Deixau-me compartir amb vosaltres un dels meus plaers de Nadal.

No discutirem ara si un diari en català ha d’admetre publicitat en castellà o no. Com tothom, els mitjans en català privats tenen la llibertat de fer el que vulguin d’acord amb les seves conveniències. Igual que els anunciants tenen la llibertat de posar els anuncis com els vingui en gana, si els mitjans els els accepten. Però sí que farem el raonament següent:

Els lectors del Diari de Balears tots són catalanoparlants, o, com a mínim, tots entenen el català escrit perfectament. Si Air Berlin posa un anunci en castellà a la portada, no pot argumentar que és perquè “l’entengui tothom”, ni perquè no saben traduir-lo a la llengua dels lectors, sinó que només pot ser per un motiu: per a fer una afirmació de la seva ideologia catalanofòbica davant els lectors catalanoparlants del diari, com una resposta arrogant a la defensa del català que el seu menyspreu de la nostra llengua va provocar, com un acte d’altivesa insultant i com una ofensa als lectors.

Doncs cada dia que aquests senyors em facin a mi —lector diari del Balears— aquest lleig, jo els correspondré posant en el meu blog aquesta imatge. Naturalment, els efectes no seran els mateixos, però, i si hi hagués un caramull de blogs que fessin el mateix?

Aquest blog ha estat aturat un poc més de dos mesos. Les coses de la informàtica ja se sap que et donen sorpreses molt desagradables, problemes inesperats davant els quals de vegades restes impotent, amb les cames tallades, perdut, sorprès i atònit quan veus que no hi ha manera de trobar el mal,  desesperat. Un bon —o més tost mal— dia, després d’escriure un post, em vaig trobar que l’escrit es negava a pujar al servidor. Després de fer l’ullastre esbrancat cercant-ne la causa, vaig veure que hi havia una versió més moderna del WordPress, i ja vaig ser partit a fer l’actualització, amb el dubte de si això resoldria el problema. I sí: després els posts van pujar ben falaguers, però tot el blog va quedar fet una desgràcia, perquè tots els caràcters un poc especials o amb accents i diacrítics es van convertir en signes complicats i misteriosos. N’he guardat una mostra com a trist record.  

La qüestió de les codificacions dels caràcters pot arribar a ser una cosa ben enutjosa, i aquest era un dels problemes que arrossegava aquest blog de bastant enrere. Aquest blog ha passat per diferents etapes, diferents servidors i diferents programes de gestió (que lluny que sembla que queda aquell primer blog, rudimentari i tot html). La conseqüència era una base de dades feta amb trossos de codificacions diferents, i si canviava la codificació per a arreglar un tros, n’espenyava un altre. Podia haver començat un blog nou, com faria molta gent, i problema resolt; però tenia molt d’interès a conservar tot el contingut del blog, amb tots els posts i els quasi dos mil cinc-cents comentaris. De manera que vaig decidir agafar el bou per les banyes i arreglar la base de dades, un text inhòspit de 5 MB. Una feina que he fet sense poder deixar de pensar en els heroics i pacients monjos de Ripoll. Gràcies a qui ha dut al món el magnífic editor de codi font Notepad++.

Al final n’hem sortit, i ara tinc el que volia: un blog amb la codificació utf-8, que és com haurien de ser avui totes les pàgines web i blogs, i amb els caràcters que es veuen bé. Utf8 unicode és un sistema de caràcters universal que permet escriure la majoria de llengües del món, que supera altres estàndards, com el 8859-15, que encara usa molta gent i que només permet els caràcters del català i llengües semblants. Ara, per exemple, puc escriure aquesta meravella: [‘sɛdzə ‘ƷudƷəz duɲ Ʒud’Ʒam ‘məɲƷəɱ ‘fedƷə dum pəɲ’Ʒat], que el lector ha de llegir bé si té el navegador actualitzat.

Em sent joiós de poder reprendre el blog i lament la tardança en la solució de l’anomalia, deguda a la manca de temps per a dedicar-hi. Ara, abans que res, penjaré els darrers articles publicats els dissabtes en el Balears sobre temes de llengua, a fi que pugueu fer-hi comentaris.

Encara que sembli estrany, es veu que aquest blog, que bàsicament tracta de temes de llengua, és llegit per una bona quantitat de persones d’aquelles que diem blaveros, secessionistes, gonelles, militants contra la unitat de la llengua catalana i, en el fons, portadors d’odi contra aquesta mateixa llengua. Dic estrany perquè de plaer, el que se’n diu plaer, no crec que puguin trobar-ne gaire en la lectura d’aquests posts. Però cadascú que passi el temps com millor trobi. La cosa és que no sols llegeixen el blog sinó que de tant en tant aquesta lectura els enardeix de passió i disparen els seus comentaris, acarnissats, insultants i, per descomptat, anònims. Com que aquí la política sobre els comentaris és clara i explícita, aquests textos van directament a la paperera, amb la qual cosa la iniciativa és un mer desfogament primari sense gaire efectes pràctics (sobretot sense cap efecte sobre mi, que és l’únic que podrien pretendre).

