Pronunciació: tenim un problema
Estic profundament preocupat pel que li succeeix a la pronunciació del català. I no és d’ara: he publicat algun article sobre el tema (Accents estrangers) i he fet alguna pàgina web mogut per aquesta preocupació (Guia de correcció fonètica). I què passa amb la pronunciació catalana? Senzillament que els trets més definitoris d’aquesta pronúncia van essent substituïts per les formes d’articular de l’espanyol, de manera que la fonètica –que és la cara de la llengua, la primera cosa que es “veu”, el primer tret de personalitat lingüística– esdevé un rostre desfigurat. Estic convençut que no és un problema d’immigració. No, el que succeeix és que els catalanoparlants, abocats ara al bilingüisme intensiu, a força d’assimilar l’articulació exacta dels sons espanyols –l’espanyol és l’única llengua que no es pot parlar “amb accent”– apliquen aquesta articulació als sons catalans, que són els que paguen la festa. Un macabre principi d’economia lingüística descarta la possessió d’un doble sistema fonètic i ho resol tot a base d’anivellar els hàbits fonètics a partir de l’espanyol.
L’avançada d’aquest fenomen, a les principals àrees urbanes de tot el territori lingüístic, és la substitució de la el (o ela) tradicional catalana, la que sempre ens havia caracteritzat i identificat, per l’espanyola equivalent, que un amic meu, no gaire científic, qualificava de ela amariconada. El fet va començar, fa una cinquantena d’anys, per algunes persones joves de sexe femení i de certa classe social (López del Castillo en digué per això parlar bleda) i després va esdevenir un tret infantil i juvenil de les àrees urbanes. Però, com que d’això ja fa molts d’anys, aquells infants ja s’han fet grans i la frontera que separa les dues pronúncies ha anat pujant un any cada any. I continua pujant. Si això continua, la desaparició de la el catalana és qüestió de cert temps. Un altre cas de canvi estrident en la pronúncia tradicional és la substitució de la vocal neutra per una a oberta a l’àrea de Barcelona (parlar xava). És també un fenomen ascendent en l’escala d’edat, tot i que només localitzat –ara com ara– a l’àrea d’influència de Barcelona. En aquesta zona la el bleda i el vocalisme xava van junts –jo en dic parlar xava-bleda–, i han desbaratat l’antic i bell parlar barceloní, que d’aquí a poc temps només es podrà trobar representat en alguns ancians. La destrossa de la pronúncia catalana inclou molts altres fets –ensordiments, apitxaments, etc.–, però només amb els dos trets indicats més amunt –parlar bleda i parlar xava–, que s’estan convertint en “llengua normal” a les àrees afectades, tenim una flagrant desfiguració fonètica del català, que podem dir que passa a ser parlat amb un clar accent estranger.
Comprensiblement, un sector molt afectat per aquest fet és el dels “professionals de la veu” (locutors, dobladors, etc.), per la simple raó que en la immensa majoria dels casos exerceixen el seu ofici locutant o doblant en espanyol i en català. Quan ho fan en espanyol la seva dicció ha de ser perfecta, i això els porta a posar tot el zel en la bona pronunciació d’aquesta llengua, cosa que té com a conseqüència automàtica l’adaptació de la pronúncia catalana als hàbits de l’espanyola quan treballen en català. Un cas sagnant és la publicitat: la majoria dels anuncis que sentim a la ràdio i televisió catalanes estan parlats amb una dicció infecta i repugnant. Com infectes per sistema són les pronúncies dels actors joves de sèries com El cor de la ciutat, per posar un exemple de gran seguiment social. Bleda o xava-bleda infecte i repugnant: així de clar i contundent.
Davant tot això jo em deman: hi ha algú, dels qui tenen responsabilitats polítiques, que es preocupi per aquesta qüestió, o, fins i tot, que en sigui plenament conscient? Hi ha alguna política lingüística pensada per a incidir damunt aquesta penosa realitat? Interessa algú la qualitat de la llengua i la pervivència de les seves senyes essencials? O ens hem resignat a perdre la personalitat que ens caracteritza i la cara que ens identifica? Em tem que una resposta la trobarem en la mateixa extensió brutal de l’epidèmia: de cada vegada són més els qui estan instal·lats en les noves pronúncies, també mestres i professors, que són els qui ho haurien de corregir, i, fins i tot, alguns col·legues meus universitaris del món de la Filologia Catalana. En continuaré parlant, perquè a mi sí que em preocupa.
