En un país on hi ha una llengua princesa i una llengua ventafocs, la tendència a l’esclerosi en el sistema de la segona és un drama que els qui hem reflexionat sobre interferència lingüística coneixem bé. La princesa sempre assenyala el camí que ha de seguir la ventafocs, que sovint no fa altra cosa que seguir-lo sense capacitat ni de reflexionar-hi. Copiar i calcar per sistema, seguir les fórmules que ens vénen donades abans de pensar si en tenim de millors, és la nostra quotidianitat. El gremi de lingüistes d’aquest país té una feinada i una responsabilitat d’unes dimensions molt més grans, lamentablement, que la seva capacitat de resposta.

Aquests dies a les Balears anam d’actes de presa de possessió de càrrecs. I en el jurament o promesa d’aquests hem sentit una vegada i una altra que als jurants i prometents hom els ha demanat de guardar i fer guardar la Constitució. La feliç Carta Magna estarà tan ben guardada que no hi ha perill que algun cobdiciós de llibres valuosos se n’enamori i se l’endugui a casa seva. Però avui, gràcies a algun lingüista amb el cap ben moblat —que n’hi ha, n’hi ha!— hem pogut veure com als consellers del Consell de Mallorca els han proposat de servar i fer servar la Constitució. Feliç iniciativa —la lexical, vull dir— que mostra que la Ventafocs encara té una certa capacitat de pensar per ella mateixa. No és que guardar no es pugui dir de cap manera en aquest cas, però no hi ha dubte que servar (que l’Alcover-Moll defineix com complir, seguir exactament allò que està prescrit, allò que s’ha promès, allò que és obligació) és una solució molt millor, perquè està en línia amb la idea de cultivació de la llengua a partir de la potenciació dels recursos propis, l’estímul a la distinció de matisos i l’esperit de servar el patrimoni lexical propi. Naturalment, és una opinió, no un dogma de fe.

Crec a les Illes seria bastant fàcil de generalitzar aquesta bona solució. Distint ho veig en el Principat, on els lingüistes que tallen el bacallà ens tenen acostumats a l’hermeticitat per resposta davant les propostes que signifiquen separar-se del camí de la llengua dominant.

Pocs segons després que el diputat Gabriel Barceló digués que un objectiu del nou Govern és que tots els ciutadans de les Illes parlin la llengua pròpia del país amb normalitat, després que la diputada Marián Suárez, d’Eivissa pel Canvi, hispanoparlant habitual, donàs una lliçó d’aquesta normalitat parlant en català, amb evidència de l’esforç i amb un marcat accent espanyol, després que ahir el mateix candidat a president, senyor Antich, parlàs de promoure i defensar el català com a fita destacada del seu Govern, vós, portaveu del partit que encapçala aquest Govern, avui heu espatllat la festa. Com si no haguéssiu sentit a dir res de tot això, heu frustrat que el punt de partida d’aquesta legislatura, l’acte parlamentari d’investidura del nou president, fos una lliçó de normalitat lingüística, la que teòricament la nova administració ha de perseguir. Heu impedit que puguem dir que avui en el Parlament balear, en encetar una nova singladura, tothom ha parlat en català amb normalitat i sense cap problema. L’ideal que volem: la llengua per damunt els partits i al marge de les ideologies. Heu estat l’única i trista excepció. Com podem creure que aquest nou Govern vol que tothom parli català amb normalitat si en el mateix Parlament no ho fa un valencià que fa un fotimer d’anys que és a Mallorca? Vós podeu parlar perfectament en la llengua d’aquesta terra, però heu preferit alinear-vos amb els Delgado, el Círculo Balear, tota la tropa d’El Mundo i tots els qui menyspreen el català. Heu pegat un cop baix a un projecte de redreçament lingüístic que el vostre partit diu defensar i a la il·lusió que aquest projecte ha fet brostar en molts de ciutadans. El vostre partit té una cosa per a fer-se mirar urgentment.

