«La tramitació parlamentària de la Llei del Cinema acabarà amb la marginació del català a les pantalles» (Directe.cat). Trist final d’una tramitació parlamentària. I trist paper d’alguns correctors d’estil.

El web del Govern (de les Illes Balears) diu que «el president Antich [és a dir, el president del Govern (de les Illes Balears)] s’ha reunit amb la vicepresidenta del Govern […]». Amb tants de canvis en el Govern que s’han fet aquests dies ja arribam a estar embullats. També han substituït Albert Moragues per Maria Teresa?

Em desespera —dit metafòricament— veure gent del meu voltant que diu al ca «dóna’m la poteta», que diu que una gallina té les potes blaves, que el cavall s’ha romput una pota o que la taula té una pota més curta que les altres. A Mallorca, i supòs que a les altres illes, entre la gent que parla un català tradicional i genuí, la pota no és més que la peülla o unglot de cavalls, bous i bestiar semblant, tots de peu rodó llevat dels bovins. El bestiar més petit de peu forcat (ovelles, cabres, porcs, etc.) té potons, que és un diminutiu de pota. Amb caràcter lúdic o metafòric de vegades s’usa pota o potó aplicat a humans, sobretot en algunes frases fetes, com remenar els potons (caminar) o allargar els potons (morir). Però la pota no és la cama. En un cavall o un bou la pota és la pota i la cama és la cama. I, naturalment, ni els cans ni les gallines ni les taules han tingut mai potes. Dir potes a les cames ara és habitual, però ho fa la gent més castellanitzada (i més jove), és un fet molt recent i sens dubte és un castellanisme flagrant. Continua aquí.

Estic “admirat” de la incapacitat que tenim en aquesta illa de Mallorca d’aprendre les coses de la llengua. Semblam nins petits que els han de dir les coses mil vegades i encara no les aprenen. O potser això només passa amb les coses de la llengua, fet que indicaria que aquesta ens importa un senyor rave. Allò del C’an sembla el paradigma de la nostra persistència heroica en la toixarrudesa.

Però ara vull parlar d’un altres cas. A Palma, malgrat que ja fa molts anys que l’esplanada on hi ha el polèmic monument al Crucero Baleares, o a les víctimes del Crucero Baleares, o a no se sap qui, mostra una placa ben llampant que diu Plaça de la Feixina, malgrat això dic, els nostres mitjans continuen amb el ball de la Feixina i la Faixina, i ja no diguem amb l’article salat de les nostres vísceres, que alterna destarotadament la majúscula i la minúscula.

Avui que tots els mitjans en parlen, faig una passada pels digitals acabats d’actualitzar. «Se mantendrá el monumento de Sa Feixina» (Diario de Mallorca), «Cort no derribará el monumento franquista de Sa Faixina» (Última Hora), «El Ayuntamiento no derribará el monumento franquista de Sa Faixina» (El Mundo), «Cort no tomarà el monument de sa Feixina» (Tribuna Mallorca), «el monument […] ubicat a sa Feixina» (La Veu de Mallorca), «Cort no esbucarà el monòlit de Sa Faixina» (IBdigital), «Aina Calvo ha decidido este lunes mantener en pie el monumento de Sa Faixina» (Mallorcadiario). L’únic mitjà que en això és per sistema impecablement correcte és el Diari de Balears (amb la vocal i amb l’article), que sempre diu la Feixina. Però el redactor que fa poc ha escrit la notícia del digital es veu que no ho ha reparat: «Cort no treu el monòlit de Sa Faixina però sí els símbols feixistes». Demà els correctors ho arreglaran i al paper sortirà «Cort no treu el monòlit de la Feixina però sí els símbols feixistes», i així asseguram que el gremi de lingüistes tingui feina per uns quants segles més. Si els contracten.

L’article d’avui al Balears:

http://dbalears.cat/uploads/arxiu/espira/20100130/pdf/DB3Les006.PDF

D’aquí a uns quants dies penjarem l’article complet.

http://www.bibiloni.cat/ambbonesparaules/son_bordoi.html

L’article d’avui en el Balears.

En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l’anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s’ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Forteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan “denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica”. Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l’escriptura separada per a.

Fabra va comprendre que l’ús de les preposicions per i per a s’havia de regular, d’acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d’una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. Continua aquí.

Amb bones paraules

A Mallorca i a Menorca —poc a les Pitiüses— un dels trets típics del parlar col·loquial és l’accentuació dels pronoms postposats al verb, dits també enclítics. En lloc de míra-la es diu mira-là, en què el pronom es fa amb vocal neutra tònica. En lloc de fér-ho i anàr-hi es diu fer-hó i anar-hí. Si el pronom queda reduït a una forma sense vocal, com a mira’l, llavors s’accentua la darrera vocal del verb (mirà’l, amb vocal neutra), cosa que, per analogia, produeix en alguns llocs mirà-la o mirà-les, sempre amb neutra tònica. Si són dos els pronoms enclítics, se sol accentuar el segon (donau-la-mè, posau-vos-hí), però de la mateixa manera que alguns diuen mirà-la, també n’hi ha que diuen donau-mè-la i, evidentment, donau-mè’l. A les Pitiüses, com deia, el fenomen és reduït i es limita a desplaçar l’accent en els casos en què queda un conjunt esdrúixol (miràr-la, aixecàu-vos, però coneixèr-les, mira-mós; donàu-me’l però donau-me-là). Segurament, aquest ús actual eivissenc, degut a la necessitat d’esquivar una estructura esdrúixola, va ser un primer estadi a les altres dues illes, on el desplaçament es va fer després absolut. Continua aquí.

