D’on surt aquesta paraula, que aquests dies s’ha posat de rabiosa actualitat arran d’unes suposades intencions del Govern espanyol davant la marxa del procés d’autodeterminació del Principat? L’Alcover-Moll es limita a introduir el mot sense indicar-ne —estranyament— l’etimologia. El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) ens diu que és un derivat del nom precinte i aquest, del llatí praecintus, participi de praecingere (prae + cingere, ‘cenyir, envoltar’). Coromines (DeCat) és menys explícit i només recull els mots precintar, precinta i precinte dins l’entrada cenyir, i també indica que la primera documentació de precintar és del 1868. També ens diu que per al substantiu la forma masculina precinte és la que ha restat, «com en castellà».

La primera documentació de precintar, indicada per Coromines, és en el diccionari Costa (Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara en lléngua catalana…, 1868), on també hi ha precinta però no precinte. Aquest diccionari defineix precinta com a «tira de llana enquitranada o de plom amb què es cobreixen les juntures de les posts, cast. precinta». I precintar com a «creuar los farcells de mercaderies ab cintes». Dos conceptes una mica diferents. Cap dels tres mots no apareix al més famós diccionari català del segle XIX, el Labèrnia (primera edició 1840, segona edició 1865). La primera vegada que apareix precintar en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, amb el sentit actual, és el 1929, i la primera vegada que hi apareix precinte, també amb el sentit actual, és el 1934. Precintar és una paraula inexistent en les llengües europees, llevat si de cas del portuguès i de l’italià. En portuguès hi ha precintar (i precinta), amb el significat d’envoltar amb cintes (el nostre precintar es diu més aviat selar). En italià hi ha un precingere (del llatí praecingere), d’ús literari i amb el significat d’envoltar una cosa cenyint-la. Si no vaig errat, no hi ha substantiu corresponent. En espanyol les paraules precintar i precinta es documenten en el diccionari de l’Acadèmia del 1803: la primera amb el significat de «cruzar por lo ancho y largo con unas cintas de hiladillo los caxones de géneros de comercio, para que con esta seña, o marca no sean registrados en las aduanas intermedias, sino solo en la del pueblo para donde se dirigen»; i la segona amb el significat de «pequeña tira por lo regular de cuero, que se pone en los caxones á sus esquinas para asegurarlos que no se abran por ellas, ó desclaven, y son muy usadas en los de las mercaderías, u otros semejantes que necesitan esta precaución». Aquests eren usos que ja devien existir en el segle XVIII i tenen uns precedents en la llengua més antiga: veig algun precinto participi en els segles XVI i XVII. La primera documentació lexicogràfica del precinto masculí és del diccionari de la Reial Acadèmia del 1884, amb un significat ja actual: «Acción y efecto de precintar || Ligadura sellada convenientemente con que se atan á lo largo y á lo ancho cajones, baules, fardos, paquetes, legajos, etc., á fin de que no se abran sino cuando y por quien corresponda». En espanyol precintar és un derivat de precinta, més que de precinto, participis procedents de praecincta i praecinctus i aquests derivats de praecingere. Amb una evolució semàntica que va de la idea de cenyir o envoltar amb una veta o cinta fins al significat actual (segellar perquè l’objecte no pugui ser obert per qui no ho ha de fer), exclusiu de l’espanyol. En català és bastant versemblant que els mots han estat presos de l’espanyol, com tots els neologismes que han anat apareixent d’ençà que el català és una llengua subordinada. El masculí precinte no el veig documentat fins al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917) i intuesc que va entrar amb la forma precinto, amb –o, com tants altres hispanismes. Difícilment precintar és un derivat de precinte, com diu el Gran diccionari de la llengua catalana, si el derivat és bastant anterior al primitiu. La lexicologia catalana té camp per a treballar. El significat actual de precintar correspon al francès sceller, a l’anglès to seal, al portuguès selar i a l’italià sigillare. En català bé podria haver estat segellar, sense una situació de subordinació.

Fins aquí arribaré. Aquests són els fets objectius. Després que cadascú faci el que vulgui amb aquest i amb tots els hispanismes.

Avui en català diem cinta a un munt de coses. Per a començar, de cada vegada és més freqüent de dir cinta a l’objecte que tota la vida havíem dit veta, ço és, una tira de roba estreta i llarga que serveix per a lligar o adornar. Entre les noves generacions aquest objecte es diu quasi fixament cinta, i molts d’aquests joves ni saben què és una veta. Les primeres «cintes» que hi va haver van ser aquestes, i amb el pas del temps han sortit un bon grapat d’objectes nous que denominam amb la mateixa paraula: les cintes adhesives, les cintes magnètiques o les cintes mètriques.

Centrem-nos en la primera «cinta» que aparegué en la nostra llengua i les veïnes, la de roba. Ja hem dit que en català s’ha dit sempre i s’ha de dir veta, paraula procedent del llatí vitta (mateix significat). En portuguès es diu fita, un mot que té la mateixa etimologia que la nostra veta, amb ensordiment de consonant. En italià es diu nastro, una paraula d’origen germànic. També és d’origen germànic el francès ruban, abans riban, paraula germana de l’anglès ribbon. En espanyol es diu cinta, del llatí cincta (‘cenyida’), participi de cingere (cenyir). En espanyol i en el català anterior a la interferència cinta significa la peça, de roba o de pell, que es cenyeix a la cintura (una altra paraula de la família). El català antic, i potser modern, també coneix el masculí cint. L’espanyol va fer una extensió semàntica de la seva cinta, que passà a designar objectes que no cenyeixen res, és a dir allò que en català sempre s’han dit vetes. La primera observació pertinent, doncs, és que dir cinta a un objecte que no és per a cenyir a la cintura és un hispanisme. De passada vull insistir, com ja vaig dir a un altre article, que de cintura l’espanyol va fer l’augmentatiu cinturón, calcat en el català cinturó (corretja, de sempre), un hispanisme tan gros com impunit.

Ara passem a les noves accepcions de la paraula que ens ocupa: les cintes mètriques, les adhesives i les magnètiques, aquestes darreres ja passades a la història, com les de les antigues màquines d’escriure. Podem observar que, en general, les llengües del nostre entorn fan servir en aquests casos la mateixa paraula que usen per a designar les vetes, les de roba. Per a la cinta adhesiva i la magnètica el portuguès diu fita adesiva i fita magnética. L’italià diu nastro adesivo i nastro magnetico. El francès fa servir ruban (veta) per a la cinta adhesiva (ruban adhésif) però introdueix la paraula banda per a la magnètica (bande magnétique), com també fa l’alemany (Magnetband), tot i que el francès també pot dir ruban magnétique. L’anglès aquí no usa ribbon (que reserva per a les vetes de roba) sinó tape, una altra paraula germànica especialitzada en aquests dos significats i algun altre per extensió. Què faríem nosaltres si no haguéssim tingut el fenomen de la interferència de l’espanyol? Diríem veta adhesiva i veta magnètica? O potser veta adhesiva i banda magnètica? Qui sap. Però sembla que sense copiar l’espanyol difícilment hauríem arribat a una cinta inexistent de Pirineus cap amunt.

