theca), bikini (vesticula balnearis bikiniana), ovni (riv, res inexplicata volans), playboy (iuvenis voluptarius) o espot (intercalatum laudativum nuntium). Tot es pot dir en pulcre llatí, i els nostres mundials oenagistes, quan es posen llatins, no haurien d’anar a proveir-se de mots en els sementers rústics del vulgar, com fan quan exhibeixen paraules o grafies pàries com farmacéuticos i fotógrafos, i sobretot l’estridència gutural de cirujanos plástikos.

Ai aquesta manca de finesa en l’ús de les llengües, sobretot la reina de les llengües de civilització. És clar que, pensant-ho bé, això no és res comparat amb la graponeria amb què molts manegen el català. Si ens posam a pensar en les destrosses que molts compatriotes fan a la nostra llengua, segur que podríem fundar l’organització Emprenyatus Mundi.

Crec que ho he escrit per aquí altres vegades: vull que Unió Mallorquina creixi; igual que vull que creixi l’esquerra nacional. És a dir, vull que a les Illes —i a la resta— progressin els partits del país, perquè, tal com està el panorama, la urgència és el país per damunt cap altra cosa. No sé si amb l’elecció de Miquel Nadal com a president del seu partit el meu desig es veurà beneficiat o no: algunes profecies expressades avui mateix no van en aquesta direcció precisament, però ja ho veurem va dir un cec.

El que vull ara, a part de desitjar molta sort i molt de succés al nou i flamant president, és oferir-li humilment alguns suggeriments. Com que sóc lingüista i el meu camp d’activitat i preocupacions és el de la llengua, els consells aniran per aquí. Sobre altres qüestions els seus col·legues de partit i assessors ja faran el que hagin de fer.

El primer suggeriment és que sigui conscient de la importància que té la imatge en un polític. I una part d’aquesta imatge és la manera de parlar. En els països normals el model lingüístic que els polítics ofereixen és cosa sagrada, perquè en el parlar hi va la pell política. Dit això, jo fos d’ell contractaria ràpidament un logopeda. No és prudent que un líder d’un partit que aspira a ser majoritari exhibeixi aquesta cosa pròpia dels adolescents palmesans i tan poc eufònica que anomenam parlar bleda, perquè als mallorquins que parlam normal i que tenim sensibilitat per la nostra llengua aquesta manera de parlar ens provoca tota classe de sensacions menys votera. Segurament el nou president ni ho sap, que parla bleda, com la resta d’afectats —en el quadre clínico-lingüístic que patim col·lectivament el desconeixement de la patologia és part important del drama—; per això en aquestes situacions és tan important el consell amic d’algú que entén una mica de llengua.

Un altre suggeriment lingüístic que faig a Miquel Nadal és que quan s’adreci als immigrants en general no els parli en espanyol. A Es Fogueró, el restaurant on van fer la festa, ahir no devia haver-n’hi gaire, d’immigrants, i amb la seva acció només devia voler que la premsa d’avui es fes ressò del gest. Però el gest és molt perillós, perquè l’únic que fa és reforçar un lamentable esquema mental de molta de la nostra gent, que quan veu negre, àrab o xinès pensa que l’únic idioma que aquesta gent pot entendre, parlar i aprendre és el castellà. Els immigrants que s’han establit a Mallorca parlen com a maternes un centenar llarg de llengües, tot i que ja sé —i ho sap Nadal— que els qui voten són els qui parlen en espanyol. Tanmateix, un líder dit nacionalista no pot perdre de vista ni un moment el projecte tantes vegades enunciat: que a la societat que volem construir la llengua d’intercomunicació entre els diferents col·lectius i de cohesió social ha de ser el català. Si no, com entendran els immigrants aquest projecte si els autòctons no deixen d’associar-los amb la comunicació en espanyol?

No sé per què avui no he pogut evitar d’escriure aquest post. Potser és que encara conservo en alguna part de la retina la imatge impactant d’aquell Miquel Nadal, excitat com un cavall a la fira o com a posseït per alguna mena d’esperit, parlant —cridant— en espanyol a Son Oliva.

  Els serveis lingüístics de la Universitat de Barcelona s’han posicionat per la forma blog, com es veu en aquesta pàgina. És una bona notícia. A poc a poc el món de la filologia, els lingüistes i els responsables de la correcció lingüística dels mitjans de comunicació i les editorials es van decantant per la grafia lògica. La blogosfera catalana, en canvi, continua majoritàriament a la deriva. Però no tota, és clar.

Aquests dies es parla de vets i de vetos. El Senat posa vet o veto als pressuposts de l’Estat. El fet ens pot dur a dissertar un xic sobre la complexitat dels punts de vista sobre les coses de la llengua i sobre les discrepàncies dins el gremi dels lingüistes. Discrepàncies que es deuen produir dins qualsevol gremi, supòs.

