El català, llengua nacional o idioma municipal?
Document dels professors del Departament de Filologia Catalana de l'Estudi General de Lleida
Si, segons vol la vella dita llatina, és per la vida que cal aprendre, no pas per l'escola, amb tanta més de raó és que entenem els professionals de la docència en el seu més alt grau que els coneixements impartits per nosaltres han de respondre a les exigències de més gruix i de més urgència de l'actual societat, no pas a la manifestació d'un virtuosisme gratuït i eixorc.
S'esdevé, però, que de vegades la societat ignora quines són aquestes seves necessitats, i s'ancora en la inèrcia d'un passat fet de desídies i de servituds. De no gaire cosa serveix llavors que els professionals de la ciència de l'intel·lecte persisteixin a continuar exercint amb el màxim de rigor i de competència la funció docent i investigadora que els ha estat encomanada. Els resultats obtinguts no transcendiran gaire més enllà de la torre d'ivori de l'aula, del laboratori o del paper imprès.
Per això és que cal llavors potser que aquests professionals surtin de la cleda acadèmica mal que només sigui per denunciar el desajustament produït, per fer avinent així l'obligació que tenen de posar-hi remeis aquells qui, per raons de càrrec o de posició, estan en condicions de fer-ho.
Tal és el cas avui de la llengua catalana, a la qual ben bé poc li serveix a hores d'ara ser objecte d'estudis i de recerques cada cop més aprofundides, si alhora és tractada a la banqueta per uns mass-media audiovisuals –la major part dels quals són institucionals!– que semblen desconèixer els procediments de culturalització a què cal sotmetre-la si hom vol assegurar-ne ni que tan sols sigui la coherència interna i la immunitat davant les pressions foranes a què es veu constantment exposada.
Funcions d'una llengua estàndard
Hom considera "normal" la situació d'una llengua –o, més ben dit, de la comunitat lingüística corresponent– que no es troba sotmesa a un procés de minorització ni en perill d'ésser substituïda per una altra llengua expansiva: és a dir –i en conseqüència– aquella en què les funcions socials de la llengua i les funcions lingüístiques de la societat coincideixen eficaçment, sense dèficits ni intervencions exteriors. En aquest cas, actuen sense restriccions un conjunt de forces desvetllades per allò que va ésser batejat gràficament com a lleialtat lingüística (language loyalty), concepte que cal relacionar amb "llengua" i que equival aproximadament al sentit que té "nacionalisme" en relació amb nacionalitat.
La lleialtat lingüística actua, en relació amb l'ús, en el sentit de resistir-se a la substitució lingüística, garanteix i incrementa la vitalitat lingüística i la solidaritat del grup. Pel que fa a l'estructura de la llengua, implica l'adhesió a una varietat estàndard prestigiosa (conjunt de normes que defineixen l'ús correcte de la llengua, codificades i acceptades per la comunitat) i, per tant, el rebuig de les interferències lingüístiques supèrflues o incompatibles amb el propi sistema.
Dues són les funcions essencials que la varietat estàndard assumeix en el desenvolupament "normal" del comportament lingüístic de la comunitat:
a) Facilita de forma "econòmica" i amplificadora (no restrictiva) models de llengua per a les situacions formals i en els contactes trans-dialectals.
b) Té un alt valor simbòlic i aglutinant (identificador) que serveix de referència per a tots els parlants i que, des del punt de vista de l'estructura lingüística, contribueix a diferenciar la llengua de la comunitat de les varietats veïnes o afins.Estàndard i condició dominada
Ben al contrari, en el cas d'una llengua dominada, sotmesa amb major o menor intensitat a la pressió d'una llengua dominadora, aquesta s'interposa entre aquella i la resta de la humanitat i actua com a llengua interferenciadora, a causa de la posició de domini que es desprèn de factors com la persecució, la prressió demogràfica, l'oficialitat, el prestigi... En aquesta situació, per bé que la llengua dominada pervingui a la utilització d'uns mass-media –com en el cas del català– continua sotmesa a una doble tendència subordinada recessiva:
a) Acomodació a les solucions de la llengua dominant, pel que fa a la recerca d'innovacions, a la tria de solucions i a l'encunyació de noves denominacions, amb la qual cosa la llengua dominada esdevé cada cop més un calc de la interferenciadora, una mena de castrapo híbrid. La història del procés d'estandardització del català i de les interminables disputes que el caracteritzaren és plena d'exemples d'aquesta pressió constant del castellà en tots els camps de l'estructura de la llengua: la fonètica (pronunciacions com his-tò-ria, dubtes entre atmòsfera i atmosfera), la morfologia (emiteix per emet), el lèxic (introducció de mots aliens, con jefe, alcanç o garganta), la sintaxi (hi ha que en lloc de cal)...En l'ús que hom fa de la llengua en els mass-media, detectem sense esforç nombroses incorreccions de tota mena (i no només els cèlebres i bescantats barbarismes): sovintegen, en definitiva, les interferències i els locutors-es que manifesten una competència insuficient a l'hora de servir-se de la varietat estàndard de la llengua dominada.
