La situació política del Principat és immensament complexa. Però per damunt les complexitats entenc que hi ha una cosa clara: l’objectiu del sobiranisme no ha de ser cap altre que enfortir els partits nacionals i debilitar els partits espanyols. És bo que Convergència sigui forta i que Esquerra sigui forta. Si l’aspiració de qualsevol d’aquestes dues forces és només o primordialment créixer menjant-se l’altra, estam ben cuits. Sembla que els càlculs d’alguns dirigents polítics se situen en aquesta línia: si creixeré més enviant l’altre a l’oposició, si creixeré més governant amb un partit debilitat, si… I a fora dels seus despatxos hi ha un país que té uns interessos nacionals que de vegades pareix que no compten per a res.

Fa una estona Carod ha anunciat que opta per un nou govern tripartit amb uns arguments que m’han deixat un tant estupefacte. Si jo fos militant d’Esquerra crec que ara em vindrien moltes ganes de fer-ne una de grossa. Però si fos militant de Convergència, també, perquè aquests han fet tots els mèrits per a fer impossible l’acord. I en aquest moment només em vénen al cap unes paraules dites fa un temps per un destacat quadre d’Esquerra: els militants d’aquest partit són molt afeccionats a canviar els seus dirigents quan creuen que no estan a l’alçada que correspon. Val a dir que també m’hauria agradat sentir el mateix en boca d’un quadre de CIU. En fi, deu ser l’escalfada del moment.

Ep, parlo d’amors polítics: que ningú no es confongui. La primera declaració amorosa sonada va ser del mateix Jaume Matas. I ja se sap que hi ha amors que maten. O almenys, si no maten, fan més mal que bé al triat com a beneficiari de l’estimera i el fan fugir escopetejat cap al notari, a certificar que no va de res ni en pensaments. Després vingué la declaració de Maria Antònia Munar, que ha decidit de participar a l’acte central de campanya del lider convergent, i a primera fila si pot ser. Més encara, a la premsa de l’illa es pot llegir que Unió Mallorquina ha decidit donar prioritat absoluta al suport a CIU, i qualcú especula que la previsible sociovergència podria fer un efecte mirall per a una idea de sociounió a Mallorca. Que la dreta balear desitgi el triomf de l’única dreta viable al Principat és d’estricta coherència, com ho és que ho faci la dreta espanyola, vist que els seus no tenen res a pelar a la indòmita província.

Però l’estimació també ha brostat per l’esquerra. I Pere Sampol, un polític de trajectòria brillant per qui els qui volem treure el país del fang sentim un respecte profund, no s’ha travat gens la llengua per a dir que “Mas és el millor president de Catalunya per a les Balears”. Resta el dubte de si és el millor president entre tots els probables presidents, que són dos, o entre tots els candidats que presenten les forces parlamentàries, cosa que suposaria una afirmació molt arriscada per part d’un polític d’esquerres i nacionalista. Coses de la trista situació del nacionalisme d’esquerres a l’illa i de la seva accidentada història recent.

La cosa certa és que les forces liderades pels tres polítics esmentats representen una part de l’electorat illenc gens menyspreable. Majoria absoluta, vaja. Pot estar content el senyor Mas de tanta amorositat mallorquina, per la dreta i per l’esquerra. No m’estranyaria que entre tanta compenetració i tant de companyonatge es produís una espècie d’efecte Axe, i el partit que ha fet que durant una vintena llarga d’anys el Principat hagi donat l’esquena a l’altra meitat de la nació catalana, el partit del som sis milions i som una nació –respecte a la qual a mi em consideren un estranger–, arribàs a creure que els milions els havien comptat malament i que la nació té molts més quilòmetres quadrats que no havien calculat. I no m’estranyaria que els nous probables estadants de la plaça de Sant Jaume es decidissin per una política basada en aquestes noves conviccions. Ja m’imagín una TV3 més desconeguda que el Cojo Manteca amb tricorni comportant-se com una televisió nacional dels Països Catalans. Fent coses com dedicar més de dos minuts a informar en els telenotícies de les eleccions balears o valencianes el dia que aquestes es produeixin.

Beneïda ingenuïtat.