Amb tot, poques coses hi ha en aquest món que no tinguin alguna mena d’interès per algun cantó, i per això he decidit que aquests comentaris també seran publicats, però en una secció especial dita La paperera (trobareu l’enllaç a la part de la dreta), un aixopluc humanitari per als qui trobin tancades les portes que donen ple accés a la casa.  A canvi de l’aixopluc prestaran el servei de distracció i divertiment dels convidats ben rebuts i acollits, que són quasi tots. 

I que la dada no passi per alt: malgrat la negació de la unitat de la llengua, es veu que entenen perfectament tot el que escric, com jo entenc —i ara els lectors entendran— el que ells escriuen. Les faltes d’ortografia no han estat mai un element que impedeixi la intercomprensió entre parlants d’una llengua.

Avui, Sant Jordi, és el dia que la lectura esdevé festa, la primavera s’afirma en forma d’esclat de roses, i els lectors es llancen al carrer a la recerca de l’aliment espiritual i del contacte amb els amics i coneguts. I els autors que estrenen, avui van més alegres que un gínjol, sobretot els qui han aconseguit un lloc alt en el rànquing de vendes, com aquesta meravella de catalana i de persona que es diu Najat El Hachmi, que ocupa el primer lloc. I jo, que sóc despistat de mena —bé, no sempre— quan avui he anat a passejar la curiositat pels carrers de Palma, no he caigut en el fet que jo també estrén fins que he vist el llibre. Bé, estrén llibre amb el meu nom al costat de vint-i-sis autors més. És a dir que la vanitat humana en aquest cas ha de ser forçosament minúscula. Però la satisfacció sempre hi és, i avui ve especialment del fet que compartir portada amb els personatges que hi veureu. Sean Connery i tot, què et pensaves?

Com solc fer amb totes les coses que public —sempre que això no creï problemes amb els editors—, penjaré la meva part en el lloc habitual. 

I una qüestió de tipografia: després dels dos punts algú volia posar-hi majúscula, però la casa editora no ho va voler.

Un dels fonaments de l’ordre lingüístic rau en el fet que les paraules tenen un significat més o menys identificable pels parlants de la llengua. En alguns casos, però, més menys que més. Quan la percepció del significat d’un mot o terme no coincideix en els diversos parlants, sorgeixen els problemes d’incomprensió o d’incomunicació. L’expressió correcció política —la gènesi de la qual només s’acaba d’entendre tenint en compte la semàntica de l’adjectiu en anglès— és un d’aquests termes sobre els quals hi ha quasi tantes percepcions com perceptors. Allò que jo percep, en tot cas, és que és un terme dotat d’un contingut amb una valoració social que va progressivament a la baixa. De cada vegada més gent veu això de la correcció política més com una nosa a superar que com un valor a defensar. En la meva manera de veure aquesta qüestió potser ja podríem establir una oposició entre correcció i correcció política. La correcció de sempre és el respecte als altres i l’exquisitesa en les maneres de relacionar-nos-hi. Una cosa que sempre serà necessari cultivar i implementar. Essent aquest un concepte i un terme suficients, allò de la correcció política esdevé aplicable a esquemes més basats en la mera superficialitat, el buit o les manies particulars de cadascú. Si no vaig errat, l’invent va començar —als Estats Units— amb unes recomanacions capricioses sobre l’ús del llenguatge: per a entendre’ns, allò de tots i totes i les persones d’ètnia gitana. Superficialitat, dic, i vana il·lusió de canviar de casa pintant-ne la façana.

La correcció no posa en perill cap valor de la civilització, perquè això ja seria incorrecte. La correcció política, en canvi, em fa l’efecte que és com una bolla de neu rodant cap avall que pot arribar a amenaçar algunes coses fonamentals: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, la creativitat i una cosa tan sana i imprescindible com el sentit de l’humor. La cultura que hem anat construint en aquesta part del món té una cama important en la ironia, la sàtira, la crítica del poder, el joc amb les paraules, l’humor amb els pares, els sogres, l’altre sexe, i tot això pot ser perfectament compatible amb la correcció i el respecte. Els glosadors mallorquins en són una mostra eloqüent. Sense aquella cama feta d’humor i llibertat la nostra societat es convertiria en un convent de monges contemplatives, silencioses i avorrides. O podria arribar a ser una cosa pitjor: una societat on et tanquen a la presó per posar el nom d’un profeta a un osset de peluix.

