El desconeixement i incomprensió que tenen molts de principatins de la part de la nació que no és el Principat (una part del Principat, de fet) és esgarrifant. De vegades sembla que uns i altres vivim a una altra galàxia, una realitat que el regionalisme principatí hegemònic durant les darreres dècades ha treballat amb tenacitat. Avui, el periodista de l’Avui Lluís Bou ens dóna una mostra eloqüent d’aquesta distància galàctica, d’aquest desconeixement, en concret del desconeixement de com funcionen les coses de la llengua a les Illes Balears. És a dir, de com funcionen les coses de la llengua catalana.

El senyor Bou fa una entrevista a Miquel Nadal i no se li acudeix altra cosa que transcriure les respostes tal com l’entrevistat les amolla, ço és en el llenguatge col·loquial que la majoria d’illencs fan servir normalment. Bé, exactament no com l’entrevistat ho ha amollat, sinó més aviat amb una barreja estranya, però això ara és secundari. El senyor Bou hauria de saber, però, que si bé el col·loquial dels illencs és com és, qualsevol illenc trobaria inadmissible que en un diari li transcrivissin unes declaracions utilitzant qualsevol cosa que no fos la llengua que tots fem servir per a l’escriptura, la llengua estàndard convencional. És el que tothom espera d’entrada i una altra cosa provocaria una gran sorpresa, com la que avui deu haver sentit el mateix Nadal.

El senyor Nadal pot haver dit naltros (en rigor devia ser noltros), però el periodista hauria d’haver escrit nosaltres. O no ho faria així si es tractàs d’un tarragoní? O si algun dels polítics barcelonins de primera fila diu en una entrevista aixins, en aquí, amb sense, un atre, etc., la lletra impresa periodística ho reflectirà tal com ha rajat?

No és la primera vegada que el diari Avui actua d’aquesta manera i ens fa sentir vergonya d’altri. Potser els responsables dels criteris lingüístics de la publicació tenen alguna cosa a dir. O a revisar.

Timothy Barton em fa saber que Ono també s’ha apuntat a l’esquarterament infamant de la nostra llengua. Sense la més mínima vergonya. Els usuaris d’Ono, quan telefonen al 1214 troben això:

.

Companys, consentirem que converteixin la nostra llengua en carn permanent de mofa i d’escarni?

El catalán no se imparte en casi ninguna facultad del mundo. Donde se imparte, lo primero que se dice es que es un dialecto del provenzal, que es la pura verdad. Y, además, se dan unas clasecillas y punto. Y, evidentemente, no hay el menor interés, porque es una lengua pequeña que, de hecho, además, ni siquiera es la lengua madre de la mayoría de la gente que vive en Cataluña. ¿Y qué pretenden, que para dar empleo a todos los que han cometido el disparate de estudiar Filología Catalana, en vez de Filología Germánica, Hispánica o Inglesa, que los gaditanos aprendan catalán?

César Vidal a La linterna (COPE) [L’àudio és de Catalunya Ràdio]

.

Alguns lectors m’han demanat que expliqui per què vaig afirmar en un post recent que el mot documentari —que ara com ara no empra ningú— és més adequat que documental —que és allò que diu tothom (menys jo, hauria de dir).

Doncs és molt senzill. Les llengües subordinades, com el català, agafen —en principi— totes les paraules noves, que designen les noves realitats que van sorgint, de la llengua dominant; en el nostre cas l’espanyol, almenys a la part del país sotmesa a administració espanyola. La situació de subordinació no dóna altra opció: les noves realitats ja ens vénen amb l’etiqueta posada: posada per la llengua dominant. L’única possibilitat d’escapar d’aquest joc és que les autoritats lingüístiques o els professionals de la llengua proposin un ús alternatiu i aquest es pugui vehicular a través, sobretot, dels mitjans de comunicació. Si del món de la filologia no surt la proposta alternativa no hi ha res a fer.