[Fent voltes a les idees del post precedent ha sortit aquest altre]

A qualsevol país normal hi ha dretes i esquerres, utilitzant la terminologia tradicional i per a entendre’ns ràpidament. I mentre no em demostrin el contrari pensaré que –en un país normal, dic– les diferències es limiten a concepcions distintes de la gestió de la cosa pública, però tant uns com els altres solen ser igualment lleials al país, que volen íntegre i no subordinat a cap altre. L’associació “natural” que alguns pretenen entre nacionalisme (ja ens entenem) i esquerra és essencialment falsa.

A Mallorca la major part de les persones que han marcat l’activitat intel·lectual i s’han sentit estretament vinculades a la idea de catalanitat pertanyen a l’àmbit que habitualment es diu la dreta. En trobareu un bon grapat per cada un dels pensadors d’esquerres. Record un interessant intercanvi d’idees sobre aquesta qüestió en el Diari de Balears, no fa gaire mesos, entre Andreu Manresa i Guillem Frontera. Podríem començar per Costa i Llobera i Joan Alcover i continuar amb Antoni M. Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, els germans Forteza Pinya, Pons i Marquès, Joan Estelrich, Guillem Colom, Francesc de B. Moll, Josep Melià, Climent Garau, etc.

A una societat amb aquest bagatge ens hem de demanar on és un partit de dreta liberal, civilitzada, moderna i europea, que sigui alhora un partit nacional. El pensament dels personatges esmentats no ha fructificat en una burgesia culta addicta al seu país, perquè aquesta no ha existit mai: en el seu lloc només hi ha hagut i hi ha una tropa de doblerers que ha donat lloc a una classe governant provinciana i analfabeta.

Hi ha a Mallorca un partit que representi per la dreta allò que és el PSM o ERC per l’esquerra? La correcció d’aquest desequilibri (que fa que reputats nacionalistes de tarannà liberal-conservador votin partits d’esquerra) hauria de ser una aspiració de tota persona, de la ideologia que sigui, que vulgui la normalitat nacional. Hi ha hagut i hi ha moltes persones que hi han treballat sincerament, a diferents files i ara a les files de l’única formació que actualment proclama la seva vocació d’ocupar aquest espai, Unió Mallorquina. Però, lamentablement, Unió Mallorquina està donant en les seves actuacions massa evidències que el mallorquinisme que arbora és bastant lluny del pensament nacional dels homes esmentats més amunt. Qui treballi per a corregir-ho tindrà molt de mèrit.

Ahir a Mallorca era la diada d’Unió Mallorquina. Deixau-m’ho dir així. I milers de balcons i finestres de l’illa van aparèixer engalanats amb la que diuen que és la bandera de Mallorca, que el Consell (UM) havia repartit en nombre de cent vint mil, de franc i amb els diaris locals (pressupost: 600.000 euros, segons diuen). L’operació és part d’un muntatge simbòlic fet a base de bandera pseudo-històrica diferenciadora, diada postissa i sense fonament, balanguera, ministrils, molt de regne de Mallorca privatiu –martelleig exasperant amb el tòpic i la simplificació històrica– i el “privatiu” Jaume II erigit en fundador i pare de la pàtria. L’operació té per objectiu captar el vot d’un tipus de mallorquí conservador, impregnat d’un regionalisme primari, recelós davant el catalanisme i que no qüestiona en absolut la submissió política real; un possible votant del PP, vaja. Ho analitzava perfectament Miquel Payeras en aquest article que cal llegir. Es tracta de potenciar un mallorquinisme que es pretén íntimament lligat al partit que l’impulsa, amb una simbologia de les mateixes característiques, ben diferenciada de la del nacionalisme tradicional, que branda les quatre barres netes i celebra la incorporació de Mallorca a la catalanitat el 31 de desembre.

