El meu amic Antoni Mas em fa conèixer un article publicat al digital Fora Vila el 26 de novembre de 2022 titulat «De ‘La Puebla’ a sa Pobla, un laboriós procés reivindicatiu», signat per Joan Payeras. L’article explica com es va fer, el 1980, l’adopció del nom ara oficial, Sa Pobla (o sa Pobla) per a la vila i municipi de la Pobla d’Uialfàs, que substituí el precedent La Puebla. L’article és una repetició d’un altre publicat pel mateix autor al Diario de Mallorca amb el títol «Sa Pobla o La Puebla?» el 16 de gener de 1980, vuit dies després de la decisió del consistori pobler.

Aquests articles detallen les persones i institucions que van ser consultades per l’Ajuntament, els reports que van fer, el «referèndum» popular per a triar un dels noms proposats per l’Ajuntament i la votació final del consistori. L’autor dels articles diu que el procés de «normalització» del topònim va ser fruit d’una «tasca àrdua i laboriosa d’estudis de recerca, de l’aportació d’arguments a través de diversos documents consultats, existents en diferents arxius i d’opinions recollides de distintes persones perfectament legitimades». No consta que es demanàs opinió al cronista oficial de la vila, Alexandre Ballester, que, en tot cas jo ja sé què hauria dit. Ni a la universitat, en aquell moment encara embrionària.

La tasca àrdua i laboriosa va consistir, segons diu l’articulista, a escorcollar l’Arxiu del Regne de Mallorca, concretament còdexs antics, les Lletres Comunes (missives adreçades pels governadors als seus batles i autoritats locals), documentació del Reial Patrimoni i documents judicials de l’Audiència. Magnífica feina de recerca en la qual no van trobar cap sa Pobla, però bé que aquest fet, incontestable, sol ser amagat pels salatistes, almenys fins que l’ocultació es fa insostenible. Amagat o, si més no, menyspreat, com si fos una cosa sense importància. El mateix Payeras en el seu article cita multitud de documents, entre els segles XIII i XVIII, en què la vila és denominada sistemàticament la Pobla o la Pobla d’Uialfàs (aquest darrer nom complet va desaparèixer en el segle XVI i va restar el simple la Pobla).

Entre els experts que participaren en el procés destaca en primer lloc Francesc de Borja Moll, qui, després d’afirmar que «era costum de notaris i escrivents fer servir els articles ‘el’ i ‘la’ en els documents oficials, com ha estat sempre en els escrits literaris» i que «la forma ‘Sa Pobla’ és la usada generalment en el llenguatge viu de tot Mallorca (amb l’única excepció de Pollença) sense que tingui res d’incorrecta», conclou que «tractant-se d’un nom propi de lloc la forma preferida és la del llenguatge viu: Sa Pobla.»  Aquesta preferència, no argumentada ni fonamentada, mostra una de les malures de les llengües subordinades: la identificació entre llenguatge viu i parla vulgar, quan en les llengües normals són també llenguatge viu i ben viu totes les formes de llengua culta, escrita o literària; simplement que són registres diferents. Josep Maria Llompart es va adherir a la proposta de Moll. Un altre consultat, el teatí i historiador Gabriel Llompart, especialista en manipulacions, va manifestar la mateixa opinió que Moll, afegint que Sa Pobla, «no trobarà competidors en la geografia catalana o catalanoparlant», cosa que passaria amb la Pobla. Igualment va decantar-se a favor de l’article salat el Consell General Interinsular —caldria saber qui va fer el dictamen— amb la mateixa al·legació insubstancial del teatí i amb l’argument altament científic que Sa Pobla «és més íntimament nostre, més mallorquí, més familiar a la nostra gent». La Conselleria d’Educació i Cultura del Consell General Interinsular —diu Payeras— assumeix també la posició dels defensors de Sa Pobla.

Curiosament l’Arxiu del Regne de Mallorca i la delegació del Ministeri de Cultura van fer seu el dictamen emès pels historiadors Álvaro Santamaria i Antoni Mut Calafell, que es van adherir a la forma la Pobla. Ells són els qui van escorcollar l’Arxiu del Regne, i després de la feina —àrdua i laboriosa, com hem dit— van afirmar que «en tota la documentació consultada no apareix mai usada la grafia Sa Pobla, sinó la de la Pobla». Ja ho havia dit un altre historiador il·lustre, que havia passat la vida mirant documents, Josep Maria Quadrado: «Por inadvertencia, siguiendo la corriente oficial, escribía la Puebla en mis anteriores obras y aún en la parte histórica de la presente, en vez de la Pobla, como en buena ley debe ponerse» (Islas Baleares, 1888).

Després d’aquests posicionament dels experts, l’Ajuntament de la Pobla va organitzar un referèndum popular perquè els veïns es pronunciassin sobre la qüestió. Les tres opcions ofertes van ser Sa Pobla, Sa Pobla d’Huialfàs (sic) i La Puebla. La Pobla havia desaparegut del mapa. De prop de 10.000 habitants que aleshores tenia el municipi —menys amb dret de vot, certament— van participar al referèndum 111 veïns: 57 es van decantar per Sa Pobla d’Huialfàs, 27 per Sa Pobla i 27 per La Puebla. Malgrat aquest resultat, el 8 de gener de 1980, l’Ajuntament va aprovar d’oficialitzar Sa Pobla, amb 10 vots a favor (9 del grup independent Convergència Poblera i un del PSOE) i 7 vots a favor de Sa Pobla de Vialfàs (UCD).

L’adopció del nom oficial de Sa Pobla va ser presentada com la recuperació del nom històric de la vila, però això és completament fals: en l’ús administratiu Sa Pobla no va ser mai usat abans d’aquesta oficialització, el 1980. En l’ús oficial, de la Pobla es va passar a La Puebla i d’aquest a Sa Pobla. En els usos no oficials en llengua catalana els topònims amb article salat van començar a generalitzar-se en el segle XIX o en el XX, i qui en va fer la principal promoció va ser Antoni Maria Alcover. La pèrdua de la pràctica tradicional d’escriure els topònims amb article literari va ser una conseqüència de la castellanització de la llengua a partir del segle XVIII. Així com el català usat a les Illes anava essent substituït per l’espanyol, també eren castellanitzats els topònims (la Puebla, las Salinas, el Arenal, el Molinar, la Indiotería, la Cabaneta, etc.). La interrupció dels registres cultes del català va representar la pèrdua del costum secular d’escriure els topònims, i totes les coses, amb article literari. Els diaris actuals en espanyol, que escriuen amb article salat els noms de lloc, els noms propis que no són topònims i totes les «coses nostres» contribueixen a enfortir el prejudici salatista. La recuperació de la llengua catalana formal no s’ha pogut alliberar del prejudici creat per la castellanització i aquest ha conformat una sensibilitat que crea una alta adhesió de la gent als topònims salats. El resultat de tot plegat és una toponímia oficial divorciada de la tradició històrica i uns textos a vegades indigeribles amb una mescladissa anguniejant d’articles salats i literaris.

Articles relacionats:

L’article dels topònims
Cercant l’origen d’un prejudici
Toponímia i termes municipals

Ara que la «Corpo» fa quaranta anys i se’n fan celebracions i balanços diversos, també podríem fer-ne un balanç lingüístic.

Una de les empreses més apassionants que ha concebut i llançat aquest país ha estat la conversió d’una llengua subordinada, exclosa de la comunicació pública i desballestada per una intensa interferència en una llengua vehicle de comunicació d’una societat moderna i amb plenitud d’usos. Els qui van concebre i planificar aquesta empresa sabien que calia treballar en dos fronts: establir l’ús ple del català i, d’altra banda, intervenir damunt el codi, estandarditzant-lo, fent-lo apte per a les noves funcions i desfent la interferència que uns quants segles de subordinació hi havien deixat com a ignominiosa marca de l’esclau.