I les cintes mètriques? Els picapedrers de Mallorca en diuen unànimement metro, una solució bastant lògica si tenim en compte que aquest objecte és un continuador d’aquells metros de fusta formats per cinc o deu segments articulats que es plegaven i desplegaven a cada ús. Solució adoptada per altres llengües, com el francès, que en diu mètre ruban (metre veta) o mètre à ruban, o ruban à mesurer (Quebec), o l’italià, que en diu metro a nastro (metre de veta). Encara que facin dos, tres o cinc metres. Què diríem nosaltres sense la interferència? Metre de veta? O potser metre retractable, metre enrotllable…  El de tela que usen els sastres i costureres, bé podria haver-se dit així: metre de sastre o de costurera.

El que és segur és que sense la subordinació a l’espanyol les coses haurien anat d’una manera molt diferent.

A Mallorca, Eivissa i, segons l’Alcover-Moll, a tot el català occidental les galetes es diuen galletes. A la resta del país es diuen galetes. La variant galleta no és al DIEC, però sí al diccionari d’Enciclopèdia Catalana, on es diu que galleta és una variant balear de galeta. Això crea dubtes sobre la correcció de la forma galleta, que aquí mirarem d’aclarir.

La paraula ve del francès galette (femení de galet, ‘còdol’), que s’aplica a diverses classes de pa o pastís, per metàfora deguda a la similitud entre aquests pans i les formes arrodonides dels còdols o macs de torrent. Una d’aquestes menes de pa és una en forma de fogassa que es feia servir en la navegació: un pa sense llevat cuit dues vegades (bescuit), que tenia l’avantatge de ser menjador durant molt de temps. Això en francès es deia galette, paraula que va passar, amb el seu mateix significat, al català (galeta) i a l’espanyol (galleta). No sabem si va passar a l’espanyol per la via del català o al català per la via de l’espanyol; o a les dues llengües de manera independent. En qualsevol cas, la paraula degué arribar en el segle XVIII. La primera documentació en català és el 1795. El primer diccionari espanyol que coneixem que porta la paraula amb aquesta accepció és el de Terreros y Pando (1787): «Galléta, en la Marina, bizcocho que sirve de alimento á los navegantes». Però en diccionaris de mitjan segle XIX (Domínguez, 1853 i Gaspar y Roig, 1855) llegim «Galeta: s. f. ant.: galleta», cosa que fa pensar que la paraula entrà a l’espanyol amb la forma galeta, com a l’original francès. La transformació en galleta és deguda a creuament amb una altra paraula homòfona i homògrafa (galleta), mot patrimonial de l’espanyol i de la mateixa etimologia que la paraula catalana galleda (que en alguns llocs també és galleta). Aquesta galleta espanyola, documentada en el segle XIII, té diversos significats, si bé amb la constant que s’aplica a un recipient. Segons els diversos diccionaris espanyols antics, la galleta és un got o vas, metàl·lic o fins i tot de fusta per a contenir vi; i sovint una mena de pitxer usat en els refectoris dels convents per a abocar el vi dins els gots. En tot cas, aquell recipient dit galleta, germà de la nostra galleda, fou el culpable que la galeta que menjaven els mariners es convertís en galleta. Però avui aquesta accepció de galeta sembla que està oblidada.

El que ara es diuen galetes són una altra cosa, que no cal explicar. Aquestes galetes, més petites, dolces i agradables al paladar, arribaren al començament del segle XX. El primer diccionari espanyol que porta la nova definició és el de la Reial Acadèmia de 1925. Tant en espanyol com en català la nova llepolia agafà el nom de la vella galeta dels mariners, que en català també es deia bescuit i en espanyol, bizcocho. Potser aquesta operació semàntica va ser operada en espanyol i imitada pel català, tenint en compte l’època en què es va produir (inici del segle XX). Notem que per a les galetes actuals el francès (i de rebot l’anglès) no fa servir el vell mot galette, sinó biscuit, germà del nostre bescuit. També l’italià diu biscotto (i reserva galletta per a una forma molt més grossa, salada i que es menja en el lloc del pa), el portuguès, biscoito i el romanès, biscuit. Sembla que sense la interferència espanyola a les galetes actuals els diríem bescuits, com fan totes les altres llengües romàniques. I aquesta interferència alhora deu ser responsable del fet que molts diguin bescuit al que en espanyol es diu bizcocho (pa de pessic), que és una cosa ben diferent d’una galeta.

Però en qualsevol cas la variant galleta és segur que és un clar i evident hispanisme de forma. Aquesta pronúncia amb consonant palatal no pot venir més que de l’espanyol. Per això és una forma que hauríem d’evitar sense dubtar. Tan hispanisme és i tanta legitimitat té galleta com ballena, un altre hispanisme que diuen avui, i de bastant de temps enrere, noranta per cent dels mallorquins. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana es va precipitar.

En català tenim dos sufixos que permeten de fer adjectius (que després es poden substantivar) a partir de noms. Són els sufixos -al i -ari. Així, de matí podem fer matinal; de música, musical; d’indústria, industrial, i de cultura, cultural. I, d’altra banda, amb el sufix –ari, de dèficit podem crear deficitari; de reglament, reglamentari, i de banc, bancari.

Les paraules precedents s’han format en el si de la llengua catalana i amb bases catalanes, encara que el procés pugui imitar el d’altres llengües modernes. Però moltes altres de les paraules que tenen les mateixes terminacions ja existien en llatí (clàssic o medieval), llengua que disposava dels sufixos –alis i –arius, dels quals procedeixen els catalans respectius. Per exemple, nupcial, rural o virginal procedeixen els mots llatins clàssics nuptialis, ruralis i virginalis; i matrimonial, oficial i paternal procedeixen del llatí tardà o medieval matrimonialis, officialis i paternalis respectivament. I, d’altra banda, una paraula com espacial s’ha format en les llengües modernes a partir del llatí spatium i aplicant-hi el sufix –al.

