|
Amb bones paraules
Més sobre la terminació -ó
A l'article precedent havíem vist que en català el sufix –ó serveix per a formar derivats diminutius (finestró, barbó, butxacó, mamelló, carreró, guitarró, etc.), mentre que en castellà l'equivalent –ón produeix derivats augmentatius (azadón, cajón, cucharón, portón, sillón). Però la majoria de paraules catalanes acabades en –ó no són derivades sinó procedents de mots del llatí vulgar acabats en –one o bé manllevades a altres llengües.
Cabró no és un derivat de cabra sinó una evolució del llatí caprone, tot i que aquest sí que és format a partir de capra. Moltes paraules catalanes acabades en –ó procedeixen de mots llatins en –one(m), alguns, diminutius: bastó (bastone), ciuró (cicerone, derivat diminutiu de cicer), colló (coleone), dragó (dracone), falcó (falcone), graó (gradone), meló (melone), pulmó (pulmone), sermó (sermone). Són paraules que es troben en les altres llengües romàniques amb l'acabament corresponent a cada idioma: francès i romanès –on, espanyol –ón, italià –one o portuguès –ão.
Moltes altres paraules acabades en –ó són manlleus fets a altres llengües, una vegada el català ja era una llengua constituïda. Els primers d'aquests manlleus que podríem esmentar són un grapat de castellanismes, la naturalesa dels quals es veu en el mateix fet del caràcter augmentatiu de la derivació. Esmentarem rosetó (de l'espanyol rosetón, derivat augmentatiu de roseta), que en bon català ha de ser rosassa; bodegó, que en català és una bodega petita, però amb el significat de "natura morta" ve del castellà bodegón, derivat augmentatiu de bodega; rengló, de l'espanyol renglón, sortit de reglón, derivat augmentatiu de regla; o teló, el dels teatres (de l'espanyol telón, derivat augmentatiu de tela), que en català hauríem de dir cortina sense gens de por (i en lloc de teló de fons, tela de fons; i per al famós telón de acero, cortina de ferro, com les altres llengües europees). Tots aquests castellanismes figuren —diria que lamentablement— al diccionari de l'Institut (rengló amb significat limitat).
El francès ens ha cedit, normalment passant per l'espanyol — la llei de la dependència lingüística—, una munió de mots acabats en –on en aquell idioma, que lògicament hem adaptat amb la terminació –ó. Són paraules en general necessàries, normalment escampades per les diverses llengües europees: avió (avion), biberó (bibéron), bidó (bidon), blasó (blason), bombó (bombon), camió (camion), campió (francès antic campion), cotilló (cotillon), cupó (coupon), edredó (édrédon), galó (gallon), marró (marron 'castanya'), orfeó (orphéon), pantaló (pantalon, d’origen italià), pavelló (paveillon), pinyó 'roda dentada' (pignon), pistó (piston), polissó (polisson), sifó (siphon), tampó (tampon), visó (vison) o xampinyó (champignon). A Mallorca encara hi ha gent que pronuncia aquests mots a la castellana —avion, bombon, camion, campeon, cotillon, cupon, edredon, marron, sifon, visson o xampinyon—, cosa que mostra la interposició de l'espanyol de què parlàvem. Cal dir també que la normativa ha frenat algun gal·licisme que pot formar sèrie amb els anteriors, com pelotó (del francès peloton, que podria ser un mot viable en català: anglès i alemany platoon, espanyol pelotón, neerlandès peloton, portuguès pelotão, suec pluton).
De l'italià hem agafat diverses paraules en –one, que, naturalment, hem fet acabar en –ó: balcó (balcone), caneló (cannellone, de cannello ‘canyeta’), cartó (cartone, derivat de carta 'paper'), filó (filone, de filo), macarró (sud-italià maccarone), medalló (medaglione, de medaglia), o saló (salone, de sala). Són mots que de l'italià s'han escampat també a les diverses llengües europees i no en farem tampoc cap problema. La majoria dels exemples esmentats ens mostren que en italià la sufixació en –one té valor augmentatiu, com succeeix també en espanyol.
Ja anam veient que les paraules acabades en –ó són un món fascinant. Paraules d'origen altament divers: mots evolutius vinguts del llatí vulgar, mots formats en català per derivació i mots manllevats d'altres llengües modernes. Sense deixar els moltíssims cultismes llatins acabats en –ió (acció, visió, connexió). És important destriar les paraules manllevades necessàries, normalment les que existeixen en les diverses llengües veïnes, i els castellanismes isolats que són un simple fruit de la dependència. Sobre aquests, i, concretament, els acabats en –ó, hi ha moltes més coses a dir. Però no hi ha més espai. Continuarem la setmana que ve.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 27 de setembre de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)
