«Sóc artista, castallera, … guitarrista, trompatista, bataria, … contacontas, … asportista, … sóc maditarrània, alegra i diversa, sóc cívica i sóc da Barsalona. Saps qui sóc? Sóc la Marcé.»

Sembla que els de l’Ajuntament de Barcelona són un cas impossible. Ja fa molt que van començar a delitar-se en el joc de la transgressió de les normes lingüístiques, amb aquell Barcelona posa’t guapa, amb el qual volgueren fer-se els progres i els moderns. I el guapo –i moltes altres modernors– va acabar al sac del diccionari. Ara han decidit de promoure aquesta lacra social que és la fonètica xava com a marca de personalitat del cap i casal. És obvi que un anunci de Barcelona ha d’anar en xava; si no, no seria de Barcelona, sinó de la ruralia jocfloralesca. En xava era el polèmic anunci de la Mercè que fa poc van retirar de la circulació, i no precisament pel xava. I ara hi tornen amb aquest altre que reemplaça el personatge bandarra i madrilejant per aquesta polifacètica tan composteta. Però sempre en xava indefectiblement. I se’n senten orgullosos, els molt banastres.

He rebut un mail en què em demanen que enviï aquest missatge a IKEA.

Benvolguts senyors,

Com a client d’IKEA, els agrairé que la web de Mallorca de la seva empresa posi a la disposició dels clients mallorquins el seu catàleg i tota la informació en català, com ho han fet a les webs de Badalona i de l’Hospitalet.

Aprofit per donar-los l’enhorabona per la publicació del catàleg en la llengua pròpia de les Balears i els anim a ampliar significativament el respecte a la població mallorquina a la seva botiga de Palma amb l’ús de la seva llengua.

Salutacions,

I ja ho he fet. Si vosaltres ho voleu fer, l’adreça és cliente.pmi@ikeasi.com

Avui Mayte Martín ha cantat a la Diada, i ha rebut del públic una xiulada considerable, malgrat el comentari de TV3, que ho ha fet passar per un acte d’una minoria insignificant. De fet, tota la gent d’ordre s’ha apressat a dir que eren quatre i que no representaven ningú. Doncs jo, que sóc respectuós de mena, també vull des d’aquí llançar la meva contundent, virtual i metafòrica xiulada a la cantant. Però no perquè canti flamenc, que és un gènere que m’agrada molt –tal com sona–, ni tan sols perquè n’hagi cantat a la Diada, ni perquè hi hagi cantat en espanyol –tot i que ho consider un error dels organitzadors, per motius diversos–, sinó per un fet tot altre: un dia d’aquests la vaig sentir en una llarga entrevista que li va fer Xavier Grasset a Catalunya Ràdio; una entrevista en la qual es va expressar tot el temps en espanyol, descomptant un ritual bona tarda al començament i un ritual moltes gràcies al final. I, a més, va fer altiva ostentació del seu desentendre’s de la llengua del país, acompanyada d’un “soy más catalana que nadie”. Doncs no senyora: una persona de 40 anys nascuda a Catalunya que no li dóna la reial gana de parlar català no és “más catalana que nadie”, per molt que ho somiï. I un país amb dignitat no pot acceptar que cap persona pugui ignorar l’idioma nacional després de quaranta anys de viure-hi. Quina nació ho acceptaria? França, Itàlia, Suècia, Argentina, Espanya? Doncs la meva xiulada, extensiva a tots els barruts capaços de viure a un país menyspreant la seva llengua.

El fet que en una comunitat lingüística com la nostra, relativament petita i amb un territori compacte (la mar no necessàriament ha de dividir), s’hagin de fer tres doblatges diferents d’un mateix producte (posem una sèrie de dibuixos animats) per a tres televisions autonòmiques indica que les coses van molt malament. IB3, com Canal 9, ha decidit no passar cap producte amb doblatge del Principat, que són els que ja estan fets i oferits gratuïtament als canals esmentats. Darrere la feta hi ha una clara voluntat de fragmentar la llengua per a fer-ne folkore, i d’esmicolar la comunitat lingüística per a fer-la inviable, però també hi ha un fet que no hauria de passar inadvertit a cap polític de l’oposició: el doble (o triple) doblatge és una vertadera i escandalosa malversació de diners públics de dimensions colossals. N’he fet aquest article al Diari de Balears.

