“No em ratllis” és un programa de televisió simpàtic i entretingut, encara que amb un títol poc afortunat, que mostra com són i com es manifesten nens de tot el Principat. Si els amos de TV3 fossin tallats més de lluna hi farien sortir infants de tots els Països Catalans, però són com són i no n’hi ha més. Com que hi surten nens de tot el Principat, o més exactament de la part del Principat sota administració espanyola, hi surten també totes les maneres de parlar català que es poden trobar en aquesta població infantil. I quina diferència més impactant la que hi ha entre els menuts de Barcelona i rodalia i els altres. Entre la pronúncia dels nins barcelonins i la dels de Berga, per exemple, hi ha una diferència abismal. Els darrers parlen igual que els seus pares i els seus avis, mentre que els de Barcelona han trencat el fil de la història i parlen així com hem descrit en posts precedents.

Com que estic interessat en la qüestió de la fonètica i preocupat per la seva deriva, vaig fer unes modestes pàgines per a explicar a la gent les coses més elementals per a una bona pronunciació catalana. Després he pensat —i això és el que ara faré— d’afegir-hi uns documents sonors que representin models de pronúncia bons i dolents, de totes les àrees dialectals, perquè qui vulgui en pugui prendre mostra. El darrer programa de “No em ratllis” m’ha servit per muntar un fitxer d’àudio a base de talls en què diverses veus infantils llueixen una pronúncia fresca, genuïna, magnífica. Un model per a la col·lecció.

És ben clar que fora de la Zona Catastròfica (àrea metropolitana de Barcelona) hi ha una infinitud de persones —em referesc especialment a les persones joves—amb un català extraordinari. Els qui tenen la tasca de seleccionar les veus per a la locució professional i el doblatge no tenen excusa.

Escoltau aquest català francament deliciós. Això és català, i qualsevol altra cosa són imitacions.

.

El post anterior demana una segona part, i ja seran un munt de notes sobre el mateix tema. Perquè està bé exposar els problemes, però després és convenient parlar de remeis.

Deia que la substitució en procés dels hàbits articulatoris catalans pels espanyols és una conseqüència de l’ús intens de l’espanyol per part de la nostra gent i de la voluntat de parlar-lo sense accent català, tot i que la realitat és molt complexa i requereix més investigació. Fa temps que es va entrar en un procés de ridiculització del parlar espanyol amb accent català. Entre els joves i adolescents urbans avui aquesta ridiculització és cruel, tant que ha fet desaparèixer de tot el dit accent. I la generalització del fet de parlar català amb les noves articulacions no és més que l’altra cara de la moneda. Per a deixar de parlar espanyol amb accent català hem passat a parlat català amb accent espanyol, tot i que cal remarcar que aquesta noció —curiosament— no existeix en la consciència de la gent.

Si posam damunt la taula la idea de revertir el procés i de recuperar del tot la fonètica genuïna —si és que interessa—, això només serà possible amb una política lingüística contundent, un context polític determinat i unes idees clares sobre la naturalesa d’aquests processos de canvi. No ens hauríem d’enganyar: les coses són com són i s’han de dir diàfanament. Només revertirem el procés i tornarem a la pronúncia tradicional —que encara és la pròpia d’una part important de la societat— si hi ha un model clar i si es generalitzen en la població unes determinades atituts davant aquest model. Quan la gent conegui i assumeixi el model esmentat i quan percebi que parlar català amb accent espanyol —çó és fora del model— és un fet anòmal, lleig, ridícul, malsonant, irrisori, etc., hi haurà possibilitat de reversió. “Tècnicament” això és perfectament possible: si tot català “modern” s’ha llançat amb entusiasme a parlar espanyol exactament tal com ho fan els habitants de les regions on és llengua nativa, seria igualment possible que tothom es posàs a fer el mateix amb un hipotètic model català prestigiat. Només que hi ha d’haver model i la valoració social adequada. La distància entre la fonètica catalana de sempre i l’espanyola és tan gran com la que va en sentit contrari. I en la situació hipotètica descrita el jovenet més negat per als idiomes podria arribar a parlar el català amb la dicció de qualsevol dels nostres besavis.