Per exemple, en època de Fabra, en aquest país tothom deia deport. Per què Fabra va proposar esport, encara que ningú no ho deia inicialment? Doncs perquè Fabra va veure que totes les llengües europees del nostre entorn, excepte l’espanyol (i el portuguès) deien (e)sport, i que la llengua nacional no dependent que Fabra volia havia de preferir per sistema la solució més universal per damunt dels usos de l’espanyol, quan aquest estigués isolat de la resta d’idiomes.

Documental és una forma espanyola que contrasta amb el que practiquen totes les altres llengües europees, que diuen documentari, que no és més que una abreviació de film documentari. El sintagma va ser usat, segons sembla, per primera vegada el 1926, i es va estendre a totes les llengües en aquesta forma, menys en espanyol, que va seguir un camí diferent. En anglès es diu documentary (film); en francès, (film) documentaire; en alemany, Dokumentarfilm; en italià, documentario; i en portugues, documentário. Voleu més evidència que en català s’ha de dir documentari?

Algú m’ha argumentat que el mot documentari no és a cap diccionari. I com hi ha de ser si els qui han fet els diccionaris sembla que no han descobert això que jo explic en aquest post, encara que sigui una cosa que cau pel seu pes? Pompeu Fabra no ho va poder arreglar tot. Prou va fer. Fabra, però, va encarregar als qui venien darrere que continuassin amb la tasca. I el problema és que els qui venim darrere som uns ganduls que no estam per la feina. O potser uns caguerris, que és igual d’imperdonable.

Bastants lectors no sabran què és això del twitter, com jo no ho sabia no fa gaire temps. Doncs és una nova eina d’Internet que permet als qui s’hi apuntin de disposar d’una pàgina web personal en què poden anar escrivint textos curts (màxim 140 caràcters, com un SMS) responent la qüestió que et posa l’invent: what are you doing? Cada usuari pot posar els textos amb diversos procediments (també via telèfon mòbil) i pot tenir una llista de seguidors (els qui s’hagin apuntat a la llista) que reben els missatges al seu propi twitter (o al mòbil). D’aquesta manera es creen xarxes de comunicació semblants a la missatgeria instantània però no ben bé iguals.

N’hi ha que s’agafen al peu de la lletra la qüestió del what are you doing? i contínuament van escrivint allò que fan: “ara me’n vaig a dinar”, “ara posaré la rentadora”, “fa una estona se m’ha penjat el Windows”, “ara he conegut el cosí del meu veí”… de manera que tota la comunitat internètica pot estar al moment d’activitats tan interessants. La cosa, que sembla el que uns diuen una xorrada i altres de més genuïns una pardalada, pot contribuir, segons com s’administri, a intensificar un dels pitjors mals vicis de la humanitat, que és perdre el temps miserablement. I algú ha ironitzat que l’única cosa que es pot escriure en aquesta pàgina, si hom s’até estrictament a la qüestió formulada, és “ara escric al twitter”, amb la qual cosa seríem davant l’estupidesa en grau suprem. Però l’estri també té aplicacions més productives, fins al punt que alguns polítics ja l’usen com a eina de campanya electoral, i la BBC o la CNN el fan servir per a difondre notícies.

Un servidor, que en qüestió de noves tecnologies és com l’ase d’en Móra (de tot quant veu s’enamora), tan bon punt he descobert la joguina no m’ha faltat temps per a armar el meu twitter. El problema és que ara no sé què fer-ne. I abans d’aquesta “presentació en societat” de la criatura ja m’ha sortit una seguidora, que no voldria deixar defraudada.

Una utilitat possible és fer-ne un miniblog complementari, on posar idees i notes breus quan no tens temps de fer un post o quan no paga la pena. Rètols com el tweet del dia o lemes com nulla dies sine tweet poden ser estimulants. En fi, una “complicació” més, que agreuja la crítica qüestió “com és possible fer tota la feina, les feines de casa, les correlines burocràtiques, tenir cura dels arbres i dels animals (els qui en tenim), llegir, llegir la premsa, llegir els blogs, els twitters, escriure posts, escriure llibres… si encara no han donat al dia ni una sola hora de pròrroga?

