Deixarem ara la qüestió de si en català és millor dir grip o influença (les dues paraules són al DIEC) i el gènere i la forma de la paraula grip. En parlarem un altre dia que tinguem més temps.

Quan es va començar a parlar de la grip causada pel virus H1N1, els mitjans en van dir unànimement grip porcina, amb la forma pròpia de cada llengua (anglès swine flu o swine influenza, francès grippe porcine, espanyol gripe porcina, italià influenza suina, portuguès gripe suína, etc.). En català, evidentment, grip porcina. Ah, però els polítics de la Unió Europea, vetllant pels interessos de la indústria càrnica, han fet mans i mànigues perquè desparegui tota referència al porc de la denominació de la malaltia. I com que no són científics ni saben com se n’ha de dir, han proposat aquesta estupidesa de grip nova. Estupidesa, perquè un mot tan buit com nova no pot ser mai una denominació d’una epidèmia que passarà a la història molt aviat —esperem-ho— però que quedarà en els llibres d’història, i perquè quan d’aquí a uns quants anys aparegui una altra grip, la nova serà la darrera i l’actual nova serà més aviat vella.

Les autoritats espanyoles han corregut a promoure nueva gripe, i aquest nom apareix avui al web del ministeri espanyol de sanitat. Grip nova és el que surt avui també al web de la Generalitat de Catalunya, tot i que s’hi diu que «La grip nova és una malaltia respiratòria dels porcs, causada pel virus […] Encara que, en general, els virus de la grip nova no afecten els humans, en algunes ocasions s’han presentat casos d’infeccions en persones.» En canvi, el web de l’Organització Mundial de la Salut avui continua impassible amb el rètol swine influenza.

Avui la majoria dels mitjans de comunicació europeus i americans continuen amb la mateixa denominació dels dies passats: swine flu (The Independent, The Guardian, BBC, Times, The NY Times, The Washington Post, Euronews, etc.), grippe porcine (Le Monde, Libération), febbre suina (La Repubblica, RAI), gripe porcina (El País, El Mundo, La Vanguardia), grip porcina (Avui, Vilaweb, Diari de Balears, etc.). He vist que han parlat de nueva gripe només en el Telediario de TVE, en els equivalents d’altres televisions espanyoles i en el Telenotícies de TV3 (grip nova). Traieu conclusions. Pel que fa a IB3, malgrat que la comissió de la UIB per a l’assessorament lingüístic d’aquest mitjà va recomanar de no canviar la denominació, avui a l’informatiu del migdia ha desaparegut completament el bestiar porcí i han fet una alternança quasi matemàtica entre nova grip i grip nova. Bé, això només són unes notes d’urgència després d’un seguiment parcial dels mitjans de comunicació. Continuarem observant com evoluciona la malaltia i la denominació (en el llegir més). Llegiu més

Air Berlin, aquesta companyia dirigida a Espanya per nacionalistes espanyols de la pitjor classe que menypreen la nostra llengua i el nostre país, ha celebrat el trentè aniversari. Als fastos celebrats a Mallorca hi havia una representació dels nostres polítics que, malgrat que la companyia ens menyspreï, anaren a fer el randivú (llepar el cul, en llenguatge més pròxim). Vaig sentir un tros del discurs d’un d’ells per la ràdio. Era Miquel Nadal i parlava… en castellà.

«Hem sabut que hi ha metges a la comunitat balear que han renunciat a la seva plaça pel seu desacord amb un decret que els obliga a acreditar el seu coneixement del català. Davant la falta de professionals que patim, volem convidar aquests professionals a treballar a la nostra comunitat, on no els exigirem l’acreditació de cap idioma».