Caldria començar, doncs, per no claudicar amb el model: en primer lloc, als mitjans de comunicació audiovisuals no s’hauria de permetre la més mínima desviació, i qui no s’ajustàs religiosament als cànons hauria de ser exclòs inexorablement de la locució; en segon lloc, caldria treballar intensament el col·lectiu de mestres, convencent-los de la importància del seu rol referencial en aquest sentit. El fet és que la majoria dels membres de les noves fornades de mestres de les àrees capitalines exhibeixen una dicció francament deplorable.

Pel que respecta al procés social de fidelització del model i estigmatització d’allò que se’n separi, calen unes altres condicions sociopolítiques. Però alguna cosa ja es podria fer, com una tasca pedagògica de divulgació i visualització de les nocions ara invisibles, com la idea de parlar amb accent espanyol, o l’extensió de la terminologia operativa per a la minorització del que volem fer recular (per exemple, parlar bleda, ela bleda, xava, etc.).

Tanmateix, ara per ara, la trista realitat és que totes aquestes idees, si arriben a les persones que les haurien de posar en pràctica, els deuen sonar com a música celestial. Els qui regeixen els nostres mitjans de comunicació audiovisuals, començant pel principal (la CCMA), sembla que ni veuen el desastre lingüístic que tenen dins casa seva, on els locutors i dobladors amb dicció deturpada ara hi entren a raig seguit.

L’objectiu és difícil, però el problema no és que sigui difícil: el problema és que la qualitat de la llengua no interessa a (quasi) ningú.

Ho ho escrit diverses vegades i ho escriuré les que calgui: la fonètica, la pronunciació, és la cara de la llengua, la fesomia que es copsa al primer cop d’orella. Part essencial de la personalitat de l’idioma. Aquesta cara del català, única i irrepetible, que ens singularitza i ens diferencia dels altres, s’ha mantingut intacta fins ara, i encara hi ha una part important de la nostra societat que la hi manté. Però fins quan?

La desfiguració de la fonètica catalana ha estat una conseqüència de la irrupció dels catalans en la pràctica intensiva de l’espanyol en temps podríem dir que recents. Parlar espanyol sense accent català ha estat un dels objectius nacionals a què els catalans s’han dedicat amb més entusiasme, i això ha comportat tot un canvi d’hàbits articulatoris que s’han acabat aplicant al català. Tot va començar amb la substitució de la el (o ela) catalana per la el espanyola en uns cercles de senyores repipis, per la qual cosa el fenomen es va anomenar parlar bleda. Avui la el bleda és un càncer que s’ha ensenyorit de quasi tot el cos del pacient. Després vingué el ieisme que ja ha atacat la major part dels joves urbans. I el xava, inicialment un dialecte social, convertit ara en el parlar normal dels joves —i no tan joves— de Barcelona. Amb el bleda i el xava urbans s’han escampat el trastorn de les esses sonores, el caos en l’obertura de les vocals i altres desastres.

A Mallorca l’espanyolització de la fonètica ha portat tots els vicis esmentats —menys el xava, ara com ara— i altres coses que constitueixen trets exclusivament mallorquins (o balears). A més de la pesta de la el bleda i el ieisme d’articulació espanyola (eya, yuna, yimona), s’estén un ieisme ampliat que extermina el so de la “jota” (yent yobe i yent mayor), és a punt de desaparèixer del mapa la v labiodental, s’africa la xeix inicial (què txerres?), s’escampa la es (o essa) pija (a l’estil sud-americà) entre les noies adolescents o joves (de moment)… A més a més, la influència de l’espanyol està extingint en un sector de població trets locals mallorquins tradicionals, com la k palatal (aquell tret tan típic de Palma entre joves urbans no se sent pràcticament gens) o l’assimilació consonàntica tradicional. L’adopació dels hàbits articulatoris espanyols fa que reculi la pronúncia ètsit (ara és ècsit) o attual (ara actual). Trec els darrers fenomens per a mostrar un fet d’espanyolització total de la pronúncia, tot i que no s’han de valorar de la mateixa manera que els altres (desapareixen uns trets locals que igualment tendirien a desaparèixer en un procés de normalització de la llengua amb l’estandardització associada).