Parlava jo mateix en un comentari del post precedent de l’interès de la qüestió de si del terme bloc (‘blog’) poden sortir derivats amb g. I em comprometia a donar el meu punt de vista. I m’aprés a dir que això només és un primer esbós escrit a corre-cuita.

D’antuvi, hem de fer algunes consideracions sobre què és un derivat. I dir en primer lloc que foguera no és un derivat de foc, encara que en el llenguatge corrent així es digui sovint. El fet que foguera sigui un mot més llarg que foc deu donar peu al miratge (sembla que els derivats es formen afegint sons o lletres als primitius, cosa que no sempre és certa). Això voldria dir que primer va existir foc i posteriorment aparegué foguera. Però de les dues paraules no n’hi cap que en català sigui un dia més antiga que l’altra. Foc i foguera són evolucions paral·leles del llatí focu i focaria. En principi, per les lleis de l’evolució fonètica (en el pas del llatí al català les consonants sordes intervocàliques se sonoritzen), totes dues havien de sonoritzar la c, però en el cas de foc es va tornar a “reensordir” pel fet de restar en posició final. Direm, en tot cas, que foguera és un derivat aparent de foc. Passa igual amb amic i amiga, del llatí amicu i amica (la percepció que el femení deriva del masculí deu ser una conseqüència del mite de la costella), groc, groga i grogor, etc. Si escrivim foc i amic i no fog i amig és per una convenció.

Un derivat real és una paraula que s’ha format dins el sistema de la llengua catalana, a partir d’una paraula dita primitiva, o a partir d’un lexema preexistent, de manera que el derivat té una existència posterior al primitiu o al lexema. De tabac surten els derivats tabaquer o tabaquisme, ço que vol dir que primer existeix tabac i d’aquí surten els altres mots. De conyac surt conyaquer; de bistec, bistequet; de cacic, caciquil; de barroc, barroquisme; i de trabuc, trabucaire. Tots aquests mots són derivats autèntics. I ja podem veure com el so sord es manté fixament. Quan entra a la llengua una paraula nova acabada en so oclusiu sord i la lletra corresponent, podem dir que la llengua fa els derivats amb el so sord. Tabaguisme, conyaguer, barroguisme o trabugaire són senzillament impensables.

Això no vol dir que d’un mot acabat en c no pugui sortir un derivat amb g. Foguejar deu ser un derivat de foc, però aquesta derivació està condicionada pel referent de la família de mots amb g, com foguera, foguer i fogó, que ja he dit que no són derivats de foc. En el cas de paraules sense aquest referent el derivat en g no és viable.

Bloc és una paraula sense cap referent d’aquest tipus, i, per tant, podem dir amb foça seguretat que el sistema espontàniament mai no generaria derivats amb consonant sonora. Si acabàssim acceptant bloc per designar els blogs —Déu totpoderós ho impedeixi— derivats com blogaire, bloguista, blogosfera i altres serien autèntiques anomalies dins el sistema. Com de xat no pot sortir xad(ej)ar, ni de format, formadar, ni de clic, cligar.

En aquest país els qui fan o llegeixen blogs estan dividits en dos blocs: el bloc dels partidaris de bloc i el bloc dels partidaris de blog. I la situació és difícil de desblocar. L’origen del fet és que el Termcat, que és una institució científica, va actuar més amb una orientació diguem-ne extralingüística (ells en diuen sociolingüística) que amb una orientació lingüística i va optar per bloc a partir de l’opinió, o potser de la voluntat, d’alguns sectors de la xarxa que havien promogut —no precisament a partir del rigor lingüístic— el caprici del bloc amb c. Gran error. El Termcat devia calcular que tothom diria amén i aquí s’acabaria tot. Però a mesura que el temps ha anat passant els usuaris i defensors de la grafia blog han pujat com l’escuma de la llet quan bull. Si no fos així, no s’hauria produït diumenge passat un “combat”, que havia generat gran expectació, entre les dues opcions a les Jornades de la Catosfera, els actes de la qual es poden recuperar en aquests vídeos, per a sort immensa de molta gent.