Per un altre costat tenim el sufix llatí -arius, del qual surt el català –ari. Del llatí hereditarius (derivat d’hereditas), temerarius (derivat de temere, ‘témer’) i voluntarius (derivat de voluntas, ‘voluntat’) surten els catalans hereditari, temerari i voluntari. Però amb el sufix –ari hem format dins el sistema del català les paraules complementari (derivat de complement), prioritari (derivat de prioritat) i unitari (derivat d’unitat). Una variant del sufix llatí –arius és –aris, que dóna adjectius catalans acabats en –ar. Els mots del llatí clàssic exemplaris i popularis ens ha donat exemplar i popular, i el llatí tardà triangularis i insularis ens ha deixat triangular i insular. I sobre la paraula catalana vesícula hem fet l’adjectiu vesicular, tot i que cal dir que quasi tots els acabats en –ar són de formació llatina.

Un cas que en algunes llengües de l’entorn presenta dualitat de sufixos és elemental/elementari. En francès hi ha élémental  i élémentaire. La segona, més antiga i d’ús més general, procedeix del llatí elementarius, que significava originàriament ‘relatiu als elements’ (sobretot els quatre elements que creien que constitueixen l’univers: aire, aigua, terra i foc). Élémental, no documentat abans del segle XVI, podria ser un derivat francès d’élément o venir d’un llatí medieval elementalis, i només té el significat de ‘relatiu als elements que constitueixen la natura’. Per contra élémentaire té molts de significats, entre ells el de ‘que és a la base en un ordre jeràrquic”, aplicat sobretot a coneixements: course élémentaire, mathématiques élémentaires, instruction élémentaire, per oposició a nivells mitjans o superiors. Una cosa semblant passa en anglès, en què hi ha elemental i elementary, tots dos, en principi, tenen el significat bàsic de ‘relatiu als elements de la natura o de la natura d’una cosa’, però es parla regularment d’elementary school o elementary arithmetic. En italià elementale té un significat restringit i limitat a ‘relatiu als elements’ (sobre els quatre esmentats més amunt), mentre que elementare (del llatí elementarius)  té un camp semàntic ampli: ‘fàcil’, ‘simple’, ‘bàsic’, i, òbviament, es diu scuola elementare o nozioni elementari di geometria. En portuguès, tot i que els diccionaris registren les dues formes, elementar i elemental, és la primera la que s’usa normalment. En resum, veiem que en el món romànic predomina el mot procedent de elementarius (l’únic que s’empra en el sentit de ‘bàsic’ o ‘de nivell inferior’). L’única llengua romànica no subordinada que no té aquesta paraula (seria elementario) és l’espanyol, i, per tant, en aquesta llengua elemental cobreix tot el camp semàntic analitzat. En català antic trobam elemental (per exemple en Llull), segurament derivat d’un llatí elementalis. Però sembla que el significat només és el de ‘relatiu als elements’, i elements presos en sentit originari. No s’ha creat en català l’adjectiu elementari, com ha succeït en les altres llengües romàniques. La hipòtesi és que alguns significats del mot, sobretot el de nivell bàsic en el coneixement, les ciències o l’ensenyament, s’han desenvolupat en el període en què el català ja estava subordinat a l’espanyol, i, suposadament, la dependència de l’espanyol hauria blocat aquesta paraula.

Una paraula amb una casuística semblant és documental/documentari, que en principi significa ‘relatiu als documents’. És una paraula moderna, creada en el segle XIX. En francès només hi ha documentaire, formada per derivació a partir del mot document, amb el sufix –aire (equivalent al nostre –ari). En anglès només hi ha documentary.  I és precisament l’anglès la llengua en què s’ha creat el neologisme universal documentary, a partir de la reducció de documentary film, amb el significat de ‘film que té una finalitat informativa, cultural o didàctica’. Aquest neologisme s’ha estès a totes les llengües a partir de la forma anglesa: en francès, òbviament, és diu documentaire; en italià es diu documentario; en portuguès, documentário, en occità, documentari i en romanès, documentar; i igual en totes les llengües germàniques i altres. Però així com el francès i l’anglès no tenen l’adjectiu documental, sí que el tenen l’espanyol, el portuguès, l’italià i el català. En aquestes llengües documental és un adjectiu que significa ‘relatiu als documents’. Així, en italià es diu prova documentale, igual que en portuguès es diu prova documental. Però les dues llengües diuen documentario (o documentário) al film documentari. Només l’espanyol no ha incorporat el neologisme documentari i ha preferit de fer una ampliació semàntica al vell adjectiu documental. Crec que els catalans faríem bé de dir proves documentals, recerca documental, etc., però també seguir la pràctica de totes les llengües per a anomenar els documentaris.

Addenda

Hi ha més paraules en què es contraposen els sufixos –al (<-alis) i –ari (<-arius). Una és la procedent de la paraula llatina que tenia les formes judicialis o judiciarius. En francès només ha restat judiciaire (com en occità judiciari). Però en italià hi ha les dues formes, giudiziale i giudiziario, amb usos diferents: la primera s’aplica a alguna noció relativa a un jutge (provvedimento giudiziale), mentre que la segona fa referència a quelcom relatiu a l’administració de justícia (anno giudiziario, potere giudiziario, polizia giudiziaria). En portuguès també hi ha les dues formes (judicial i judiciário), però la més habitual és la segona. I també en anglès (judicial i judiciary), si bé aquí la primera és un adjectiu i la segona un substantiu (el que aquí es diu judicatura i poder judicial). En el DIEC hi ha les dues formes (judicial i judiciari), completament sinònimes i amb preferència per la primera.

Una altra parella és lineal (llatí linealis)/linear (llatí linearis), tots dos relacionats amb línia (llatí linea). En francès l’adjectiu normal és linéaire (écriture linéaire, mètre linéaire, algèbre linéaire, accélérateur linéaire, etc.), mentre que linéal té uns usos molt especialitzats (heràldica i genealogia: descendant linéal; arts: perspective linéale). El mateix passa en anglès, en què el mot normal és linear, i lineal només s’aplica a línies genealògiques (cf. el mot català llinatge). En occità només hi ha linear -a, i en romanès, liniar -ă. En italià, si bé alguns diccionaris porten lineale, la forma universalment usada és lineare. I en portuguès hi ha les dues formes, però la que s’usa habitualment és linear (álgebra linear). Els diccionaris catalans copien vergonyosament els espanyols, on linear només és un terme de la botànica (fulla linear, llarga i estreta com una línia). No cal dir res més.

També presenta doble forma original (<llatí originalis) i originari (<llatí originarius), si bé aquí totes les llengües romàniques coincideixen en l’ús. Una mirada a qualsevol diccionari ens aclarirà els dubtes si en tenim.

M’havia proposat de no dir gaire cosa sobre els canvis ortogràfics promoguts per la Secció Filològica, però són tants els qui m’han demanat la meva opinió que acabaré fent-ne un post en aquest blog, especialment sobre el que sembla que és el tema estel·lar: els accents diacrítics. M’hi empeny, a més, el fet que els quatre tweets que he pogut llançar són insuficients per a expressar aquella opinió i es presten a possibles incomprensions. Serà una relativa presa de posició, encara que no diré res de nou, vist que són tantes i diverses les coses que s’han dit aquests dies.