Ara em cenyiré al segon aspecte: la depuració —segons el mot preferit de Fabra— de la interferència de l’espanyol, que desfigurava la llengua, n’aigualia la personalitat i n’estrafeia el caràcter. Recuperar aquest caràcter i aquesta personalitat era entès com una qüestió de dignitat nacional. Per sort, hi hagué les persones i les institucions per a fer la codificació del català i —en una certa mesura— la depuració. Però quins instruments hi havia, durant les primeres dècades del segle XX, per a implantar en els usos socials aquesta nova llengua codificada, depurada i restaurada? L’escola i la premsa escrita i res més. I encara foren dos instruments dels quals la societat catalana sols pogué disposar durant un petit grapat d’anys en el Principat, i pràcticament mai a la resta del país. La dictadura de Franco els esclafà completament, i el català en procés de dignificació es refugià en escriptors i intel·lectuals en la mesura que pogueren expressar-s’hi.

L’acabament de la dictadura i l’inici d’una limitada democràcia portà al sud dels Pirineus l’oficialitat del català, una relativa presència de la llengua a l’ensenyament i una altra, també relativa, presència als mitjans de comunicació, després a Internet, a les xarxes socials, etc. Tot un esplet de nous instruments que teòricament havien de ser de gran valor per a completar el projecte dels primers temps del segle XX, interromput implacablement per la dictadura. Però s’han aprofitat aquestes eines per a fer el que s’havia de fer?

No hi ha dubte que l’eina que tenia més potencial per a divulgar i naturalitzar entre la població un català de tall nacional, netejat d’elements espuris i en ascens progressiu en aquesta direcció era la televisió. Especialment TV3, la primera, cronològicament, de les televisions autonòmiques en català, que, encara que autonòmica —el seu nom parla ben clar—, sempre ha estat vista, o desitjada, per una part de la societat dels Països Catalans com una aproximació a una televisió nacional, a falta de res millor. Una part de la societat dels Països Catalans, llevat dels mateixos gestors de la cosa. TV3 hauria pogut ser model de referència per a la difusió d’un català de qualitat, de vocació nacional, en línia amb les llengües europees, amb el lèxic netejat i restituït, la llengua que havien somiat els Fabra, els Prat de la Riba i els caps més preclars del Noucentisme. Llum, alhora, per a altres televisions “autonòmiques” i altres mitjans de difusió.

Però l’aparició de TV3 i Catalunya Ràdio (1983) va coincidir amb l’entrada en escena d’un moviment lingüístic revisionista, empès per joves lingüistes sortits de les universitats de Barcelona, que posava en qüestió el model lingüístic construït o en procés de construcció, en la mesura que aquest aspirava a ser una llengua integral i desinterferida, i es disposava a difondre un altre model basat en la realitat lingüística que la història viscuda, dictadura inclosa, havia creat. Fou conegut com allò del català light. Un reduccionisme que, a més d’acceptar resignadament una bona part de la interferència, pretenia extirpar de la llengua pública formal tot allò que no fos present en el català col·loquial i empobrit… de Barcelona. Durant la dècada de 1980 i part de la de 1990 esclatà la polèmica entre els avaladors del lightisme i la reacció intensa que aquest va provocar. Del mateix moment de l’aparició de TV3 la seva llengua va ser motiu de controvèrsia. Encengueren l’alarma diversos departaments de Filologia Catalana de diverses universitats (València, Alacant, Lleida, les Illes Balears i Perpinyà), disgustats amb un excessiu «barcelonisme» de TV3, i la mateixa Secció Filològica demanà audiència al president de la Generalitat de Catalunya i li lliurà un document sobre la qüestió. El president Pujol es comprometé a intervenir. L’afer va desembocar en la promulgació de la Llei 8/1991 sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, que pretenia de posar a solc els correctors populistes, defensats en el Parlament pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Mesos abans, la Secció Filològica havia emès un clar comunicat, en què es deia: «En el moment d’iniciar una política de normalització lingüística —que òbviament ha de confiar un paper important als responsables dels mitjans de comunicació de massa i als educadors— han rebrotat, per raons extracientífiques, tendències particularistes que ja semblaven superades. Alhora han sorgit uns afanys de simplificació de la llengua que no fan sinó accelerar-ne el procés de substitució. Això, deixant de banda que hom hi contravé a la normativa en vigor.» I continuava: «Els intents d’establir per als mitjans de comunicació un català empobrit i deturpat i el refús dels models més genuïns i nobles han provocat una desorientació que afecta la mateixa vida de la llengua…». I encara: «Recuperats determinats usos socials de la llengua, fóra suïcida de minvar-ne les capacitats expressives. La necessària adaptació funcional de la llengua a la nova circumstància no ha de fer-se pas en detriment de la seva riquesa formal ni de la seva codificació actual. […] la creació de contramodels esbojarrats i presentats com a productes salvadors, l’admissió i promoció de vulgarismes urbans o de localismes innecessaris, l’acceptació indiscriminada de barbarismes sovint de caràcter argòtic […] no contribueixen en absolut a afermar la imatge pública de la llengua ni la cohesió de la comunitat.» Diguem que avui, quan màxims responsables d’aquest desgavell són membres de la Secció Filològica, un document com aquest és impensable, i el model que denunciava es troba ben enquistat a TV3 i altres mitjans.

El primer director de TV3, Alfons Quintà, en un principi va confiar la llengua a Ferran Toutain, coautor amb Xavier Pericay del llibre Verinosa llengua, la primera bíblia del «lightisme» barceloní. Pericay i Toutain foren promotors del partit Ciudadanos, cosa que no autoritza a adjudicar la mateixa ideologia política a altres mentors de la mateixa línia lingüística. Toutain contractà correctors de la seva corda, i ja podem imaginar quin model de llengua va establir. Com a exemple, s’ha dit que una de les primeres mesures va ser excloure totalment el tractament de vós, ben present en els mitjans escrits precedents. L’assalt a TV3 va dur el primer bastió conquerit pels populistes en la batalla per la llengua en els mitjans de comunicació. Toutain va xocar amb Quintà i va ser substituït per Enric Vives com a cap de correctors. El 1984 el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Granados, nomenà assessor lingüístic de TV3 Francesc Vallverdú, sociolingüista reconegut, que va fixar el model lingüístic del mitjà i que va tenir la responsabilitat del control de la llengua a TV3 fins que es va retirar. Al començament de 1985 es creà la Comissió de Normalització Lingüística de TVC, presidida pel director de TVC, dirigida per Vallverdú i coordinada per Enric Vives. Catalunya Ràdio tenia aleshores el seu propi servei lingüístic. Més endavant es va crear el Servei d’Assessorament Lingüístic de la CCRTV, també dirigit per Vallverdú, que actuava a TV3 i Catalunya Ràdio. Vallverdú va ser un «light» moderat. Pretengué d’harmonitzar la «nova ideologia» amb la normativa, i tingué a les seves ordres un grup de joves lingüistes radicals que s’enfrontaren durament a ell. És la línia que després va prendre el poder i ha portat TV3 a la situació actual. El portal És a dir, el manual d’estil de la casa, representa aquesta radicalització. El model lingüístic de la Corporació té com a característiques l’ús de castellanismes, recollits o no en el diccionari normatiu, la preferència sistemàtica del mot més semblant a l’espanyol (ultimar i no enllestir), la reducció dels recursos de la llengua excloent tot allò que no sigui «viu» a Barcelona i la substitució de moltes solucions normatives per alternatives pròpies de la parla local i col·loquial de la capital. Un exemple colpidor d’això darrer és la recomanació explícita d’usar —també en els registres formals— els pronoms febles d’acord amb els usos vulgars de Barcelona i no les formes prescrites per la gramàtica i la tradició.