El fet és que els defensors de blog surten com a bolets, i el món de la filologia i dels professionals de la llengua —i el dels mitjans de comunicació, controlats per equips de lingüistes— va prenent partit progressivament per la grafia blog, amb l’excepció, lògicament, del Termcat, que —i això és comprensible— té difícil la rectificació, perquè ja seria la segona, i perquè per a les “autoritats” les rectificacions són sempre poc engrescadores.

Els defensors i usuaris de blog sostenen la seva posició damunt arguments objectius —lingüístics— i actuen amb la fermesa que la decisió de prescindir de la font considerada d’autoritat fa necessària. En canvi, la majoria de persones adherides a la grafia aïllacionista bloc actuen per una simple temença —també comprensible— de separar-se del que prescriu l’autoritat lingüística. Però a la blogosfera catalana no hi ha gaire defensors de bloc que utilitzin arguments d’una mínima consistència lingüística, sinó únicament la necessitat de practicar l’obediència. Això fa preveure que una rectificació del Termcat, encara que fos parcial, tindria conseqüències cabdals en els usos de la gent. Aquesta rectificació ha estat demanada a la taula rodona esmentada, on hi havia una representant del Termcat, que va defensar el punt de vista de la institució. I jo crec que el Termcat ha de rectificar, primer perquè la seva opció no és la més bona, i, a més, per una qüestió de coherència: si diuen que la decisió del 2005 va ser presa basant-se en un estat d’opinió d’aquell moment, l’estat d’opinió actual, progressivament favorable a la grafia blog —i això a pesar de la tendència general a practicar l’obediència— no hauria de fer que el Termcat arribàs a caure en una contradicció evident.

Us convit a fer atenció a dos documents de notable interès: un espai radiofònic (RAC1, 24 de gener) en què Ramon Solsona parla de la qüestió i la mateixa taula rodona de les Jornades de la Catosfera. Si voleu continuar amb el post, clicant en el llegir més podreu llegir algunes anotacions meves a allò que es va dir a la dita taula rodona.

.
.

Combat “blogs i blocs” (versió per a descarregar en format Real Vídeo aquí)

 [googlevideo]5853961599944034663[/googlevideo]

Llegiu més

Em conten que el professor Joan Veny, el meu professor i amic, tan admirat per tants de conceptes, va ser interpel·lat i no sé ben bé si censurat en un acte públic celebrat a Barcelona, fa cosa d’un mes, perquè hi va parlar amb pronúncia barcelonina. De fet, fa molts anys que el conec i sempre li he vist aquesta pràctica a la capital —que és on viu de fa també molts d’anys— però també en general a fora de Mallorca. Tanmateix, amb els grans problemes que té el català no hauríem de fer-nos mala sang per detalls com aquest. El professor Veny, i qualsevol altre, pot parlar com vulgui, com consideri oportú i com es trobi més còmode. Però sí que em crida l’atenció la resposta que, segons el meu relator dels fets, va donar el professor: encara que és mallorquí, de Campos, a Barcelona parla “a la barcelonina” de la mateixa manera que quan va a França parla en francès. Tot i la bona intenció de l’il·lustre filòleg, el raonament no va ser del tot brillant. I, a més, ens deixa sense arguments davant aquella altra sortida tan inefable de la ministra Magdalena Àlvarez, quan va dir que si Carod-Rovira vol que li diguin Josep Lluís, els catalans també han de reproduir tal com és la seva frase antes partía que doblá. Si mesclam llengües, dialectes i accents, el guisat pot ser indigest.