Doncs sí: Parlament, en majúscula, es relaciona amb parlar. És allà on parla —i, per tant, crea entesa i progrés— la més alta representació d’una comunitat humana. Essent la instància política màxima, la llengua que s’hi empra agafa un prestigi indiscutible. Per això és important que en els nostres Parlaments —crec que són tres— es parli en català. Però, a més, a qualsevol Parlament d’una societat normal, el tipus de llengua que s’hi empra respon a un model de màxima formalitat, cura, correcció i elegància. L’altura de la llengua ha de correspondre a l’altura de la institució.

Avui, Francesc Antich, en el Parlament de les Illes Balears ha fet un discurs que clarament aspirava a assolir aquest model. Malgrat alguns articles salats i alguns errors de lectura que li han passat per malla, el candidat a president ha estat en el to que les circumstàncies requerien. Chapeau. Això no hauria de ser cap notícia ni res que meresqués un comentari en un blog, però ho és perquè no són aquests els costums ni les pràctiques parlamentàries a la casa que ara ens ocupa. Antich ha tingut l’encert —no sempre l’havia tingut anteriorment— de fugir de la lectura estil Matas, qui on el paper deia les Illes llegia ses illes (o ses siies) i on el paper deia menys llegia menos. Sens dubte, és un bon deixeble del seu pare polític, aquell que en el Senat espanyol no va tenir manies per a llegir un discurs escrit en perfecte català tot traduint-lo alhora a allò que ell va denominar “mallorquí pagès”.

Però l’alegria durarà poc, ja ho sé. Quan els nostres parlamentaris deixin el paper escrit —els qui no llegeixen estil Matas, vull dir— la llengua tornarà a estar no a l’altura de la institució sinó a l’altura de la seva cantina, amb tots els respectes per la cantina. Lamentablement en aquestes illes venim d’una cultura —o no-cultura— lingüística on la noció de correcció campa per la cuina de na Ventafocs. Molta gent només ha arribat a assumir la correcció per a escriure, però la llengua parlada continua essent el regne de la familiaritat i del tot s’hi val, que és l’espai normal de qualsevol patois. Potser durant molt de temps alguna gramàtica o alguna pedagogia de la llengua ha reforçat aquest discurs. Després, a la Universitat hem insistit molt que no sols hi ha la dicotomia oral i escrit, sinó que és fonamental la que separa la llengua col·loquial de la llengua formal, però la incidència damunt els usos de la gent ha estat insignificant. Ni alguns doctors en Filologia Catalana no són capaços d’aplicar-ho.

Doncs faig vots —inútils— perquè en el Parlament de les Illes, llegint i improvisant, s’implanti el model de llengua que hi pertoca: amb bona pronúncia i dicció clara, amb to elegant, amb escricta subjecció a la normativa i al nivell formal , amb l’article estàndard i rebutjant amb fermesa el castellanisme minador de l’idioma. Ja sé que la majoria no en saben. Doncs que n’aprenguin, que deia aquell, que cobren prou per a pagar un professor de català. I els qui poden donar llum i exemple que en donin. I encara demanaria més: que no es copiïn les males pràctiques del Parlament del Principat sinó sols les bones; que s’implanti el tractament de vós entre els parlamentaris, com correspon a la nostra tradició, i no la forasterada del vostè. Aquí el meu reconeixement a la senyora Joana Lluïsa Mascaró, l’única que he vist aplicant aquest bon criteri.

Aquest és el títol d’un text que m’han demanat per a un llibre col·lectiu que m’imaginava que a hores d’ara ja hauria vist la llum. En tot cas, com que potser és una lectura adequada per a la jornada de reflexió de demà, aquí el penjo per als meus lectors.