La idea conductora del model lingüístic de TV3 —i d’altres mitjans— és l’obsessió per la versemblança. La llengua, diuen, ha de ser versemblant, la gent s’hi ha de reconèixer, perquè altrament —diuen— el producte no es ven. La idea de vendre per damunt la de construir. Una idea que té, però, dos punts febles. El primer és que ens podem demanar per a qui ha de ser versemblant i qui s’hi ha de reconèixer. En el millor dels casos podrà ser versemblant per als parlants del català central. Ja no per als parlants del català nord-occidentals, amb els imposts dels quals també es paga el mitjà. I ja no diguem per als parlants valencians, balears o nord-catalans. Formes com convence’l (convèncer-lo), que tant els agraden, són absolutament estranyes a una part substancial de la comunitat lingüística. La resposta a aquesta objecció sol ser un silenci que amaga que poc els importen els parlants d’aquestes àrees; és a dir, poc els importa la comunitat lingüística. Diran que la llengua no pot ser versemblant per a tothom, i és cert. I no cal fer cap esperanto, però donar qualque mostra de model integrador, tant de la llengua culta tradicional, tan menyspreada, com d’alguns elements d’altres dialectes d’ús tradicional literari, crearia una percepció que al cap dels planificadors hi ha tot el país. El segon punt feble és que aquesta opció ideològica és qualsevol cosa menys edificant. La televisió pot ser un mitjà essencial per a construir la llengua que ens interessa, si hi ha una llengua que ens interessa. S’ha demostrat que sovint un mot o forma dits durant un temps per TV3 arrelen eficaçment en l’ús social. A la llengua li fan dir el que volen, diu un amic meu, i TV3 podria haver estat una eina formidable per a edificar un català incomparablement millor que el que tenim.

Els lingüistes de la CCMA s’han caracteritzat sempre per tenir un tancament absolut a les veus que reclamaven una major qualitat o genuïnitat lingüístiques, sobretot si vénen de la «periferia». Han fet el sord a totes les recerques que anaven descobrint i fent conèixer calcs de l’espanyol, o simplement a tots els qui els recordaven que un tal mot o forma eren hispanismes coneguts de feia temps. El 1985 TV3 arribà a les Illes Balears, i el 1986 el Departament de Llengua Catalana de la Universitat de les Illes Balears va fer arribar a la direcció del canal aquest document, en què demanava uns canvis en l’orientació lingüística del mitjà que haurien estat un avanç important en la construcció d’un català nacional. Ni tan sols van respondre; ni el director, ni Vallverdú ni ningú.

TV3, dic, podria ser l’instrument més valuós per a construir el català que escauria a una nació moderna amb una llengua restaurada i d’ús ple. Per a normalitzar aquest ús tenim molts de problemes i entrebancs, però per a deslliurar el codi de la castellanització, l’empobriment o la fragmentació podem dir que el problema és TV3.

Em costa Déu i ajuda convèncer l’autor d’una obra que corregesc que accepti de canviar plànol per pla. Em diu que per a ell un pla és una superfície plana, com la comarca del Pla (Mallorca), o com els plans de la geometria, però li costa de fer-se la idea que un pla pugui ser un plànol. Certament els esquemes que tenim dins el cervell són difícils de canviar. I si els esquemes són estructures semàntiques creades per una història de subordinació lingüística a una altra llengua, la resistència del cervell és evident. Si estam avesats a pensar en espanyol costa pensar d’una altra manera.

Per a digerir més bé tot allò que diré començaré fent una relació d’un grup de significats associables als mots en joc.

1. L’adjectiu pla plana (terra plana).

2. El substantiu que es refereix a una extensió de terra plana: el Pla de Bages; o en femení la Plana de Vic.

3. El pla com a figura geomètrica i els significats secundaris que en deriven (un primer pla, en un film).

4. Un dibuix que representa una ciutat o la planta d’un edifici.

5. Un projecte per a aconseguir un fi.

En llatí tenim planus. plana, planum, adjectiu que tenia el significat 1. El francès per a aquest significat 1 té plat, procedent del llatí plattus. De planus ha tret plan amb el significat 3. Per al significat 2 té la forma femenina plaine, del llatí plana (femení de planus). Per als significats 4 i 5 el francès diu plan, que no procedeix de planus, sinó que és un deverbal de planter (procedent de plantare, derivat de planta, ‘planta’), amb una forma ortogràfica (inicialment plant) alterada per creuament amb plan de planus. De manera que en francès, per als significats que ens interessen (3, 4 i 5) només té plan, però en realitat són dos mots diferents, un procedent de planus (significat 3) i un procedent de planter (significats 4 i 5).

L’espanyol té el doblet plano i llano, del llatí planus per via culta i per via evolutiva respectivament. Llano té els significats 1 i 2 (tierra llana i en la sierra y en el llano). Plano té els significats 1, 3 i 4 (superficie plana, la intersección de dos planos, un plano de la ciudad). I per al significat 5 només té plan. Però alerta: només amb els significats 1 i 3 plano procedeix de planus; el plano (4) procedeix del francès plan (abans plant, de planter) creuat amb plano de planus. I el plan (5) surt directament del francès plan. En resum, on en francès només hi ha plan en espanyol hi ha plan i plano.

L’italià per a tots els significats té piano, però li passa una cosa semblant a la que passa en espanyol: el piano (1, 2 i 3) procedeix del llatí planus, però el piano (4 i 5) surt del francès plan creuat amb l’altre piano. És a dir, és un calc semàntic: al mot piano que tenia en principi els significats 1, 2 i 3 hom li dóna el significat del francès plan (4 i 5). El portuguès només té plano (um plano da cidade, um plano ambicioso).

El DRAE (diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola) comet l’error d’incloure tots els significats de plano en una sola entrada, quan es tracta de dos mots diferents amb etimologies diferents: el que surt de planus i el que surt del francès plan (derivat de planter). La mateixa error, si fa no fa, cometen el DIEC i l’Alcover-Moll. Tots dos separen en dues entrades l’adjectiu pla plana i el pla de tots els altres significats, però inclouen en una sola entrada el pla de planus i el pla del francès. Amb tot, s’agraeix al DCVB que doni una definició de pla (4) completa i acurada («Representació, sobre una superfície plana, de la disposició d’una ciutat, d’un edifici, d’una fortificació, d’una màquina, etc.», quan el DIEC sols fa una pelada remissió a plànol, la seva entrada principal. Qui és impecable del punt de vista lexicogràfic és el diccionari de Gran Enciclopèdia Catalana, que separa escrupolosament el pla de planus i el pla del francès plan, aquest amb una completa definició: «Dibuix que representa la projecció ortogonal d’un objecte, d’una peça, d’una màquina, d’una casa, etc., o d’un dels seus talls o seccions». I, al revés del DIEC, plànol simplement remet a pla, amb una correcta etimologia («Ultracorrecció de plano (cf. catúfol), forma primera que tingué pla [amb el nostre significat 4]).

I ara vegem una mica d’història d’aquests mots. En espanyol, si no hi hagués intervingut el francès, el significat 4 s’hauria d’haver resolt amb planta, mot que procedeix del llatí planta, que en un principi significava la planta del peu i que per metàfora s’aplicà a la base de qualsevol cosa. I alguna cosa en va restar, com planta baja, edificio de tres plantas, o alguna obra de nueva planta, com uns abominables decrets. Però s’adoptà el gal·licisme plan (del francès plan i abans plant, com hem dit). I aquest plan es contaminà amb el plano «legítim», del llatí planus. En un principi per al significat 4 s’usaven les dues formes (plan i plano): el Diccionario de autoridades (1737) a l’entrada plan ens diu «lo mismo que plano: Y assí se dice, El plan de Cartagena». El significat d’aquest plan, equivalent a dibuix cartogràfic, evolucionà fins a esdevenir ‘projecte ordenat per a aconseguir un fi’, i posteriorment la llengua s’especialitzà assignant significats diferents a plan i plano. El primer diccionari acadèmic espanyol que porta el nou significat és el de 1884, (amb la definició rònega «intento, proyecto», ampliada després a «intento, proyecto, estructura»; el 1984 hi apareix plan de estudios).

Vegem què passa en català. El diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803) només porta pla, al qual dóna tots els significats indicats al principi, llevat del 5, perquè el concepte encara no devia haver aparegut. Però el Labèrnia (1839-40) diferencia pla (significats 1, 2 i 3) i plan (significat 4). En aquesta darrera entrada esmenta projecte com a sinònim. Sembla que aquest projecte significa també el que ara en espanyol es diu plan. Coromines ens indica que d’aquest concepte «tothom en digué plan fins c. 1920». Després aquest plan se substituí per pla, alhora que entrava o es reforçava en l’ús oral l’hispanisme llampant plano per al significat cartogràfic o arquitectònic. Amb tot, els diccionaris mallorquins de Figuera (1840) i d’Amengual (1858) només registren pla, amb tots els significats, exceptat el 5 (concepte nou, com hem dit).