Un altre filòleg il·lustre que seguia la mateixa pràctica, d’adaptació fonètica, morfològica i lèxica a la varietat geogràfica del lloc on es trobava, era Francesc de Borja Moll. I ell ho deia de manera directa: “quan vaig a Barcelona parl en barceloní i quan vaig a València parl en valencià”. Com en l’altre cas indicat, Moll ho feia per un sentit d’adaptació, per un tarannà lúdic i per un esperit obsequiós amb la gent del lloc, i cal dir que, a més, oferia una mostra d’una destresa gran en la feina.

Moll i Veny mereixen ser destacats en aquest article per la seva rellevància com a filòlegs, però la pràctica lingüística ultraadaptativa es pot veure en molta gent illenca; quasi mai en principatins o valencians més enllà, si de cas, de qualque detall. Parlam ara de persones que s’adapten —fins als detalls fonètics més remirats— a la varietat del territori on es troben, tot deixant momentàniament la seva manera de parlar habitual o pròpia. No parlam dels qui després de canviar de regió i de viure a una altra un temps llarg agafen una nova “identitat” lingüística que mostren siguin on siguin, tot i que algunes persones que surten aquí com a exemples són una mescla de les dues situacions. Hi ha exemples de personatges públics que tots coneixem bastant bé. Alguns a mi m’impacten intensament. Maria del Mar Bonet quan parla a Mallorca i quan parla a Barcelona presenta dues parles amb diferències abismals: les oo tenen diferent grau d’obertura, diversos sons tenen distints punts d’articulació, i a Barcelona les neutres s’obren i —no sé per què— la bella ela mallorquina esdevé bleda integral. Nosaltres i els altres es transformen en nosatres i els satres, darrere es transforma en radera entre altres acrobàcies dialectals. Guard enregistraments a disposició dels estudiosos de la variació lingüística i de l’Arxiu del So i la Imatge. Un altre cas espectacular és el de la cantant Salomé, barcelonina a la qual la majoria dels lectors deuen haver sentit parlant en català central (sense una perfecció excessiva) i que durant un temps presentà un programa al Canal 9 parlant el que un col·lega va qualificar d’apitxat de peixatera. L’accent valencià devia ser imposició del mitjà; l’apitxat de peixatera, segur que no.

Amb l’augment de la presència dels mitjans de masses a les nostres vides i amb les noves tecnologies aquests esquemes i maneres de capteniment lingüístic són de cada vegada més insostenibles i plens de contradiccions. Els practicants d’aquests canvis abruptes de codi lingüístic deuen anar de capoll quan s’hi acosta un entrevistador amb un micro a la mà. Vull dir que han d’afanyar-se a analitzar el logo de la carxofa per a saber si parlen per a un canal de televisió del Principat, d’una illa o de vés a saber on, i si no afinen el dit logo, poden anar lingüísticament més que perduts. I potser no pensen que molta de gent no els escoltarà per cap d’aquests canals sinó pel Youtube.

Les persones que parlen llengües “normals” no fan aquestes coses. L’espanyol que diu abogao o aspira les esses, quan va al nord no passa a dir abogado ni deixa d’aspirar les esses. Ni quan va a l’Argentina s’esforça a articular uns primmirats caixe o xueve, en lloc dels seus habituals calle o llueve. Seria còmic. L’adaptació fonètica a una altra varietat representa actuar amb uns esquemes de fragmentació i no d’unitat de la llengua: quan anam a una altra regió de la nostra comunitat lingüística actuam com ho faríem si anàssim a un altre país, ço és adoptar la seva llengua.

Ara bé, tampoc no caiguem en un altre error, que seria no veure amb bons ulls el qui se situa en el registre corresponent. En una situació sociolingüística com la nostra, sorgida d’una tradició de anormalitat, per a la gent d’algunes regions hi ha canvis lingüístics importants en passar del col·loquial al formal. El mallorquí que en un acte de parla formal fet a Barcelona o a València usa l’article estàndard no s’adapta al territori sinó al registre. Només que qualsevol que escoltàs un eventual enregistrament d’aquell acte no hauria de saber —amb aquesta simple audició— el lloc on s’ha celebrat. Diguem que una cosa així seria ara com ara la normalitat.

