Si voleu promoure una paraula, posau-la en el títol d’un programa de televisió. Fa una sèrie de posts criticava que un programa de la inefable IB3 dugués per títol Bona nit Balears, una salvatjada almenys del punt de vista del català tradicional de Mallorca i segur que també del punt de vista del català que convé a tota la comunitat lingüística. Ara la inefable anuncia un nou programa matinal que es dirà Balears dematí. De fet, la paraula dematí és l’única forma usada regularment, i amb tots els valors semàntics i sintàctics, tant per IB3 Ràdio com per IB3 TV.
El substantiu dematí, aglutinació de matí i la preposició de, era habitual al Principat en època de Pompeu Fabra. El codificador va esmerçar els seus esforços a corregir aquest mot, i, naturalment, el seu diccionari només duia l’entrada matí. Els mestres de català van ensenyar que no s’havia de dir el dematí sinó el matí, i que de matí –separat– era una expressió adverbial (m’he aixecat de matí, vindrà demà de matí). Avui al Principat tothom assumeix que això és així i no hi ha cap problema. A les Illes, però, anam una mica més enrere. Després que hom fes un gran esforç per a establir un ús normal de la paraula matí i l’adverbí de matí (i els paral·lels capvespre i de capvespre) apareixen els de la Secció Filològica i inexplicablement –o hauria de dir irresponsablement?– inclouen el substantiu dematí (matí) en el seu diccionari. Una incorporació que al Principat ja no té cap efecte, però que a les Illes provoca un rellançament del mot, i es desfà tot el camí fet amb esforç considerable. Com sempre. El llibre d’estil per als mitjans de comunicació de Mallorca que ha elaborat la Universitat de les Illes Balears, que sembla que ja és imprès i a punt de ser presentat i distribuït, afortunadament recomana l’ús de matí i de matí de la manera indicada per Fabra i la tradició posterior. Però ja se sap que els d’IB3 no van voler saber res de la Universitat i cercaren els seus criteris lingüístics per altres verals. Aquí en teniu una altra lamentable mostra. Un altre cas de separació del català del Principat i el de les Illes.
I una altra notícia preocupant: el programa en qüestió serà presentat per Àngela Seguí, un altre desastre de pronunciació sense atenuants i sembla que sense possibilitat de redreçament.

Que curiós! Quina casualitat que de cop quinze cònsols de quinze països hagin confluït en la feliç coincidència de demanar al Govern de les Illes Balears més espanyol i menys català en l’ensenyament i els serveis publics! Ho diu aquesta notícia del Diario de Mallorca.
Diuen els desconsolats diplomàtics, amb una gosadia sense consol, que el “predomini del català” suposa una discriminació per als immigrants, especialment els qui acaben d’arribar. ¿O és que els qui arriben d’aquests països al·ludits (França, Noruega, Polònia, Holanda, Filipines, Belice, Hongria, Suècia o Estats Units) a penes trepitgen terra insular se’ls encén la llum de la llengua espanyola i es posen a parlar-la i entendre-la com en el miracle de la Pentecosta?
Quina casualitat que fa poc s’hagi constituït una Asociación Familiar de Baleares, exquisidament finançada pel Govern balear del PP, ben disposada a moure combat contra els pocs avanços que ha fet el català a força de la suor de molta gent. Ara, aquesta nova fantasmada dels cònsols. Qui ha organitzat això? Cal investigar-ho urgentment. I en tot cas, els governs d’aquests països haurien de saber que els seus cònsols són barroerament utilitzats per a una empresa tan poc noble com assassinar una llengua parlada per unes persones que no volen més que viure en pau i essent qui són. Com la gent dels països normals, on l’única discriminació que es pot fer als immigrants és no facilitar-los l’aprenentatge de la llengua del país que els acull.

