|
Amb bones paraules
«Cinturó», castellanisme
Continuant amb la sèrie d’articles dedicats a les paraules acabades en –ó, avui parlarem de cinturó, un castellanisme flagrant que en català actual reprodueix tota la polisèmia de l’espanyol cinturón. Es tracta d’un dels derivats augmentatius en –ón, un fenomen, com ja hem vist, típic de l’espanyol i inexistent en català. La paraula apareix documentada en la llengua veïna al començament del segle XVII i el seu significat original és militar (corretja ampla que serveix per a dur-hi penjada l’espasa). Amb aquest significat possiblement va passar al francès (ceinturon) i a l’italià (cinturone), si el moviment no fou en sentit contrari (el sufix pot ser augmentatiu en italià però no en francès). Aquestes dues llengües —i també el portuguès (cinturão)— disposen d’aquest mot, però només amb el sentit militar indicat. Amb el sentit de corretja per a subjectar els pantalons no apareix al diccionari acadèmic espanyol fins al 1983 (“cinto que sujeta el pantalón a la cintura”), tot i que l’ús real és molt anterior. La paraula cinturón ha agafat en espanyol un bon grapat de significats: a més dels indicats, ‘coses que en circumden una altra” (cinturón de baluartes), carretera de circumval·lació, etc., i s’han creat els termes cinturón de seguridad, cinturón de castidad o cinturón industrial.
Aquest castellanisme va entrar al català en època recent, i va seguir l’evolució semàntica del mot espanyol. Els diccionaris catalans vuitcentistes copien les definicions del diccionari de l’Acadèmia espanyola. A la llengua parlada fins fa poc ha predominat la forma cinturon: «fins a 1930 tothom deia cinturon en català central» (Coromines, DECLC, sv cenyir) i a Mallorca encara hi ha molta gent que ho diu així.
Crec que hauríem de defensar la supressió d’aquesta paraula del nostre llenguatge. O, en tot cas, reservar-la per a l’accepció general de les llengües romàniques (corretja per a portar l’espasa o la pistola de guàrdies i militars). Per als altres usos tenim paraules més adequades. Abans que res, el nostre mot de sempre, corretja, la que subjecta els pantalons o el vestit. I si d’això en diem corretja, no veig per què no hem de dir corretja de seguretat (la dels automòbils o avions) i corretja de castedat. Les altres llengües usen en aquests casos la mateixa paraula que fan servir per a la corretja de vestir: anglès seat (o security) belt i chastity belt, francès ceinture de sécurité i ceinture de chastété, italià cintura di sicurezza i cintura di castità, portuguès cinto de segurança i cinto de castidade. Cal esmentar, amb tot, el sinònim cinyell (el DIEC recull cinyell de seguretat). Tampoc no hi hauria d’haver cap problema per a parlar de les corretges de diferents colors que indiquen els mèrits dels lluitadors de judo. Sí, ja sé que corretja pot ferir la sensibilitat d’alguns espanyolitzats capitalins avesats a la “finesa” del mot cinturó, cosa que ja devia passar en època de Fabra.
El mot corretja, tanmateix, només és escaient per a les que ens posam a la cintura. Per als altres significats de cinturón haurem de recórrer a altres mots. M’interessa ara especialment l’accepció de ‘via de circumval·lació d’una ciutat”, atès que a Mallorca l’actualitat ens obliga a parlar cada dia del segon cinturó. La primera d’aquestes vies va rebre a Palma un nom força acceptable (via de Cintura), atès que cintura no és sols la part del cos o d’un vestit sinó també, per extensió, allò que cenyeix o circumda. El mateix nom seria aplicable, naturalment, a la segona i polèmica obra. Només que hauríem de parlar de la primera via de Cintura i de la segona via de Cintura. Cosa que no hauria de representar el més petit problema.
Una altra possibilitat és ronda, una paraula antiga d’etimologia discutida: l’Alcover-Moll la fa derivar de l’àrab, si bé és més probable un origen romànic, potser inicialment francès, en relació a l’adjectiu rond ronde, del llatí rotundus ‘rodó’. Sigui com sigui, els camins que circumdaven les nostres murades es deien camins de ronda. Si no reculam fins molt enrere, la primera ronda de Palma són les avingudes. El camí dels Reis, de fet, n’és una altra. Si tenim això en compte, tindríem algun problema per a numerar les dues rondes corresponents a les modernes, amples i embossades vies de circumval·lació.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 4 d'octubre de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)