Llegiu més

Aquests dies els polítics de les Balears prometen i prometen. Prometen trens, metros, tramvies, pàrquings, òperes, jardins botànics, pensions duplicades, pisos, arbres, policies de barri, barrams postissos, banda ampla, hospitals, metges, infermeres, píndoles per a l’endemà, tractament de la disfunció erèctil, disciplina urbanística i mil coses més. Si voleu, feu l’exercici que he fet jo: cercar a Google “X promet(e)”, en què en lloc de X hi posarem Matas, Antich, Estaràs, Munar, Cirer, Calvo, etc.

I de la llengua, què en diuen? Un servidor, que té la raresa de pensar que la urgència més gran que tenen aquestes illes en aquests moments és la llengua, també he fet l’exercici de mirar les referències a la política lingüística en els programes electorals dels diversos partits. Pel que fa al PP, dels 150 punts que hi ha en el seu programa només dos fan referència a la cosa lingüística: un anuncia una cosa tan etèria com “difusió de la nostra riquesa lingüística” —això de la riquesa als del PP els du venuts— i un altre, “implantació definitiva del trilingüisme en tots els col·legis”, que ja no és tan eteri. En el programa del PSOE no hi he sabut trobar cap previsió d’actuació en matèria de política lingüística. Ni una: zero zapatero.

Per tant, i a part la influència que puguin exercir en el govern de les Balears els partits del país, tant si el pròxim president es diu Jaume com si es diu Xisco, les accions en favor de la llengua en la pròxima legislatura ja podem intuir quines seran.

És clar que també tenim altres indicis: basta escriure al navegador psib-psoe.org.

Els responsables del nou —i molt recomanable— digital Directe.cat han tingut l’amabilitat d’entrevistar-me per al seu mitjà. I així ha quedat l’entrevista.

Oi que sona alemany? Si dic que és un topònim de Mallorca, qualcú sentirà un escarrufament intens davant el que pareix una mostra de la perversa germanització de l’illa. Però no: és una ficada de pota del Diari de Balears, que dóna aquesta curiosa grafia a la possessió de Son Güells, que es diu així perquè els seus propietaris —d’una família de la petita noblesa illenca— es deien Güells. Aquesta és una forma pluralitzada del cognom Güell, molt tradicional a Mallorca i que procedeix, com tants altres cognoms mallorquins, d’un topònim del Principat, el topònim Güell, el nom d’un llogaret prop de Girona.

Una vegada més castigarem els correctors del Balears. Avui els castigarem a anar del Goëll a Lluc a peu, vejam si amb la caminada es posen en forma.

La senyora Rosa Estaràs, candidata pel PP a la presidència del Consell de Mallorca, ha dit que, si ella guanya, en el Consell es parlarà mallorquí i no barceloní. Un exemple magnífic d’altura de mires en el món de les propostes polítiques. Tanmateix, un no acaba d’entendre el contingut de tan original promesa. Què vol dir que en el Consell “es parlarà mallorquí”? Que tots els funcionaris de la institució, a partir del moment que la candidata guanyi, parlaran entre ells i amb el públic en aquesta varietat lingüística? Què parlen ara, ribagorçà potser? Vol dir que en els plens es retirarà la paraula, estil Marín, als qui no s’expressin amb el nou accent oficial? Sí, ja ho sé: en realitat la senyora Estaràs vol dir que la presidenta, si és ella, parlarà “mallorquí” en públic —en privat no sé si tira més cap a l’espanyol—, no com la presidenta actual, que de tant en tant li escapa una paraula que no diuen les veïnes valldemossines de la senyora Rosa. Hauríem de veure quin estrany aparell dialectomètric de precisió usa la candidata per a afirmar tan segura que la seva oponent no parla en “mallorquí” i ella sí.

El perill és que l’exemple s’escampi i d’aquí a poc temps no quedi a l’illa Ajuntament en què la política municipal no consisteixi a cercar culpables de proferir algun mot amb pronúncia no acordada a l’ortodòxia local, com ara qui més qui menys es dedica amb afany a cercar en els polítics de l’oposició algun galliner o alguna columna feta sense el permís d’obres corresponent. Ja m’imagín un regidor de Pollença denunciant un regidor del partit contrari si no diu u consistori, o un de Sineu carregant contra un altre si no diu sa polítique. Ja no ens mancaria res més per a tenir la festa completa.