La reacció extraordinària que s’ha produït, a voltes visceral i exagerada, mostra que els canvis ortogràfics sempre són problemàtics. L’ortografia és la part més visible de la llengua, si es pot considerar part de la llengua, i quan ens en canvien algun punt sembla que ens canvien la llengua. L’ortografia, a més, és la part més convencional de la llengua; una convenció social fortament fixada i compartida. En rigor les acadèmies —o organismes equiparables— controlen bàsicament l’ortografia i en decreten canvis que solen ser de compliment obligat a l’administració i l’educació. Per contra, els altres aspectes de la llengua —o, si voleu, la mateixa llengua— els controla en bona mesura la mateixa societat al marge de les acadèmies. No tant potser en el cas català, en què un patriotisme reforçat per la situació de subordinació genera un desig d’autoritat lingüística i un bon grau de fidelitat a aquesta autoritat. Tot això explica el rebombori que s’ha muntat amb uns petits retocs ortogràfics i la tranquil·litat general davant el fet que ja fa uns quants segles que el català, la llengua de veritat, es converteix progressivament en una trista còpia de l’espanyol. Una tranquil·litat que es pot fer extensiva a acadèmics i controladors de la llengua pública. Convé, doncs, posar les coses al seu lloc.

La justificació que s’ha donat de la petita reforma és la facilitació de l’aprenentatge de l’ortografia. Crec que és un error. Els recursos lingüístics no han de ser necessàriament fàcils sinó sobretot útils. I si costa d’aprendre’ls no passa res. També costa d’aprendre les l geminades, les h, els pronoms febles, la morfologia verbal, les taules de multiplicar, la història medieval i tantes altres coses que no podem renunciar a aprendre. Les normes lingüístiques no s’han de modificar perquè siguin més fàcils d’aprendre sinó en tot cas per altres raons més convincents, que n’hi pot haver.

Segurament era recomanable de revisar els accents diacrítics, ara o en un altre moment. Perquè el sistema que hi havia, establit fa molts anys i amb més pressa que rigor (també comprensiblement), no era perfecte. Un punt central del debat és la utilitat i la necessitat dels diacrítics. No hi ha dubte que tenen una utilitat, tot i que s’ha de relativitzar. Tal com s’ha dit a bastament, el context, sintàctic i situacional, és un poderós desambiguador, un factor que desfà possibles confusions, si bé la potència desambiguadora també és limitada i no absoluta. En algunes situacions un diacrític pot ser un ajut estimable, com ho pot ser una majúscula diacrítica (Govern/govern). Basta mirar les dues imatges que acompanyen aquest post. El que s’ha de fer és valorar reposadament en cada cas la utilitat o la necessitat d’aquests recursos. Aquests dies hem pogut veure grans exercicis d’imaginació i de creació lingüístiques. D’una banda, els defensors dels diacrítics, per a defensar les seves posicions, ens han obsequiat amb una tracalada de frases, la major part de producció altament improbable, en què compareixen parelles de mots homògrafs amb accent diacrític i sense; frases que, tanmateix, sense els accents es poden llegir i entendre perfectament. I, d’altra banda, contraris als diacrítics ens han remarcat un fet important: a la llengua hi ha una muntanya de paraules homògrafes que no han portat mai diacrític ni hom n’ha sentit mai la necessitat. Aquí hi ha uns fets que són més hàbit i rutina que una altra cosa. El que potser era recomanable, doncs, no era una simplificació per a fer l’ortografia més fàcil sinó, en tot cas, una racionalització per a tenir una ortografia millor.

El punt crític és la manera com s’ha fet aquesta suposada racionalització, malgrat que els canvis anunciats no són definitius. Amb quins criteris se salven catorze mots coronats amb diacrítics i no una quantitat més gran o més petita, i per què aquests i no uns altres. En un comunicat d’avui mateix la Secció Filològica dóna (o dona) explicacions sobre la seva decisió, però no convenç.  En aquest text ens diuen —i és ben ver i és un element important— que l’ambigüitat pot aparèixer sobretot quan dos mots són de la mateixa categoria gramatical (el sol i el sòl, tots dos substantius), però no sol aparèixer quan els dos mots són de categories gramaticals diferents (nét, substantiu, i net, adjectiu). Doncs bé, més amunt, en el mateix comunicat, ens havien dit que el criteri seguit per a conservar els diacrítics és «l’alternança entre un mot lèxic i un mot gramatical àton (són-son; mà-ma; és-es)». Amb les excepcions de déu/deu i bé/be. És a dir, desapareix l’accent en aquells casos en què podria desfer alguna ambigüitat i es conserva l’accent en alguns casos en què pràcticament no serveix per a res. Hi ha més probabilitat de produir-se alguna confusió amb bóta i bota, móra i mora, ós i os, véns i vens, vénen i venen, que amb paraules que conservaran l’accent. Algú pensa que mà es pot confondre amb el possessiu àton ma o que són és més necessari que sóc?

Carrer del Cós (Manresa) i carrer de l’Os (Palma)

Pompeu Fabra, el constructor del català deshispanitzat, no inclogué pregó en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932), sabent que era un hispanisme i que la llengua genuïna n’havia dit sempre crida. L’hi va introduir la Secció Filològica no sé dir quan. El veig en el Fabra, en el meu exemplar de la cinquena edició de 1968, amb la marca [cast] i remetent a crida. El DIEC2 continua igual: pregó remet a crida, que és la paraula definida i —se suposa— preferida. Pregón és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, exceptat el portuguès (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides. De la mateixa arrel surt preconitzar (praeconizare), paraula contra la qual no hi ha res a dir, mentre no sigui usada com a sinònima de pronosticar. Pregón inicialment (i ja en llatí) significava pregonero, el qui fa pregones, com mandón és el qui mana i fregona, la qui frega. Després —ràpidament— passà a significar la mateixa crida, i aparegué pregonero. En català, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803-1805), i el derivat pregoner no apareix fins al diccionari de Labèrnia (1840).

No sé quins motius devia tenir la Secció Filològica per a incloure en el diccionari un castellanisme com pregó, sabent que era castellanisme, com demostra la mateixa marca que s’hi va adjuntar. Potser el criteri aquell de «la gent ho diu», que ha estat argument conductor de l’acolliment d’una allau d’hispanismes introduïts de manera incessant en el corpus lexical de referència per als catalanoparlants.

