Curiosa i interessant paraula, aquesta, amb dues variants tan diferents. No cal dir que la forma original és ballmanetes, és a dir, com un ball que es fa amb les mans. El diminutiu manetes ens suggereix que el mot té l’origen en el llenguatge infantil (el llenguatge de comunicació amb els infants) i degué començar significant el picar de les mans acompanyant una cançó. No sé quina vitalitat té actualment la paraula fora de Mallorca: l’Alcover-Moll la dóna com a usual en algunes àrees del Principat i la documenta en Narcís Oller. A Mallorca va sofrir una metàtesi (canvi d’ordre de les síl·labes o sons) i va convertir-se en mamballetes. I amb aquesta forma “capgirada” té diversos significats: el dit picar de mans acompanyant una cançó, el fet de pegar un cop amb una mà contra l’altra per a cridar algú, o el picar de mans prolongat que expressa satisfacció o aprovació després d’una actuació d’algú, el que avui en llengua més neutra es diu aplaudiment. Sense oblidar un altre significat de naturalesa menys pacífica que els precedents: rebre una mamballeta és una cosa que ningú no desitja i que no desitjam a ningú. Continua aquí.

El fet que la immensa majoria de paraules acabades en –a siguin femenines i que no ho siguin normalment les que tenen altres terminacions ha provocat qualque canvi de gènere en algunes paraules entre persones que no tenen un bon model lingüístic com a referent normatiu (aquí i en algunes èpoques perquè aquest model no ha estat disponible). Per a molts de catalanoparlants orientals la paraula sucre, que acaba en una vocal neutra que pot ser percebuda com una a, és una paraula femenina (la sucre o la sucra). Continua aquí.

Un aspecte impactant —si s’analitza en profunditat— de les llengües subordinades és la impossibilitat de tenir un lèxic propi, almenys pel que fa al que s’ha format en el temps que dura la subordinació. Durant uns quants segles el català ha denominat totes les realitats noves simplement agafant les paraules amb què l’espanyol designa aquelles realitats. Les postures adoptades davant aquest fet pels agents de planificació de les normes d’ús lingüístic poden ser molt variades, i també cal dir que cada paraula nova introduïda al català procedent de la llengua dominant s’associa amb unes determinades facilitats o dificultats pel que fa al tractament del fet, més enllà d’una simple adaptació fonètica i gràfica.

Podem agafar com a exemple del que diem les paraules bolígraf i quiròfan, introduïdes en el segle XX. Les dues paraules tenen la particularitat que entre totes les llengües del món només són usades per l’espanyol (i pels seus satèl·lits “autonòmics”). Són creacions espanyoles i només espanyoles. Com tantes altres, van sortir del cap d’una persona i després feren fortuna. Continua aquí.

No hi ha dubte que sisplau és un cas evident de gramaticalització, com ha estat dit i repetit manta vegada. Aquest procés s’ha esdevingut en el parlar col·loquial del Principat, i ha consistit en la transformació d’una estructura sintàctica flexible en una forma fixa i invariable que fa de marcador discursiu. La primera és una estructura condicional (representem-la genèricament amb si us plau), que admet tota la variació pel que fa al pronom (si us plau, si et plau, si li plau, si els plau, etc.) i pel que fa al verb (si us plau, si us plagués, si et plaïa, etc.), a més de la possibilitat de la construcció negativa (si no us plau). Naturalment, aquesta estructura condicional és una entre moltes altres estructures paral·leles (quan us plagui, us plaurà, et plauria, etc.) en què el verb plaure té tot el seu significat de ‘agradar’. Amb el temps, en un procés que inclou la simplificació fonològica (pèrdua de la u), la pèrdua de la plenitud semàntica del verb plaure, sens dubte afavorida per l’espanyol, i altres canvis de naturalesa sintàctica, el si us plau s’ha convertit en un sisplau gramaticalitzat que no admet la variació en el pronom (vine, sisplau; entri, sisplau), ni la variació en el verb, i que arriba a ser recategoritzat, ço que vol dir que, concretament, pot ser usat com a adverbi (t’ho demano sisplau, equivalent a l’espanyol te lo pido por favor) o com a nom (avui he sentit molts de sisplaus). Fins i tot s’ha creat una forma d’argot juvenil sispli, que no és més que un calc de l’espanyol porfi, modificació, al seu torn, del reduït “pijo” porfa. Continua aquí.