Doncs us heu errat, senyora Rosa. Primer perquè no es pot degradar la política d’aquesta manera, que ja prou vergonya hem de dur els mallorquins damunt l’esquena per culpa de les fetes del vostre partit. Però, a més, us heu errat perquè —encara que això que ara diré us sorprengui— per a parlar en mallorquí primer l’hauríeu d’aprendre, i m’estranyaria que ho poguéssiu arribar a fer. Perquè vós no parlau mallorquí, benvolguda senyora, sinó una modalitat tota altra que es diu bleda, que pel nom ja podreu endevinar de quins estrats socials ha sortit. Aquestes eles amb la punteta de la llengua doblegada per amunt, aquestes ves desventurades que igualen el votar amb el botar, aquestes is que no són ni de Sóier ni de Baidemossa, aquestes xeixs pronunciades amb escopinada (una txartxa), aquestes expressions tan originals, com allò de coir el tren, com si fos una figa albacor, i tantes altres coses que no us van ensenyar ni el vostre pare ni la vostra mare… això no és mallorquí, no. Ja estaria bé que si guanyàssiu, o si perdéssiu, parlàssiu en mallorquí.

El diccionari (DIEC) defineix pastera com “embarcació petita, de fons pla, sense carena”. Desconec les funcions exactes d’aquestes embarcacions, però el que és segur és que les barques amb què arriben a les costes mallorquines o espanyoles alguns immigrants africans generalment no són pasteres. I això no obstant alguns mitjans de comunicació s’encaboten a dir-ne pasteres. És com si de cop i volta d’un camió en diguéssim un autobús o d’una moto una bicicleta. Ens embullaríem de mala manera.

I per quina misteriosa raó ara ens hem posat a dir pastera a allò que no té res de pastera? Com sempre, la culpa la té la influència malèfica de l’espanyol que ens trabuca les paraules i els seus significats. Resulta que en espanyol ara diuen patera a aquest tipus de barca, tot i que el diccionari espanyol (RAE) també la defineix com “embarcación pequeña, de fondo plano, sin quilla”. No és segur l’origen de la paraula en espanyol: el diccionari acadèmic esmentat diu que probablement ve del llatí patera, que vol dir ‘pàtera’, ço és un tipus de plat de poca fondària que s’usava antigament en els sacrificis. També és possible, i molt probable, que vingui —com tant de lèxic mariner— del català pastera i que hagi perdut la s. És per aquest darrer fet, és a dir pel descobriment de la possible relació entre el patera espanyol i el pastera català, que els principals mitjans de comunicació —tan donats a la dependència de la llengua veïna— es van posar servilment a dir pastera on els mitjans espanyols deien patera. Amb alguna divisió: mentre Catalunya Ràdio diu sistemàticament pastera, els de TV3 s’estimen més el castellanisme sense cosmètica ni retocs. La cosa és no separar-se un pam de l’espanyol, amb essa o sense. L’Avui li pega a la pastera, i el Diari de Balears també s’ha apuntat a pastar. En aquest darrer cas, que a mi m’és més pròxim, em deman qui ho ha decidit (en els altres casos ja ho sé).

Si l’actual espanyol dels mitjans de comunicació no digués patera, ben segur que mai els mitjans d’aquest país no dirien ni patera ni pastera per a designar allò que la gent normal ha dit sempre i diu una barca. O no ens entenem perfectament dient una barca?

La blogosfera mallorquina té un nou blog, aparegut de fa poc i denominat Mallorcàlia. És dedicat monogràficament a la llengua  en gran part als problemes de l’ús de la llengua, i ja es veu que a la dels que l’escriuen no hi ha cap pèl. Idees clares sobre prejudicis lingüístics, normes d’ús alienants, denúncia de fets i persones contra el català, etc. Serà un instrument ben útil.