Qui ha dit aquesta perla és María Ángeles Palacios, consellera de Sanitat de Múrcia. La perla mostra diàfanament com funcionen les llengües subordinades i les no subordinades. Ja ho saben tots els metges sense feina de tots els continents, nacions, ètnies i llengües: a Múrcia no demanen l’acreditació de cap idioma per a fer de metge. Vol dir això que admeten metges que no entenguin l’espanyol ni el sàpiguen parlar? Sembla que no. N’hauríem de prendre nota tots: una cosa és la necessitat de saber un idioma i una altra és l’obligació d’acreditar-ne el coneixement (sobretot quan no hi ha aquella necessitat). Preneu nota, senyor Tomàs: feu que el català a la sanitat de les Illes Balears sigui com l’espanyol a la sanitat de Múrcia… i no imposeu res, que queda molt lleig.

Rosa Estaràs i Ferragut és la presidenta del Partit Popular a les Illes Balears. La que aspira a ser presidenta del Govern d’aquestes illes. La que comanda l’armada que es disposa —diuen— a lliurar la batalla per la “llibertat lingüística”, cosa que teòricament vol dir aconseguir l’objectiu que tots els qui així ho vulguin —inclosos els funcionaris, metges, estudiants de primària, estudiants de secundària, etc.— puguin viure a les Illes com si la llengua catalana no existís. La que ha anunciat la derogació de la Llei de normalització lingüística i tota la legislació que “imposa” el català, és a dir, que li dóna una mínima protecció davant l’envestida de la bomba demogràfica i els míssils de la cultura audiovisual en espanyol. Rosa Estaràs encapçala a les Balears la força que vol confinar el català a un reducte de persones que el parlin en la intimitat, perquè amb el panorama que les seves intencions dibuixen no hi hauria més possibilitat que aquesta.

Avui a la ràdio hem sentit una Rosa llançadíssima i rotunda en la seva professió d’amor profund a les dues llengües dels bilingües unidireccionals del reducte, espectacle insuperable de fusió com d’aliatge metàl·lic dels dos idiomes, com els cossos de dos enamorats, com el vermell i el blau en una posta de sol, com el PP i el PSOE en el País Basc. El document és impagable. Difícilment es podria demanar més solvència lingüística per a un president de Govern. Després diran de Montilla. Potser és aquesta solvència la que l’escola bilingüe i els llibres en “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer” han de proveir als nostres estudiants. O potser és que la llibertat lingüística és això i jo no me n’havia assabentat.

Selecció de talls d’una entrevista concedida avui a IB3 Ràdio:

.

No seré gens original si dic que la versió teatral de la novel·la de Villalonga que hem pogut veure a Barcelona i Palma és una autèntica meravella. Una adaptació altament reeixida i uns actors de primera situats magníficament en el seu paper.

I pel que fa a la llengua —que d’això solem parlar en aquest blog—, un encert total. S’ha recuperat el llenguatge de la primera edició de 1931, amb el català que caracteritza magníficament els personatges, també amb les castellanades típiques dels estaments socials que poblen l’obra villalonguiana. Els actors continentals han donat una mostra de veritable professionalitat imitant quasi a la perfecció la varietat dialectal col·loquial de Mallorca, cosa difícil per als no illencs, com estam avesats a veure contínuament. La dicció és magnífica, impecable, quasi perfecta. Quina diferència amb algunes estafes, com l’inefable Xavallonga, que no fa gaire vaig haver de criticar en aquest blog.

Cal felicitar, doncs, els qui han treballat perquè això sigui així, entre ells Joan Veny, que ha fet un assessorament lingüístic global, Carme Planells, que ha curat els textos dialectals i Joan Carles Villalonga, que ha vigilat una cosa tan important en teatre com és la dicció.

Només un petit punt feble: quan els actors parlen en espanyol ho fan “massa bé”. És un punt sobre el qual els responsables de films i productes dramàtics haurien de posar més atenció. Un punt que també fallava estrepitosament a Serrallonga. Els mallorquins de la Mallorca de principi de segle XX, també els de les classes altes, parlaven espanyol amb un clar accent català; no parlaven com a natius. I parlar espanyol amb accent català ja sabem que vol dir abans que res ela catalana. Igual que parlar català amb accent espanyol (la meitat o més dels qui locuten a TV3, Catalunya Ràdio, IB3, IB3 ràdio, etc.) vol dir abans que res ela espanyola.