Avui és el professor Joan Solà qui en parla en aquest article. Igual que vaig fer jo uns quants posts enrere i en el Diari de Balears de dia 8 passat, el prestigiós lingüista dóna la repassada als col·legues de TV3 i Catalunya Ràdio.
Una dada important que assenyala solà és el paper jugat per l’Organització pel Multilingüisme, que havia reivindicat que la Casa Reial imposàs al nadó un nom igual en les quatre llengües presents a l’Estat, i posteriorment s’havien felicitat que hagués estat així (divines criatures!). És un poc com la història d’aquell rei a qui els metges van prohibir menjar carn i respongué amb un edicte on s’establia que a partir d’aleshores la carn es diria verdura. Perquè el nom de la infanteta sigui igual en les quatre llengües basta declarar que Leonor és un nom català.
Sembla (però no estic del tot segur) que Catalunya Ràdio ha rectificat. Ara veurem fins on arribarà la barra de TV3.

He estat alguns dies a l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya que ha parlat català del segle XIV al XX. Fins a la dècada dels 50 vivien en català el cent per cent dels algueresos. Després unes noves formes de vida –la televisió italiana, la immigració italiana, l’ensenyament italià, la modernitat– van fer que el català s’ensorràs com un castell de cartes. A la plaça de l’Ajuntament –un edifici del centre històric on oneja la quatribarrada– asseguts a uns cafès fan la xerrada un esbart de vells. Un d’ells em comenta assenyalant el grup: “tots aquests parlen en català”. Devia voler dir que són els únics, i segurament els darrers, que hi parlen. La gent menor de seixanta anys són italians homologats. Hi ha activistes que resisteixen i fan coses amb la vista en els joves, però no sé si els joves podran veure cap utilitat a una llengua que ja els és tan estranya com qualsevol altra, que no té gens de presència en el paisatge urbà i que només parlen un residu d’ancians. La situació en aquesta altra banda de la Mediterrània no és comparable, però l’Alguer ha de ser un motiu de reflexió i un toc d’alerta.

Com que és costum, quan vas de viatge, dur alguna cosa als teus, us he portat d’allà un petit record: un cartell en tres idiomes, italià, anglès i espanyol. Atenció a l’espanyol.

En la primera ocasió que es pogué parlar català al Senat espanyol, el president Gabriel Cañellas s’estrenà proclamant que parlava en mallorquí pagès. Amb aquesta afirmació feia com aquell qui intenta avançar-se a la censura per alguna deficiència afirmant-se en ella i procurant donar una aparença de seguretat. I parlà en mallorquí pagès, és a dir l’únic registre català que el president dominava. Avui hem pogut sentir Jaume Matas en el mateix Senat, on ha parlat en català durant dinou minuts dels trenta-quatre que ha durat el seu discurs. No ha donat cap qualificatiu a la llengua utilitzada, però, igual que Cañellas, ha exhibit, en el temple de l’oratòria, una mateixa i enorme anomalia lingüística: un llenguatge excessivament col.loquial, inequívocament vulgar, ple de faltes de gramàtica i barbarismes múltiples; un nivell de llenguatge que cap polític en cap país normal no gosaria utilitzar en circumstàncies semblants sense caure-li la cara de vergonya. Sembla que cap dels dos presidents no en sentia gens, de vergonya, ni pel seu ús lingüístic ni per la seva incompetència lingüística. Potser tots dos, fins i tot, es deuen sentir orgullosos d’haver arribat a un tal estat d’igualtat social en què un president i un venedor ambulant de peix ostenten bàsicament el mateix parlar. És la realitat de les llengües aixafades, la situació que la política de Matas vol perpetuar. Aquelles realitats en què només hi ha llengua de peixaters –amb tot el respecte– perquè la de l’oratòria elegant és bàsicament un altre idioma. És la situació en què Cañellas i Matas i tots els seus afins es troben bé, amb la seva minusglòssia i amb la seva aparent inconsciència del fet. (Un problema, tanmateix, que es podria superar amb un remei tan senzill com l’estudi de la llengua, ni més ni menys que allò que fan els polítics i no polítics en els països normals i que en aquesta illa es veu que només cal que ho facin els estudiants de filologia.)
Però els dos llenguatges –el de Cañellas i el de Matas–, en el Senat espanyol i en el Parlament balear, no són iguals ni prop fer-s’hi. El de Cañellas és el que han parlat quotidianament generacions de mallorquins que anaren a una escola a la qual el català no hi entrà ni guaità mai de la vida. Un llenguatge fresc però sense cultivació il·lustrada. És un català amb bona fonètica, amb una riquesa lèxica i fraseològica; un català bo, només que bo per a parlar-lo en la privacitat, no en una tribuna parlamentària, almenys sense vestir-lo de gala. El català de Matas és una altra cosa: una cosa que mostra la degradació fonètica pròpia de les noves generacions urbanes llançades a l’ús intensiu de l’espanyol, idioma que han nativitzat i que contamina profundament el que en aquests parlants resta de la llengua del país. Matas és un pioner de la ela bleda i del ieisme, fenòmens que entraven quan el president arribà al món i que s’han estès com una pandèmia devastadora. Algun assessor li ha parlat mai d’això al president? O ho sap i se’n refot com de la llengua mateixa? (és una pregunta).
El PP parla molt de defensar i promoure les modalitats lingüístiques de les Illes Balears. Pressuposant que l’exemple és una manera de predicar, ens hem de demanar si és aquesta la modalitat que el PP vol defensar i promoure. La de l’article salat tant si és diumenge com dia feiner, la de la ela bleda, la del betacisme (bostè ba combocar), la de s’iia de Maiorca, iiderar (liderar), tenir que, hi ha que fer, ni siquiera, financiar, lis, evidentament, antes, después, inclús, es companyeros, garantisar, esteim, quesi, els hi xerra, seurer-mós a xerrar, respetar,… Una de dues: o que ens diguin que sí que és aquesta, o que, si no és aquesta, que facin classes de llengua al nostre president. És la imatge del país, és la dignitat del país en joc.

