Ja hi som, una altra vegada, amb els primers passos. Quan la Coordinadora d’Estats Europeus Desfasats dita també Unió Europea va negar als catalans –els dotze milions– l’oficialitat del català, tot concedint un petit –i humiliant– premi de consolació, alguns polítics de torn van dir que era “un primer pas”. Ara els mateixos que ens deien que defensaven l’oficialitat del català a Europa –quines coses!– ens han infringit una altra humiliació: ens han negat l’ús del català al Senat espanyol. Això sí, també ens han concedit un petit –i humiliant– premi de consolació: el català es podrà usar a una comissió, només una, i es podran presentar papers en català sempre que també es presenti la versió espanyola. Cal dir que al Senat espanyol també s’hi poden presentar papers en swahili, sempre que també es presenti la versió espanyola. L’única diferència entre un cas i l’altre és que la versió catalana –que no mirarà ningú– es registrarà i s’arxivarà i la versió swahili anirà directament a la paperera. Però no cregueu que una cosa i l’altra siguin tan diferents. Bé, la cosa és que ara també ens han vingut amb la cançoneta del primer pas. Doncs no: quan et diuen que no, et diuen que no, i el que ha de fer un polític honrat és explicar per què han dit que no i mirar què es pot fer perquè sigui sí.
Quan ens diguin que no definitivament del català al Congrés també serà un primer pas. I quan aprovin l’Estatut del País Valencià, i el del Principat, i el de les Illes, i el finançament… Som un país que sempre fa primers passos però no es mou mai d’allà on és.