|
Amb bones paraules
Dependències i correspondències
De tant en tant sentim algú que diu persones depenents o òrgans depenents del Govern. Com sap tothom que tingui una mica de formació lingüística, depenent és el gerundi de dependre («no podem continuar depenent de Madrid»), mentre que dependent és l'adjectiu («persona dependent») o substantiu («faig de dependent»). Com a adjectiu, dependent és el contrari de independent (ara com ara no hem sentit «un país indepenent»). Dependent i independent, com a cultismes, conserven el grup nd del llatí (dependentem). Amb el sentit de 'persona que ven a un comerç', dependent ha generat un femení d'aquests que forcen un poc les regles de la gramàtica: dependenta. Però no ens preocupem ara pel femení: més valdria que consideràssim que dependent, amb aquest significat, és un simple castellanisme, encara que ningú no ho hagi dit fins ara. En espanyol es tracta d'un significat modern (el primer diccionari acadèmic espanyol que dóna la definició de 'persona que ven a un comerç' és el de 1956), que du la idea de 'persona subordinada' i que ha estat imitat servilment pel català (com sempre). En la nostra llengua fóra millor que diguéssim venedor i venedora, una solució que també s'està imposant en espanyol, particularment a les superfícies comercials grans.
I ara passem a una qüestió més espinosa. Responent i corresponent són els gerundis de respondre i correspondre, igual que depenent és el gerundi de dependre. Totes són paraules que en llatí tenien el grup nd (prendere i respondere, que és un compost de re i spondere 'prometre solemnement'), però les formes de gerundi s'han simplificat d'acord amb les tendències evolutives de la llengua i han perdut la d. Corresponent també és la forma adjectival, extreta d'aquell participi («una sèrie de qüestions amb la resposta corresponent»). En altres èpoques podem trobar documentat correspondent com a forma cultista d'adjectiu, que teòricament fóra millor que corresponent (comparau amb depenent/dependent), però ara la forma consolidada és corresponent.
La cosa que vull fer observar és que en el català convencional i en els diccionaris no existeix la paraula correspondent, i això potser és un error. Correspondent, mot culte paral·lel a correspondència i als esmentats dependent i independent (i independència) podria ser un substantiu molt adequat per a substituir el nefast castellanisme corresponsal. Aquesta és una paraula creada per l'espanyol (la hi veig usada a partir del segle XVII), que és l'única llengua que la utilitza: les altres diuen correspondent (francès correspondant, anglès correspondent, italià corrispondente, portuguès correspondente, romanès correspondent, alemany Korrespondent, etc.). Les úniques llengües del món que diuen corresponsal són l'espanyol i dos satèl·lits seus, el català i el basc (korrespontsal). El gallec escapa de la subordinació i diu correspondente, alineat amb la seva continuació natural, el portuguès.
És ver que la paraula corresponent amb valor d'adjectiu trastoca un poc el sistema. Amb tot, no crec que fes gens de mal la distinció entre corresponent (gerundi i adjectiu) i correspondent (substantiu per a l'actual corresponsal), de la mateixa manera que no hi hem perdut gens amb la distinció que fem entre depenent i dependent. L'Institut d'Estudis Catalans té membres corresponents, que potser haurien de ser correspondents (el diccionari d'aquest Institut dóna a aquest corresponent el valor de substantiu).
Cal no confondre els verbs respondre i correspondre, procedents, com hem dit, d'un llatí spondere, amb els altres verbs que acaben en pondre (com compondre), que en llatí es formen a partir de ponere, que no té cap d. És per això que els substantius cultes corresponents a aquests verbs van sense aquesta consonant: component, exponent, proponent, deponent, ponent i ponència, si bé els dos darrers són hispanismes. Res a veure amb correspondent.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 24 de juliol de 2010.