I dit tot això, a manera de preàmbul, vull donar compte d’un dels darrers fenòmens de degradació fonètica que es poden observar a Mallorca entre la gent jove. Malgrat la desaparició de l’assimilació consonàntica tradicional, adés esmentada, s’està introduint paradoxalment un nou tipus d’assimilació fins ara inèdit: l’assimilació de la es (o essa). A Mallorca és tradicional el rotacisme (conversió en er o erra) de la es seguida de consonant sonora (er birbe, dor nins), però aquest so roman fixament inalterat davant consonant sorda. Ara ens apareix una es assimilada a qualsevol consonant que la segueix, i se sent de cada cop més eb beppre (es vespre), ém meu (és meu), duec coses (dues coses) o la inefable fórmula hispànica de comiat mob beim. Les hores, per exemple, ara sonen led dues, let tres, lec quatre, leb buit, len nou i led deu. No hi ha dubte que la destrossa és conseqüència directa del model de l’espanyol vulgar, aquest que diu lom mimmon niño(s), nob bemom mañana i coses així. A Mallorca l’espanyol que s’hi parla de cada vegada és més vulgar, ço és més natiu.

Ve a tomb ara dir que fa una estona he sentit pel Canal 33 el concert d’homenatge a Toni Roig que va tenir lloc al Palau de la Música Catalana amb Al-Mayurqa i altres cantants. Un magnífic concert, només tacat per la pronúncia bleda d’alguns dels cantadors joves. És possible que ningú no els ho hagi fet veure? El concert ha acabat amb aquesta peça en boca d’una joveneta (transcric la el bleda amb ll):

Aquetta ya ét sa darrera
que cantarem per aquí,
i qui mob bullgui sentir
haurà de benir darrere.

El títol del post durà a la memòria dels més granats una famosa sèrie de televisió dels anys seixanta, en què una màquina situada a un lloc subterrani dels Estats Units transporta uns personatges a diferents moments del passat, alguns molt llunyans. La sèrie va generar en el pensament de molts d’espectadors tota mena de fantasies relacionades amb un desig, ja de per si fàcil d’excitar, de viatjar per la realitat d’èpoques passades.

Aquests dies, a Mallorca, sense màquines subterrànies ni científics aventurers que les facin anar, sembla que hem pogut fer un petit viatge a través del túnel meravellós, i hem caigut en els mateixos anys seixanta, els de la sèrie precisament, i en un país, el nostre, en què no hi havia progrés científic ni de cap classe sinó dictadura i foscor. Una època en què els diaris anaven plens de polèmiques sobre quina era la llengua de les Illes, com es deia i com s’havia de parlar o d’escriure. Polèmiques sorgides de la foscúria cultural del franquisme, que havia reclòs el català als límits estrets de la vida casolana, i encara tapat amb una burka que impedia a uns i altres veure’n el cos i la fesomia.

Però, com a la sèrie, tot es ficció: ja no portam la burka i les finestres s’han obert i la llum fa molt de temps que ha entrat a la casa. La darrera pallassada de l’extrema dreta mallorquina, vull dir —perdó— l’extrema dreta forastera resident a Mallorca, demanant el canvi de nom de la llengua a l’Estatut —de català a balear, ni més ni pus— i la derogació de la Llei de normalització lingüística, és una temptativa d’alguns de prendre per una sendera que no té cap possibilitat ni viabilitat. La dita via valenciana —la suposada defensa d’una llengua local per part d’uns “defensors” que són els primers que la detesten— en aquestes Illes ja no té res a pelar. La història no pot anar enrere.