El Govern de les Illes Balears no s’oblida de la seguretat dels ciutadans i ha col·locat aquests plafons a les infinites obres de les carreteres que eixampla, desdobla, desquadruplica o autopistitza. Del que sí que sembla que s’ha oblidat és del fet que el país té una llengua, que, a més, és oficial, i que les lleis diuen que s’ha de promoure i tot això. Dos anys després de la campanya electoral n’hi ha que ja no es recorden ni d’aquell bilingüisme redemptor que predicaven. Deu ser que en el fons hi creuen ben poc.

Llegesc en el Diari de Balears que IB3, la televisió, farà un programa titulat Bona nit, Balears. Ràpidament he pensat que seria un programa a l’estil d’aquell famós Oración, despedida y cierre de la televisió del règim anterior, que tancava la programació del dia i acomiadava els espectadors fins l’endemà. Però no, resulta que és un programa d’entreteniment que comença a les deu i dura unes quantes hores. I aquests són els qui s’han esgargamellat dient que IB3 havia d’usar les famoses modalitats locals. Ah, però caps que pensen en espanyol poca cosa saben de tals modalitats. Doncs bona nit i tapa.

Abans d’ahir va actuar a la plaça de Prada Cris Juanico, acompanyat de la banda Els Mags de Binigall. Cris Juanico és una veu extraordinària i un cantant amb una trajectòria musical brillant. Quan parla us obsequia amb un bellíssim i correctíssim català de Menorca. Quan parla. Perquè quan canta li passa una cosa insòlita: amolla unes eles bledes que, segur que despús-ahir, a un tir de fona de la plaça de Prada, els ossos de Pompeu Fabra cruixien dins la seva tomba. Segur que ni ell no s’ha adonat del problema. Per això cal ajudar-lo. Els qui el coneixeu, els qui l’estimau, per favor digau-li que no faci això. Digau-li-ho, si us plau.

A Prada també hi ha algunes coses que et fan la mateixa gràcia que un parell de puntades de peu a l’os de la cama. Com haver de veure cada any el gran Pau Casals, el català que honorà Prada amb la seva presència, convertit en Pablo. Desfets de tota vergonya no volen escoltar aquell I am a Catalan que es pogué sentir per tots els racons de la terra i que encara no ha cessat del tot de ressonar. Corbs amb corbs es fan costat. No hauria de fer alguna cosa la Generalitat de Catalunya?

Com que som a l’estiu i molts de vacances, rebaixarem la gravetat dels comentaris, almenys avui. L’Ajuntament de Marratxí (Mallorca) ha enviat a tots els seus veïns un tríptic amb savis consells sobre la bona utilització dels serveis municipals de recollida de residus urbans (abans fems o escombraries). Només em sorprèn un detallet, que és la consideració dels barnussos com a matèria tòxica o contaminant. Després de llegir el paperet i de l’ensurt consegüent, m’he apressat a portar el meu barnús a un centre de recollida i tractament de materials perillosos, i a partir d’ara en sortir de la dutxa, el meu cos no tocarà altra matèria que una tovalloleta, o res, per si de cas.
I la imatge aquesta anirà a fer caramull a la meva col·lecció de perles de la llengua catalana.

Tot i que en aquestes alçades el món ja s’ha civilitzat bastant, de tant en tant apareix en escena qualque salvatge que fa l’única cosa que es pot esperar d’un salvatge: salvatjades. La cosa és especialment greu quan el dit salvatge té un càrrec pagat per tots els ciutadans. Avui el Diari de Balears dóna la notícia d’un d’aquests banastres que ha posat en evidència el contrast colpidor que hi ha entre la civilització i la salvatgeria: una enquesta –redactada en espanyol– passada als funcionaris de la Conselleria d’Obres Públiques del Govern de les Illes Balears en què se sol·licita informació sobre els idiomes que els dits funcionaris dominen. Un d’aquests idiomes és un tal mallorquín, mentre que, curiosament, l’espanyol no surt a la llista. Ara només cal esbrinar qui és el responsable de la feta i posar-lo al carrer per inútil i per haver insultat el país i la legalitat vigent. Mentrestant, hem de considerar responsable la màxima autoritat de la conselleria, la senyora Margarita Isabel Cabrer González, que ha de destituir ipso facto l’autor de la salvatjada o, si no, hauria de dimitir ella.