Una senyora mallorquina entra a un comerç xinès de Palma disposada a comprar unes sabates. La mallorquina parla en català sense gens de disposició a canviar a cap altre idioma, i l’amo xinès del negoci mostra certes dificultats per a entendre-la i una cara de sorpresa i no gaire alegria. La clienta tira de la mímica, la parla lenta i la vocalització i aconsegueix un parell de sabates del 38.

La mallorquina, cara somrient i to amable, intenta persuadir el xinès que el mallorquí (una dosi de prudència terminològica com a part de l’operació) és la llengua d’aquí i que és molt fàcil d’entendre i de parlar. El xinès no acaba d’estar-hi d’acord i respon amb ironia: «Fácil? Chino és fácil!».

Al costat del xinès hi ha una nina de vuit o nou anys, sens dubte filla de l’amo del comerç. La senyora llavors s’adreça a la nina, també somrient i amb to afectuós: «Tu sí que deus saber mallorquí». I la xineta respon amb la decisió d’un coet i amb un perfecte català i una pronunciació igual de rodona: «No, jo parl català».

El 1975, 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona van votar contra una proposta de donar una subvenció a l’ensenyament en català. La societat catalana els va dir els regidors del no, i els va mostrar, de la manera més enèrgica i digna, el menyspreu que mereixen els traïdors. Fins i tot La Trinca els va fer una cançó.

Ara 25 diputats del PSC a Madrid han votat contra una proposta de poder utilitzar el català en el Congrés espanyol. 25 diputats del PSC han votat contra la llengua del seu país. Què diran qual els catalans els demanin comptes? O ningú no els demanarà comptes? Algú els farà una cançó?

Poques hores després de publicar el post precedent, em queda superat pels fets. Avui llegim en el Diari de Balears que el PP de les Illes posa en marxa una ofensiva sense precedents contra la llengua catalana i pretén derogar la Llei de normalització lingüística i el Decret de mínims, que el català deixi de ser un requisit per a la funció pública i passi a ser un mèrit, que els pares puguin triar la llengua de totes les assignatures, que els alumnes puguin fer els exàmens en la llengua que vulguin i que els ciutadans —deuen voler dir sobretot els càrrecs públics— s’expressin en la llengua que vulguin. I, a més, demanen que desapareguin —així ho diu el diari— els llibres de text en “barceloní” i s’editin en “mallorquí”, “menorquí”, “eivissenc” i “formenterenc”. El programa del PP ultraespanyolista i d’extrema dreta de Delgado sense màscares i sin complejos.

Els analistes poden fer la seva feina i treure deduccions sobre les intencions i l’abast de l’operació, i sobre alguns elements en joc, com el recurs a les maniobres de distracció per a desviar l’atenció dels escàndols, l’efecte gallec o la por dels populars que ciudadanos i roses díez els prenguin la clientela. El fet és que aquest partit ha optat per aquesta via i això conforma un mapa polític d’unes determinades característiques.

Aquí fem alguna observació sobre el discurs i l’argumentari. Ens volen “equilibrar”. Diuen que volen l’equilibri entre les dues llengües oficials. Discurs impresentable que pretén embullar el personal confonent els conceptes de (suposat) equilibri legal i equilibri social. Volen vendre l’equilibri com la possibilitat de tothom de parlar, escriure i estudiar en la llengua que els vingui en gana —alguns, com el batle de Marratxí o la diputada Castillo (vegeu àudio del post precedent) ja van triant—, en un context polític i legal absolutament desequilibrat a favor de l’espanyol per una Constitució antidemocràtica i per tota la dinàmica que genera un Estat construït a partir d’una sola llengua omnipresent en tot. La seva “llibertat de triar” en aquest context és el final de la llengua, i ells ho saben. Els populars preparen per a nosaltres un “equilibrat” lingüicidi. Caldrà respondre’ls com aquest país i aquesta llengua necessiten.