Les crides tenien la seva justificació en antigues societats majoritàriament illetrades. No podent transmetre per via escrita les comunicacions que les autoritats volien adreçar al poble, un representant d’aquestes autoritats, armat amb trompeta, tambor o altre instrument sorollós, anava per les places o carrers llegint en veu potent allò que l’autoritat volia fer conèixer a la gent. Les crides desaparegueren de les societats modernes, capaces d’accedir als afers d’interès per la lectura. Però la paraula espanyola pregón, i la seva còpia catalana, han restat per a designar el discurs que una personalitat llegeix davant un auditori en el començament de les festes o esdeveniments singulars. No sé si en altres països europeus les festes, les fires o altres esdeveniments semblants comencen amb el discurs que en espanyol es diu pregón. Algun lector més informat potser ens ho aclarirà. En cas afirmatiu no crec que aquests parlaments tinguin el mateix nom que les antigues crides de trompeta o tambor (francès cri, anglès cry —entre altres sinònims—, italià bando, etc.). L’espanyol ha fet una extensió semàntica bastant lògica i comprensible, i el català també la pot fer, tenint en compte la importància de les antigues crides i la semblança d’aquestes amb els parlaments actuals (una crida a la participació). Encara que no és estrictament obligatori: qui sap si sense dependència de la societat espanyola ara usaríem per als discursos rituals del començament de festes una paraula distinta de les velles crides dels agents de l’autoritat. Nogensmenys, acostumats com estam a dir-ne pregó, l’adopció de la paraula crida sembla quelcom viable i pràctic.

I de les persones que fan les crides com en direm? Aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor es deien de diverses maneres. Una és la mateixa paraula crida, amb extensió semàntica metonímica. El (de vegades la) crida. L’Alcover-Moll en porta exemples clars: «La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida» (Tirant). Un altre mot és cridador, com també ens mostra el mateix diccionari, que el defineix com a «Qui té per ofici o encàrrec fer les crides públiques, castellà pregonero». És una paraula amb paral·lels en les altres llengües de l’entorn: francès crieur, anglès town crier. L’italià fuig de la noció de cridar i en diu banditore, format sobre el seu bando (crida). Notem que ban en la llengua antiga, no interferida, és una ordre o prohibició amb amenaça de càstig o el mateix càstig (pecuniari). A Mallorca l’encarregat de fer les crides era el saig, un oficial de justícia civil amb unes funcions semblants a les de l’actual policia. Per això la gent associa les crides amb el seu executor, el saig. A altres llocs el lector de la crida es deia nunci, una paraula evidentment relacionada amb anunciar. I aquí hem de reconèixer una dificultat. Substituir pregó per crida és molt fàcil, però trobar un substitut per a pregoner ja no ho és tant. Però hauríem de temptar de trobar-hi una solució no interferida. Cridador pot sorprendre, amb el cervell tan avesat a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola. Ens movem, doncs, entre diversos possibilitats i encara una altra, proposada en un comentari en aquest mateix post: un circumloqui com l’encarregat de fer la crida. Ho deixaria un poc obert, esperant de reflexionar-hi més entre tots.

Immersos i confortables en la dependència de la llengua veïna, aquesta proposta és de difícil vehiculació. Hi ajudaria molt el fet que algun mitjà de comunicació decidit i compromès amb la llengua genuïna —ara com ara només coneixem Vilaweb— es decidís a fer servir crida en lloc de l’inoportú pregó. Deu ser l’única manera.

[Actualització]

Saber quina és la primera documentació escrita d’un mot és una cosa molt difícil. Per això, davant la dificultat de tenir en compte tot el que s’ha escrit, i encara que ara els corpus textuals informatitzats ens ajuden molt, sovint els filòlegs resolen la qüestió de la primera documentació d’un mot acudint a la primera documentació lexicogràfica (el primer cop que el mot apareix a un diccionari), suposant que els diccionaris recullen els mots existents en el moment de la seva elaboració. Per això, pel que sabíem fins ara de pregó (una citació del DCVB del 1591 i poca cosa més) aquest ha estat considerat com un castellanisme.

El filòleg i historiador Tomàs Vibot ja em va advertir que en documents antics que havia pogut llegir apareix el mot pregó. D’altra banda, Bartomeu Mestre, fent recerca sobre les Germanies, va trobar el mot pregó, i també el verb pregonar, profusament documentats en aquell moment (començament del segle XVI), com mostra en aquest article. No solament això sinó que aporta documentació del mot pregó en el segle XIV i el fet que a tots els Països Catalans hi ha llibres de pregons a partir del segle XV, i a Mallorca cap al final del segle precedent.

Tot això ens ha de fer revisar el que es diu en aquest meu article. És palès que el mot pregó i derivats tenen arrels antigues. Una altra qüestió és el possible caràcter d’hispanisme que el mot pugui tenir. L’il·lustre lexicògraf Germà Colon està convençut de l’existència de castellanismes ja en el segle XIV (amo, mosso, casar-se, etc.). És una qüestió que ni ara ni potser mai no aclarirem, però la conclusió assenyada és que cal abandonar l’animositat contra un mot tan antic.

És en discussió si quedar és hispanisme o no ho és. L’Alcover-Moll adopta una posició prudent: «del llatí quietare, ‘calmar, posar en repòs’, probablement per conducte del castellà quedar». Això malgrat que Antoni M. Alcover n’havia defensat la genuïnitat amb la seva coneguda vehemència. Coromines tampoc no ho va arribar a aclarir, cosa que mostra que la qüestió és complicada. En el Diccionario crítico y etimológico castellano e hispánico sosté que quedar en català és hispanisme («aunque ya del todo arraigado») i qualifica d’inconsistents els arguments del filòleg manacorí en favor del caràcter castís del vocable. Fins i tot usa un argument de la gramàtica històrica: la vocal tònica de queda hauria de ser oberta en català central i neutra a les Illes. Més tard, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana canvia parcialment d’opinió i defensa l’autenticitat de quedar, «com ja havia endevinat Mn. Alcover». En català medieval existeixen aquedar i quedar, derivats de quet (< quietus) i amb el significat de ‘estar quiet’, ‘estar aturat’, el mateix significat que té el mot quedar en l’espanyol primitiu. Ara bé, Coromines reconeix que el pas al significat de ‘restar’ o ‘romandre’, significat desenvolupat en castellà, s’introdueix en la nostra llengua per una forta empenta de l’espanyol «durant l’època en què aquesta llengua començà d’influir en el català per raons ben conegudes de tothom». Deixant a part un exemple en un document de 1594, fins al segle XVIII la paraula quedar, amb el significat de ‘restar’ no apareix normalment documentada. I, com podem suposar, en els denominats segles baixos el vell quedar (estar quiet) estava força oblidat, llevat d’alguns usos residuals encara en vigor. Tot fa suposar, doncs, que un català deslliurat de la pressió de l’espanyol difícilment faria un ús normal de la paraula en qüestió.