13 comentaris13 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
A mi em sobta trobar-me catalans amb una pronúncia i vocabulari ben castellans. Sempre em pregunto on ho han après? Vols dir que és un procés gradual, o molts d’aquests no l’han parlat mai bé? Em sembla que molts d’aquests (actors,…) venen de famílies d’aquelles que, malgrat ser catalanes, parlaven castellà perquè era ‘más fino’.
I si ens hem de refiar dels polítics, malament rai! Per començar els hi hauria de caure la cara de vergonya per potinejar la llengua de la manera que molts ho fan.
Jo fa anys vaig decidir que no faria cap esforç per parlar el castellà sense accent. La gent se m’en riu a vegades, però que hi farem, de moment m’entenen si els convé.
L’altre dia una catalanoparlant amb qui treballo va deixar anar “hi haurà un aluvió de gent”… Vaig estar a punt de cridar “que se t’emporti un al·luvió i que un allau de catalans et calcigui ben calcigada amb esclops ferrats. Que tu et vas treure filologia romànica a la UB?”, vaig pensar, literàriament parlant. La nostra societat està podrida per les causes que tots coneixem.
Hem de fer perquè textos que semblen contenir en ells mateixos la resposta -com els teus- no produeixen respostes evidents fruit del menfotisme i de l’ autocomplaença. Hem de fer perquè tota aquesta gent descentrada se sentin com uns analfabets poca-vergonyes, que és el que són -o no tenim exèrcit per provar-ho és clar perdonin. Necessiten un exèrcit per respectar una llengua? Són gent com nosaltres, i no pensen com nosaltres, no es volen esforçar per la cohesió social democràtica en català?
Per imposar-se cal esforçar-se, i la indiferència sempre pesa contra nostra. En aquesta ocasió vaig callar, perquè no em vull fer de mal veure. Ja sóc massa insistent de vegades. Callar sempre, m’és impossible.
Quan em vaig instal·lar a Barcelona, després d’un any a Figueres, en sentir la gent parlar aquí em vaig dir que la e neutre sonava més com una a. Pensava que devia ser per raóns de diferències dialectals, però veig que no.
No sé si jo pronuncio bé la ela velar. Jo pensava que no, però recentment m’han dit que sí. En tot cas, no ho faig conscientment, perquè no sóc conscient de pronunciar la ela d’una manera diferent en català i en francès i anglès. He llegit que la ela velar català és com la ela final anglesa en mots com “full”. La veritat és que crec que pronuncio la ela catalana en final de mot, però no quan està en una altra posició. De totes maneres, comptava incloure en la pròxima entrada al meu blog (www.timtranslates.com/blog) una gravació d’una frase en les diferents llengües que parlo i demanar als lectors quina ela senten en cada llengua. Compto amb tu per dir-m’ho.
Crec que també podries haver donat com a exemple la ela geminada, i fins i tot la jota, que ben sovint sento pronunciada com una i grega anglesa.
En quant al castellà, crec que de la mateixa manera que és perfectament legítim parlar anglès amb accent gal·lès o indi (i no dic “hindú”, com sento tantes vegades per a referir-se a les persones de la Índia). Perquè si el castellà és una llengua de Catalunya – i oficialment ho és – han d’acceptar la vostra manera de parlar-lo. Una altra cosa és al revés.
Una cosa. A la guia de correcció fonètica, no em funcionen l’opció d’escoltar amb el Firefox. Per escoltar, haig de passar a Internet Explorer, cosa que és una llàstima.
Bé, l’últim comentari. Després no dic res més!
Primer, m’alegro que inclous la meva ciutat a la guia de pronunciació: York!
Segon, jo sempre he pronunciat la x en principi de mot tal com ho expliques. És que sempre havia après que la x feia el mateix so que la ‘sh’ anglesa i la “ch” francesa, i que per fer la ‘ch’ anglesa o la ‘tch’ francesa, s’havia d’escriure ‘tx’. Ara, em va sorprendre quan vaig aprendre que l’anglès “chip” s’havia adaptat al català amb “xip”. Al principi, jo sempre ho pronunciava “xip”, però em vaig adonar que la gent deia “txip”, i em vaig dir que, en principi de mot, deu ser que es pronuncia així.