Si voleu sentir el discurs íntegre de Jaume Matas avui al Senat espanyol, clicau aquí.

Avui no em queda més remei que tornar a parlar de Catalunya Ràdio, més exactament de l’inefable model lingüístic de l’emissora. En aquest blog podríem dedicar-los una secció diària amb el títol d’aquest post i amb premis ABLM inclosos.
A l’emissió matinal hi ha una secció en què una especialista dóna orientacions per a fer algun exercici físic per a mantenir el personal una mica més en forma. Ahir parlaven d’una cosa que Antoni Bassas anomenava repetidament agulletes. Una manera curiosa de parlar espanyol fent veure que es parla català. Però l’especialista convidada el corregí tot exhibint una curiosa alternativa: tiretes. Tot d’una m’he posat a fer una peregrinació per tots els diccionaris, webs i altres fonts lexicogràfiques, però no he trobat el més nínim rastre de les fantàstiques tiretes. He anat al diccionari del IEC, al de l’Enciclopèdia, a l’Alcover-Moll, al Termcat, a la Neoloteca, al Cercaterm, i res. A punt d’entrar en l’estat de desesperació, el diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia m’ha encès la llum. Diu això:

agujeta f (cordón) tireta, cordó, trossador. (en los músculos doloridos) adoloriment m sing, cruiximent m sing, fiblades, punxades.

Es veu que l’espavilat assessor ha passat per aquí. Però no ha sabut llegir el diccionari: només ha vist tireta i s’ha emocionat amb la paraula, perquè, així en plural, s’assembla força a l’espanyola, almenys totes dues acaben igual (agujetas-tiretes). Per si encara no ho entén li diré que la primera accepció de l’article del diccionari (tireta, cordó, trossador) fa referència a un cordó per a cenyir el gipó, la falda o alguna altra peça de vestir; res a veure amb el dolor muscular. Si vol una bona paraula per a traduir agujetas basta que pensi que a Mallorca absolutament tothom en diu esbraonament. És clar que supòs que els amics de Catalunya Ràdio s’estimaran cent vegades més una paraula espanyola que una de mallorquina.

