Ja hi som, una altra vegada, amb els primers passos. Quan la Coordinadora d’Estats Europeus Desfasats dita també Unió Europea va negar als catalans –els dotze milions– l’oficialitat del català, tot concedint un petit –i humiliant– premi de consolació, alguns polítics de torn van dir que era “un primer pas”. Ara els mateixos que ens deien que defensaven l’oficialitat del català a Europa –quines coses!– ens han infringit una altra humiliació: ens han negat l’ús del català al Senat espanyol. Això sí, també ens han concedit un petit –i humiliant– premi de consolació: el català es podrà usar a una comissió, només una, i es podran presentar papers en català sempre que també es presenti la versió espanyola. Cal dir que al Senat espanyol també s’hi poden presentar papers en swahili, sempre que també es presenti la versió espanyola. L’única diferència entre un cas i l’altre és que la versió catalana –que no mirarà ningú– es registrarà i s’arxivarà i la versió swahili anirà directament a la paperera. Però no cregueu que una cosa i l’altra siguin tan diferents. Bé, la cosa és que ara també ens han vingut amb la cançoneta del primer pas. Doncs no: quan et diuen que no, et diuen que no, i el que ha de fer un polític honrat és explicar per què han dit que no i mirar què es pot fer perquè sigui sí.
Quan ens diguin que no definitivament del català al Congrés també serà un primer pas. I quan aprovin l’Estatut del País Valencià, i el del Principat, i el de les Illes, i el finançament… Som un país que sempre fa primers passos però no es mou mai d’allà on és.

El diari ultraespanyolista El Mundo-El Dia de Baleares (la versió mallorquina d’El Mundo) ara no passa dia que no pegui mossegada a Unió Mallorquina. La mosseguera li ha entrat tan fort que fins i tot ens brinda la imatge insòlita de mostrar “preocupació” per la correcció de la llengua catalana. I així ahir, a la portada digital, criticava les faltes que apareixen en un web de la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Calvià. Certament, el web –bilingüe i sense versió per defecte, cosa que fa suposar que els seus responsables pensen que les dues llengües són igualment pròpies del país– està fet un poc amb els peus, i es demostra que els autors potser han aprovat quart d’ESO però no tenen el nivell C de català. De totes maneres, supòs que després de l’espolsada del rotatiu ho arreglaran. Corregir les faltes d’unes pàgines web és molt bo de fer si hi ha bona voluntat i el mal només és conseqüència d’un poc de sapastreria. Hi ha coses que seran molt més males d’arreglar. Com el rotatiu en qüestió.
He capturat algunes imatges del web potiner, que penjo aquí per a distracció i divertiment del personal. Hi ha expressions tan sorprenents com “et tirarem una mà” (qui serà el pobre infeliç que subministrarà l’objecte llançat al cap dels sol·licitadors d’ajuda?). Penjo les imatges perquè supòs que les faltes seran rectificades i potser a hores d’ara ja no hi són. És clar que si encara hi són, la cosa ja és més greu.