Amb tot, a mi em resta el dubte de si he de sentir un poc de vergonya perquè al meu país encara es puguin produir tals espectacles, o si, atès que dels fets que motivarien el sentiment d’oprobi jo no en tinc gens de culpa, millor riure davant el sainet.

Escoltar és molt important. Escoltar amb les orelles ben badades, sumar coneixements i no oblidar. Així progressen els pobles. Bé, escoltant i llegint, que és la mateixa operació aplicada a la via escrita de difusió de la cultura.

En aquest nostre país progressaríem més aviat si la gent escoltàs un poc més. I la nostra llengua pública i privada tindria molta més qualitat si la gent escoltàs els qui en saben un poc o molt. Però els qui ens dedicam a la tasca d’intentar millorar-la caiem un cop i un altre en la quasi desesperació en veure que poc que escolten alguns.

Ahir, llegíem en un diari “Ja s’escolten comentaris dins el PP en el sentit que…”  Com que era diumenge, potser el corrector estava de vacances. Però avui hi tornen, i a la mateixa secció: “Ahir s’escoltaren alguns comentaris intencionats amb referència al vestit que es posà la princesa d’Astúries…” Per ventura el corrector també està de vacances, que avui també és festa”. En qualsevol cas, el redactor i segurament el corrector —si hi era— no van llegir el meu post El trastorn dels sentits. Si és així, encara hi són a temps, si tenen ganes d’escoltar i d’aprendre unes coses que estaria molt bé que sabessin.

I continuant amb el mateix tema, avui llegim a portada que “la família reial escolta missa a la Seu de Mallorca”. Escoltar missa, sincerament, em fa arrufar el nas. Jo hauria dit oeix missa, com s’havia dit sempre, i si els sona massa enravenat, que escriguin assisteix a missa, que tampoc no està malament.  Però sobretot que escoltin.

Mirant TV3 mentre sopava, en pocs minuts me n’he dut dos ensurts que per poc em fan ennuegar. Primer, a Polònia un senyor amb bata blanca pretenia aplicar a un emmalaltit Artur Mas la teràpia d’un SMG, que ha resultat que era un “supositori molt gran”. Que no hi ha correctors a Polònia? Perquè, que jo sàpiga, la cavitat del cul pot ser molt gran, però un supositori mai no serà gran, per molt gros que sigui.

I, just a continuació, durant la publicitat, el segon ennuegament per poc em deixa ofegat, estormiat i sense polsos. Anuncien per a un dia d’aquests un film titulat ni més ni pus que El regne dels cels (títol original: Kingdom of Heaven). Fins aquí podíem arribar. Pare nostre que estau en els cels, alliberau-nos dels incompetents i enviau-los cap dret als inferns. Com a mínim estaran calents.

Diu un títol del Diari de Balears del 26 passat que «La Sala [de Campos] vol adjudicar els xibius de les platges per períodes llargs de temps». La majoria de lectors no entenen la frase fins que han llegit un bon tros de la notícia, i aleshores descobreixen —o no— que xibiu aquí es fa servir com a equivalent de l’espanyol chiringuito. No és una invenció del redactor, sinó que fa un cert temps algú —no sé qui— va llançar la proposta de traduir chiringuito per xibiu. Però l’encert és molt discutible.

La paraula espanyola chiringuito significa un establiment improvisat i de pocs recursos, normalment a la platja o a zones d’acampada, on se serveixen begudes o menjars. No sé l’etimologia del mot, però sembla que és d’origen sud-americà (a Cuba chiringuito significa glop o got d’una beguda alcohòlica, i d’aquí podria haver passat fàcilment a designar el lloc on aquestes es consumeixen). Després ha sorgit una accepció secundària, i el mot s’aplica a un muntatge més o menys original o imaginatiu que serveix a algú de negoci, modus vivendi o plataforma de poca volada per a alguna activitat social o política.