Al començament del segle XX aparegué el barbarisme plànol (primera documentació lexicogràfica, Diccionari ortogràfic de Fabra, 1917), resultat d’aquest curiós procediment de catalanitzar mots espanyols acabats en –o afegint-hi una ela, extreta dels nombrosos mots catalans acabats en -ol: brètol, cèrcol, còdol, estríjol, gínjol, llépol, llombrígol, llúpol, núvol, pàmpol, tèrbol, tràngol, etc. i els nombrosos sufixats en –ívol (batallívol, llancívol, mengívol, ombrívol, senyorívol, etc.). El mateix procediment de camuflatge vam aplicar a hispanismes com bàndol, bonítol o nínxol, inicialment bando, bonito i ninxo. El cas de cérvol és el resultat d’«arreglar» el clàssic i genuí cervo. No sé qui degué inventar l’esguerro de plànol, però la primera vegada que surt al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana és el 1909. Diguem també que alguns, per a fugir de l’hispanisme plano, posaren en circulació planell, derivat de pla (1) innecessari i avui rebutjat quasi unànimement.

Sense la interferència de l’espanyol és evident que per als significats 4 i 5 ara tindríem només pla, com el francès només té plan, l’italià només té piano o el portuguès només té plano.

Fa temps vaig escriure alguns articles sobre els mots acabats en -ó accentuada, concretament Botellots, culebrots i altres doiots, Més sobre la terminació -ó, i Cinturó, castellanisme. El tema no s’esgota, ni prop fer-hi, i avui aport noves dades i idees sobre la qüestió.

Resumint aquells articles, en català tenim mots acabats en –ó provinents de mots llatins acabats en -one, i doncs la terminació és completament normal; mots provinents de llengües modernes, sobretot el francès i l’italià, els morfemes dels quals -on i -one (augmentatius o no) també s’adapten en la terminació catalana -ó (cupó, camió, sifó, xampinyó; balcó, caneló, macarró) ; i finalment mots derivats de mots catalans amb el sufix -ó, que per força ha de ser diminutiu (finestró, calderó) . Però també tenim mots agafats de l’espanyol acabats en aquesta llengua en -ón (augmentatiu) i adaptats en -ó, com bodegó, cinturó, rosetó o teló. I aquests ja són rebutjables, per la seva naturalesa d’hispanismes deguts sols a subordinació nacional, i no com els altres, que són escampats per totes o diverses llengües de l’entorn.

Un grup de mots que mereixen comentari són termes de la física com electró, protó, neutró, ió, anió, catió i altres. Tots foren encunyats per físics anglòfons i, doncs, creats en anglès. En aquesta llengua tots són mots plans, i, per tant, esperaríem que en les llengües receptores també ho fossin. L’anglès electron [iˈlɛktrən] fou encunyat pel físic irlandès George Johnstone Stoney el 1891. Prèviament, el 1600, el físic anglès William Gilbert va encunyar el terme llatí electricus —perquè la ciència es vehiculava en llatí—, en anglès electric, a partir del mot grec élektron, que significava un aliatge d’or i argent i també fou el nom de l’ambre. Tots dos tenien la característica de la brillantor. El mot es relaciona amb l’adjectiu eléktor (‘brillant’), que s’aplicava al sol, i el seu femení eléktris, que s’aplicava a la lluna. Recordem que Electra, la del complex, tenia un nom que significava ‘la que brilla’. Els grecs ja van descobrir que fregant l’ambre sobre la pell agafava la propietat d’atreure alguns objectes; el primer descobriment de l’electricitat. I sobre electricus/electric Sir Thomas Browne, el 1646, creà el mot electricity, tot i que l’electricitat que ara fem servir no va arribar fins al segle XIX. A la meva Mallorca, ja ben entrat el segle XX, i de la novetat la gent, admirada, en digué la trecidat, amb un article fruit de la seva fecunda imaginació.

Els protons i neutrons vingueren més tard.  Els primers —anglès [ˈprɔtən]— foren batejats pel baró neozelandès Ernest Rutherford, el 1920, a partir d’un terme anterior degut al químic anglès William Prout, que anomenà protil (protyle) l’hidrògen, del grec protos (‘primer’).  Creia que totes les substàncies estan formades per àtoms d’hidrogen, la substància primera o primària. Els neutrons —anglès [ˈnjutrən]— foren batejats pel químic americà William Draper Harkins el 1921, partint del mot neutral (‘neutre’) amb la terminació -on d’electron i proton. Abans, el 1834, Faraday havia usat el mateix morfema quan encunyà els termes ion [ˈajən],  anion [ˈanjən] i cation [ˈkatjən]. De fet, aquest formant surt del participi de present grec del verb ienai (‘anar’). Amb la idea que els ions es mouen: els anions van per amunt (grec ano, ‘amunt’) i els cations per avall (grec kato, ‘avall’).

Per què si els mots originals anglesos són plans el català (electró, protó, neutró…), l’espanyol (electrón, protón, neutrón…), el portuguès (electrão, protão, neutrão…) i l’italià (electrone, protone, neutrone…) els fan aguts o plans però amb l’accent sobre la síl·laba no original? Ha de ser per la mediació del francès, que no té més que mots aguts. O potser per analogia amb altres mots del nombrosos acabats igual que els que ara ens ocupen. En qualsevol cas, essent un comportament general en el món romànic no veiem inconvenient en la forma adoptada.

I ara passem a qualque mot que sí que té una anomalia, una forma interferida per l’espanyol i que ha de ser qüestionada. Un és el terme lexicó, amb què en català s’ha traduït l’anglès lexicon tal com s’usa en gramàtica generativa. Quan jo era estudiant, època en què la dita gramàtica fou irrupció a les nostres universitats, ja estava horroritzat d’aquest monstre terminològic, que sembla un esquifit diminutiu. Com es possible que hàgim pogut fer aquesta aberració lèxica, fruit d’una analogia precipitada i insensata amb la munió de mots acabats en –o tònica? El mot és horrible adaptació de l’anglès lexicon [ˈlɛksikən], que no és més que el que en català es diu lèxic, tret del grec léxikon (‘col·lecció de paraules), que en un principi era el nom de diccionaris o glossaris grecs. Derivat de lexis (‘paraula’) i aquest de legein (‘dir’). Font de lexema, lexical, lexicologia, etc. En català, a part de lèxic, que és el conjunt de mots de la llengua, per a la invenció de la gramàtica generativa caldria dir lèxicon, si es vol tenir un terme diferent de lèxic.

Una altra errada de la nostra codificació és el mot panteó. Ja va ser denunciada pel savi i enyorat Juli Moll i Gómez de la Tía. El mot prové del llatí pantheum (‘temple consagrat a tots els déus de Roma’) i aquest del grec pantheon, neutre de pantheos (‘tots els déus), compost de pan (‘tot’) i theos (déu). Avui panteó —així és com surt als diccionaris— designa un monument funerari destinat a l’enterrament dels membres d’una família. Però la forma d’aquest mot mostra la interferència llampant de l’espanyol. Totes les llengües que ens han de ser referència accentuen la primera síl·laba, llevat òbviament del francès (italià pànteon, anglès pantheon), igual que ho fan els ètims grec i llatí. Doncs pànteon hauria de ser en català.

Un altre mot, en aquest cas nom propi, que presenta la mateixa anomalia és Satiricó, la famosa obra de Petroni. D’acord amb l’etimologia i la pràctica de totes les llengües menys l’espanyol (i el francès, com se suposa), ha de ser Satíricon. I el cotiledó (forma registrada en el DIEC com a secundària) ha de ser cotilèdon.

I segur que en trobarem més. Però podria ser pitjor: sort que tenim encara molts de mots que s’han salvat d’aquest lamentable desplaçament de l’accent, perquè podríem haver fet asindetó, baritó, epigó, epsiló, gramofó, onomasticó, oximoró, planctó, polisindetó, etc. Dins la desgràcia encara hem tingut sort.

Enguany s’acompleix el 60è aniversari de l’acabament del Diccionari català-valencià-balear. No és un múltiple de 50 o de 100, que és quan es fan les grans celebracions, però és una xifra significativa, car també és el 160è aniversari del naixement del seu autor i el 90è de la seva mort. I, a més, és el 90è aniversari de l’acabament del diccionari de Pompeu Fabra. Un any, doncs, de recordar diccionaris i homenatjar-ne els autors.