Antoni Maria Alcover va qualificar una vegada el parlar barceloní de dialecte putrefacte. I estic segur que en el moment que va llançar l’exabrupte el parlar de la capital era un dialecte preciós. Amb una prosòdia dotada d’una personalitat poderosa i una sintaxi íntegra que feien no vacil·lar el jove Fabra i la seva colla a l’hora de pensar en un dialecte base per a la llengua literària. És ver que amb els castellanismes introduïts per l’ensenyament en espanyol, però aquesta era una tara remeiable. Aquella prosòdia, i aquella sintaxi, es troben actualment en vies d’extinció implacable. Ja hem de cercar persones velles si volem tenir el plaer de sentir-ne una mostra. Els joves (i com més joves més) parlen una llengua tot altra, un mestall català-espanyol, de fonètica madrilenya i sintaxi del tot pertorbada.
Un amable lector d’aquest blog posa un comentari (vegeu la nota sexes i llengües) on manifesta la seva opinió que “tan digne és el xava com el català de les terres de Lleida, Tarragona o el Gironès” (fora del Principat no hi ha vida). Curiosa percepció. Perquè és la visió del dit xava com si fos una parla regional o local com les altres, i, doncs, digna del mateix respecte que mereixen les parles regionals o locals. Cal dir que el drama és tant la realitat com la visió que se’n té. Doncs no, amic meu: el xava (jo en diria més aviat xava-bleda; xava per la a que suplanta la vocal neutra, i bleda per la el repipi) no és una de les diverses varietats geogràfiques del català que existeixen de fa mil anys, o set-cents, sinó un híbrid existent només de fa dues o tres generacions i pura conseqüència de la interferència de l’espanyol. Igual que altres parles urbanes fruit de l’espanyolització, com la dels joves de Palma, que, com que no és xava (la vocal neutra està incòlume), en diem bleda (pel seu tret més estrident, la el desvelaritzada o bleda).
Quin adjectiu usaria ara mossèn Alcover per a manifestar la seva valoració de l’actual xava-bleda del cap i casal?

Josep Bargalló ha dit que és un “pas històric”; Moratinos, que és “el mejor regalo que nos podían hacer nuestros socios europeos”; i Montilla, que hem avançat més ara que en els famosos vint-i-tres anys. Tots estan feliços. Però feliços de què? El mateix dia que l’irlandès és reconegut com a llengua oficial i de treball de la Unió (i així en són vint-i-una), els tretze milions d’europeus que som els catalans hem rebut una humiliació. Perquè el que ens han donat és una humiliació i un insult. Si un diputat català té l’acudit de parlar català a l’europarlament, que ho demani al govern del seu Estat amb una setmana d’antelació i aquest s’encarregarà –o no– de muntar el número; i si algú vol adreçar-se en català a les institucions europees que s’adreci primer al govern espanyol i aquest farà –o no– una traducció a l’espanyol, que serà la que anirà a Europa. A més, l’almoina no es dóna a la llengua catalana o als catalanoparlants, sinó només als qui siguin ciutadans de l’Estat espanyol: els andorrans o catalans del nord no podran fer cap ús d’aquesta llengua, que ara rep una nova i curiosa etiqueta (llengua addicional). Quina classe de col·lapse mental pegaria als espanyols si la seva llengua rebés un tractament així? Però la humiliació als catalans és més humiliació perquè, de més a més, els polítics que ens ha tocat en sort tenen la barra d’insultar la intel·ligència fent passar per victòria el resultat penós de la seva inoperància o la baixesa de les seves aspiracions.
No es pot acusar sense proves, i, per tant, no faré exactament una acusació. Però sí que es pot sospitar sense proves, per la qual cosa sospitaré, en veu alta, que el Govern espanyol no ha posat gens d’interès en la defensa del català a la Unió Europea. Si ha demostrat amb escreix la repulsió que li fa l’ús del català a les institucions espanyoles, com és creïble que vulgui promoure aquesta llengua a fora de l’Estat? I quin patètic favor que ha fet al català presentant-lo als europeus com una cosa conflictiva i estranya que ni tan sols té un nom reconegut. Perquè la brometa aquesta de català/valencià, amics meus, és una vertadera agressió a la (unitat de la) llengua, per molt d’entusiasme que això desperti en alguns compatriotes desorientats.
Continuam essent la gran anomalia europea. Però ara amb recochineo.