El Consell de Mallorca acaba de pegar un cop a la llengua del país. Perquè els cops es poden pegar a l’ús del català —i d’això, certament, no se n’encarrega el Consell— i al bon ús, a la qualitat i a la integritat de la llengua. Agredir la qualitat lingüística, com ha fet el Consell, també és agredir la llengua. El cop ha estat l’aprovació d’un reglament que imposa a tots els documents de la institució un invent tronat anomenat “llenguatge no sexista”, definit a una Guia d’estil de llenguatge no sexista, que, malgrat tenir una part vàlida, va perduda en els fonaments, perquè propaga el desbarat que l’ús de l’anomenat “masculí genèric” és una discriminació de les dones i un vici universal a combatre. Basta dir que pretén reprimir expressions tan “sexistes” com “els habitants de Palma” o “els veïns del Molinar”. En aquest sentit, el document s’alinea amb altres pamflets que lamentablement pretenen de substituir la manera normal i tradicional d’expressar-se per una newspeak orwelliana impracticable, confusionària i empobridora. 
La moda de l’anomenat llenguatge no sexista, que arrossega tota mena de progres gramaticalment indocumentats, no és res nou. Fa temps que les llengües romàniques pateixen aquesta dèria, atiada per cercles feministes —de feminisme superficial— que actuen dins les institucions aprofitant la desorientació dels polítics i el silenci —que ara s’està acabant— del món de la lingüística. El Consell de Mallorca també ha caigut en la trampa, com altres institucions, i n’és especialment responsable una consellera que confon la igualtat amb els capricis destrossallengües. Però l’error del Consell està més mancat d’excusa, perquè fa poc la Universitat de les Illes Balears va emetre un document molt clar que avisa de l’error d’aquestes pretensions i dóna recomanacions precises per a l’ús de les marques de gènere. El document va ser enviat al Consell de Mallorca, com a altres institucions de les Illes, i va ser àmpliament difós per la premsa. Els consellers ho sabien perfectament, i tots, amb una sola excepció, han decidit de fer més confiança als tòpics d’una moda banal que a les recomanacions acadèmiques.
El fet és greu, perquè suposa un menyspreu en tota regla de la institució que, segons l’Estatut d’Autonomia, és l’òrgan oficial consultiu sobre tot el que fa a la llengua catalana. Consultar la Universitat o no fer-ho és una decisió dels polítics, però en aquesta ocasió fer cas d’allò que feia poc havia manifestat era particularment recomanable. El fet d’ignorar-la i de contravenir a les seves indicacions és preocupant, perquè crea un precedent que podria estimular altres actuacions similars en el futur de conseqüències més transcendents.
L’error —com tots— encara es pot corregir. S’imposa que la presidenta proposi al ple la revocació de l’acord i la retirada fulminant de la Guia i d’aquell programa que han posat als ordinadors, de nom Themis, que és una maquineta de destrossar la llengua que haurien de protegir.

(Article publicat avui al Diari de Balears)

També us interessa: Llengua, gènere i sexe

Aquí teniu el darrer article de la temporada de les nostres Bones paraules. Tornarem el primer dissabte de setembre.

«Malgrat la seva aparença, toro és una paraula catalana emprada pels nostres clàssics medievals. Que l’espanyol hagi tingut alguna cosa a veure amb el manteniment i reforçament del mot és una altra cosa, una possibilitat. Però una paraula emprada àmpliament pels clàssics s’ha de considerar part del nostre patrimoni lexical i res no s’hi pot objectar. Antoni Maria Alcover no pensava igual, i escrivia “¿Per que hem d’arreconar el mot brau o bou, que’ls-e tenim a casa, per anar a ca-d’altri a cercar el toro, que gens de falta’ns fa ni hem de mester per res?”. Coromines ha fet una defensa enèrgica de toro, sembla que científicament correcta, en la qual qualifica aquell Alcover de “simplista i improvisat filòleg”. Toro és una paraula tan catalana com moro, diu el nostre savi lingüista, que afegeix que és el joc torturador del toro “el que és legítim mirar amb fàstic (més que res la figura repugnant del torero), no pas el nom de la víctima” ». Continua aquí.