Mentre que la majoria de mitjans de comunicació del país han designat amb el nom d’Elionor un personatge que aquests dies està d’actualitat, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha donat tota una mostra de desorientació o, més aviat, de mesquinesa: l’endemà mateix de néixer la criatura, els lingüistes de la casa donaven instruccions als redactors i locutors perquè li diguessin Leonor, un nom que, segons ells, és tan català com Elionor. Els mateixos locutors transmetien als oients o espectadors els doctes criteris científics dels esmentats lingüistes: Elionor –ens han dit– és una forma “arcaica”. Igual que arcaiques són per a ells una munió de paraules vives i catalanes, tota una part substancial del nostre lèxic, que han estat foragitades d’estudis, platós i diaris en benefici dels sinònims –catalans o bàrbars– coincidents amb l’espanyol.

Em fa l’efecte que els tals lingüistes tenen una competència que no va més enllà de saber consultar precipitadament alguna font bibliogràfica (en aquest cas algun diccionari o nomenclàtor de noms de persona), i segurament sense gaire criteri a l’hora de valorar-ne la idoneïtat. El fet de trobar-hi Leonor ja els fa sentir legitimats per a aplicar el que sembla que és la regla màxima del nefast model lingüístic de TV3 i Catalunya Ràdio: quan una cosa es pot dir de dues maneres, s’ha d’usar la forma més semblant a l’espanyol.

Però les coses són més complexes i van més enllà de la simplicitat d’un nomenclàtor de noms de persona. Si Leonor hi apareix és perquè se suposa que és una variant documentada i res més. Molts de noms patronímics presenten diverses variants, en català i en qualsevol llengua, en els temps llunyans de la formació d’aquestes llengües. També en espanyol hi ha documentats Leonor, Eleonor, Eleonora i Leonora. Però l’evolució de cada llengua va fer que una determinada forma restàs fixada i les altres obsoletes. En català medieval es pot trobar profusament documentada la forma Simon (amb la –n conservada com en Ramon). Algú dirà que aquest és un nom català aplicable a alguna persona reial espanyola que el pogués portar? I el mateix s’esdevé amb Margarita, Ferrando, Sanxo i altres. Són aquests noms catalans vàlids avui dia per molt que estiguin documentats? La forma Leonor és, en tot cas, la forma arcaica i usada ocasionalment. Elionor és la forma moderna i perfectament fixada en tota mena d’usos històrics i actuals. Naturalment el fet que algunes catalanes en temps moderns i parlant en català s’hagin fet dir Leonor ha de merèixer la mateixa valoració que l’adopció de patronímics com Francisco o Mariano, noms, per cert, d’ús més antic del que alguns poden pensar. Els hem de considerar també noms catalans?

El problema no és el nom que s’apliqui a un membre d’una casa reial. El problema és que algú va posar en uns llocs decisius de control lingüístic unes persones que al llarg d’una vintena d’anys s’han afanyat a edificar un penós català en la línia contrària a una tradició que havia de portar la nostra llengua a un port molt diferent. Aquest és el problema. I és un gran problema públic.

Avui de matí a Catalunya Ràdio han parlat extensament de la borboneta acabada de néixer. De bon començament li han dit Elionor, tot assegurant que aquesta és la forma catalana —i la que haurem d’emprar aquí— del nom de la reial criatura. I tot i que han dit que la –r final no ha de sonar, no ha deixat de sonar en tot el matí, tan alegre com un picarol. Després han telefonat un bon esplet d’oients que portaven aquest nom: totes es deien Leonor, i donaven explicacions i excuses diverses per dur el nom en espanyol: que si la mare era andalusa, que si l’avi era argentí… El vespre, canvi radical. Els vint minuts que el Telenotícies de TV3 ha dedicat a la feliç naixença han començat amb l’afirmació contundent que en català tant es pot dir Leonor com Elionor. I es veu que algú ha passat l’orde que la criatura sigui anomenada sistemàticament Leonor. També a Catalunya Ràdio ara, el vespre, ens adverteixen que no cal dir Elionor. I, seguint els dictats de la UAL, també s’apunten al Leonor. No és que a mi em preocupi com anomenen una persona determinada. Em preocupa la regla suprema del model lingüístic de TV3 i Catalunya Ràdio: quan una cosa es pugui dir de dues maneres, s’ha d’usar la forma més pròxima a l’espanyol.
De totes maneres, d’això que tan català i correcte sigui Leonor com Elionor, n’hauríem de parlar. I en parlarem.