Quan es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el primer que vaig fer va ser comptar. Tants d’aquesta banda i tants de l’altra. I, quasi eufòric, vaig pensar que tot estava arreglat. Vaig pensar que l’ “aclaparadora majoria” dels “bons” farien el que haurien de fer, que per això eren bons: proclamar que el valencià és una varietat dialectal del català, assumir la normativa que sempre havien assumit els valencians usadors de la llengua, i tancar el problema. I em demanava com Zaplana i els seus consentien aquella liquidació.
Amb el temps passat i els fets esdevinguts, és clar que Zaplana i els seus ja sabien el que feien (potser no ho sabien els còmplices principatins, sembla que decisius en aquesta història). Perquè la llengua catalana els importa un rave (als primers, vull dir). Un bon rave els importa tant la unitat com la diversitat, tant la normativa d’uns com la dels altres. La llengua només els interessa en tant que pot ser una eina generadora de conflicte del qual ells en puguin treure profit electoral. Llançats de ple a l’aventura segregadora, si no queda més remei que acceptar la teòrica unitat de la llengua, sistema, diasistema o el que sigui, no passa res: embolicaran amb la normativa. I si no queda més remei que acceptar una normativa mínimament unificada, no passa res: embolicaran amb el nom. La qüestió és tenir sempre quelcom amb què embolicar la troca. I l’AVL no sols no ha desfet tot el muntatge esquarterador –com hauria pogut fer en un moment, encara que fos la darrera cosa que fes– sinó que s’ha convertit en un agent proveïdor d’arguments a la causa secessionista, arguments ara revestits d’autoritat científica. La mateixa existència d’una acadèmia d’una presumpta llengua ja és un element disgregador. Però, a més, aquesta acadèmia ha fet que el secessionisme matusser hagi estat substituït per un secessionisme docte, evidentment molt més útil. La deriva dialectalista de l’ens engrandeix la clivella interior de la llengua, cosa que fa més inviable el funcionament de la comunitat lingüística en el seu conjunt i l’assoliment d’un model “exterior” de català (per a usar a Madrid o Brussel·les). Les tímides referències al nom de català resten insignificants i marginals al costat de la contundent defensa del nom de valencià i de l’encaparrotament amb l’absència d’un nom general vàlid. Malgrat algunes assercions doctrinals sobre la unitat de la llengua, situades a un discret segon o tercer pla, la dialectalització i l’obstrucció onomàstica practicades per l’acadèmia són un bagatge prou útil –diríem que suficient– per al bon funcionament dels projectes dels malfactors. I, d’altra banda, el mínim de correcció científica (unitat lingüística entre circumloquis i normativa marc no discutida) garanteixen la tranquil·litat de les consciències dels acadèmics. Aquesta és la jugada i tothom content. Aquest és el pacte.
És a dir que la cosa és molt més complexa que allò dels setze contra sis. Les declaracions recents de Jordi Colomina (en aquesta entrevista i en aquest article) parlant de sobirania lingüística dels valencians i proposant un nou ens normatiu per a les Balears són prou il·lustratives. L’AVL és un joc complicat de postures responsables, hipotètics pragmatismes, interessos personals, vanitats i butxaques. I a la porta una llarga cua per a entrar. En qualsevol cas, l’AVL no ha vingut a resoldre un problema, sinó a crear-lo. En Zaplana ho va fer bé. I el gran perjudicat, com sempre, la llengua i el país.

La meva nota titulada Bon dia tot el dia ha tingut una difusió considerable. L’han reproduïda un bon grapat de blogs de temàtica diversa, alguns col·legues l’han sotmesa a discussió a fòrums de llengua i me’n fan comentaris les persones de qui menys ho esperaria. En aquesta difusió, i la que puguin tenir altres notes, em preocupa que es produeixi una certa descontextualització i que això no sigui prou tingut en compte per la possible crítica. Les notes d’un blog són una cosa molt diferent d’un article de premsa i més d’un article d’una publicació científica o especialitzada. Les notes d’un blog (i per això jo en dic notes) són escrits més o menys breus, directes i espontanis, de pretensions més modestes que aquells altres textos, d’estructura menys treballada i on hi ha un tipus de discurs que ja se sap que permet un estil més relaxat i un to més atrevit. El tema de la nota esmentada és prou important i mereixeria un article rigorós; però un fa el que pot i si no pot (o no té temps de) segar espigola. Per això, mentre no hi hagi l’article de les característiques que el tema reclama, a la noteta del blog li farem la concessió de penjar-la provisionalment, amb uns retoquets, al costat d’altres articles sobre llengua en el lloc corresponent.
També he de dir que hi ha hagut qualcú –com era previsible– a qui l’escrit no ha fet gaire gràcia. Ho coment en el llegir més.