El mòbil de la prohibició dels toros a Catalunya és exclusivament una qüestió de principis, de sentiments, de civilització i de respecte a l’animal. Els toros s’haurien d’abolir a tot el món i cadascú ha de batallar en el seu racó. Però no es pot negar que l’afer té un innegable component nacional. Primer perquè aquest component el creen la majoria dels defensors de l’espectacle, nacionalistes espanyols que volen fer dels toros un element d’identitat nacional espanyola i mantenir-lo, en conseqüència, ben implantat com a tal als Països Catalans. Per això els cou la prohibició a Catalunya, on les marques d’espanyolitat són febles, i no els cou el mateix fet a les Canàries. En segon lloc, l’afer té un component nacional perquè amb la prohibició dels toros a Catalunya es visibilitza un constrast de sensibilitats entre una Catalunya avançada i una Espanya aferrada a tradicions que no poden tenir cabuda en una societat del segle XXI (sense menystenir el fet que a Espanya hi ha moltíssims lluitadors per l’abolició). El contrast és un fet i nosaltres no en tenim la culpa.

A la banda torera es diu i repeteix que els toros són una antiga tradició catalana. Aquest discurs està carregat de trampa, perquè confon un món complex com és el dels espectacles amb bous amb una manifestació concreta d’aquest món, que són les corridas de toros espanyoles, amb la seva imponent corrua de violència, tortura, patiment i mort. D’espectacles amb bous (i amb altres animals) n’hi ha hagut a moltíssimes cultures, més violents o menys, amb major o menor maltractament de l’animal, amb mort o sense, etc., i a mesura que el món s’ha anat civilitzant ha anat abandonant aquestes distraccions en un ordre que correspon al seu grau de crueltat. Espectacles amb bous són els que tenien lloc entre els romans, els correbous catalans, les bregues de bous amb cans, els bous embolats, etc. Les corridas són una d’aquestes manifestacions, igual que el seu precedent —encara que perfectament separable—,　les curses　medievals amb bous de caràcter cavalleresc.

A l’Edat Mitjana es desenvolupa entre la noblesa la pràctica del combat entre el bou i el noble a cavall, armat amb llança, primer com a entrenament per a la guerra i després de com a deport. Un entreteniment amb els mateixos paràmetres que les justes entre cavallers: l’honor i l’exhibició d’habilitat i valentia davant la dama. Era una activitat nobiliària a la qual no tenia accés el poble pla, encara que se celebrava a les places i llocs públics amb el poble com a espectador. De vegades es reservava un primer bou per a la multitud, perquè aquesta el torturàs i matàs a garrotades i ganivetades. I la sang vessada no sempre era només la del bou. Aquestes eren les curses de bous anteriors al segle XVIII, que poca cosa tenen a veure amb les actuals corridas, però en són precedent: en aquelles festes, ajudants dels cavallers, a peu, amb garrots i draps, tenien la missió d’ocupar-se del bou mentre el senyor canviava de cavall o tenia qualsevol incidència. Els orígens remots del toreo.

Les corridas són espectacles　formats o definits　en el segle XVIII i són de naturalesa absolutament espanyola, i sobretot andalusa. Apareixen després que el primer Borbó prohibís les antigues curses cavalleresques a cavall, que no agradaven a la sensibilitat francesa de la nova dinastia. Aleshores una sèrie de persones es posen a lidiar el bou a peu, com feien abans els ajudants dels nobles, en principi sense subjecció a regles, i en definir-se aquestes (amb domini del gust andalús) neix la corrida amb tota la seva litúrgia i els seus elements definidors: el torero-artista, els tres terços, la verónica, les banderilles, els picadors (fins al 1929, en què s’implantà el peto, milers de cavalls moriren amb els budells a fora), la muleta, la mort amb l’estoque, i l’escenari, ço és, la plaça de toros com a element arquitectònic amb identitat pròpia. La primera és a Madrid, el 1754, seguida de la de Sevilla, a final del segle, però s’escampen en el segle XIX; als Països Catalans es construeixen les de Barcelona (l’antiga de la Barceloneta el 1834, les Arenes el 1900 i la Monumental el 1914), la de València (1859), l’antiga de Palma (1865) i la nova (1929). Apareixen també les ganaderías, un dels poders fàctics en el manteniment de la festa. En el principi, els il·lustrats espanyols intentaren prohibir els toros, i ho feren diverses vegades, però al final no ho aconseguiren davant el poder dels ramaders, els empresaris i l’afición. I així va aparèixer la fiesta nacional.

