Jo també he estat molts d’anys pensant que avui, 12 d’octubre, els catalans no teníem res a celebrar. Però després de llegir algunes coses vaig canviant d’opinió. Tenim una cosa important a celebrar: el descobriment d’Amèrica. I tenim més motiu per a celebrar-ho que altres que també ho fan, en una esgatinyada competició per a atribuir-se’n el mèrit. I per què? Doncs senzillament perquè el descobriment d’Amèrica el vam fer nosaltres. O això és el que sembla. Jordi Bilbeny ha anat teixint un entramat d’argumentacions que té tota la pinta d’encertar-la de ple. Segons el sagaç investigador, la gesta va ser bàsicament catalana: català pels quatre costats era Cristòfor (o Joan) Colom, de la família noble dels Colom de Barcelona; catalans eren els mariners i els caps de les naus, com Joan de la Cossa o els germans Anes Pinçon de Pals, el port d’on sortiren; catalans eren els assessors cosmogràfics de Colom –com Jaume Ferrer de Blanes– i inseparables del saber dels cartògrafs mallorquins; catalans eren els diners dels Santàngels de València, que van finançar el projecte; catalana, la bandera que onejava a dalt de tot de les caravel·les; i catalans els qui ho narraren, com Bartomeu Casaus (dit Bartolomé de las Casas en els llibres oficials). Els qui no eren catalans eren els censors castellans que per ordres de la superioritat van manipular els primers llibres i documents que explicaven la història de la descoberta (curiosament els originals han desaparegut tots), amagant la catalanitat dels protagonistes i de l’empresa, perquè Castella pogués apropiar-se-la. Altres investigadors del país posen en dubte algunes d’aquestes afirmacions, però defensen la catalanitat bàsica del descobriment i del descobridor. És evident que s’ha de celebrar.

En aquesta pàgina i en aquesta hi ha una mina d’informació sobre el tema. Avui és un dia molt indicat per a recomanar-la.

Josep Segura Salado està felló, segons es pot veure en el Diari de Balears d’avui. No per la vergonya que ha hagut de passar després que la premsa informàs que havia sostret uns quants milers de documents de l’Arxiu del Regne de Mallorca, sinó per un motiu ben diferent. Durant la Transició va erigir-se en incansable defensor de la bandera amb morat i castellet, tema sobre el qual arribà a publicar un opuscle (El regne de Mallorca. La bandera i l’escut de les Balears, Edicions Cort, 1980), i ara el premi Jaume II per la feineta se l’ha endut el sofístic teatí Gabriel Llompart, un altre “pare” de la discutida senyera, autor del dictamen encarregat pel Consell General Interinsular (1980) que havia de servir de base (excusa) a l’stablishment per a oficialitzar l’ensenya. Segura Salado afirma que tot el que diu Llompart ja ho havia dit ell molt abans, cosa que és rigorosament certa. Però també és cert que el que diuen un i altre ja ho havia dit tot el veritable inventor de la bandereta, el cronista Benet Pons i Fàbregues (La bandera de la ciudad de Mallorca, 1906), que és el més perjudicat en aquesta història del premis i pagament de serveis. En definitiva, a partir de Pons i Fàbregues tots els moradistes s’han limitat a repetir tòpics, dois i fantasies, sense aportar la més mínima prova de l’ús de la bandera en qüestió abans de 1906.
Però no us preocupeu, senyor Salado, això funciona així. Tampoc no ha rebut cap premi Ramon Rosselló Vaquer, que va escarrassar-se per posar en evidència la mentida (La bandera, l’escut, 1981 i 1983). I jo també he fet unes pàgines web ben mones sobre els símbols dels mallorquins, que m’han dut una feinada, i en aquests dies passats de carnaval vexil·logràfic ningú no hi ha fet la més mínima referència en cap mitjà de comunicació, ni el dels meus, i no em queix. En aquest país és un error cabdal treballar pensant que algú t’ho reconeixerà. Potser quan estarem cansats de ser ossa pelada s’acomplirà aquella sentència tan pomposa que diu que la història posa cadascú en el seu lloc. O no.

