Sant Gabriel

Avui és Sant Gabriel. Gràcies a tots per felicitar-me, encara que sigui de pensament i després de llegir la primera frase d’aquest escrit. Bé, realment avui és Sant Miquel. A la festa d’avui sempre li han dit Sant Miquel. I sempre ha estat un dia important: era l’inici de l’any agrícola, el moment de renovar els contractes d’arrendament, i un moment de canvis en les rutines diàries (per Sant Miquel la migdiada se’n puja al cel). Sant Gabriel durant segles va ser el 24 de març, una data significativa, perquè és al tombant de l’equinocci de primavera, el moment en què començava l’any en el calendari romà antic. Els romans en aquest punt de l’any celebraven una festa en honor de Cíbele, deessa de la fertilitat. El cristianisme, que canvià el contingut de les festes romanes pel que convenia als seus interessos, hi va situar el dia dedicat a la veneració de l’arcàngel portaveu dels missatges de Déu a la humanitat; aquell que, un 24 de març precisament, va visitar la Mare de Déu un capvespre en què Sant Josep es trobava amb un excés de feina a la fusteria. Evidentment, nou mesos justs després naixia Jesús. De petit jo celebrava el meu sant el 24 de març, quan la primavera ens regalava un esclat de llum i de flors. Fins que l’any 1969 el papa Pau VI va passar la festa al dia d’avui, ajuntant l’arcàngel titular de defensa, l’arcàngel portaveu i el titular de sanitat –l’altra víctima, que hagué de renunciar al 24 d’octubre– en un pot-purri arcangelical per a mi excessiu. Sempre m’he rebel·lat contra aquest canvi, que em fa anar de rellogat a la diada de l’arcàngel militar. I també contra tots els canvis en les festivitats tradicionals. Aquestes són part de la cultura popular, peces d’un refranyer que durant un sense fi de generacions, ha ajudat a recordar quan se sembrava cada cosa i quan s’esperava tal o tal altre esdeveniment (per Sant Miquel el raïm té gust de mel). Una part d’aquesta saviesa popular ara resta sense sentit. Per això propòs a la humanitat una gran campanya per a reivindicar el retorn dels sants al dia que el concili Vaticà II els va expropiar sense indemnització. I, particularment, el retorn del meu Sant Gabriel a la llum i a les flors.

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. Joana Aina des Fil - 04 octubre 2004 1:17 pm

    El santoral canviant s una fascinant manera de mesurar el temps.

    Hom no ha copsat encara quina cosa s el temps i la seva peculiar i misteriosa relaci amb lespai, per a ning li escapa el fet que depn duna percepci subjectiva. Aprofit locasi per manifestar que em sembla injust que els minuts o els segons mesurin totes dues magnituds, amb un criteri reduccionista imperdonable. Emper, em sembla encara ms injust, grotesc, que, per posar un exemple illustratiu, els descoratjadors minuts previs a la cita amb el meu ginecleg (el qual, per la seva delicadesa a lhora demprar les mans, deduesc que millor s’hauria d’haver fet podleg) puguin ser denominats amb el mateix nom que saplica a les porcions de temps que invertesc en deglutir una copa de Mas Comptal. Que uns minuts i els altres tenen una durada en el temps absolutament diferent s duna obvietat que no cal ms que de lobservaci directa.

    Anar canviant el santoral s, a ms duna putada, un enginys mecanisme que sajusta al temps tal qual s: desigual, fugitiu, incommensurable i, a ms a ms, mentida.

  2. 2
  3. Carls Berg - 07 octubre 2004 1:58 pm

    Vols dir que Sant Miquel no era la marca duna cervesa?

  4. 3
  5. Raimon Pavia Segura - 29 setembre 2018 11:06 am

    Bona diada de Sant Miquel i per molts anys a tothom, d’un i altre sexe, que en porti el nom o el tingui per patró.
    I també, modernament, això mateix pel que fa als altres sants arcàngels ‘Rafel’ i ‘Grabiel’.

    En un àmbit de caràcter divulgatiu vaig posar aquesta nota de pronunciació lingüística a propòsit del nom Gabriel (o Grabiel, o Biel):

    Per a un parlant genuí de català “briel” (o “biel”) NOMÉS és pronunciable en DUES SÍL·LABES.

    Durant generacions de parlants, abans de la gran generalització de la interferència de l’espanyol a tots els nivells de la nostra llengua (incloent-hi el fonològic), ha estat impossible pronunciar “biel” en una sola síl·laba. (Si no era que s’hi entrenaven, com passa amb qualsevol altra articulació, inexistent en català, pròpia de llengües forasteres.)

    Per tant, en català de veritat, la nostra sola manera de pronunciar Gabriel ha de ser en 3 síl·labes: “ga-bri-èl”.
    I, per descomptat, la nostra sola manera de pronunciar Biel ha de ser en 2 síl·labes 2: “bi-èl”.
    Com “repèl”.

    Ja té nassos que un nom que ara és tanta moda, Biel, molt posat especialment per pares que se senten part de la catalanitat a llurs fills, sigui pronunciat per tantíssima gent, pares i tot, de manera tan anticatalana, amb una sola síl·laba: “byèl”.

Podeu deixar un comentari