Alcover va ser sobretot un home apassionat, forjador de projectes enormes i un treballador infatigable. Sense aquestes dues condicions no hauria dut a port la seva gran obra: el Diccionari català-valencià-balear. Aquesta obra centrà tota la seva vida i hi dedicà la major part de les hores del dia, sobretot d’ençà que va llançar la famosa Lletra de convit (1901), fins a la seva mort (1932).

Nascut el 1862, en Alcover es despertà l’interès per la llengua molt aviat. Quan només tenia 18 anys, essent seminarista, es llançà a una activitat de recopilació de mots, gloses i rondalles. La seva carrera començà com a folklorista, entre rondalles i cançons i proclames de caràcter catòlic integrista en alguna premsa local. A 23 anys (1885) publicà Contarelles d’En Jordi d’es Recó, arreplega de diversos textos de cultura popular, entre ells les primeres rondalles recollides. I el 1896 sortí el primer volum de Rondayes mallorquines, fabulós monument de la nostra cultura popular.

La primera fase de la vida d’Alcover es desenvolupà en una Mallorca en què la consciència de la unitat de la llengua catalana era molt rudimentària o inexistent. Una profunda diglòssia s’havia implantat a Mallorca fruit de la política d’anihilar el català practicada per la monarquia borbònica i l’Estat liberal espanyol. La llengua de Mallorca era anomenada sempre mallorquí, i l’activitat centrada en aquesta llengua es reduïa a algunes gramàtiques i diccionaris sense visió clara de la identitat i unitat de la llengua, com la Gramática de la lengua mallorquina de Joan Josep Amengual (1835), el Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín del mateix autor (1858) o el Diccionari mallorquí-castellà de Pere Antoni Figuera (1840). En aquest ambient es produeix la primera activitat lexicogràfica d’Alcover, centrada només en el «mallorquí». El 1882, avançant-se al gran diccionari, guanyà un premi amb l’obra Mostra de diccionari mallorquí, que recull tres mil frases o modismes que duen els verbs anar, dur i fer. La mateixa obra premiada incloïa un estudi sobre el gènere dels mots amor, color i olor. Fou Tomàs Forteza (1838-1898), gramàtic excepcional molt avançat al seu temps i autor d’una magnífica Gramática de la lengua catalana, qui va inculcar en el jove Alcover la visió de la unitat de la llengua i la necessitat de donar-li el seu nom adequat, una unitat i un nom que Alcover defensaria tota la seva vida, malgrat el trist episodi del canvi de nom del diccionari, produït en un moment dissortat.

A l’albada del segle XX, Alcover, ja posseïdor d’una bona formació filològica, obra del mestratge de Forteza i de la lectura de les obres de romanística disponibles, llançà el seu gran projecte de diccionari integral de la llengua catalana, antiga i moderna, general i dialectal. Per a aquesta empresa reuní un ampli equip d’informadors, corregué el territori de la llengua en les seves famoses eixides filològiques (1900-1928) i publicà el Bolletí del diccionari de la llengua catalana (1902-1936), on es presentava tota mena d’informacions sobre la marxa de l’obra i estudis diversos de filologia o dialectologia.

Mentrestant, el 1911 Alcover va ser nomenat president de la Secció Filològica, creada el mateix any. L’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) li havia donat una considerable rellevància pública. En aquest congrés es començaren a veure les diferències amb Pompeu Fabra, qui assumí la presidència de la Secció Filològica i el clar lideratge de la codificació del català, a partir de 1918, després del trencament d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans, un trencament que dugué el canonge a emprendre una dura batalla contra la institució. El gran diccionari projectat per Alcover havia de ser una obra  institucional de l’Institut, per a un públic especialitzat i complementat amb un diccionari manual per al gran públic. Però les coses no pogueren anar així.

Trencades les relacions amb l’Institut, el gran diccionari restà en mans exclusives d’Alcover, qui s’hi lliurà amb el seu entusiasme congènit. Va tenir la sort de trobar un col·laborador entusiasta de la llengua i treballador com ell, Francesc de Borja Moll, un jove seminarista que «reclutà» durant una visita al seminari de Ciutadella. Sense Moll no sabem què hauria passat amb el diccionari. Aquest sortí en fascicles a partir del 1926, i a la mort d’Alcover (1932) s’havien publicat els dos primers volums, amb una ortografia diferent de la de l’Institut (1913), que Alcover defensà i mantingué fins a la mort. En un ambient de tensió per l’enfrontament d’Alcover no sols amb l’Institut sinó amb tot el catalanisme del Principat i també de Mallorca, Moll reprengué la tasca, rectificà l’ortografia en la reedició dels dos primers volums i l’edició dels següents, i a poc a poc restablí la confiança i les bones relacions amb la Secció Filològica i el catalanisme. Però aquell diccionari ja no seria el diccionari institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, com ho fou el Fabra, sinó un diccionari d’autor. O, més ben dit, de dos autors, i amb molta raó és conegut com l’Alcover-Moll, nom, d’altra banda, que tendim a usar aquells que lamentam el nom oficial del diccionari, posat per Alcover en un moment de ruptura amb Barcelona i de recerca del suport econòmic de Madrid. Sense un dels dos autors el diccionari no existiria. Alcover en fou el concebedor, el propulsor i l’obrer entusiasta fins al segon volum (1932); i Moll en fou el continuador i treballador tenaç fins a l’acabament el 1962, amb les grans dificultats derivades de la guerra del 36-39, i amb col·laboradors com Manuel Sanchis Guarner o Aina Moll.

L’Alcover-Moll és un monument de la lexicografia catalana i de la lexicografia romànica. Un grapat de diccionaris en un sol diccionari: un diccionari de la llengua comuna, un de la llengua antiga, un diccionari etimològic, un diccionari dialectal, un diccionari de pronúncia i un depòsit de fraseologia i cultura popular. L’Alcover-Moll ens il·lumina en la recerca de la història de la llengua i en la recerca de la interferència de l’espanyol sobre el català. L’Alcover-Moll s’acaba el 1962. Això vol dir que tot el nou lèxic aparegut després d’aquell moment no és al diccionari. Hi ha debat sobre si aquest s’ha d’actualitzar o no. Potser ja hi ha molts altres instruments que l’actualitzen: el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) i altres diccionaris equivalents, els instruments en línia, com els treballs del Termcat, i, pel que fa a aspectes històrics i etimològics el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, l’altre gran monument lexicogràfic del català. En tot cas, l’Alcover-Moll sempre serà una base indispensable per a anar construint el progrés de la filologia i la lexicologia catalana i aquest pou inesgotable que és el coneixement de la nostra llengua, la columna vertebral de la nostra nació.

^{*Publicat originalment a https://www.amicsdelseminari.com/_files/ugd/11232f_6af7b092992745a996329addfdf15719.pdf.}

Xibiu és un mot mallorquí, tradicional i ben conegut de tots els mallorquins de llengua no empobrida. El seu significat és ben definit en el DIEC: l’accepció segona diu «Antre, cau, lloc petit i brut». Això és exactament el que entén per xibiu tota la gent de Mallorca. Definició potser més exacta que la que du el diccionari Alcover-Moll —«Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins»—, sense que aquesta definició no sigui també vàlida.

Al final de la dècada de 1990 el Diari de Balears va començar a emprar aquest mot per a substituir l’hispanisme xiringuito, normalment per a referir-se als bars situats a les platges. Del Diari de Balears va passar al diari Ara Balears, continuador del primer, del qual va heretar correctors i normes d’estil. Pel que veig, la «innovació» també ha penetrat tímidament en alguns mitjans audiovisuals de Mallorca. He protestat repetidament a les meves xarxes socials, en defensa de l’ús propi dels mots i dels propietaris dels dits bars de platja, que veuen denigrats injustament els seus establiments.

En el llibre Nous escrits lingüístics mallorquins (Palma, Lleonard Muntaner, 2021) Joan Veny surt en defensa del mot xibiu aplicat als bars o barets de platja. I al·ludeix a mi sense esmentar-me: «Hem de mostrar la nostra disconformitat amb el rebuig d’alguns lingüistes insulars, que es basa en el suposat caràcter pejoratiu d’una de les accepcions del mot.» Malgrat l’admiració i el respecte que tinc a l’eminent filòleg, no puc estar d’acord amb el seu raonament, i em dispòs a argumentar-ho.