L’extrema dreta espanyolista s’ha afanyat –com ja és habitual– a atacar Unió Mallorquina, que és una amenaça per a la majoria absoluta del PP, acusant-la puerilment de menysprear la bandera espanyola, però ha estat ben alerta a combatre la bandera del castell i tota la simbologia uniomallorquinista (aquí algú s’ha confós). Aquesta simbologia és també la seva molt útil alternativa a la del nacionalisme seriós. Aquest s’ha reclòs en un silenci prudent, esquivant hàbilment la trampa parada pels de la perspicaç presidenta. I en el silenci deuen estar meditant sobre les estratègies més convenients davant una qüestió tan complexa com els símbols i la seva utilització política. En els països normals els símbols nacionals i els regionals formen un acoblament perfecte, i el cas és que aquí la bandera d’ahir ja té compromís fermat amb l’espanyola. Cert que alguns aspiren a assolir la parella harmoniosa amb la senyera barrada i la castellada. Però el festeig és dificultós, perquè hi hauria dos símbols nacionals que pretendrien casar-se amb el mateix símbol regional, i aquest podria tornar esquizofrènic. D’altra banda, l’heràldica i la història no donen gaire avals al símbol regional ara en circulació. Potser algun altre de més ben acreditat faria millor parella amb la quatribarrada. És a dir que potser fora millor que la cosa acabàs amb dues parelles netament diferenciades, que sempre és cosa més clara que un trio envitricollat.

Diuen alguns betzols assolellats que el nacionalismo se cura viajando. Són els ultranacionalistes de campanar que ni viatgen ni guareixen ni tan sols aconsegueixen de mitigar la seva estretor mental impenitent. No he sabut mai si nacionalisme és la paraula més adequada per a designar la meva ideologia nacional, que no és més que una simple aspiració a ser normal i –com diu una campanya del moment a la qual m’adheresc– la voluntat de tenir un Estat propi, sense enfrontar-se a ningú i essent amics de tothom. El que sí que sé cert és que això a mi no se’m “guareix” viatjant, sinó que com més viaig més se m’intensifica.
Fa un temps parlava dels sentiments que em va remoure un viatge a Lituània, un país que ha sabut passar d’una dependència amb perill d’anihilació a la més absoluta normalitat nacional. Fa poques hores he tornat d’Hongria, un altre dels feliços convidats a la festa de la normalitat i la plenitud nacionals. Normalitat i plenitud, però, guanyades a pols, després d’una llarga història de sotmetiment a poders estrangers. A Budapest s’ha celebrat el XIV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, aquests que apleguen catalanòfils d’arreu del món, excepte de la part de per Madrid, perquè allà no hi ha cap catalanòfil. He tingut contacte amb hongaresos (professors i estudiants) que estudien, difonen i parlen el català. Supòs que són representatius dels hongaresos normals, aquells que estimen profundament el seu país i n’estan orgullosos. Tampoc no sé si als seus sentiments els escau el mot nacionalisme, però cal dir que els hongaresos senten profundament el seu país, despleguen sense complexos una èpica nacional, amb els seus reis i herois (especialment el rei Sant Esteve, l’omnipresent pare de la nació), als quals homenatgen amb monuments sembrats per tot el país. Un espectacular monument ple d’estàtues representatives de les glòries nacionals (entre elles el sogre del nostre Jaume I i avi del rei favorit de la senyora Munar) commemora l’arribada dels seus avantpassats a aquella terra l’any 896. El 96 és per això un nombre màgic que compareix repetidament: la cúpula de la basílica de Sant Esteve fa 96 metres d’alçada (i cap construcció a la ciutat pot sobrepassar-la per llei) o l’escala que puja al capcurucull de la torre més alta del Parlament té 96 graons. I en el seu escut mostren orgullosos les tres muntanyes més altes d’Hongria, però no amaguen el seu pesar intens perquè dues de les tres són actualment fora del seu Estat incomplet.
Dic que les meves aspiracions de normalitat nacional no es “guareixen” viatjant sinó que s’agreugen. I s’agreuja el meu avergonyiment de pertànyer a una nació que és un dels pocs pobles d’Europa que encara romanen en la indigència nacional, estúpidament encaramel·lat amb els seus dominadors i esmicolat en taifes, regionetes i regionalismes. Viatjau, catalans, vejam si ens despertam.

Ah, i a la imatge, la bandera d’Hongria i la de la ciutat de Buda, que és una de les dues que formen l’actual Budapest. Curiós, oi?