Amb bones paraules

«Després de disparar la càmera tantes vegades, dur la motxilla amb totes les eines, trípode, objectius, bateries, flaixos i tot aquest caliportal, un home ha de sentir fam». És una frase agafada a l’atzar per a il·lustrar l’ús de la paraula caliportal, una paraula ben viva a totes les illes Balears i d’etimologia enigmàtica.

D’aquesta paraula en coneixem tres variants: caliportal, la que jo sempre he sentit i que, curiosament, no figura a l’Alcover-Moll, calaportal, forma localitzada a Menorca, Eivissa i Felanitx, segons el dit diccionari, i carroportal, localitzada a Manacor per la mateixa font. Cap de les tres variants no figura ni en el DIEC ni en els diccionaris d’Enciclopèdia Catalana.

Un caliportal —deixau-me partir de la meva variant— és «un conjunt de coses que embalumen molt» (Alcover-Moll), un conjunt de coses complicat en si, o, simplement, una gran quantitat de coses. També pot ser una situació amb molt de renou i confusió («Què és tot aquest caliportal?»). Continua aquí.

«El castellà és la llengua oficial de l’Estat espanyol, tal com ho estableix la Constitució en l’article tercer. La Carta Magna, aprovada el 1978, reconeix també quatre idiomes cooficials, establerts en quatre regions autonòmiques: l’èuscar, al País Basc, el gallec, a Galícia, el català, a Catalunya, i el valencià, a la Comunitat Valenciana.»

Això és el que diu l’Espanya incorregible —lasciate tutta speranza de corregir-la— en el web de la presidència espanyola de la Unió Europea. I per si fos poc hi afegeix aquesta pàgina memorable:

«Català i valencià
Són les llengües pròpies de la zona nord-est i el llevant espanyol. El seu origen sorgeix a partir de l’evolució del llatí. L’aparició del català se situa entre els segles X i XI i el valencià assoleix la màxima esplendor literària en el segle XV.
Amb dos estàndards regulats per l’Institut d’Estudis Catalans i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les dues tenen estatus de llengua oficial. Segons estudis recents, prop de deu milions d’habitants (9.740.965) tenen coneixement del català i valencià.
El català es parla a Catalunya, les Balears i Andorra, amb algunes variants dialectals segons la situació geogràfica (nord-occidental, central, septentrional o rossellonès i balear).
El nombre total de persones que parla català ascendeix a 3.050.000, segons les últimes dades de l’Anuari estadístic de Catalunya publicat per la Generalitat.
La zona de predomini lingüístic del valencià està ubicada geogràficament al nord i en la costa de la Comunitat Valenciana, així com l’àrea muntanyosa de la província d’Alacant. S’estima que és la llengua habitual d’1.274.000 habitants i comprèn aproximadament el 75% del territori d’aquesta regió llevantina.
Les dues comunitats tenen institucions i organismes per al foment de les llengües catalana i valenciana i desenvolupen una sèrie de polítiques lingüístiques, tant dins com fora de les fronteres de l’Estat espanyol.»

El web té versions en sis llengües, que s’identifiquen amb les paraules Bienvenido, Welcome, Bienvenue, Benvinguts, Benvido i Ongi etorri. La versió corresponent a benvinguts, d’on he agafat els textos, no se sap si és la catalana o la valenciana. En qualsevol cas, algú no els perdonarà que s’hagin “oblidat” d’una de les dues. Una altra cosa és que en les versions de les llengües “estrangeres” tot és en la llengua en qüestió, mentre que en les versions en les llengües “autonòmiques” tot és en espanyol menys les paraules dels menús i el nom del mes en el calendari. Un costum inveterat dels webs “multilingües” del Govern espanyol.

Sembla que totes les proves estan fetes i aquella gent no té remei. Amb el PP o amb el PSOE, amb partits catalans “ajudant a la governabilitat” o sense, l’attitud d’Espanya cap al català sempre és la mateixa. Agressió analfabeta sense escrúpols per l’agressió ni vergonya per l’analfabetisme. La pagineta dels despropòsits es diu Espanya de prop. La nostra conveniència és Espanya de lluny. I que facin el que vulguin, que per a nosaltres serà anecdòtic.

Amb bones paraules

Heus ací un dels grans “misteris” del llenguatge periodístic català actual, sobre el qual hi ha diversitat d’opinions i de pràctiques. Un càlcul ràpid a partir del Google, i només considerant el verb en infinitiu, mostra un clar predomini de donar llum verda: 78 per cent davant el 22 de donar llum verd. Naturalment, els percentatges són deguts, en bona part, al pes de cada mitjà de comunicació i al que estableixen els llibres d’estil (per exemple, donar llum verda en els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Els qui propugnen donar llum verda argumenten que allò que es dóna és la llum, ço és, l’energia radiant, no el llum, que és l’aparell que genera la llum. Una afirmació que després discutirem. Continua aquí.