Sobre l’etimologia del mot hi ha dues hipòtesis, cosa irrellevant per al propòsit d’aquest article. Per al diccionari Alcover-Moll «sembla esser onomatopeia del reclam amb què el caçador atreu els tords». I per a Coromines (DEcat) es tracta d’un mossarabisme provinent del llatí SAEPES, ‘clos, tanca feta amb branques’. Segons la primera opció, de l’accepció inicial (reclam per a caçar) el mot hauria passat a significar la barraca simple feta de branques on se situa el caçador per a fer la seva feina. Segons la segona opció, el significat primari seria aquesta mateixa barraca. Les dues hipòtesis coincideixen en el fet que abans que res un xibiu és aquesta construcció rudimentària. D’aquí s’hauria passat a la noció que hem esmentat en el principi: lloc petit, fosc, brut i altres qualificatius que són l’essència del concepte. No és que el mot tingui un suposat caràcter pejoratiu: és que és clarament pejoratiu per a tots els qui sàpien què és un xibiu.

Diu Veny que «hi hauria un ennobliment de sentit en el pas de ‘barraca, casona miserable’ al modern ‘establiment a la costa, on es venen begudes i menjars; no és la primera vegada que un mot de valor negatiu esdevé neutre o positiu, perdent la connotació desfavorable; és el cas de arlot ‘home de mala vida’ passat a al·lot ‘xicot, noi’ […]». Arlot es va ennoblir ja fa molts de segles i ara al·lot significa el que entén tothom. Sí, un mot negatiu pot canviar de significat i esdevenir positiu, però no es pot fer pel caprici d’algú i contra el significat que ara tothom dóna a aquell mot. El significat donat al mot xibiu per Diari de Balears i Ara Balears és una arbitrarietat, un abús de vocabulari sense cap justificació, una perversió del lèxic.

Potser a qualcú no li agradaran les solucions proposades (guingueta, quiosquet), per la manca d’arrelament. Es veu que no agraden a alguns mitjans barcelonins, els lingüistes dels quals han optat per l’hispanisme xiringuito sense cap mania, com sol ser habitual en ells. En tot cas, crec que pitjor que adoptar els mots catalans referits és violentar el significat d’una paraula atribuint-li’n un que no usa quasi ningú. I és irrellevant si surt en algun escriptor, sens dubte influït per la lectura dels diaris propagadors de l’error. I quin problema hi ha a dir bar o baret a un establiment que no és més que això, encara que estigui situat a la vorera de mar? O bar de platja, si voleu, com es diu en anglès (beach bar) o en francès (bar de plage). Hem de tenir un mot diferent de bar només perquè en espanyol tenen chiringuito?

Veny demana que se substitueixi la segona accepció del DIEC («Antre, cau, lloc petit i brut») per «instal·lació a la platja on es venen menjars i begudes». Jo deman que no ho facin. La definició del DIEC és perfecta, i és la que correspon a l’ús general mallorquí. La definició proposada és en tot cas un intent —desafortunat, crec— de canviar la realitat sense cap raó fonamentada.

Vaig començar a escriure articles sobre aquest terme l’any 2006. Concretament dos articles en aquest blog aquell mateix any (aquest i aquest altre) i un article a la revista cultural L’Espira del Diari de Balears. Rellegint aquells textos, d’un moment en què sorgia la necessitat de trobar una manera de dir el concepte en català, veiem que aleshores molts de mitjans simplement adoptaven el mot espanyol sense alterar (botellón), escrivint-lo en itàlica o entre cometes. Així ho feien TV3, Catalunya Ràdio, l’Avui, el Punt i el Periódico, mentre que el Diari de Balears l’adaptava en botelló. Però ja havia aparegut l’esguerro botellot, que circulava per IB3 i qualque altre mitjà. Això em va dur a escriure els meus articles de guerra contra botellot. D’altra banda, en aquell 2006 Vilaweb ja havia posat en ús la seva proposta, que avui encara manté: entrompada. En el primer dels articles meus abans esmentats (de l’11 de març de 2006) vaig proposar la solució botellada, que va començar a circular tímidament i que després arribà a un cert grau d’acolliment.

Els mitjans principals del país durant tots aquests anys passats han fet servir botelló, el mot espanyol mínimament adaptat. S’hi ha afegit el diari Ara, creat el 2010. Al costat de botelló s’ha obert pas el meu botellada, que empren regularment a IB3, a Ara Balears i de manera limitada a qualque mitjà del Principat. Entrompada ara com ara no surt de Vilaweb. La veritat és que botellot no havia fet gaire fortuna. Fins ara.

El Termcat, en un moment que no puc precisar —he demanat la informació però no me l’han donada— va avalar botellada, d’acord amb el seu costum de cercar termes catalans per a conceptes nous que vénen de fora. Però el gener del 2021 va canviar de criteri i ara proposa botellot (forma primera) i entrompada (forma segona o secundària), tot desestimant botellada i botelló. Incomprensiblement, l’institut terminològic ha rebutjat les dues opcions més bones i s’ha inclinat per les dues més dolentes. A partir d’aquest fet els mitjans ara van incorporant botellot als seus textos, i veiem com TV3 i Catalunya Ràdio han fet un canvi radical: ara tot el dia s’hi sent botellot, tot i que el seu llibre d’estil (És a dir), quan escrivim això, encara recomana botelló («ús general») tot recollint l’existència de  botellot i botellada.

Malgrat que els arguments contra botellot ja estan exposats, els resumiré aquí. El sufix català -ó té valor diminutiu. Això vol dir que qualsevol derivat català fet amb aquest sufix representa un diminutiu (caixó, calderó, finestró). Algun cop té valor diminutiu-afectiu (petitó). En espanyol el sufix -ón té diversos valors: a) augmentatiu (cucharón, fresón, jarrón o portón) i algun cop augmentatiu-despectiu (narizón); quan un mot espanyol amb el sufix -ón és diminutiu, cal pensar que és pres d’una altra llengua (com cordón, del francès cordon, dimunutiu de corde); b) expressió d’una acció, normalment sobtada (acelerón, apretón, calentón, resbalón); c) qualitat d’alguna persona (acusón, empollón, fisgón, mamón, cuarentón). Aquests valors no corresponen, en general, al sufix català -ot, -ota, que té valor més aviat despectiu (casota, fornot) o en alguns casos, pocs i tancats,  masculinitzador (abellot, bruixot, didot i segurament cullerot). El sufix despectiu català -ot, -ota correspon a l’espanyol -ote, -ota (feote, palabrota). El sufix espanyol –ón té diverses correspondències en català (acelerón-accelerada, resbalón-llenegada, acusón-acuseta, llorón-plorador, cuarentón-quarantí, novelón-novel·lassa, notición-gran notícia, etc. Poques vegades el sufix augmentatiu espanyol -ón correspon al sufix català -ot, però sí que hi pot correspondre quan té valor despectiu (un narizón ho podem traduir per un nassot). En el cas de cucharón-cullerot potser hi ha més un masculinitzador que un augmentatiu. Però aquesta correspondència exigua -on/-ot ha fet creure a molts que l’equivalent català de l’espanyol -ón és -ot, i així han sorgit aberracions com barracot (barracón), maduixot (fresón), culebrot (culebrón) i l’inefable botellot. A més a més, quan s’aplica el sufix –ot, -ota a una arrel, es respecta el gènere: el despectiu (més que augmentatiu) derivat de casa és casota, no casot; i el de botella és botellota, no botellot. A tot això cal afegir-hi que hi ha llengües en què el sufix -on és augmentatiu, com en espanyol. Particularment l’italià, que ha fet els augmentatius balcone, cartone, salone, trombone o medaglione, mots que han passat a altres llengües amb l’adaptació corresponent: francès balcon, carton, salon, trombon i médaillon; espanyol balcón, cartón, salón, trombón i medallón; català balcó, cartó, saló, trombó i medalló. Encara ningú no ha proposat de fer trombot, salot o medallot.