No li ha fet gràcia a l’anònim autor de Cave canem, qui me’n fa aquesta crítica. Amic que generosament ens advertiu de la perillositat de les canines barramentes: efectivament això és política, i tant que és política, és política lingüística. El que hauríem d’aclarir és si això és una activitat delictiva, perquè si no ho és, amb el vostre permís jo continuaré. La neteja de paraules no sols l’han feta els pèrfids nacionalistes serbs (crec que no m’he errat) i croats; en trobaríem molts altres exemples, com la tasca d’Aasen a Noruega, la tasca de Dobrovsky per al txec… i, si estiram la corda, trobarem que, en major o menor mesura, en la major part de normalitzacions de llengües sotmeses s’ha fet neteja de la “brutor” produïda per la imposició d’una llengua estrangera. I aquesta va ser la tasca de Pompeu Fabra a Catalunya, que tingué la pensada de substituir els menos, busson, huelga o centro (que deia tothom “lliurement”) pels imposats menys, bústia, vaga o centre (que no deia ningú). Al cap i a la fi, també és política el que van fer els qui netejaren del català mediàtic una camionada de paraules catalanes vives i usuals però que tenien l’estigma de no ser gaire usades entre el Tibidabo i el moll de la Fusta. Tot és política, és a dir tots els projectes de planificació per a transformar una realitat en una altra que ens fa més patxoca. I com que no hi ha eleccions democràtiques a planificadors de la llengua, haurem de convenir que cadascú té dret a fer el que pugui en suport del que considera el millor per a la seva comunitat lingüística. Fer el que pugui dins els límits d’una ètica. També hauríem de convenir que algunes tàctiques són poc saludables. Com la utilització persistent de certes associacions d’idees. Això dels Balcans es veu que dóna bon compte. El nacionalisme espanyol bé s’ha cuidat de d’aferrar amb Imedio independentisme i ex-Iugoslàvia, ço és guerra i desastre; però l’estratagema ja cansa. En tot cas, felicit l’amic discrepant per l’encert en la tria de la paraula neteja, que ell ha aportat a aquest debat.
Bé, i que ningú no pateixi per la utilització de termes militars; per molt que ens hi esforçam encara no hem aconseguit eliminar del tot els usos metafòrics en el llenguatge, i fins i tot el papa, tan pacífic i mosqueta morta –ho dic amb tota simpatia–, parla de lluitar contra la sida o contra la “dictadura del relativisme”. I una altra: un diari ultraespanyolista i d’extrema dreta de Palma té por costum inveterat d’aplicar al col·lectiu d’assessors lingüístics de l’illa el nom de guàrdia pretoriana. No, no vull fer cap associació d’idees; només que crec que els sabrà greu de saber que en això no són únics o originals.