Però la qüestió més inquietant no ha de ser quin és l’origen de quedar, sinó unes altres. Primer, el fet que els sinònims restar o romandre, clarament més genuïns, han estat massacrats els darrers trenta anys pels qui controlen la llengua dels mitjans de comunicació principals, i això ha fet que morissin d’inanició —allò que Coromines, en els Lleures, cridava a evitar— en el parlar de la societat catalana educada (educada en català vol dir culta). I, cosa potser pitjor encara, en el transcurs del temps el quedar espanyol ha sofert una intensa evolució semàntica i sintàctica, un desplegament fabulós d’usos nous, que més tard o més prest han acabat essent imitats pels catalanoparlants. Fins al punt que ara no sabríem parlar si ens obligaven a passar sense aquests nous usos sintàctics i semàntics, sense els quals, tanmateix, passen perfectament totes les altres llengües romàniques. Un d’aquests fets és l’ús pronominal de quedar, propi de l’espanyol, que ens fa incórrer en calcs com quedar-se de pedra o quedar-se el canvi o quedar-se amb algú (enganyar-lo). Cal dir que els usos pronominals entraren a les terres continentals segurament al segle XIX. Perduts els referents, els codificadors els han admesos sense cap problema. A les Illes, però, no hi han entrat fins a la darrera generació, la de la gent nascuda a la segona meitat del segle XX, que també ha rebut un caramull de nous hispanismes de tota mena.

Tot això és una mostra contundent de com una llengua pot esdevenir una còpia d’una altra i de com aquesta altra pot emmotllar el pensament dels subordinats. I també és cert que desfer el camí d’interferència corregut és francament difícil. Substituir una paraula per una altra (barco – vaixell) és molt fàcil, però canviar estructures sintàctiques i semàntiques —és a dir, mentals— és notablement difícil. La llengua de qualitat requereix un esforç que topa amb les tendències al mínim esforç de molta gent. Més difícil és si no hi ha models de referència i si aquesta cultura del mínim esforç està estimulada per un discurs abandonista com el que mantenen i difonen la major part dels qui s’han apropiat el control de la llengua pública.

Per als qui valoren la cultura de l’esforç i la qualitat de la llengua, a continuació hi ha unes equivalències —orientatives— entre els usos que avui dia són generals i unes solucions alternatives basades en usos lliures d’interferència. Naturalment, no pretenc fer desaparèixer el verb quedar d’una bufada ni amagar que entre els usos interferits es poden fer distincions, igual que es poden fer tractaments diferents segons els registres. Per descomptat no tots els quedar ara en ús es poden substituir per restar o romandre: hi ha moltes altres possibilitats que el bon sentit lingüístic de la gent ha d’anar explorant. Amb els vostres comentaris en descobrirem més i enriquirem aquesta llista.

1. Restar
Queden quatre panets
Resten quatre panets

Ens queden dues hores per a acabar
Ens resten dues hores per a acabar

Aquesta part ha quedat sense pintar
Aquesta part ha restat sense pintar

Queda un mes per a acabar el curs
Resta un mes per a acabar el curs

2. Romandre
El president anà a l’exili i els ministres quedaren al país
El president anà a l’exili i els ministres romangueren al país

3. Resultat
El llibre ha quedat perfecte
El llibre ha sortit perfecte

4. Comportament
El ministre ha quedat molt malament
El ministre ha fet molt mala impressió

Ha quedat com un porc
S’ha comportat com un porc

Quedarem en ridícul
Farem el ridícul

5. Caure
Aquesta camisa no et queda gens bé
Aquesta camisa no et cau gens bé

6. Estar situat
Per on queda el bar?
On és el bar? / Per on cau el bar?

7. Acordar de reunir-se amb algú
He quedat amb en Joan
M’he de veure/reunir amb en Joan
Tinc un apuntament amb en Joan

Millor que quedem per a dissabte
Millor que ens vegem dissabte

8. Acabar
Aquell projecte ha quedat en res
Aquell projecte ha acabat en no res

9. Acordar
Havíem quedat que això no és correcte
Havíem convingut que això no és correcte

En què quedam?
Què acordam?

10. Per mi no quedarà
Jo faré tot el que pugui

No quedarà per falta de voluntaris
Els voluntaris no seran cap problema

11. Ús pronominal (permanència)
No us quedeu al marge
No resteu al marge

El dia de les eleccions es van quedar a casa
El dia de les eleccions van restar a casa / van romandre a casa / van estar a casa

12. Ús pronominal (esdevenir)
Va quedar-se cec
Va tornar cec

13. Ús pronominal (retenir)
Quedau-vos el llibre / amb el llibre
Guardau el llibre / El llibre pot ser vostre

14. Ús pronominal (preferir)
Em quedo amb la proposta de na Maria
M’estim(o) més la proposta de na Maria

15. Ús pronominal (burlar-se)
No et quedis amb mi [familiar]
No et fotis de mi

Els mitjans públics que depenen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, etc.) s’ajusten a un model de llengua definit en el portal És a dir (esadir.cat), que fa poc ha celebrat deu anys, entre acaronaments dels directius de l’ens i de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest model s’inscriu en una certa línia ideològica —iniciada amb el mateix naixement dels grans mèdia en català— que treballa per a vehicular un català acostat al col·loquial de cada lloc, en aquest cas de Barcelona, i «recuperar» una «llengua real» que anava transformant-se i agafant una forma més nacional en virtut del projecte estandarditzador engegat al començament del segle XX. Un dels elements principals que conformen la «realitat» d’aquesta llengua «real» són els hispanismes de tota mena que són resultat d’uns quants segles de subordinació; i un dels elements centrals d’aquell projecte estandarditzador era la reversió de la hispanització en la mesura en què en cada moment fos possible.

El model lingüístic formalitzat a l’És a dir es declara seguidor de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, cosa a què, d’altra banda, no pot escapar, perquè la llei 8/1991 de 2 de maig sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans l’obliga a seguir aquesta autoritat. Tanmateix, els responsables d’aquest manual d’estil s’aparten considerablement de la normativa de l’Institut, un fet segurament inadvertit per la major part de la població i, fins i tot, per molts dels qui acaronaren el web en el seu desè aniversari. Això s’afegeix al fet que els qui controlen la llengua d’aquests mitjans apliquen el principi segons el qual entre dues paraules acceptades per la normativa, una de les quals és un hispanisme, s’usa sistemàticament aquesta i no l’alternativa genuïna. Això ha exclòs de la llengua d’aquests mitjans paraules preferides per la tradició estandarditzadora precedent o considerades preferents en el mateix diccionari normatiu, com cercar, signar, vaccinar, etc. La conseqüència de tot és un model lingüístic que sintonitza més amb el procés d’hispanització del català que amb l’elaboració fabriana de la llengua que anava assolint uns resultats magnífics, malgrat el desastre de la dictadura franquista.