I ara examinem les raons del Termcat, exposades en aquesta fitxa. 

1) «Són [botellot i entrompada] alternatives catalanes al manlleu del castellà botellón». Això no vol dir necessàriament que siguin bones alternatives.

2) [Pel que fa a botellot], «Malgrat que és un calc del castellà, pot considerar-se també una forma lingüísticament acceptable en català: està formada pel nom botella (forma sinònima de ampolla pròpia sobretot del País Valencià i de les Balears) i pel sufix augmentatiu -ot, que transmet contundència i s’adequa bé al registre informal en què se sol utilitzar aquest mot.» Quan diu que és una forma lingüísticament acceptable, ignora tota la casuística sobre els sufixos -ón i -ot que hem exposat més amunt. Certament és un calc, però un calc mal fet, forçat, estrident. No gaire menys estrident que un salot o un trombot o un medallot que algun Termcat hagués pogut proposar quan van aparèixer els neologismes saló, trombó o medalló. Al cap i a la fi la idea simplista de la correspondència -ón/-ot és més dependència de l’espanyol que el simple manlleu botelló, que implica reconèixer que és un manlleu d’aquella llengua i punt. I sobre el registre informal en què «se sol utilitzar aquest mot», segons diu el Termcat, cal dir que no és així: que aquest mot s’empra en qualsevol registre. Si s’usàs sols en registre informal, caldria cercar un altre mot per als registres formals.

3) [Botellot] «Ja té ús entre els joves i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» Que tingui ús no vol dir que sigui una forma bona. Aquest criteri ens recorda el moment en què el Termcat va proposar la forma bloc (blog), pràcticament amb el sol argument que «ja tenia ús», ignorant totes les altres raons, que, afortunadament, sí que va tenir en compte la Secció Filològica quan incorporà blog al DIEC tot desautoritzant el Termcat. D’altra banda, en aquest cas el Termcat ha ignorat l’ús majoritari, que en el moment de prendre la decisió era botelló, com hem dit al principi d’aquest article. Sembla que el criteri ha estat «a mi m’agrada», impropi d’una institució que té encomanada l’alta responsabilitat d’orientar els usos pel que fa a neologismes.

4) Pel que fa a entrompada, «És una forma lingüísticament adequada, derivada de entrompar, forma popular de embriagar (“Posar en estat d’embriaguesa. Esdevenir embriac”, segons el diccionari normatiu). Ja ha tingut difusió aplicada a aquest concepte, per la relació semàntica amb el sentit recte, i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» A part que no té gaire ús (només l’usa Vilaweb), és dubtós que sigui una forma adequada. És un derivat de trompa, que amb el significat d’embriaguesa deu ser un hispanisme: és la quarta accepció del mot a l’Alcover-Moll, amb un exemple de 1953, i la més absoluta absència en el diccionari de Coromines. D’altra banda, entrompada no s’ajusta al concepte de botellón, car l’element definitori d’aquest no és l’embriaguesa (i no tots els participants s’embriaguen) sinó el fet de trobar-se al carrer, parlar, riure i beure. I engatar-se un ho pot fer tot sol i sense sortir al carrer. 

I acabem amb les formes «desestimades», és a dir, no estimades. Continuu a pensar que botellada és una opció vàlida. És una adaptació del mot espanyol feta ajustant-se a la morfologia derivativa del català, paral·lela a mots com calçotada, costellada o tractorada i que sí que s’adequa al concepte del botellón. 

I ho és també, una opció vàlida, la simple adaptació del manlleu espanyol. És una operació que hem fet amb molts de manlleus d’altres llengües (avió, camió, balcó, saló, cartó, medalló, etc.). En el cas de botelló, plural botellons, podem tenir la tranquil·litat que no fem una altra cosa que adoptar un mot espanyol que correspon a un element cultural espanyol. Igual que hem adoptat torero, gaspatxo o sangria sense necessitat de cercar-hi una «alternativa catalana». Deu ser per alguna cosa que totes les versions de Wikipèdia a l’espanyol botellón hi fan correspondre botellón. 

Els dos clàssics són Nit Bona i Nit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots els defensors de la llengua genuïna en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article — amb excepcions que veurem més avall— igual que Cap d’Any, si bé aquest admet l’article més que Nadal. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: arriba el Nadal, celebrar el Nadal, ens agrada el Nadal, la música del Nadal, enguany el Nadal cau en diumenge i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, tampoc no és d’ara: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família», error que el DIEC no ha esmenat. Amb tot, la llengua escrita tradicional usa Nadal sense article: en els corpus textuals disponibles (CICA, CIVAL o CTILC) el Nadal només apareix en alguns textos del segle XX. I la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués es Nadal seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. 

Dèiem, però, més amunt que en alguns casos Nadal porta article. En porta quan ens referim a dies de Nadal passats, futurs o intemporals normalment acompanyats d’un complement especificador (record amb emoció el Nadal/els Nadals de la meva infància, el Nadal d’un rodamon és molt trist, el Nadal que jo voldria celebrar és un altre).  Però sense aquests complements no hi ha article (Nadal és una festa de molta alegria). Nadal també pot dur possessius (el nostre Nadal és molt auster), numerals (hem viscut dos nadals sense l’avi), quantitatius (hem celebrat molts Nadals a la casa de Girona), indefinits (algun Nadal no hi hem estat tots) o universals (cada Nadal ens reunim tots a casa nostra).

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades (aviat celebrarem els Nadals), llevats dels casos del paràgraf precedent. És calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquesta error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles, com menjar els raïms la nit de Cap d’Any. Error que ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Però en català el raïm és no comptable, com tampoc no ho és el vi o el xampany (si voleu ser perfectes no digueu cava, com en aquest article fa temps vam proposar). Doncs direm ja hem comprat el vi o el xampany, per moltes ampolles de marques diferents que comprem. També normalment es diu comprar el torró, o treure el torró (a la taula), encara que els torrons no és estrany a la documentació antiga. Alerta al torró de Xixona: no esguerrem el nom d’aquesta població valenciana dient khikhona, com és una trista tradició deguda al fet de sentir la marca en espanyol i veure-la en en espanyol a l’embalatge. A propòsit, a Mallorca sempre n’havíem dit torró fluix, per oposició al torró fort. I aquell de color groguet que molts diuen de iema o de llema en català correcte és torró de rovell d’ou o de vermell d’ou. També cal dir que felicitarem dient bon Nadal (més que feliç Nadal), bones festes, molts d’anys o per molts d’anys. Res de felicitats, que es un castellanisme de la sèrie dels plurals espuris.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja deveu haver endevinat que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic, veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el significat de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb el significat original de ‘menjadora’, l’espanyol pesebre ja surt en Nebrija i en català també és medieval. En la nostra llengua el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. A la resta del país el nom que s’usa és menjadora. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després s’aplicà a la menjadora. Pesebre i betlem, referits a la representació del naixement són paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). Per a designar la representació, el valencià (apitxat o no) pesebre hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català del Principat ho agafà de l’espanyol, i per això el pronuncia amb essa sorda i no amb essa sonora. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre, tant per a la menjadora com per al betlem. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Una altra error sobre la qual cal fer algun advertiment és la confusió en què ara cau molta gent sobre el terme Cap d’Any. Cap d’Any és el dia primer de gener, el començament de l’any. A una part del país també es diu Any Nou o Ninou (del genitiu llatí anni novi). Ara hi ha gent que diu Cap d’Any al 31 de desembre, segurament per la freqüència de l’ús de nit de Cap d’Any, que és la vespra de Cap d’Any, ara molt festiva, amb grans sopars, balls i campanades transmeses en directe per les televisions. 

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics. 

Doncs apa, bon Nadal i (per) molts d’anys.

^{*Versió actualitzada d’un article del mateix títol publicat el 2016.}

Com he dit diverses vegades —i ho tornaré a dir més vegades— els diccionaris catalans, i altres d’altres llengües, tenen una mica de frau. No perquè hi hagi mala intenció per part de ningú, sinó perquè en les etimologies obren amb certa lleugeresa, conseqüència de la migradesa dels nostres coneixements de la interferència de l’espanyol.

