Vet aquí un veto al vet

31 de Desembre, Diada de Mallorca, ara i sempreAquests dies es parla de vets i de vetos. El Senat posa vet o veto als pressuposts de l’Estat. El fet ens pot dur a dissertar un xic sobre la complexitat dels punts de vista sobre les coses de la llengua i sobre les discrepàncies dins el gremi dels lingüistes. Discrepàncies que es deuen produir dins qualsevol gremi, supòs.

He observat que a l’Avui, a El Periódico i a TV3 diuen veto, mentre que al Diari de Balears i a IB3 es decanten per vet (i un presentador de l’informatiu del migdia ho ha pronunciat amb vocal neutra). La mateixa disparitat de visions que sostenen Fabra i Moll. L’Alcover-Moll defensa que vet és una forma antiga i tradicional, documentada profusament a la llengua antiga —cosa fàcilment demostrable—, que suposa una catalanització espontània del mot original i que seria un error no optar per aquesta forma. Diguem abans de continuar que el nostre mot en principi no és més que la forma verbal corresponent a la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí vetare ‘prohibir’, és a dir ego veto ‘jo prohibesc’. De la mateixa manera que credo és la primera persona del verb llatí credere ‘creure’. Fabra preferí la forma etimològica, que coincideix en les diverses llengües europees, però atenent el fet de la documentació antiga de vet també va recollir aquesta forma com a variant secundària.

Després ve Coromines, que està convençut que el vet antic té un sentit específic, que no és la primera persona de vetare sinó un postverbal de vetar i que amb el valor semàntic que ara ens interessa és una forma antiquada davant el terme del llatí canònic i jurista veto, que sí que és la primera persona i que és el que hi ha en totes les llengües. I amb el seu estil característic i to contundent, entima que veto és la forma del català modern «mal que s’hi hagi revoltat algun purista a ultrança (Careta) seguit per AlcM [Alcover-Moll] (obedient a consignes de canonges provincials)». Déu n’hi do. La lliçó de Coromines és impagable: no tota forma documentada a la llengua antiga és bona. I una simple lectura de l’Alcover-Moll podria no fer-nos caure en la dada que el vet antic i el veto poden ser dues paraules distintes, un arcaisme amb el significat de “prohibició” o “excomunió” i el mot que ja sabem.

L’argumentació de Fabra i Coromines són convincents. Un cop més surt el principi de l’internacionalisme en la terminologia (és com allò del blog, vaja): l’anglès, el francès, l’italià, l’espanyol, l’alemany, el rus i totes les llengües modernes diuen veto. Cosa ben lògica tenint en compte l’origen del mot. O potser fóra millor dir cred en lloc de credo i lavab en lloc de lavabo?

Nota (especialment) per a locutors: la e ha de ser oberta en tot el territori de la llengua.

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. Antoni Llull Martí - 12 desembre 2007 10:52 am

    No tot allò que digué Coromines és un dogma, però crec que ningú ha estudiat la llengua catalana amb tanta profunditat i ciència com ell ho feu. Alcover, Fabra i Moll feren el que pogueren, que fou moltíssim i de gran mèrit, però Coromines disposà de coneixements científics, materials d’estudi i mitjans que els seus predecessors no tingueren a l’abast. És, per tant, convenient tenir molt en compte les seves opinions, i si ell creia que veto és més correcte que vet, en el sentit amb què s’usa avui en dia, jo m’inclín per creure-ho ben convençut. I crec també que, amb el mateix criteri amb què optaren per veto, tant ell com Fabra haurien optat per blog.

  2. 2
  3. Timothy Barton - 12 desembre 2007 7:29 pm

    Faig d’advocat del diable, però tot i que diguem “veto” en anglès, el “credo” es va convertir en “creed”. Si en anglès hem canviat “credo” a “creed”, per què “veto” no es podria haver convertit en “vet” en català?

    Com ja deia, faig d’advocat del diable, i jo aposto per “veto”.

  4. 3
  5. Joan Gabriel Mora - 12 desembre 2007 7:51 pm

    Sembla que el vet arcaic tenia el significat de prohibició, que és diferent del significat modern de veto. Per això no és gens escaient de fer reviscolar aquell arcaisme. De vegades l’afany per depurar la llengua va massa lluny.

Podeu deixar un comentari