Com a equivalents catalans de chiringuito el Termcat proposa bar i quiosquet. La segona opció no figura a la darrera versió del Diccionari de l’Institut. Bar té l’inconvenient que no recull els elements diferenciadors d’aquests “bars de platja” respecte dels altres bars. I quiosquet no sé si és la millor solució però en tot cas té el seu fonament. Recordem que quiosc és una paraula d’origen persa (kosk) que, a través primer del turc, després del francès i finalment a través de l’espanyol arriba al català, inicialment sota la forma quiosco i posteriorment amb la forma “arreglada” actual. El significat original de quiosc és una construcció pròpia de parcs i jardins, a manera de templet, normalment amb els costats oberts i que serveix per a usos diversos. Després va adquirir el significat de local per a la venda de premsa periòdica, atesa la forma d’aquests locals.

Xibiu és una paraula mallorquina que designa primàriament un enginy per a caçar tords consistent en unes branques damunt les quals es col·loquen uns brins d’espart enviscats, on els tords resten atrapats. Fins aquí res a veure amb els nostres chiringuitos. Però el mot xibiu ha desenvolupat un significat metafòric, avui segurament més usat i conegut que l’accepció primària, relacionat amb un «Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins (mall.); cast. antro, leonera, guarida.» (DCVB) Un xibiu és un lloc al qual associam les idees d’estretor, foscor, brutor, precarietat o àdhuc misèria. En qualsevol cas, xibiu té una forta càrrega despectiva, i això el fa inapropiat per a designar els quiosquets o barets de platja. Si jo fos l’amo d’un, no em faria gota de gràcia que la premsa em consideràs un “xibiu”.

Efectivament: no és el mateix. No és el mateix Zapatero que va dir allò de «donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya». La foto, però, no em porta a parlar de cap tema de política, sinó d’una qüestió menys engrescadora en aquests dies de campanya electoral: el lo neutre.

La conclusió d’aquesta simple imatge és que la llengua s’ha d’emprar amb una mica d’intel·ligència. O potser bastaria que entenguéssim que no es pot traduir d’una llengua o una altra com si hom fos una maquineta, que és el que sembla que fan els responsables de casos com aquest. Usar la llengua amb una mica d’intel·ligència vol dir pensar en la importància dels contextos i fer un mínim esforç per a preveure les ambigüitats i els malentesos.

Potser aquest post mourà qualcú a pensar en la “utilitat” del lo neutre o serà vist com un argument aprofitable per a defensar-lo. Pens que anirien molt errats. Creure que el dit lo és necessari és situar-se en la dependència lingüística. Del moment que totes les llengües romàniques llevat de l’espanyol no disposen d’un article específicament neutre i sembla que no tenen problemes per a expressar el pensament amb eficàcia, desapareixen els arguments basats en la necessitat. Només cal usar l’idioma amb un poc de perícia i conèixer-ne bé els recursos, que són molts i bons. Això sí: diferents dels de qualsevol altra llengua.

M’ha interessat l’article que publicava ahir Vicent Baydal amb el títol “La nació que som”, encara que aquest debat i les idees que hi apareixen no són cap novetat. És un text escrit amb voluntat de rigor i honestedat intel·lectual i que, per això, em mereix el màxim respecte. I just perquè en faig aquesta valoració m’interessa expressar alguns punts obscurs que hi veig.