Però clar, després hi ha mots com “xerrada” en què es pronuncia clarament una ‘x’ i no una ‘tx’. Per tant, si volien adaptar “chip” a la fonètica catalana, perquè no s’escriu “txip”? De la mateixa manera que s’escriu República “Txeca”.
Timothy,
El més lògic és que pronunciïs les els a l’anglesa, és a dir “clear el”, com la castellana, quan va abans de la vocal nucli de síl·laba (lògic) i “dark el”, com la catalana, quan va després de la vocal nucli de síl·laba (sal). En català totes les els han de ser velaritzades. Però hi ha catalans, com alguns locutors de ràdio o televisió, que pronuncien a l’anglesa: són persones que en principi pronuncien la el castellanitzada i fan algun esforç per velaritzar-la; i ocorre que és més fàcil velaritzar la el postvocàlica que la pre-volcàlica.
En català oriental la x- inicial de paraula ha de ser fricativa. Fer-la africada (tx) és un tret castellanitzant. Això també afecta els manlleus d’altres llengües: l’adaptació normal al català és “xip”, “xec”, “xerès”, etc. Les úniques paraules que comencen per tx- són “Txad”, “txec”, “txetxè” i la raríssima paraula “txernozem”. Aquest ús, que viola les normes fonètiques del català, respon a criteris etimològics (observem que en francès també escriuen Tchad i Tchétchénie).
Jo també he notat que amb el Firefox les pàgines sobre correcció fonètica tenen problemes. Miraré d’arreglar-ho, si sóc capaç.
Em sembla que res de tot això té solució sense la independència. Al capdavall bona part de l’energia dels humans va dedicada a seguir el que fan els de dalt. I qui són els de dalt en aquest cas? Doncs Madrid, i Madrid és Espanya.
Cada cop estic més convençut que si la llengua ha arribat fins aquí no ha estat pas per la capacitat de resistència dels catalans sinó per la manca de capacitat de l’estat espanyol per intervenir en la societat catalana i fer-s’hi sentir. Conforme aquesta capacitat ha anat augmentant (modernització dels instruments de l’estat, massiva presència de naturals espanyols en territori català, alfabetització generalitzada en espanyol durant els anys crucials, instauració recent d’un règim fortament intervencionista -socialdemocràcia-, televisió, cinema doblat a l’espanyol…) el català ha començat a recular i a “esvair-se”.
Això em sembla coherent amb les nocions de sociolingüística que vaig aprendre a l’institut i, si és correcte, la conclusió evident és que només tornarem a parlar català, i a parlar-lo bé, si els qui detenten el màxim poder al nostre país tornen a ser catalanoparlants. I com que sembla improbable que els cercles de poder de Madrid decideixin canviar de llengua, l’única sortida és la independència. Creure a hores d’ara que es pot mantenir la llengua indefinidament sense fer aquest pas em sembla ingenu. És clar que potser estic equivocat, quedi clar que no en sóc cap expert.
PD: Quan dic això molta gent em recorda el cas del Quebec, però sense ser cap especialista i arriscant-me a ficar a la pota, jo diria que no és cap excepció sinó una confirmació. Per començar sembla que el seu poder està més igualat amb el poder central que el nostre i per acabar sembla que han hagut d’instal·lar i mantenir tota una bateria de barreres legals molt fortes per mantenir la llengua. I el que jo em demano és això: quant de temps poden aturar el xàfec aquesta mena de barreres i quant de temps es poden mantenir si no s’abandona el sotmetiment a un poder superior, per benèvol que sigui?
Em cito a mi mateix perquè l’error resulta irònic,
“(…)si els qui detenten el màxim poder al nostre país tornen a ser catalanoparlants.”
Si fossin catalanoparlants no ‘detentarien’ res. Potser ‘detindrien’ o ‘exercirien’ el poder… Queda clar qui mana aquí, no? Ai!
He vist el teu lloc web sobre la pronunciació. Ha estat una experiència brutal. Sóc d’Igualada i crec que allà fem les eles una mica més exagerades que a altres llocs. Però és que jo faig el mateix en castellà. I quan em diuen que com se’m nota que sóc català és quan gaudeixo més de fer-ho.