b) Desvinculació dels recursos del propi diasistema, acompanyada d'un greu desconeixement de les diverses varietats de la llengua i de les solucions corresponents a d'altres dialectes, que són preterides, fins i tot en aquells casos en què podrien substituir amb avantatges evidents castellanismes i incorreccions flagrants. A l'ensems –i a diferència del que ocorre amb l'estàndard escrit– considerem una renúncia perillosa el fet de no encarar-se amb la necessitat de construir un estàndard fonètico-fonològic que relligui i abasti les diverses varietats, en el qual es puguin reconèixer tots els parlants de la llengua i amb el qual, en definitiva, se sentin identificats.
L'exclusivitat atorgada a una única varietat contribueix a adscriure-li de forma excloent un estatus de prestigi i a consolidar les connotacions negatives i els prejudicis associats a la resta de varietats que són, a tot estirar, considerades com a entitats allunyades en el temps (arcaiques) i-o en l'espai (exòtiques) i percebudes com a baluernes folklòriques (vetustes, ingènues, acolorides...)
Prejudicis d'aquesta política lingüística
Aquesta política lingüística predominant en els mass-media afavoreix més el desvetllament de tendències disgregadores i el centrifuguisme d'aquelles àrees que difícilment podran sentir-se identificades amb aquest ús encotillat i restrictiu dels recursos de la llengua, la qual cosa pot ésser senzillament catastròfica per a la viabilitat del català en els propers anys. La inexistent referència a la unitat filològica de la llengua esdevindrà una bagatel·la retòrica si l'ús dels mass-media contribueix irresponsablement a consolidar dia a dia l'aïllament i les distàncies que la història drecà entre els nostres països.
Covadonguisme
Vet aquí com la promoció exclusiva d'una sola varietat i, de retruc, la identificació amb una zona molt concreta del domini lingüístic, encaterinada dels seus orígens mítics i decantada cap a la hipertròfia simbòlica, duu a recórrer un camí perillós i diametralment oposat al que hauria de possibilitar accions efectives en benefici de la unitat de la llengua i de l'expansió dels seus usos. En uns moments en què l'Estat legisla sense fingiments per tal de consolidar la disgregació lingüística, i quan es dilucida al País Valencià la possibilitat de reconstruir una comunitat parlant no amputada, forçosament hem de trobar evasiva o suïcida una política que desfulla la margarida del futur del català i que es desentén de gairebé la meitat dels parlants d'aquest idioma per –inspirada per una mena de covadonguisme amb barretina– refugiar-se en un petit territori, de dimensions adequades a la seva escarransida empenta.
Una alternativa desitjable
Per tal d'aconseguir avenços significatius en el procés de recuperació de la llengua, creiem que els mass-media àudio-visuals –i de manera especial aquells que depenen de la Generalitat– haurien de modificar substancialment llur política lingüística, en el sentit d'afavorir la presència (proporcionalment ajustada) de totes les varietats de la llengua, tant pel que fa als locutors, com pel que fa a les veus en off i als doblatges. Aquest canvi d'orientació facilitaria la integració i la "desculpabilització" dels parlants d'aquelles varietats tradicionalment menys prestigiades. Simultàniament, convindria d'encetar un treball seriós d'ampliació de recursos fonològics, morfològics i lèxics, per a la qual cosa no caldria sovint més que un ús molt més conscient i exhaustiu del Diccionari General de la Llengua Catalana.
...I un repte important
Fabra, de qui d'una o altra manera –i sense per això desentendre'ns gens ni mica dels més innovadors corrents de l'actual lingüística– ens reconeixem deixebles els avui docents de llengua i filologia catalanes, apel·là sovint en els seus escrits a la col·laboració dels escriptors i homes de lletres en general en la llavors decisiva missió de conformar la moderna llengua literària, i aquests, val a dir, saberen posar-se en la seva més gran i contundent majoria a l'alçada de les circumstàncies.
Nosaltres avui, des d'una modèstia no per més humil menys lúcida i exigent, fem vots perquè els mass-media de la nostra era sàpiguen semblantment assumir la responsabilitat que només a ells pertoca d'exigir amb la dignitat i l'eficàcia que l'actual moment requereix.