«érem a la terrassa d’un bar quan vingueren dos agents de la Policia i procediren a identificar-nos. Tots ho vàrem fer, però M.P. els demanà en català per què ho feien. Això no els agradà. Se l’endugueren enmig de la plaça i allà li varen fer una clau i després l’emmanillaren». […] Tot seguit arribaren més dotacions de policies que se’n dugueren M.P. «enmig d’una gran expectació i xiulades de la gent que era pels voltants del carrer del Sindicat i de la plaça». (del Diari de Balears)

Fa molts d’anys que tinc el sentiment de viure a un país sense policia, sense una policia que em protegeixi. Si em roben o m’assalten la casa, em fa molta mandra anar a la comissaria, perquè m’expòs a un segon assalt, i amb un ja en tinc a bastament. És molt dur viure a un país sense policia, a mercè dels delinqüents, dels lladres, dels maltractadors, dels xulos armats, dels violadors dels drets humans.

Llegiu més

És curiós això dels referèndums. El 1966 Franco en convocà un perquè els espanyols donassin suport a la Llei orgànica de l’Estat, la que organitzava les institucions dels seu règim, i un noranta i no sé quants més per cent van votar que sí. Dotze anys més tard, la majoria social, que en gran part coincidia amb els votants del referèndum anterior, va votar sí als desmantellament del règim que havia refrendat amb entusiasme només dotze anys abans. El trenta de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar un estatut que se suposa que tenia el suport d’un vuitanta-set per cent de la població del Principat, i uns quants mesos més tard el poble del Principat vota majoritàriament en referèndum un altre estatut que destrossa l’anterior. Es veu que els pobles tenen tendència a dir que sí, quan qui els ho proposa són les màquines de poder. Em fa l’efecte que si algun any d’aquests es convocàs el poble del Principat a les urnes per a decidir si vol ser un Estat independent, si dos o tres dels partits que ara junts sumen majoria dels vots defensàs el sí i es posàs en marxa exactament la mateixa maquinària mediàtica que ara s’ha posat al servei del sí, el sí podria guanyar. Ja sabem quins partits defensarien el no sense embuts. El meu dubte –profund– és si, arribat el gran moment decisiu, els dirigents d’un partit molt nacionalista, i a darrere els seus intel·lectuals orgànics, i les seves joventuts embolicades amb l’estelada i amb la pancarta de Catalonia is not spain no dirien als seus votants Per Catalunya vota no. Només és un dubte. Com m’agradaria tenir l’oportunitat de comprovar-ho amb els meus ulls!

El meu dubte en aquests moments, i en molts de moments, és si he de sentir vergonya per haver nascut i viure a una terra on és possible que surti un diari com El Mundo-El Día de Baleares, o si m’he de tranquil·litzar pensant que jo no tinc culpa de res. El problema no és que es defensin les idees que siguin, que això sempre és saludable, sinó que s’usin mètodes que violen l’ètica professional més bàsica i produeixen repugnància a qualsevol que tingui un mínim de civilitat.

En la seva campanya contra el .cat avui el rotatiu erupta una notícia, sense plànyer-li l’espai, encapçalada pel títol Un empresario advierte que el .cat puede alejar a los turistas de las Baleares. Engospa aquesta. Com que provar no costa gens, provem si el lector –que el diari deu considerar estúpid de solemnitat– es beurà que amb el nefast domini els turistes fugiran escapats de les illes com els conills d’un incendi forestal. La tàctica recurrent de la Mallorca negra i caciquil: quan volen dimonitzar una cosa, sigui el Pacte de Progrés, l’ecotaxa, el punt cat o la barretina de Verdaguer, diuen que amb aquestes coses no vindran turistes i els mallorquins haurem de tornar a menjar moniatos i pa de blat de les Índies.