[actualització 20 set] Ep, he de fer una rectificació: alguna referència a aquestes pàgines (encara que no se citi l’adreça) ha aparegut als mitjans de comunicació. Aquí. Doncs gràcies.

Com podeu veure, aquest blog ha tingut una bona transformaci?. He polit el disseny i he canviat el programari de gesti?, cosa que suposa una millora considerable. Els comentaris continuen essent moderats, per? la publicaci? ara ser? m?s simple i ?gil. Ja veureu que encara hi ha qualque cap per serrar (com anar corregint els textos importats del blog anterior, que han quedat fets una pena), per? tot s’anir? fent.?Moltes gr?cies a tots els qui, usualment o de tant en tant, em feu l’honor de visitar aquesta casa.

NOTA IMPORTANT: Els qui tingueu una subscripci? a aquest blog pensau a canviar l’adre?a en el vostre agregador.

El diari electrònic Libertad Digital, portaveu de la caverna espanyola, em fa el favor de promocionar-me les meves pàgines, concretament el meu dossier sobre les agressions del PP a la llengua catalana, que els darrers dies ha registrat una pujada considerable del nombre de visites. L’article en qüestió, titulat Pedagogía del odio, em dóna un recapte, tot i que indirectament, atès que l’espolsada directa va contra la Generalitat de Catalunya, perquè, segons l’autor, promociona el dit dossier a les seves pàgines oficials.

No negaré que l’odi, igual que l’amor, és part de la naturalesa humana, i que segurament acompanyarà la humanitat mentre aquesta existeixi. Però pel que a mi respecta puc assegurar que sempre he sostingut un esforç perquè aquest sentiment no traspassi, de fora a dins, les meves fronteres personals. El meu dossier l’únic que fa és mostrar uns fets objectius, simplement posant una al costat de l’altra les informacions que apareixen a les hemeroteques. Mostrar els intents d’esclafar el català, igual que mostrar la persecució nazi dels jueus o la crueltat que seguí la guerra del 36 –tot i que aquí hi ha distàncies òbvies–, no és pedagogia de l’odi sinó pedagogia contra l’odi. És mostrar els camins que condueixen al sofriment i al desastre. D’altra banda, ja és curiós que els qui es queixen d’un suposat odi siguin els campions d’aquesta modalitat d’esport gens olímpic: els promotors de la catalanofòbia, els dels boicots als productes catalans, els de la intoxicació radiofònica diària,… els qui envien comentaris a aquest blog com un de recent que no té altra cosa a aportar al diàleg que un “sois unos hijos de la gran puta”.

Que ningú no dubti que els qui treballam per a resoldre el problema nacional dels Països Catalans i per a la normalització de la seva llengua i cultura, també estam treballant perquè desaparegui tota possibilitat d’odi entre dos pobles veïns entre els quals només hi hauria d’haver bona fraternitat i bona col·laboració. Perquè això només estarà garantit quan cadascun d’aquests dos pobles pugui ser plenament ell. L’odi d’Espanya contra Catalunya o l’odi de Catalunya contra Espanya són anomalies que hauríem de veure superades per a sempre. No es perdrà per la part d’aquí.

Ahir va començar a emetre en període de proves la televisió que tinc sintonitzada en el botó nombre quatre (després de TV3, C33 i IB3), la nova Televisió de Mallorca, impulsada pel Consell de Mallorca, és a dir Unió Mallorquina. Ahir a les vuit i busques tenia encesos dos televisors, un en què mirava amb un ull i escoltava amb una orella el debat del Senat espanyol en què es debatia i votava l’Estatut principatí, i un altre amb el primer informatiu de TV Mallorca. La meva cordial i educada benvinguda a aquest nou canal, que, en teoria, ha de ser un contrapunt de la televisió del Govern balear, és a dir del PP. Diuen que serà una televisió totalment en català (cosa que està molt bé) i una televisió “de proximitat” (cosa que ja em fa tremolar).

