Operació bandera
Ahir a Mallorca era la diada d’Unió Mallorquina. Deixau-m’ho dir així. I milers de balcons i finestres de l’illa van aparèixer engalanats amb la que diuen que és la bandera de Mallorca, que el Consell (UM) havia repartit en nombre de cent vint mil, de franc i amb els diaris locals (pressupost: 600.000 euros, segons diuen). L’operació és part d’un muntatge simbòlic fet a base de bandera pseudo-històrica diferenciadora, diada postissa i sense fonament, balanguera, ministrils, molt de regne de Mallorca privatiu –martelleig exasperant amb el tòpic i la simplificació històrica– i el “privatiu” Jaume II erigit en fundador i pare de la pàtria. L’operació té per objectiu captar el vot d’un tipus de mallorquí conservador, impregnat d’un regionalisme primari, recelós davant el catalanisme i que no qüestiona en absolut la submissió política real; un possible votant del PP, vaja. Ho analitzava perfectament Miquel Payeras en aquest article que cal llegir. Es tracta de potenciar un mallorquinisme que es pretén íntimament lligat al partit que l’impulsa, amb una simbologia de les mateixes característiques, ben diferenciada de la del nacionalisme tradicional, que branda les quatre barres netes i celebra la incorporació de Mallorca a la catalanitat el 31 de desembre.
L’extrema dreta espanyolista s’ha afanyat –com ja és habitual– a atacar Unió Mallorquina, que és una amenaça per a la majoria absoluta del PP, acusant-la puerilment de menysprear la bandera espanyola, però ha estat ben alerta a combatre la bandera del castell i tota la simbologia uniomallorquinista (aquí algú s’ha confós). Aquesta simbologia és també la seva molt útil alternativa a la del nacionalisme seriós. Aquest s’ha reclòs en un silenci prudent, esquivant hàbilment la trampa parada pels de la perspicaç presidenta. I en el silenci deuen estar meditant sobre les estratègies més convenients davant una qüestió tan complexa com els símbols i la seva utilització política. En els països normals els símbols nacionals i els regionals formen un acoblament perfecte, i el cas és que aquí la bandera d’ahir ja té compromís fermat amb l’espanyola. Cert que alguns aspiren a assolir la parella harmoniosa amb la senyera barrada i la castellada. Però el festeig és dificultós, perquè hi hauria dos símbols nacionals que pretendrien casar-se amb el mateix símbol regional, i aquest podria tornar esquizofrènic. D’altra banda, l’heràldica i la història no donen gaire avals al símbol regional ara en circulació. Potser algun altre de més ben acreditat faria millor parella amb la quatribarrada. És a dir que potser fora millor que la cosa acabàs amb dues parelles netament diferenciades, que sempre és cosa més clara que un trio envitricollat.
4 comentaris4 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Suposo que UM esta fent els possibles per esgarrapar vots d’on sigui, vist que amb l’esquerra nacionalista mallorquina és impossible d’arribar acords de país.
Com a Catalunya, l’esquerra funciona de meravella a l’oposició i teoritzant. Però és des de la governació que es poden fer les coses.
Benvolgut Gabriel,
Et felicito pels articles sobre vexil·lologia illenca, altament clarificadors. Però volia aprofitar per a demanar-te un aclariment, si és possible: ¿com expliques que Joan Hernández Móra contribuís, ni que fos per silenci, a fer passar bou per bèstia grossa? Això, que ignorava, es contradiu amb tot el que sé d’un personatge que admiro.
Gràcies per endavant.
Ferran Lupescu
Gràcies pel comentari. L’historiador Ramon Rosselló escriu (La bandera, l’escut.. II: “sospitava que En [Gabriel] Llompart era l’únic autor del Recull de dades[…] ara tenc proves suficients per demostrar que únicament ell ho va moldre, pastar, coure i menjar.” I a continuació reprodueix una lletra que Maria Barceló, membre de la comissió de la bandera, li va enviar: “Efectivament, el qui va portar la iniciativa, d’acord amb els seus interessos, va essser el P. Llompart. El representant de Menorca no va aportar cap dada i el d’Eivissa ben poques. Ara bé, el Sr. Joan Marí, segons notícies que em facilità el 20 de desembre de 1979, al castell, a les murades i a les cobertes dels llibres de l’Arxiu històric de la Pabordia o de l’Arxiu Municipal d’Eivissa figuren les quatre barres i –afegeix– no ha pogut trobar ni una sola referència a l’anomenada bandera del rei Sanç.”
És difícil i arriscat jutjar qualsevol persona, però aquesta és una trista història de manipular i de deixar-se utilitzar.
Ara resulta que UM pacta, ben voluntàriament i remunerada, durant quatre anys i amb el PP la desfeta del país, l’asfaltat del país, la desarticulació de l’ensenyament en català, l’extensió de l’espanyol, la promoció del gonellisme institucional (falsificació de la història, arraconament de la senyera…), la corruptela urbanística com a norma, el repartiment de favors als amics i les comissions de la grava… i la culpa resultarà que és de l’esquerra que (segons el gran desmond)són una gent amb qui “no es pot arribar a acords de país”. UM ja els té, els acords: amb el PP i els poders fàctics colonials. L’esquerra, senzillament, els combat. Que Santa Llúcia ens conservi la vista, ja que Déu no ens ha dat l’enteniment. Ai, Senyor!