La notícia adverteix que qui diu això no és un no-ningú, sinó ni més ni menys que el president de l’Associació de Bars i Restaurants de la Llotja, de Palma, qui anuncia un cataclisme econòmic que caurà damunt les Balears per culpa de les tres nefandes lletres. Sense manies adverteix que la introducción del .cat puede resultar perjudicial para los negocios, para el turismo, para las gestiones de plazas hoteleras y las relaciones con las agencias de viajes, com si s’hagués promulgat una llei fent obligatori el .cat i prohibint tots els altres dominis. I també que los clientes del negocio turístico podrían «no tomarse bien que Baleares se incluya en el .cat», com si tots els turistes fossin uns gonelles abrandats que no tinguessin altra cosa a fer que preocupar-se per com acaben les adreces d’internet que manejam en aquest país.

El diari també considera d’un gran interès periodístic la creença de l’audaç empresari segons la qual la finalitat del nou domini «es acabar con nuestra forma de Gobierno, con la Monarquía y con los derechos de la mayoría de los mallorquines y del resto de los habitantes de las Islas Baleares». I, finalment, el rotatiu adverteix els lectors que el cambrer, que no deu parlar un mot de la llengua del país, també és un filòleg aciençat que reivindicó ayer en declaraciones a EL MUNDO /El Día de Baleares la diferencia entre las lenguas que se hablan en Baleares y en Cataluña e insistió en esa diferencia pese a admitir que originariamente el mallorquín y las otras modalidades lingüísticas baleares fueran dialectos del catalán. Originariamente.

El que deia: he de sentir vergonya o què he de sentir?

De possibilitats de vot en el fascinant referèndum que s’acosta n’hi ha diverses, exactament cinc (sí, no, blanc, nul i abstenció), però en vistes al resultat real només hi ha dues sortides: o guanyarà el sí o guanyarà el no; o s’aprovarà l’Estatut o no s’aprovarà. Podem fer les mil càbales sobre el significat simbòlic o moral de cada una de les cinc opcions de vot, però allò que hauria de pensar el ciutadà a l’hora de votar és què interessa que surti i res més.

Si guanya el sí, el Principat entrarà en una etapa de migrada autonomia, potser soporífera, que podria durar molts d’anys. Perquè en la situació que es crearia els qui volguessin tornar a l’aventura només comptarien com a màxim amb una força política. Les altres en fugirien com de la pesta. I l’Espanya monolítica respiraria tranquil·la, almenys ara com ara, amb el problema catalán resuelto. Què passaria si guanyàs el no? Difícilment les aigües quedarien tranquil·les i conformades amb l’Estatut del 79, perquè la societat catalana del Principat ha demostrat ben clarament que aspira a molt més. Més aviat sembla que s’obriria una crisi profunda en l’Estat i s’hauria de revisar tot de dalt a baix. Un terratrèmol polític de grans dimensions, sobretot si el Principat i el País Basc cridassin fort i a l’uníson. Només en aquesta conjuntura, de sortida imprevisible, el sobiranisme pot tenir possibilitats d’algun resultat efectiu. I de passada la sacsada podria remoure les coses al País Valencià i a les Balears, que bona falta fa.

El sí és per als partidaris de la primera opció, per als qui vulguin viure i morir (o governar) dins una comunitat autònoma que no aspira a ser res més que això; i el no és per als que vulguin que s’obri el segon escenari, malgrat la coincidència amb el PP, que tothom sap que és marginal. L’error és seu, perquè hauria prestat els seus vots a una remoguda que afavoriria el qüestionament radical de l’ordre vigent. L’abstenció i el vot en blanc són per a aquells a qui la cosa els és indeferent o no tenen una opció clara. El que no es comprèn de cap manera és el vot nul. No tindrà cap utilitat per als interessos de qui el defensen. No servirà per a fer recompte de l’independentisme, perquè l’independentisme votarà majoritàriament no. El vot nul és, tal com ara estan les coses, un vot tudat. Només servirà per a inclinar la balança cap al sí, és a dir cap a la perpetuació de l’autonomia resignada i avorrida.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de visitar Lituània, gràcies a la invitació que m’han fet a participar a les Jornades de Cultura Catalana a Kaunas (Catweek) que l’Associació Catalano-Lituana ha tingut l’encert d’organitzar i ha conduït magníficament. Vaig anar-hi a parlar de la situació de la llengua catalana, però també a obrir els ulls i parar l’orella pel que fa a la situació del lituà. I n’he fet aquest article per al Diari de Balears, que us convit a llegir.