La correcció política és un conjunt d’excrescències que els han sortit a un altre conjunt de moviments socials situats en la línia del progrés i que han fet i fan un món millor; moviments de defensa dels drets de col·lectius tractats injustament o clarament oprimits (negres, dones, homosexuals, etc.), però progrés i excrescències són, o haurien de ser, perfectament delimitables i destriables. Altrament, correm el perill de ser víctimes d’una munió de nous petits inquisidors que a partir de la pura subjectivitat ens voldran dir com hem de parlar, què podem dir i què no, sobre què podem fer broma i sobre què no, què fa gràcia i què no en fa, què és avançat i què és estantís.

La correcció política apareix voltada de sectarismes, contradiccions i asimetries considerables. Grans defensors de la llibertat d’expressió quan la justícia persegueix incineradors de fotos o dibuixants de portades satíriques es mostren com a torquemades en miniatura quan algú fa la broma més innocent tocant, però, algun dels seus camps sensibles. Tinc al cap una presentadora de programes de televisió, molt feminista i políticament correcta, que un dia sí i un altre també posava de tres voltes i mitja la totalitat dels homes del món, atribuint-los un ramell de meravelles, des que són incapaços de planxar una camisa o de fer pipí sense embrutar la tapadora de l’inodor fins a considerar-los unes bèsties primitives o animals unineuronals, i tot restant tan tranquil·la. Ja provareu de fer-li la més mínima brometa respecte de les persones del seu sexe. Com les qui s’escandalitzen sense distingir matisos davant la “utilització del cos de la dona” a la publicitat —un sector que es dol del rigor d’alguns col·lectius hipersensibles— però que probablement no farien gaire fàstics si hom els regalava el calendari dels bombers. La correcció política crea un joc d’encalç i d’intolerància contra els qui toquen les fibres sensibles d’alguns col·lectius amb coa de palla , que no dubten a subordinar la llibertat dels altres a la seva peculiar facilitat de ser ofesos. És clar que d’una manera molt desigual, en funció de la capacitat de pressió i d’influència d’aquells col·lectius: una gitanada és una expressió més (auto)reprimida que una putada, i ara no faig cap valoració d’aquests mots.

I potser la cosa més greu és que la correcció política té un fruit enverinat, que és l’autocensura i l’autorepressió. El pobre pecador que és incapaç de sortir del vici de dir coses com “ho veig molt negre”, o el polític que després de dir “els ciutadans” s’oblida d’afegir-hi el preceptiu “i les ciutadanes” corren perill de veure’s a ells mateixos com un producte defectuós de fàbrica i amb migrades perspectives d’adob.

?nada pueda competir, en surrealismo, con el caso de la ciudadana marroqu? pretendiendo imponer el catal?n en un cuartelillo de la Guardia Civil.? Juan Planas Benn?sar, “Guerra Santa“, El Mundo-El Dia de Baleares, naturalment,?7 set 2007.

?Ser? verdad o no eso de “una mora catalanista, lo que nos faltaba” pero, con todos los perdones, yo habr?a dicho lo mismo s?lo que a?adiendo un taco.? Rafael Gil Mendoza, notari (aquells que se suposa que s?n seriosos), “Mora catalanista“, Libertad Balear 7 set 2007.

?me molesta y s? que molesta a muchos mallorquines esa absurda decisi?n -que no es tampoco de ayer mismo- de utilizar en radio y televisi?n ese engendro que llaman catal?n est?ndar o algo parecido.? Jorge Dezcallar de Mazarredo, estrella de la filologia,?”Un poco de sentido com?n, si us plau“, Diario de Mallorca 11 set 2007.

?

La temptació diària és tancar aquest blog, i alguna altra activitat, deixar tranquil·la la llengua, que segueixi el seu camí, i posar-me a llegir literatura a l’ombra refrescant de la figuera durant l’estiu i a la plàcida escalfor d’uns tions d’ametler durant l’hivern. És dur conviure amb la sensació que la teva feina és, si fa no fa, tan inútil com rentar el cap a l’ase, és a dir perdre el temps i el lleixiu. Ja sé que no és fàcil arreglar el món, ni ningú no ho pot pretendre; però la sordesa exasperant d’un entorn més o menys pròxim es fa mala d’entendre, sobretot quan estam avesats a veure com les noves tecnologies permeten que una informació o una convocatòria arribi a tots els racons en un dir Jesús.