En aquest petit treball analitzam la part del lèxic. En el portal n’hi ha més de quatre mil entrades, una bona part de les quals fan referència a qüestions  encara «no resoltes» per l’autoritat acadèmica. S’hi proposen, d’una banda, solucions que no tenen cap problema per a ser utilitzades en català i, d’una altra banda, hispanismes «reals» per als quals l’autoritat acadèmica podria proposar una alternativa. Tanmateix, a banda dels punts «no resolts», en molts de casos els autors del portal admeten —ço és, promouen en uns mitjans públics— multitud de castellanismes clarament rebutjats per la normativa, a partir dels seus gustos i de la seva ideologia. L’etiqueta que fan servir sistemàticament —no recollit al DIEC— no és innocent: posa l’accent en la idea de cosa no resolta, i que els lingüistes dels mitjans de comunicació han de resoldre, l’encertin o no, i dissimula aquella voluntat de fer passar les pròpies preferències per davant una normativa que ve d’un gran consens social.

Aquí no volem fer cap valoració de les solucions adoptades pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Tampoc no pretenem donar una solució a les qüestions que no resol el DIEC, sobretot pel que fa a un bon nombre d’expressions o locucions, que es poden resoldre de maneres diverses. A les taules que vénen a continuació només volem mostrar l’abast de la discrepància entre aquest diccionari i allò que es promou en la que es considera la ràdio i la televisió nacionals de Catalunya.

A la taula següent es mostren aquells hispanismes que són admesos amb les marques ús restringit o col·loquial. No resta clar, però, en quins programes o moments es poden usar aquestes formes. En el llibre d’estil es parla de nivells de formalitat mitjana (entrevistes, tertúlies, debats, etc.) que admeten trets col·loquials. Creiem que es tracta d’una via de difusió d’hispanismes, molt rebutjats pels parlants sensibles a la correcció, esquivant la reacció que pugui venir. És la llengua col·loquial com a porta d’entrada cap a l’ús general (especialment amb paraules com alfombra, bolso, candau, despedir, decepcionar, disfrutar, gasto, invadir, làmpara, quarto, tonto, trajo, tuberia, xivato, xulo, etc.). Moltes de les paraules de la taula següent són mots d’argot específicament espanyols que sovint no tenen equivalent en català ni en altres llengües. Cal no fer un drama d’aquest fet ni de si en el seu lloc s’ha d’emprar un terme més neutre sense les connotacions del mot espanyol, com farien altres llengües. Les llengües no són  equivalències exactes entre taules de mots. En tot cas les paraules que oferim a la columna de la dreta són purament orientatives, car no és ara el nostre propòsit de trobar solucions definitives per a aquests problemes.

Hispanismes a part, l’És a dir també promou diverses formes no normatives (dialectalismes, col·loquialismes, etc.), en qualsevol registre, llevat de les dues primeres de la llista següent, que tenen la marca ús restringit.

I, finalment, tenim un capítol important de paraules excloses de la llengua dels mitjans de la Corporació. Porten les etiquetes ús inadequat i ús abusiu.  Les primeres són completament rebutjades i no s’hi senten mai. Les segones, a la pràctica, tampoc no s’hi senten (amb l’excepció dels adverbis en -ment, difícils de controlar), perquè suposam que són eliminades pels correctors, o bé aquests ja han ensinistrat els redactors i locutors a no usar-les. Realment és mal d’entendre que paraules com assolir, cercar, esmentar, gaudir, preocupar-se, quasi, succeir, tanmateix i altres, completament assumides pels catalanoparlants educats, puguin tenir tanta animadversió entre alguns professionals de la llengua.

Publicam aquí l’article aparegut en el n. 41 de la revista Llengua i Treball (octubre 2015). Les limitacions d’espai d’aquella publicació de paper van exigir de fer una certa reducció del text original. Com que aquí no tenim problemes d’espai, oferim el text sencer.

Reformar la normativa? Parlem-ne

Ara es torna a parlar de reformar la normativa de la llengua catalana. És un flux de pressió constant sobre els responsables d’aquesta normativa, que espera aconseguir (i, de fet, aconsegueix) alguns resultats. Ens diuen que la normativa està desfasada, que la llengua del carrer no la segueix, perquè en alguns punts és difícil, complicada i inoperant. Però aquesta és una manera errònia d’abordar la qüestió.

Quan es va establir aquesta normativa, durant les primeres dècades del segle XX, el català tenia darrere uns quants segles de subordinació a l’espanyol (i al francès, a la part nord del país). Això tenia per conseqüències una llengua fortament interferida per l’espanyol i la manca d’un model formal assumit pel gruix de la població, atès que l’estàndard espanyol havia suplit el corresponent català en tots els àmbits en què un estàndard s’utilitza. El català era bàsicament un col·loquial fragmentat en nombrosos dialectes. Vam tenir la sort que sorgí un projecte clar de construcció d’una llengua nacional, no subordinada a l’espanyol i més en sintonia amb les solucions de les llengües europees —de les quals l’espanyol sovint se separa— i amb un model estàndard referencial al servei de l’expressió clara i de la comunicació funcional. La implantació social d’aquell model, ben diferent de la llengua del carrer, era difícil: era un moment en què no hi havia mitjans de comunicació de masses i l’ensenyament era en espanyol. Però el model va ser molt ben acollit per la societat culta catalana, que hi posà entusiasme i patriotisme, perquè era un model de llengua per a la dignitat del país. Amb aquell entusiasme i patriotisme, si haguéssim tingut escola i mitjans de comunicació com els d’ara, l’estàndard de Fabra i el seu entorn hauria avançat de manera extraordinària.

Interessa dir, i aquesta és una de les claus de la qüestió, que aquell projecte era progressiu, sobretot pel que respecta a la deshispanització. Una empresa tan gran i complexa forçosament s’havia de fer amb molt de temps. Calia avançar en el coneixement de la interferència —Fabra només en pogué desvelar una part—, i a mesura que avançava aquest coneixement, proposar i assajar solucions de genuïnitat, sempre trencadores i revolucionàries.