Vicente Ferrer és un ex-jesuïta català que durant els darrers trenta anys ha dut a terme una labor exemplar a la regió d’Anantapur, a l’Índia. El mèrit no li’l discutirà ningú, i si s’ha de votar la concessió de qualsevol premi o distinció, que compti amb el meu vot. Però el dret que té al reconeixement d’aquest mèrit no em lleva a mi el dret de censurar un dels demèrits que pot tenir un català, com és la deslleialtat amb el seu i meu país, conscient o inconscient, sobretot quan aquest català és una persona de projecció pública. Vicente Ferrer ni tan sols veu la necessitat de posar-se el seu nom en català, cosa que ja és prou indicativa. I en espanyol figura en el títol de la seva fundació, la Fundación Vicente Ferrer, tota la informació de la qual és a la seva pàgina web, que té versió en espanyol i en anglès, però no en català. I Vicente Ferrer es veu que segueix els passos dels franciscans mallorquins que implantaven l’espanyol a Amèrica, perquè tinc entès que s’aplica a fer alguna mena d’ensenyament d’aquesta llengua en aquella regió perquè els milers de catalans que hi tenim infants apadrinats ens puguem comunicar amb els nostres beneficiats (car, com és lògic, seria absurd de comunicar-nos-hi en anglès, una llengua que, com tothom sap, a l’Índia no pinta una mona). Per fer els deu reials justs, la setmana passada Vicente Ferrer va venir a Palma a fer una gran conferència, convidat per una fundació feta per empreses de negocis turístics i una caixa d’estalvis. Amb la sala de gom a gom, amb les principals autoritats davant de tot, Vicente Ferrer va fer una llarga conferència… tota en espanyol. En alguns moments, i aquest en va ser un, et sembles transportat a èpoques del passat, posem al franquisme troglodita o a les etapes de profund provincianisme de més enrere. Vicente Ferrer deu ser una d’aquestes persones que pensen que amb els problemes que hi ha al món és ben estúpid que els que vivim com a reis ens preocupem per llengües, autonomies o independències. Aquest esquema el solem trobar en tota classe de progres, esquerranosos i altres avançats; però ja és més insòlit en un d’aquells que varen aprendre al seminari allò que “no sols de pa viu l’home”. En tot cas, en els seminaris del sentit comú ensenyen que les causes nobles, com el saber, no ocupen lloc, i, per tant, per a impulsar-ne una no cal desallotjar-ne cap altra; sobretot quan la que no s’hauria de desallotjar no exigeix molt més que una cosa tan senzilla com viure i actuar amb una certa coherència.

És una monada la presentadora aquesta de «Sexes». Flora Saura es diu. El programet, en principi de divulgació sexual, sembla més pensat per a la distracció de desenfeinats i gent avorrida que per a la divulgació de res. Però, en tot cas, ella mateixa és el principal agent que provoca amb tota immediatesa la sortida de l’avorriment. La seva mirada tendra amb el capet tombat cap a la dreta; el somrís franc i irreprimit, que dóna tota l’esplendor a una boca immensa però mai excessiva, plena de dents blanquíssimes i en perfecta formació; i aquesta expressió excitant de la dona que et mira amb mescla d’encuriosiment i fervor, com a revelant que alguna cosa de tu la fascina…, uf. Però ai, la vida té males passades d’una duresa despietada. I allò que és un plaer per a un sentit pot ser un turment per a un altre. En aquest cas el plaer per als ulls es barreja de manera immisericorde amb el turment per a les orelles. I és que d’aquells llavis sensuals raja un català amb un horrible accent espanyol, aquesta repulsiva fonètica xava-bleda que va inundant tota l’àrea metropolitana de la capital, pujant com les aigües invasores d’una casa negada, lentament i cap amunt, de les generacions més tendres cap a les més granades.
El més dolorós és la constatació de la degeneració lingüística de TV3, on sembla que l’interès per la qualitat de la llengua –i la fonètica n’és part essencial– ha passat a la cua dels propòsits, i la casa es va omplint de presentadors, actors i veus en off amb el bleda o xava-bleda espanyolitzats per vestit de festa i de dia feiner. O potser –pitjor encara– els qui ho haurien de compondre no són ni conscients –com no ho deu ser la bella presentadora– de l’estat d’indigència lingüística que regna en aquella casa.
Si aquestes paraules li haguessin d’arribar, recomanaria a la periodista la meva Guia de correcció fonètica, que vaig fer pensant en persones com ella, i que, amb el mateix esforç que deu posar per al manteniment dels seus atractius corporals, podria col·locar la seva dicció a la mateixa alçada d’aquells. I si no, mala sort. Sigui com sigui, crec que continuaré mirant el programa –tot i que del contingut no crec que em quedi gaire cosa per a aprendre–, més que res per comprovar si es va produint alguna millorança en la fonètica de la noia, plaer dels meus ulls i turment de les meves orelles.