És una llàstima que estiguem perdent el català. Cada cop coneixem menys vocabulari i cada cop banalitzem més sobre temes com la pronunciació. És com quan es posa l’accent a “ell estúdia” enlloc de “ell estudia”.
Una vegada més, felicitats pel bloc i per no abandonar una lluita que hauria ser la de tots.
Pense que hem d\’esforçar-nos per -cadascú en el seu entron i amb els seus mitjans- contrarestar la \”xava-bledització\” al Principat i l\’\”apitxament-sense-vocals-obertes-ni-res\” ací a València. Evidentment, sense un Estat no tenim gaires mitjans, però el cas és fer el que es puga. Irònicament, els pocs mitjans de què disposem, bàsicament TV3 i Canal 9, es dediquen a impulsar aqueixos models de llengua. Però Punt 2 ja és més \”potable\”, i darrerament la quantitat de programes en valencià a Canal 9 va augmentant. Espere que la cosa vaja millorant amb el temps, perquè la qüestió és que els actors (alguns es nota que no són d\’origen catalanoparlant) i els espectadors es vagen acostumant a la llengua. Els doblatges de pel·lícules estan millor fets i també està augmentant la quantitat de projeccions en cinemes ací al Sud. La gent anirà acostumant-se i perfeccionant la seua parla, crec que anem avançant lentament. Digueu-me ingenu…Salut
Jo em vaig queixar, que consti. No fa gaire vaig enviar un correu electrònic a “El cor” que deia això, entre altres coses:
“Fa dos anys que visc a Portugal i una de les poques coses que veig és “El cor de la ciutat”. De fet, em vaig comprar la parabòlica per poder seguir la sèrie. El meu suggeriment és molt senzill… o potser no. M’agradaria que els personatges parlessin una mica millor. I no em refereixo a les paraulotes, sinó a la pronúncia i a les expressions en general. Trobo que hi ha massa barbarismes, massa expressions calcades del castellà, quan en català tenim expressions molt nostres que volen dir el mateix. I bé… potser sí que les paraulotes i els insults podrien ser una mica més nostres, i més originals. Imagino que em direu que la sèrie intenta ser el reflex de la societat i que els personatges parlen com parla la gent del carrer. Però al carrer hi ha gent que parla bé, que beu “llet” en comptes de “iet” per exemple, gent per a la qual el so de la a-e neutra no és un misteri i que fa servir expressions catalanes en comptes de fer traduccions literals del castellà. Potser es podria intentar que la sèrie fos un reflex d’aquesta altra realitat i així tots parlaríem una mica millor. Malauradament, “El cor de la ciutat” no és l’únic programa on es poden observar aquestes coses…”
Aquí teniu la seva resposta:
“Gràcies per escriure. Ens agrada conèixer totes les opinions perquè de totes se n’aprèn.
Ara bé, tu mateixa dius que reflectim la manera com es parla al carrer. És així. No ens sembla apropiat prescindir d’un actor per dir “iet” enlloc de “llet”. Si a El cor tothom parlés amb una perfecció absoluta, deixaria de ser precisament això: una sèrie pròxima. I se’ns convertiria en una cosa bastant excloent. Ens fa l’efecte que mantenim un cert equilibri. Si més no, aquesta és la intenció. Això, de tota manera, és opinable. En qualsevol cas, prenem nota del teu comentari i estarem atents per no decebre’t. L’objectiu és sumar.
Moltes gràcies i fins aviat.
El cor”
Queda ben clar, crec. Els actors catalans poden parlar el català malament a TV3 sense que prescindeixin d’ells. Però jo encara record molt bé quan A3 va comprar “Poble Nou” i alguns actors no es van poder doblar al castellà perquè tenien massa accent català.
a palma inclus es mallorquins de bon de veres xerren que pareixen forasters
La resposta d’aquest personatge revela que, per a ell, hi ha “llengües i llengües”. Quan ha de parlar espanyol, segur que s’hi mira i fa mans i mànigues per amagar el seu accent català (segur que no en té gens). Això és perquè el castellà és una llengua-llengua, amb tots els ets i uts, una llengua que cal respectar.
Quan es tracta del català, però, tot és bo. El català és, per al personatge en qüestió, una mitja llengua, un llenguatge pel qual no cal fer gens d’esforç. Una mitja llengua que (si més no en concepte seu) no mereix la més petita consideració.
Malament, molt malament. Una vergonya.
Miquel