En el primer informatiu es van donar setze notícies (teniu la llista completa en el llegir més), de Mallorca, de l’Estat i del món. Curiosament no van dir ni una paraula dels fets, diria que no trivials, que es mostraven a l’altre televisor ni de la tempesta que en relació a aquests fets s’acostava. Em va sorprendre la notícia encapçalada pel títol que emfasitzava que “només el 20 per cent dels pares han triat l’ensenyament en català” en els centres on s’ha implantat la llibertat d’elecció de llengua. Avui el Diari de Balears destaca que “només aprenen en castellà un 37 per cent dels infants de centres amb elecció d’idioma”. En el llegir més també teniu la transcripció exacta de la notícia, amb els únics talls de veu del conseller d’educació i un dels seus directors generals.

Després de l’informatiu vingué “el temps” (dit aquí meteo), amb la mateixa estructura que el d’IB3, és a dir Balears-Espanya-Europa (res de Països Catalans), però amb un mapa de les Balears on només apareixen unes puntes d’unes inutilitzades Menorca i Eivissa. Després, una pausa publicitària monogràfica sobre les realitzacions del Consell de Mallorca, i un programa d’entrevistes amb un curiós personatge que defensa la felanitxeritat de Cristòfor Colom, el qual és anomenat tot el temps en Colón per la presentadora (en algun moment en Tòfol Colón).

Benvingut, dic, el nou canal. Amb un sol dia d’emissió en proves no és prudent jutjar amb seguretat. Deixem que treballi. I aviat sabrem amb quina freqüència val la pena pitjar el botó nombre quatre.

Ah, i en un pròxim post parlarem de la llengua.

Llegiu més

Ja està actiu i eufòric el domini bibiloni.cat. A partir d’ara el meu web té l’adreça http://www.bibiloni.cat, i el blog l’adreça http://www.bibiloni.cat/blog. De totes maneres, les adreces antigues amb el domini .net continuen igualment operatives.
Tot un plaer.

Palma va celebrar ahir anticipadament la diada de Sant Jordi, i l’Obra Cultural Balear va fer una jornada de portes obertes per a mostrar el seu remodelat Can Alcover, la casa que fou de Joan Alcover, un dels majors poetes catalans, i que el seu fill Pau donà a l’entitat. Està situat en un racó de Palma, carregat d’història a caramull, al costat dels vells carrers del barri de la Calatrava, que altre temps conegueren la conversa fresca d’una legió d’assaonadors de pells i ara són plens d’infants que vociferen en castellà; al costat del convent de Santa Clara, on generacions de mallorquines tudaren la vida i ara supòs que ocupen monges sud-americanes, com a tots els convents; al costat de Monti-sion, que acollí l’Estudi General de Mallorca i el primer institut de l’illa, on Alcover, Maura i altres es confessaven les primeres inquietuds adolescents i ara és un col·legi on l’al·lotea fa cridòria en espanyol.

A Can Alcover ja no hi ha el faune mutilat, ni el brollador eixut, ni l’olivera centenària que amorosa pontava sa soca torçuda, ni l’atzerolera on l’infant Alcover es feia esqueixos. El corralet de la casa que va escoltar tantes tertúlies de la intel·lectualitat mallorquina és ara un jardí desolat, més desolat que mai, i l’Obra faria bé de retornar-li l’esponera de l’hort senyorívol que altre temps va tenir. Però és que tota la casa ens provoca a alguns una certa desolació alcoveriana. Almenys als qui som amants de la restauració dels elements patrimonials respectant el seu caràcter i ens escarrufen certes aventures arquitectòniques. Només la façana és igual que sempre. Amb una placa en espanyol posada pel règim que pretengué exterminar la llengua d’Alcover. Aquesta placa és un element de museu, com les estàtues eqüestres de Franco. Llevau-la, perquè és un insult, i substituïu-la per una com cal.

Desig que la nova, animosa i emprenedora junta de l’Obra Cultural tregui un bon profit de la seva flamant nova seu. Que tot serveixi perquè l’honorable institució cultural pugui pegar l’embranzida que aquesta nostra societat atupada necessita. Que el casal torni a ser braser de debat i de cultura, vora el silenci de les monges sud-americanes i la cridadissa forastera de l’al·lotum. I que aviat siguin omplides de contingut alcoverià les dues o tres habitacions que són l’únic que resta de la casa del poeta. Com una relíquia, com una trista penyora d’un món esbucat. I ben esbucat.