No voldria donar més gas al globus de la visita dels senyors Borbón-Ortiz a les Illes; ja ho han fet a bastament els mitjans de comunicació convencionals (12 pàgines cada dia de mitjana els diaris locals), que han mostrat el seu art en la manipulació desvergonyida de les imatges, i en la presentació de la banalitat i la buidor com a matèria d’interès col·lectiu. Però és que la cosa té molt de suc.
A la nota anterior hem criticat la pràctica de l’ús emblemàtic i decoratiu del català per part del cap d’Estat i el possible cap futur. Una manifestació d’una arquitectura político-lingüística profundament desequilibrada, que segurament només s’acabarà implantant la igualtat de llengües des del fonament de l’Estat o establint un Estat propi. Tanmateix, també mereix un comentari el comportament lingüístic dels primers mandataris locals que han retut pleitesia, per dir-ho molt suaument, a la parella visitant. En els mitjans de comunicació els hem vist a tots adreçant els seus discursos als invitats en la llengua d’ells i no en la del país, excepte les parauletes emblemàtiques. Tots, sense ni tan sols l’excepció d’algú –o alguna– que es diu nacionalista. Com que tot el muntatge de la visita té un alt valor simbòlic, és ben lamentable que siguin els primers representants de la nostra societat els qui reforcin la tristament arrelada imatge de la renúncia a la pròpia llengua davant el foraster i la confusió tan intensament planificada entre cortesia i servilisme; que no sàpiguen mostrar als seus la manera de servar la dignitat i l’autorespecte. Tot i que hi ha precedents que no s’haurien de negligir (el rector Llorenç Huguet va tenir l’enteresa de fer el seu discurs totalment en català en una visita reial a la Universitat). Però es veu que no tenen adob ni compostura, i on no n’hi ha que no n’hi cerquin.

Quan el rei de Bèlgica fa un discurs en territori de llengua neerlandesa el fa íntegrament en neerlandès, i quan el fa en territori de llengua francesa el fa íntegrament en francès. Si fes el seu discurs en la llengua no pròpia del territori tot afegint-hi unes parauletes en l’idioma propi, això seria considerat un insult. Això mateix succeeix amb els caps d’Estat de qualsevol país que practiqui el plurilingüisme igualitari, que –diguem-ho de passada– són molt poquets.
En el nostre país el mal ve de molt enrere. Carles I va ser el darrer rei que s’adreçà a les corts catalanes en català. Sembla que després la nostra llengua emmudí en boca reial fins a l’actual monarca, que introduí allò de les “quatre parauletes” en català. I aquesta és la pràctica de rei i príncep quan fan visita oficial al Principat o a les Illes (no sé ara com està la cosa al País Valencià). En tot cas, és un reflex i una conseqüència del sistema lingüístic no igualitari que imposa la Constitució del 78. El missatge que es desprèn és que el català és presentat com a eina només vàlida per al simbolisme i la gracieta, no com un instrument normal de comunicació. I, fins i tot, com a cosa vinculada al passat (citacions de Jaume I i Ramon Llull en els discursos que motiven aquesta nota). Alguns consideren que els pronunciadors de les quatre parauletes en català amb això ja han pixat colònia. Altres consideram que qui és capaç de pronuncar un paràgraf en català podria fer-hi tot el discurs sense quedar del tot esgotat. I si no ho fa, tal fet s’ha d’agafar, com a mínim, com un greuge al país. Com a Bèlgica.

I una curiositat anecdòtica: Un discurso en catalán y no en mallorquín és un titular d’un còmic que es publica a Palma diàriament. La gonelleria residual i patèticament resistent ha tornat a perdre una altra batalla en poc temps (fa poc ha perdut la batalla pel model de llengua d’IB3); ara ha vist frustrat un altre íntim desig, el de sentir un alt dignatari de l’Estat parlant en llenguatge dialectal, diferenciat del català comú.