Als Països Catalans la implantació de l’espectacle és un fet de colonització com altres, produït en els darrers dos-cents anys. És part d’un univers imposat al nostre país amb el mateix fet de pertànyer a un àmbit estatal definit per una ocupació, la del començament del segle XVIII. Es podrà pensar que també estan implantats a Portugal o al sud de França, que no són part de l’Estat espanyol, i que a uns Països Catalans independents també s’hi haurien pogut implantar. No es pot negar absolutament, però tampoc no es pot demostrar. En qualsevol cas, el fet és que la festa bàrbara avui ha començat a desaparèixer del nostre país, i aquesta és una gran notícia.

Aquí teniu un fragment de l’article corresponent (o correspondent?) a aquesta setmana.

«La cosa que vull fer observar és que en el català convencional i en els diccionaris no existeix la paraula correspondent, i això potser és un error. Correspondent, mot culte paral·lel a correspondència i als esmentats dependent i independent (i independència) podria ser un substantiu molt adequat per a substituir el nefast castellanisme corresponsal. Aquesta és una paraula creada per l’espanyol (la hi veig usada a partir del segle XVII), que és l’única llengua que la utilitza: les altres diuen correspondent (francès correspondant, anglès correspondent, italià corrispondente, portuguès correspondente, romanès correspondent, alemany Korrespondent, etc.). Les úniques llengües del món que diuen corresponsal són l’espanyol i dos satèl·lits seus, el català i el basc (korrespontsal). El gallec escapa de la subordinació i diu correspondente, alineat amb la seva continuació natural, el portuguès.»

L’article complet, aquí.

Si no fos per l’esport de l’equitació la paraula sella potser hauria agafat el camí de l’oblit, i, encara així, pateix una certa crisi, perquè en el món d’aquest esport la imitació dels usos espanyols fa dir de cada vegada més montura. La cosa encara es complica més perquè en espanyol la paraula silla, a més de tenir el significat de ‘sella’, és el nom per a designar les cadires. Aquesta polisèmia del mot ha creat la necessitat d’oposar silla (la cadira) a silla de montar (la sella). Doncs bé, la pressió de l’espanyol en els nostres esquemes mentals és tan gran que ja hem sentit i llegit més d’un cop sella de muntar, com si hi pogués haver alguna sella que no fos de muntar. Recordem aquell film que en la versió catalana es titulava Selles de muntar calentes, títol que no és precisament traducció directa de l’original, Blazing saddles. Tan bé que hauria quedat Selles calentes o Selles que cremen. Aquesta és una mena de castellanisme camuflat, perquè totes les paraules són catalanes, però castellanisme evident. Continua aquí.

PS. Una vegada publicat l’article al diari he afegit a la versió digital aquest paràgraf (sempre et vénen després més coses al cap):

«Una cosa semblant passa amb el verb pondre. Ara hi ha gent que diu que les gallines ponen ous, com si de tant en tant poguessin pondre alguna altra cosa? Això si no van més enllà en el desastre i diuen posar ous. El fet que als nostres verbs posar i pondre correspon en espanyol l’única paraula poner fa que els parlants d’aquesta llengua hagin de dir poner huevos, perquè las gallinas ponen no s’acabaria d’entendre. Fins i tot ara alguna ment calenta podria entendre que s’atribueix a les gallines algun estrany efecte estimulant.»

Aquí és nostre capità,
aquesta és nostra bandera,
a les urnes catalans,
que ens han declarat la guerra.

(Esper que els lectors sabran actualitzar els elements simbòlics, com jo he actualitzat el tercer vers. Hauríem de mirar qui podria ser avui el capità.)