Feliç diada de Sant Jordi. I si heu tingut l’amabilitat de llegir aquest post, no deixeu de llegir ara aquest poema.

El president Pasqual Maragall ha obert un blog. De fet, ha obert un web i un blog, tots dos sota el domini presidentmaragall.cat i amb un bonic disseny a base de blanc, gris i vermell bordeus. El nou domini, amb el flamant .cat, sembla, tanmateix, que aviat passarà a la llista dels donats de baixa, perquè les dues paraules que l’integren podrien decidir en un termini no molt llarg una amistosa separació.

El blog, en realitat, no es diu blog sinó diari, un nom poc afortunat tenint en compte que ja s’ha advertit que el president hi escriurà un cop per setmana. Vaja, que hauria de dir-se setmanari, però això en el món digital encara no està gaire implantat. Podria pensar que han volgut fugir de la incomoditat d’haver de triar entre blog i bloc, però no n’estic gens segur, car en el web surt la paraula bloc (es veu que el Termcat encara no ha rectificat), amb un enllaç que teòricament t’envia al blog, tot i que tant ahir com avui no fa més que enviar-me al web de la Generalitat.

Segons fonts que em mereixen tota la credibilitat, la joguina ha costat vint-i-un mil euros. Massa perquè els enllaços comencin a fallar. M’escarrufa de pensar en algunes diferències que hi ha en aquest món. El meu blog (i web i tot) em costa 14 dòlars anuals del domini i 9 dòlars mensuals de l’allotjament. I la feina, que faig jo amb molt de gust i que només té un preu en temps. Si algú em paga la meitat de vint-i-un mil euros, pot estar segur que li faig un blog tan bonic com el del president i amb enllaços que funcionin. Només la meitat.

En fi, que en Pasqual té un blog que és del tot original. Com cal.

Gràcies a les bones maneres de fer de Benjamí Villoslada, aquest blog té a partir d’avui una eina de subscripció, que moltes persones demanaven de feia temps. Els qui no saben com funciona la cosa aquí tenen l’ajuda.

Ara que una part de la humanitat sembla que ha tornat boja i que tants de dirigents europeus subordinen els principis de la civilització a la por, vull aprofitar aquesta modestíssima tribuna per unir la meva veu a la dels qui aquests dies aixequen la bandera de la llibertat d’expressió. Ara n’hi ha que diuen que la llibertat ha de tenir el límit allà on altres persones tenen el dret de no ser ofeses. Discrep. Amb aquest límit senzillament es liquida la llibertat, perquè allò que ofèn o no ofèn no és objectivable: a uns els ofèn que caricaturin un profeta, a altres que es defensi una determinada organització, a altres que es passegi amb calçons curts, a altres que algú vagi nu a la platja, a altres que es diguin paraulotes per la televisió, a altres que s’utilitzi un cos a la publicitat, i no acabaríem mai. La llibertat d’expressió és la llibertat d’ofendre perquè només s’ofèn qui es vol ofendre. La llibertat d’expressió, i moltes altres llibertats, i tot el sistema democràtic, i la separació de la religió de la política, i la igualtat entre homes i dones, i moltes coses més són un bé suprem que els europeus (i alguns altres) hem aconseguit amb segles de sofriment i de lluites heroiques.
Bé, això és el que pensava jo fins que el telenotícies d’avui m’ha espatllat la festa, per dir-ho amb una mica de literatura. La notícia era que els policies de Barcelona multen unes dones, que ells dedueixen que són prostitutes, pel simple fet d’estar al carrer. A la civilitzada Europa algú creu que pot conculcar el dret d’estar en el carrer, o passejar-hi, o seure a un banc o parlar amb qui sigui. I per què aquestes dones no tenen dret a estar en el carrer? Perquè això ofèn algú. Igualet que les caricatures de Mahoma, encara que les conseqüències, afortunadament, no són les mateixes.
Amb tot, malgrat aquest forat negre i bastants altres més a la nostra carta de presentació, continuaré pensant que en el nivell de llibertat i de civilització que Europa ha assolit, enfront d’altres que viuen en la foscor medieval, no es pot fer ni una passa enrere. Ni una. I ara és el moment de defensar-ho amb la màxima fermesa.