El PP es debat entre la militància ideologitzada contra la llengua catalana —integrant de la ideologia nacionalista espanyola que sempre ha vist el català com una amenaça per a la idea de nació espanyola— i la utilització electoralista de la qüestió de la llengua. Quan pesa més el segon comportament, la llengua, o la seva situació conflictiva, és una cosa que només interessa per a treure vots, encara que la manera sigui quelcom tan repugnant com enverinar la convivència i enfonsar la principal senya d’identitat d’un país. El català, en definitiva, o els interessa eliminar-lo o, en el millor dels casos, els importa un rave. En el fons tot és el mateix: per a nosaltres un flagell nefast.

Ara s’acarnissen contra una mesura tímida i absolutament insuficient del Govern de les Illes Balears, que res no fa preveure que hagi de garantir els drets lingüístics dels mallorquins, menorquins i eivissencs (cosa que implicaria que tot el personal sanitari parlàs i escrivís amb tota normalitat la llengua catalana), sinó que només pretén que aquest personal demostri uns certs coneixements de català, que una vegada demostrats els podrien passar pel folre de la bata. I no neg que assegurar la comprensió del català per part de metges i altre personal sanitari no fos un fet positiu i absolutament necessari.

«Lo que queremos es ser atendidos bien, no ser atendidos en catalán», diu una senyora que, encara que sembli increïble, ha estat consellera de salut. Per què no els demana als seus coreligionaris de la Meseta si se sentirien ben atesos si els metges els parlassin en anglès o alemany? Encara que els entenguessin perfectament.

Àudio:

.

Cal no confondre escriure en light i escriure en folklòric. Si un barceloní escriu «sisplau, abans d’ana’ns-en digue’ls-hi que el caldo ha sigut molt bo», o si un mallorquí escriu un text a un diari tot en salat, això és escriure en light. És a dir escriure així com es parla al carrer. I què és escriure en folklòric? Doncs escriure en català normatiu i normal però implantant un article salat cada vegada que trobem una paraula que puguem considerar un topònim, un quasitopònim, un paratopònim, el nom d’una cosa molt nostra, una cosa molt típica, una cosa molt entranyable o una cosa que ens faci pessigolletes en el coret.

Per exemple, fa poc, a Palma es va inaugurar el reconstruït Pont des Tren. El Pont des Tren, per als qui no ho sàpiguen, és un pont que està situat prop de l’Estació des Tren, o més exactament al límit del Parc de ses Estacions, tocant a l’Estació dets Autobusos. Fins fa poc, hi passaven per davall les Vies des Tren, però ara les vies han estat substituïdes per un gran carrer que arriba a sa Via de Cintura. El Pont des Tren va ser dissenyat per s’Arquitecte Bennàzar, el gran arquitecte de la Palma moderna. Bennàzar es va encarregar de la demolició de ses Murades, del projecte de ses Avingudes, i construí, entre molts altres edificis, s’Escorxador, la Plaça des Toros, l’edifici de Sa Nostra, davant sa Casa de Cultura, a més d’objectes singulars com l’escala d’honor de s’Ajuntament i la Columna des Baròmetre de la plaça de sa Porta Pintada, dita també plaça d’es Panya. També va fer els plans de s’Escola Graduada, a ses Avingudes, i de sa Fàbrica d’Electricitat, en el solar on ara es construirà es Palau de Congressos i altres edificis, en el conjunt conegut com sa Façana Marítima. Tornant al Pont des Tren, l’havia fet miques un regidor de s’Ajuntament, famós perquè va ser processat per múltiples escàndols, com un de malversació de fons amb un castell de plàstic en el parc de sa Riera, allà davant es Cementeri, i altres malifetes que van fer que acabàs a sa Presó.

Doncs sí, tenim sa fórmula per a donar sal i salero a la llengua, encara que no hem trobat sa fórmula per a ser un mínim de coherents i seriosos. Però això què importa?

ACTUALITZACIÓ [6-MAIG-2009]

Poc temps després de la col·locació del rètol del pont del tren, la intervenció d’uns “assessors lingüístics” ha fet que la placa ara sigui multimodalitat: ara està escrita en folklòric (Pont des Tren), en light (s’original, s’arquitecte, sa matinada) i en analfabet (s’any 1914). Sort dels correctors!