Una de les activitats que es fan a Palma per Sant Sebastià és una marató fotogràfica. La cosa, que enguany arriba a l’edició nombre 22, està organitzada per la firma Betacolor i patrocinada per l’Ajuntament de Palma i la Caixa de Balears. Els participants han de presentar dotze fotos relacionades amb una temàtica que varia cada any. Al final es munta una exposició amb tots els treballs, que els ciutadans poden contemplar a la Casa de Cultura de Sa Nostra (o un altre lloc) durant un grapat de dies.

Enguany l’organització donarà a cada participant dotze lletres i la feina consisteix a cercar una paraula que comenci en cada una d’aquelles lletres i transformar els mots en fotografies. Segons les normes inicials havien de ser paraules en llengua catalana. Com que el català és una llengua molt difícil, que no s’ensenya a cap escola i, a més, els joves no tenen pràcticament cap contacte amb ella, l’organització havia donat amablement als concursants aquesta petita ajuda.

Bé, doncs avui els inscrits han rebut un correu electrònic signat per una senyora de nom Pilar Negredo, que textualment diu:

«¡HOLA a TOD@S!…

estoy recibiendo algunos comentarios negativos con respecto a la realización del diccionario fotográfico en lengua catalana. Como mi deseo es facilitaros la actividad en todo lo que me sea posible, os doy la posibilidad de hacer el diccionario tanto en catalán, castellano o mallorquín, cualquier palabra en estas tres lenguas será posible.»

Talment.

Com deia Guillem Frontera, la festivitat de Sant Sebastià ja no pot estar més mal situada damunt el calendari: els palmesans —nom horrible però sembla que inevitable— ens tornam a posar en festes quan encara tenim l’embafament de les de Nadal, i quan, a més, fa una fretada. Potser l’errada no va ser l’assignació de dia al militar romà convertit al cristianisme i convertit per això mateix en diana d’una guarda de tiradors amb arc sense escrúpols, sinó la decisió dels nostres jurats i altres forces vives —per allà cap al segle XVII— de fer patró de la ciutat de Palma el dit sant , fent un lleig imperdonable al titular anterior, el meu benvolgut Sant Gabriel. I tot perquè va salvar la ciutat d’una pesta interminable. S’haguessin encomanat al meu arcàngel i la pesta s’hauria acabat més aviat, que un arcàngel és més que un simple sant de carn i ossos.

Suposant que el papa Pau VI no hagués fet al meu protector l’altre lleig de d’amuntegar-lo amb Sant Rafel i Sant Miquel a la coa del setembre, ara podríem celebrar les festes patronals de Palma, el 24 de març, en ple esclat de la primavera, la llum i la flaire de les flors. Però ja està fet, i ara toca aguantar fred i embafament.

El que no haurem d’aguantar enguany és el programa esquizoglòssic d’anys anteriors, quan manava el partit de la llengua bífida, aquell programa en què al costat de cada frase en català hi anava la castellana corresponent, formant un puzzle bilingüístic que en rigor no feia més que tractar una part de la població de deficients incapaços d’entendre la llengua pròpia del país. Bé, de fet el d’enguany és un programa menys bilingüe que els anteriors, perquè encara continua havent-hi al final quatre pàgines en castellà amb el programa condensat. El senyor Grosske encara deu passar pena que els ciutadans castellanoparlants no tinguin dificultats insalvables per a entendre la llengua romànica de la terra on viuen. Sembla que la nit de la Revetla també predominaran encara els cantants i grups en espanyol per damunt els que canten en la llengua del país. L’esmentat Grosske ens informava fa dies al seu blog que, per qüestió de temps, les festes encara són continuistes però l’any que ve veurem canvis grossos. Esperem, doncs, a veure què passa.

Mentrestant, molts d’anys a tots i que molt aviat Sant Sebastià, Sant Gabriel i tots els sants ens duguin a tots els mallorquins i a tots els illencs tota classe de ventura i molta però que molta… Unitat.