Si miram l’entrada invent, tant l’Alcover-Moll com el Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) ens diuen que procedeix del llatí inventum. Però el mateix diccionari d’Enciclopèdia Catalana ens mostra que la primera documentació lexicogràfica d’invent és de 1803. És ben sorprenent que el 1803 agafem un mot del llatí, directament del llatí i sense la mediació de cap altra llengua. Més sorprenent si observam que en totes les llengües romàniques llevat de l’espanyol el mot existent és invenció (francès invention, occità invencion, italià invenzione, portuguès invenção). Curiosament, en portuguès invenção i en gallec invento. Fins i tot en anglès tenim invention. En espanyol també hi ha invención, ja usat en el segle XV, però va restar antiquat i substituït per invento, que es documenta a partir del segle XVIII. Mantenint totes les llengües la forma invenció, amb diferents terminacions, i essent invento una innovació —una invenció— moderna de l’espanyol, no hi ha dubte que invent s’ha de considerar un hispanisme llampant.

Que en llatí existís inventum és possible. Però una altra cosa és la força que pogués tenir, considerant que no ha deixat res en francès (ni occità) i que en italià hi ha un invento (procedent d’aquest inventum o inventus segons el diccionari Treccani) però antic i literari enfront del normal invenzione. També es pot posar en dubte, per l’època en què apareix, que l’espanyol invento sigui una continuació d’inventum i no un derivat postnominal d’inventar. I Coromines, de l’invento espanyol i de l’invent català no ens en diu quasi res. Només que en català és «d’introducció tardana».

Si invent i invento són mots moderns (més recent el català, com hem vist), les paraules invenció, inventar i inventor són força més antigues i pròpies de totes les llengües romàniques. Invenció apareix documentat en el segle XIII (francès), XIV (català) o XV (espanyol). Sortit directament del llatí inventio, inventionis, relacionat amb el verb invenire, que significa ‘descobrir’, ‘trobar una cosa oculta’. Inventio era, doncs, ‘acció de descobrir’, ‘descoberta’. Mot d’ús intensificat pel cristianisme amb la suposada descoberta de la creu de Crist (invenció de la Creu, inventio Sanctae Crucis). 

El verb inventar ofereix diversos dubtes etimològics, i les explicacions del seu origen són diverses. L’Alcover-Moll ens diu que és un derivat d’invent, cosa impossible si inventar és medieval i invent, un mot modern. Coromines ens diu que invento és un derivat culte d’inventum, i sobre inventar no diu d’on ve. Difícil d’entendre que inventar sigui derivat d’inventum per molta cultura que hi posem. El Treccani ofereix una solució més versemblant: afirma que l’italià inventare procedeix del llatí *inventare, que seria freqüentatiu d’invenire. Però com que inventare no està documentat, no sabem si va existir o no. El Trésor de la langue française, sabent que en llatí no hi ha inventare, considera inventer un derivat d’inventeur, el qual procedeix del llatí inventor, inventrix. 

Sigui com sigui tot parteix del verb llatí invenire, que significa ‘trobar’, format per in (prefix que indica ‘cap a dins’) i venire ‘venir’. Recordem el cas de la invenció de la Creu. De ‘trobar’ va passar a significar descobrir una cosa nova, i d’aquí a crear algun objecte o realitat abans inexistent. 

El deteriorament de la situació creada per la covid-19 ha obligat l’Estat a decretar la prohibició de sortir del domicili a partir d’una hora determinada. Aquesta mesura en espanyol es diu toque de queda, i pel que respecta a la denominació en català tenim un debat sobre quina seria l’opció millor. Sobre les possibilitats que hi ha en joc en faig aquí algunes notes.

En espanyol s’ha dit tradicionalment la queda, nom que surt de la substantivació de l’adjectiu quedo, queda, del llatí quietus, que vol dir ‘quiet’. Del llatí quietus es va formar el verb quietare, que en espanyol dóna quedar. Sobre aquest verb vegeu aquest article. La queda es tocava inicialment amb una campana —la gent no tenia rellotges—, que es deia campana de la queda o campana de queda, i generà expressions com tañer a queda, la hora de la queda, después de la queda, etc. Curiosament, el sintagma toque de queda és molt modern: pel que mostra la documentació consultada, sembla que no és anterior al segle XX o en tot cas al XIX. I pareix que té unes connotacions militars, com altres toques (diana, oración, etc.).

En francès l’equivalent és el mot couvre-feu (literalment cobrefoc), mot que va ser adoptat en altres llengües, com l’italià (coprifuoco), l’occità (cubrifuòc) o l’anglès (curfew). El motiu d’aquesta denominació rau en l’obligació d’apagar el foc de les llars a certa hora, en uns temps i uns llocs en què les cases eren de fusta i hi havia perills d’incendis durant la nit. Diuen que el primer a establir aquesta obligació fou Guillem el Conqueridor, duc de Normandia en el segle XI. Així, doncs, a diferència del toque de queda, el cobrefoc es manté lluny de qualsevol connotació militar o situació bèl·lica.

En català medieval, l’obligació de restar a la casa a partir d’una hora es relaciona amb el seny del lladre. En aquesta locució el mot seny significa simplement ‘campana’, una de les diverses accepcions del terme. A l’hora convinguda i en les circumstàncies escaients tocava el seny del lladre, la campana del lladre. I es deia així perquè després del seu toc la prohibició de circular i el fet de tancar-se a casa de cadascú protegia la gent contra els malfactors (segons una versió) o es podia detenir els infractors, considerant-los en principi delinqüents, lladres (segons una altra versió). Així la documentació ens parla d’escolans que tocaven el seny del lladre, de l’hora del seny del lladre, o un document que diu «Aquest dia fonch beneyt lo seny del ladre lo qual per ésser tranquat es stat fet de nou» (Diccionari Aguiló, s.v. seny). Seny del lladre era, doncs, el nom d’una de les campanes que hi havia a una església o a una població. A Palma seny del lladre fou un dels noms de la campana que avui es diu en Figuera (nom del seu creador), campana fosa en el segle XIV que estigué a la torre de les Hores i avui corona la Casa de la Ciutat tocant puntualment les hores del rellotge, dit també en Figuera. Naturalment que seny del lladre es podia estendre per metonímia i designar l’hora del toc o la mateixa prohibició de sortir.

A partir dels inicis de la castellanització del català (segle XVI) comença a fer-se present en la nostra llengua el mot espanyol queda, amb els mateixos usos que en la llengua veïna, i va reculant el seny del lladre, que així i tot, encara es pot trobar perfectament en el segle XVII.

La conclusió, doncs, és que toc de queda és un hispanisme, i els aspirants a un català genuí sentiran la necessitat de saber quina és l’alternativa millor. Avui la rehabilitació del sintagma seny del lladre és un poc problemàtica, si bé no impossible: qualsevol expressió antiga pot ser modernitzada; si no, vegeu què es va fer amb Generalitat, mossos d’esquadra o síndic de greuges. Però també cal tenir present que no hi ha una equivalència exacta entre toque de queda i seny del lladre. El primer fa referència a una acció de l’autoritat, que estableix una prohibició o la comunica a la gent; el segon, almenys en l’ús històric més general, fa referència a un instrument per a indicar el començament de la prohibició. Si bé és cert que avui el sintagma toque de queda s’ha fet locució, sense que es toqui res, i fins i tot es fa servir per a designar tot el lapse de temps que dura la prohibició. També és possible de fer el mateix amb seny del lladre, encara que pugui semblar més forçat.

El terme que podem considerar internacional, cobrefoc, ha tingut un cert ús en català segons l’autor d’aquest article; un ús que nosaltres encara no hem pogut verificar. Però encara que no hagi estat d’ús tradicional, és una opció interessant que es pot tenir per un de tants neologismes que van incorporant-se a la llengua, amb els avantatges del seu caràcter internacional, sense connotacions bèl·liques ni militars i satisfactori pel que té de separar el català de la interferència abassegadora de l’espanyol.

PS. Després de publicar aquest article, veig que s’obre camí l’expressió confinament nocturn, un terme neutre i apropiat per a la situació sanitària actual. Amb tot, el que he dit sobre els termes toc de queda, seny del lladre i cobrefoc és aplicable quan parlem de «confinaments nocturns» d’èpoques passades.