Vicent Baydal arranca tot criticant un altre article de Vicent Partal, en què afirmava que els Països Catalans som una nació, les bases de la qual van ser posades per Jaume I. Baydal remarca que a l’Antic Règim no hi havia nacions i que aquest concepte es dóna en el context del món contemporani i es correspon a una col·lectivitat dotada de consciència nacional que aspira a erigir-se en Estat. I que normalment acaba erigint-s’hi. Per a Baydal «Catalans, valencians i balears van formar durant l’edat mitjana una “comunitat etnocultural”, però no una “nació” perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l’Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l’espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.» També diu l’articulista que «Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut», i tot seguit afegeix que «Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una “nacionalitat històrica” dins de la “unitat de la nació espanyola” ».

Crec que abans de continuar caldria advertir que Baydal parla per una banda de “molts catalans” i per l’altra “els valencians i els balears”, expressions que no es corresponen del tot amb la realitat, perquè encara que “molts catalans” vulgui dir “la presumpta majoria dels catalans del Principat”, també hi ha molts valencians i molts illencs que sí que ens consideram part de la nació catalana. Serem minoria, però hi som. I, d’altra banda, crec que a l’hora d’avaluar el sentiment nacional d’uns i altres Baydal dóna una importància excessiva —quasi definitòria— a uns textos legals que vists amb perspectiva històrica no deixen de ser fràgilment conjunturals.

Però sobretot vull argumentar que els sentiments nacionals no surten del no res ni perquè sí. El mateix articulista, després de citar el diccionari, parla de «la difusió social de la consciència nacionalista» com a ingredient per a la definició de nació. Partal, i Joan Fuster —que també és esmentat— i tots els qui en això pensam com ells sabem perfectament què són les nacions en el món contemporani. I sabem que si a l’Antic Règim ni els italians, ni els espanyols, ni els alemanys, ni els polonesos no se sentien una nació, algú degué començar a dir que eren una nació quan “encara no ho eren”. Quan diem —els qui ho diem— que els Països Catalans som una nació no pretenem afirmar essències nacionals independents de la voluntat de la gent, sinó que únicament llançam una invitació a la nostra gent a assumir la idea. Perquè tenim la base “etnocultural” suficient i una història que ho legitima i perquè pensam que és la millor manera de posar les bases per a la nostra supervivència col·lectiva. Si a les actuals nacions constituïdes no hi hagués hagut algú que començàs a afirmar que allò era una nació, no hi hauria cap nació. I supòs que no deien «si no us sabés greu, podríem considerar que si un dia volguéssim ser una nació, ho podríem ser».

Torn a dir que el programa Caçadors de paraules té molts d’encerts, i, tot i que li he fet alguna crítica puntual —encara tinc un plet no resolt amb el director, perquè no em vol reconèixer que a Manacor ningú no diu lletulla—, i alguna altra que m’he guardat, estic segur que els bons resultats assolits pel programa eclipsen els petits defectes que pugui tenir.

Com se sap, el programa té per missió ensenyar, o mostrar, paraules catalanes. Algunes són d’ús molt local, i està bé que siguin divulgades en un espai com aquest. Bé, doncs avui han ensenyat el significat de paraules com amollar, malnom, fumeral, llepolia, llevar (això que a Barcelona i rodalia diuen treure), jas (quan s’ofereix una cosa) o dormir a la serena. Els usuaris de tals paraules no eren exòtics illencs ni valencians rarencs sinó principatins del Delta de l’Ebre. I a qui les ensenyen, aquestes paraules? Perquè una part importantíssima dels catalanoparlants diem cada dia aquests mots, que són mots bàsics de la llengua i que només tenen la “desgràcia” de no ser usats entre el Tibidabo i el moll de la Fusta, que és l’univers referencial d’alguns compatriotes.

I mentre veia el programa, pensava que si la política lingüística de TV3 i companyia en els darrers vint-i-tants anys no hagués estat l’aspiració a construir un idioma municipal més estret que els calçons d’un torero, ara pareixeria (aquesta també la poden ensenyar) d’una ridiculesa majúscula ensenyar al país què significa llevar, amollar o fumeral. És a dir, que la crítica no és ben bé per al programa.