He observat que a l’Avui, a El Periódico i a TV3 diuen veto, mentre que al Diari de Balears i a IB3 es decanten per vet (i un presentador de l’informatiu del migdia ho ha pronunciat amb vocal neutra). La mateixa disparitat de visions que sostenen Fabra i Moll. L’Alcover-Moll defensa que vet és una forma antiga i tradicional, documentada profusament a la llengua antiga —cosa fàcilment demostrable—, que suposa una catalanització espontània del mot original i que seria un error no optar per aquesta forma. Diguem abans de continuar que el nostre mot en principi no és més que la forma verbal corresponent a la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí vetare ‘prohibir’, és a dir ego veto ‘jo prohibesc’. De la mateixa manera que credo és la primera persona del verb llatí credere ‘creure’. Fabra preferí la forma etimològica, que coincideix en les diverses llengües europees, però atenent el fet de la documentació antiga de vet també va recollir aquesta forma com a variant secundària.

Després ve Coromines, que està convençut que el vet antic té un sentit específic, que no és la primera persona de vetare sinó un postverbal de vetar i que amb el valor semàntic que ara ens interessa és una forma antiquada davant el terme del llatí canònic i jurista veto, que sí que és la primera persona i que és el que hi ha en totes les llengües. I amb el seu estil característic i to contundent, entima que veto és la forma del català modern «mal que s’hi hagi revoltat algun purista a ultrança (Careta) seguit per AlcM [Alcover-Moll] (obedient a consignes de canonges provincials)». Déu n’hi do. La lliçó de Coromines és impagable: no tota forma documentada a la llengua antiga és bona. I una simple lectura de l’Alcover-Moll podria no fer-nos caure en la dada que el vet antic i el veto poden ser dues paraules distintes, un arcaisme amb el significat de “prohibició” o “excomunió” i el mot que ja sabem.

L’argumentació de Fabra i Coromines són convincents. Un cop més surt el principi de l’internacionalisme en la terminologia (és com allò del blog, vaja): l’anglès, el francès, l’italià, l’espanyol, l’alemany, el rus i totes les llengües modernes diuen veto. Cosa ben lògica tenint en compte l’origen del mot. O potser fóra millor dir cred en lloc de credo i lavab en lloc de lavabo?

Nota (especialment) per a locutors: la e ha de ser oberta en tot el territori de la llengua.

Fa uns quants dies, la premsa de Palma duia una notícia preocupant. IB3 d’aquí a poc temps emetrà per satèl.lit, com ja fa, de temps enrere, la Televisió de Catalunya. Per allò dels drets d’emissió, els canals convencionals que emeten per satèl·lit només difonen per aquest mitjà la producció pròpia, però no els productes que compren (films, sèries, documentaris, etc.). La notícia era que IB3 i la CCRTV podrien establir un acord segons el qual cada una d’aquestes televisions emetria a l’altra “comunitat autònoma” només la producció pròpia, és a dir que segurament rebríem del veí autonòmic la mateixa programació divulgada per satèl·lit. Es diu que hi ha en joc drets d’emissió i interessos comercials, com si els nostres canals públics estiguessin al servei d’ells mateixos i no, com pensàvem, al servei dels ciutadans i de la cultura del país.

No sé si és una cosa ja lligada, un projecte per a estudiar o una idea sorgida de la ment d’un directiu en un moment d’inspiració. Però la sola idea és amoïnant. I, si es confirma, seria un desastre. Primer perquè seria una reducció important de l’oferta televisiva en català, de la qual no anam gaire sobrats; perquè seria un atac frontal a l’espai català de comunicació, i perquè una televisió mutilada d’aquesta manera ja no és el que era. Sense la producció aliena, i fins i tot sense els anuncis, TV3 o IB3 són un tros un poc insuls d’elles mateixes. Un retrocés greu en temps de governs progressistes, d’enteses i de centresquerres.

Hauríem d’estar ben en guàrdia contra aquesta possible maniobra, com ja ha fet l’Obra Cultural Balear. I ja que hi som, potser és el moment de revisar la qüestió del Canal 9. Aquest és un canal espanyolitzador i alienador, com tothom sap, que a les Illes —i al Principat si hi arriba— no sé si fa més mal que bé. El Govern de les Balears hauria de facilitar la recepció d’aquest canal a les Illes només si, a partir d’un acord de reciprocitat, la Generalitat valenciana difon IB3 al País Valencià. Si no, s’hauria d’haver acabat el bròquil. Fora d’aquest intercanvi, que beneficiaria més els valencians —així com estan ara les coses—, als illencs ens interessa més dedicar la freqüència al 3/24 o a un altre.

I avui a una part del País Valencià TV3 ha estat no mutilada sinó vilment occisa.