Actualització (1.11.05). Els lingüistes de la CCRTV fan i fan fer grans progressos. Ahir (31) al TN Vespre de TV3 pronunciaven [leonór]; avui (1) han rebut instruccions de dir [ləunór]. El presentador del TN Migdia ha transmès als espectadors la lliçoneta rebuda dels avançats filòlegs, i ha dit que Leonor és menys “arcaic” que Elionor. Em sap greu pel bon grapat d’Elionors que conec, que en sa vida els han dit altra cosa que Elionor. Pobres arcaiques!

Aquesta és na Castanyeta, una de les meves amigues. Sempre està contenta com unes castanyetes, per això du aquest nom. La juguera se l’endu, i, si no vas viu, alça les potes de davant i es posa per damunt tu amb la probabilitat de deixar-te un reguitzell de cops blaus o fins i tot algun os romput. Només que per aquesta circumstància ella no ha sortit a cap revista alemanya ni s’ha convertit en un sex simbol de l’espècie asinal. Clar que la infeliç és del tot inconscient dels perills de la seva juguera, i la setmana passada, després de botar il·legalment a la possessió veïna, les va emprendre amb una ovella, que va acabar amb el cap inflat com un re i un doble avortament l’endemà. Fins aquí una somera descripció (mai més ben dit) de la meva amiga. Bé, cal afegir que és de raça mallorquina, oficialment una raça diferent de la catalana, tot i que comparant-la amb una col·lega principatina qualsevol observador difícilment se’n sortiria per a esbrinar quina és una i quina l’altra. Això de les races és pura política. Si tu tens una raça, jo també en vull una, ah ah. Com els cavalls mallorquins i els menorquins. Si els espanyols tinguessin tanta tirada com tenim nosaltres a les divisions internes, haurien diversificat una raça de cavalls sevillana i una de granadina, que a força de selecció en un grapat de generacions es poden establir les diferències morfològiques que vulguis. Però no, ells tenen els cavalls de raça espanyola i avant.
Dic que na Castanyeta és alegre com unes castanyetes. Però si la voleu veure emprenyada com un misto basta que digueu davant ella que és una burra. No pot sofrir que la insultin d’aquesta manera, perquè ella considera un insult que la designin amb una paraula tan lletja i forastera. I la meva és una somera civilitzada, que troba que insultar és propi de criatures sense dos dits de coneixement. Li he explicat que ara per devers el Principat no s’hi miren gaire amb la genuïnitat en l’ús de la llengua, que s’ha posat de moda portar el dibuix d’un congènere seu aferrat a l’auto, al qual, fins i tot els independentistes, diuen burro sense manies, que Isaac Vilalta no ha tingut cap escrúpol a publicar un llibre amb el títol El burro català, i que àdhuc l’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat al seu diccionari el nefand castellanisme. En sentir això darrer va fer una cara de consternació, com si els motius de la seva incomoditat haguessin arribat al límit de l’insuperable. I estic segur que per dins devia pensar “com poden ser tan…?”. Ah, no, que havíem quedat que el mot era un insult i que no s’havia d’insultar.

Benjamí Villoslada, que té un interessant i conegut blog on es parla principalment de temes d’informàtica, comunica que, arran del meu post sobre el terme blog/bloc, el seu deixa de ser un bloc i passa a ser un blog. Un té una amarga experiència de patir el desdeny i el silenci altiu de (presumptes) autoritats lingüístiques davant argumentacions que no tenen per on ser rebatudes. Però també hi ha moments en què un se sent estimulat a continuar treballant.
Per cert, en el pròxim número de Llengua Nacional sortirà un article meu sobre la qüestió.