Dius i argumentes que donar el nom de pastera a una barca que no té res a veure amb una pastera és una sapastrada infame (de fet, la infàmia és no entendre la nostra dissort de no poder denominar les coses amb un mot que no sigui sempre el mateix que fa servir l’espanyol, encara que sigui amb un essa de més) i tothom continua impassible amb la murriada. Expliques i argumentes que el Mallorca és un equip vermell i no vermellenc, i tota la tropa repetint i repetint la ximpleria del vermellenc. I així anam.

… i no permeteu que jo caigui en la temptació, ans alliberau-me de l’emprenyadura diària en llegir el diari. Amèn.

Ja no em faltava res més. Ara m’hauré de veure predicant que bloc s’escriu amb c i no amb g, com pretenen alguns estrambòtics que només saben anar contra corrent. Però si és tan bonica la c final. Mirau que bé que queda: bloc, bloc, bloc. Per què us complicau la vida d’aquesta manera? La pregunta i l’estirada d’orelles van adreçades als artífexs de la imatge de l’esquerra, els inefables de Libertad Balear.

.

.

.

Ja veurem si demà estarem per bromes.
.

.

.

La meva condició de no cristià ni creient de cap religió no és incompatible amb la meva profunda convicció que el cristianisme és un component essencial de la nostra cultura i la nostra identitat. El cristianisme ha estat un motor generador elements fonamentals d’aquesta identitat: arquitectura, pintura, música, literatura, llegenda, tradicions, organització de la festa i del lleure, refranys, fraseologia, afaiçonament de la llengua i moltes més coses. Com a constitutiu d’identitat, tot aquest llegat s’ha de respectar i servar; i s’ha d’ensenyar, perquè les noves generacions, per molt atees que decideixin de ser, entenguin els seus avantpassats i la cultura que els amara. Però la correcta separació entre el component religiós (personal i íntim i sempre respectable) i el cultural (d’identitat col·lectiva) és essencial per a entendre qualque cosa i no fer el ridícul com algun progre que va amollat per aquí. O com aquests musulmans residents a casa nostra que ara vénen amb les exigències de suprimir les celebracions nadalenques a les escoles, invocant la laïcitat de l’Estat (com una revenja infantil perquè en alguns moments aquest Estat els fa deixar de banda alguna de les seves pràctiques que no encaixen en la nostra cultura). A més, no cal ser cristià per a admirar la bellesa de les processons de Setmana Santa, dels oficis solemnes, del cant gregorià, del Misteri d’Elx o de la Sibil·la mallorquina. Bellesa que també tenen, evidentment, les manifestacions culturals pròpies d’altres llocs i vinculades a altres religions.

La vigília de Nadal, Televisió de Mallorca, la televisió del Consell de l’illa, va tenir l’encert d’oferir en directe una de les nostres manifestacions culturals lligades al cristianisme: l’ofici de matines o la missa del gall, celebrada a la catedral de Mallorca i que inclou el cant de la Sibil·la, una bellíssima peça cantada en català a partir del segle XIII a totes les terres de la Corona d’Aragó, i que avui només es conserva a Mallorca i l’Alguer. A més, l’acte comptava amb la participació de la Capella Mallorquina, que va posar un emotiu ingredient musical a la celebració. Però la transmissió va ser lamentable, perquè no va saber fer la separació de què parlava abans. Televisió de Mallorca no va oferir un acte cultural sinó un acte religiós, amb la veu d’un propagandista catòlic que tot el temps va tapar les actuacions de la Capella Mallorquina, els cants de l’ofici i fins i tot va tapar un tros del cant de la Sibil·la. La cosa és greu, perquè Televisió de Mallorca és una televisió pública, pagada amb els imposts de tots els ciutadans, catòlics i no catòlics, que hauria de tenir els principis més clars.

La transmissió televisiva, a part de deixar intuir les belles peces musicals sota la veu del “comentarista”, també va servir perquè els teleespectadors poguessin comprovar com el bisbe Jesús Murgui, de la “factoria valenciana”, ha introduït a Mallorca, almenys en els actes religiosos en què ell participa, el bilingüisme pepé, aquesta pràctica de començar un discurs en català i a la meitat canviar sobtadament a l’espanyol. El bisbe Murgui no vol que Mallorca ofereixi a tothom la imatge d’un poble normal, que, com els pobles normals, es comunica i expressa la seva identitat en una llengua, sinó que pareix que vol mostrar que som una tropa de desequilibrats que anam canviant de llengua com canviam les marxes quan conduïm. Crec que no anau bé, senyor Murgui: això no ho faríeu al Principat, on hi ha la mateixa proporció d’hispanoparlants, o més.

Molts d’anys a tots. I que Déu Nostre Senyor i la seva Santíssima Mare ens alliberin de propagandistes cristians inoportuns, de televisions desencaminades, de progres de via estreta i de bisbes massa devots de promiscuïtats lingüístiques. Amèn.