La dictadura de Franco va desbaratar aquell projecte  i el va ferir greument. Al final de la foscor, la codificació hi era, però la major part de la població la desconeixia. Calia pràcticament començar una altra vegada el procés d’implantació social. I ara hi havia una diferència important respecte del començament de segle XX: ara hi hauria l’oficialitat del català, l’ensenyament del català a l’escola —o simplement l’escola en català— i els grans mitjans de comunicació de masses. Les possibilitats eren immenses per a implantar i socialitzar la llengua —i la progressivitat— concebuda per Fabra. Però, com una desgràcia caiguda damunt el país, sorgí un moviment revisionista que, d’entrada, declarà inservible aquell model de llengua, i sobretot aquells principis, quan era el moment de popularitzar-los. Els revisionistes es feren els amos de pràcticament tots els mitjans de comunicació, i l’Institut d’Estudis Catalans començà a ballar a la corda fluixa fent concessions al «populisme» lingüístic alhora que intentava mostrar que el contenia. Sense aquell episodi, avui el català estàndard podria ser una llengua ben diferent, molt més alliberada de la subordinació, menys espanyola, més europea i més unificada internament.

La xerrameca de la llengua fàcil no té la més mínima base. El problema del català no és de triar entre unes solucions normatives o unes altres, sinó de manca d’ús, de subordinació i de manca de la normalitat social  necessària per a fer de les nostres normes quelcom tan fàcil o difícil com les de qualsevol llengua. Les normes són fàcils si s’ensenyen bé i si es vehiculen models per a imitar, sobretot en els mitjans. Si en aquestes darreres dècades els mitjans haguessin usat amb normalitat —en lloc de prohibir-los— mots genuïns com cercar, batlle i vaccinar, ara tothom diria cercar, batlle i vaccinar, com diem menys  o greuge, i no menos i agravi. Les solucions aparentment més utòpiques, vehiculades pels mitjans, esdevenen generals, naturals i fàcils. No hi hauria res més fàcil que usar les preposicions per i per a segons el significat, ara destruït per la nefasta mutilació de la segona davant infinitiu; i si un s’acostuma a usar les combinacions de pronoms tal com fan els valencians (li’l, li la, li ho, els el, els la, etc.), trobarà una complicació quasi insalvable el caos del col·loquial oriental.

Si s’ha de revisar la normativa, ha de ser per a aprofundir en els principis de genuïnitat i d’unitat. En tot cas, sense reformar res, i només fent una bona gestió de la normativa gramatical i sobretot del DIEC, seleccionant les opcions més genuïnes i convenients, ja es podria avançar enormement.

Alguns que miram una mica més amunt que els interessos de la butxaca tenim la convicció que una missió fonamental del nou Estat que s’albira és, d’una banda, convertir la llengua catalana en una llengua tan normal com el noruec a Noruega i, d’altra banda, reprendre el procés d’elaboració lingüística en clau nacional iniciat al començament del segle XX i desbaratat en els darrers trenta anys per un moviment de reducció localista i de reespanyolització, que ha actuat especialment en els principals mitjans de comunicació de la capital. Ni una cosa ni l’altra em semblen fàcils, vist el discurs sobre la llengua que s’està construint, però des de la fe en aquest poble crec que no hi pot haver lloc per a la claudicació ni la renúncia.

L’estatus jurídic de la llengua o les llengües en el nou Estat és un element clau que condicionarà l’assoliment dels dos objectius indicats. També el segon, encara que se’n parli poc o gens. No és l’únic factor: la política lingüística que practiqui l’Estat serà concloent, però aquesta política no es pot desvincular de l’estatus d’oficialitat lingüística, que la condicionarà decisivament.

Els defensors de l’oficialitat de l’espanyol han fornit un conjunt d’arguments que es mouen entre la mera estratègia —assegurar el suport de la població hispanoparlant al procés— i un discurs basat en la convicció de la bondat d’una Catalunya lingüísticament plural, presentada com a més democràtica i respectuosa que l’estatus d’oficialitat única. La impostura major ha consistit a associar l’oficialitat única del català al model espanyol o francès, com si aquella fórmula no fos la més normal arreu del món. La raó de l’estratègia parteix d’uns apriorismes molt simplificadors: l’atribució als hispanoparlants d’unes necessitats que ells no han formulat en cap moment i d’una incapacitat d’entendre que es podran sentir perfectament còmodes amb un tractament curós dels seus drets sense necessitat de comprometre el futur del català amb l’aventura cooficialista. Els qui invoquen la «Catalunya plural» com a fet irreversible i àdhuc desitjable sostenen que això no és incompatible amb una situació hegemònica del català. Si amb un Estat en contra hem avançat molt, diuen, és segur que més avançarem sense aquesta anomalia i amb un Estat a favor. Cal dir, però, que els avanços fets són sectorials i que, malgrat aquests, la pervivència del català amb els elements del context actual no és clara. Serà radicalment diferent en un context de doble oficialitat però sense un Estat en contra? Crec que una resposta afirmativa podria pecar d’un excés de confiança. Hi ha prou exemples de societats en què la llengua pròpia es troba en situació de precarietat sense l’existència d’un Estat hostil. Les forces internes també compten.

Per a mi la clau de la normalització del català és que l’espanyol cessi de ser la llengua sabuda per tothom i que el català agafi aquest rol. Un fet sociològic al servei del qual s’han de posar els instruments jurídics. Això requereix que l’espanyol no sigui més d’aprenentatge obligatori a l’escola —sí disponible per a aquells qui ho vulguin— i que un poderós sistema de mitjans de comunicació en català substitueixi el sistema espanyol actual. I també que el català sigui l’idioma usat sistemàticament per tots els representants del poder (funcionaris, jutges, policies). La població hispanoparlant ha d’anar diluint-se en un procés gradual, natural i tranquil. Amb dos o tres salts generacionals, com passa amb tots els fets migratoris en qualsevol país normal. La persistència d’una població massiva amb l’espanyol com a llengua d’identificació, afavorida pel fet que aquesta llengua fos oficial i pel seu ensenyament obligatori, podria significar el manteniment de les rutines actuals —que ja tendiran a durar— i la frustració de la normalització del català, tot i l’existència d’un Estat propi.

La planificació lingüística que ara debatem s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions que naixeran a la Catalunya independent. Per als primers, tots els quals pràcticament ja entenen el català, es pot arbitrar un sistema temporal de protecció dels seus interessos, garantint que puguin continuar els seus usos lingüístics tal com són actualment. Les noves generacions, siguin de llengua familiar catalana, espanyola, àrab o albanesa, tindran —han de tenir— el català com la llengua principal per a la seva interacció social. Si el català no és la llengua dels pares, l’aprendran ràpidament per immersió social —aquesta, autèntica— i la parlaran amb la mateixa competència que els fills de catalanoparlants. I la transmissió de la llengua familiar, si no és la catalana, durarà fins que ells vulguin. Se suposa que serà tal com succeeix a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat.

(Article publicat a la revista Lletres)