Els topònims corresponents a nuclis de població formats amb diverses paraules —en la majoria de casos, dues— es poden escriure separant els seus elements o aglutinant-los en un sol mot. Aquesta és una casuística complexa, en la qual ara no podem entrar a fons. Diguem que en la pràctica que se segueix avui la presència o absència de l’article és un criteri orientador en els topònims formats per un nom i un adjectiu: Vilafranca, Torrevella, Serrabona, Castellnou, sense article, s’escriuen de manera soldada, d’acord també amb una tradició antiga, mentre que la Vila Joiosa, la Torre Major (Alcúdia), la Serra Alta (Anoia) o la Casa Blanca (Palma) s’escriuen separant els elements. Però la realitat no és tan senzilla ni tan coherent. A Mallorca abans escrivíem Palma Nova, i el decret de toponímia (1988) imposà Palmanova, però també Pòrtol Nou i Portals Nous, i no Portolnou i Portalsnous. Al Principat escriuen Cantonigròs —que és com si ara ens pegàs per escriure Campastilla— i Torredembarra, grafia que s’ajusta al criteri precedent però que desfigura el topònim (Torre d’en Barra). Continua aquí.

(Publicat en el Diari de Balears)

Els digitals, els fòrums, els blogs… la xarxa clamen aquests dies perquè el Senat espanyol tracta el català i el valencià com a llengües diferents (han contractat traductors de català i de valencià per separat). No és res nou. En aquest blog i a molts altres llocs s’ha protestat amargament perquè el Govern espanyol (d’esquerra!) practica aquesta segregació als seus webs, en els formularis per a la declaració de la renda, al programa PADRE (i señor mío) i a un munt d’altres llocs i ningú no fa res. La fragmentació de la nostra llengua és una agressió d’una gravetat extrema i en la mateixa línia de les grans mesures polítiques persecutòries que el català ha patit, dels decrets de Nova Planta al franquisme. I què fan els senadors i els diputats catalans? Per què no planten cara, com diria Joan Solà? A mi no em faran creure que aquest desori no es pugui evitar i, fins i tot, ara mateix, amb la llei, la ciència i les sentències a la mà. Però els nostres representants ho miren com qui mira ploure. Si aquests senyors minimitzen la importància d’aquests fets i creuen que hi ha coses més importants, em sembla que tenim uns representants a una distància astronòmica d’allò que aquest país mereix.

Bones tardes, podem dir de que tota sa família ha participat…, heu vingut a buscar puesto, esteim aquí, sa resposta que estam obtinguent, es mos és lo que elze permet…, aquell barullo de gent, se li té que tenir estimació i respecte [al cavall], ses persones que vindran después de noltros, s’Ajuntament desempenya una funció molt rellevant, Sant Joan permaneixerà sempre, quan faixin ses corregudes, ses persones han d’estar alrededor des Pla, aquests primers planos, tots [els caixers] estan al corrent de pago, una obra de Ruiz i Pablo que describeix…, …

Què és aixo? Són les notes que ahir i despús-ahir vaig prendre mentre mirava la retransmissió de les festes de Sant Joan de Ciutadella per IB3 televisió. N’hi ha que tenim el vici de prendre notes tothora. I no, no són aquests, com podeu suposar, els criteris lingüístics que la UIB ha fixat per al dit canal, segons encàrrec del segon, que diuen que les retransmissions en directe s’han de fer en perfecte català normatiu, sense salar i sense vulgarismes ni castellanismes. Si els criteris són uns (que la gent no veu) i el producte surt amb uns altres criteris (que la gent veu), alguna cosa no funciona i ens ho haurem de fer mirar. Sobretot un problema que tenim en aquestes illes (on tothom és lingüista), considerablement enquistat: la gran tendència dels assessorats a passar-se pel senyoronclo les indicacions dels assessors.

En principi, i fins que no es demostri una altra cosa, la paraula catalana és nombre. Això és el que trobam en tota la llengua medieval i encara en el parlar viu d’algunes àrees, com Menorca. És el resultat de l’evolució del llatí numerus, que en les altres llengües romàniques dóna nombre (francès i occità), numero (italià), número (espanyol i portuguès) i număr (romanès). L’anglès va agafar el mot del francès en el segle XIV (anglès mitjà nombre) i el va convertir en number. Totes les llengües esmentades tenen una sola paraula, que utilitzen en totes les accepcions, menys el francès, que usa numéro amb el significat de nombre atribuït a una cosa per a identificar-la o indicar el seu lloc dins una sèrie. És una paraula agafada de l’italià i començada a utilitzar en el segle XVI, inicialment a la llengua de comerç, en què numéro és el nombre que es marca sobre alguns productes per a diferenciar-los d’altres. L’occità, com era previsible, també ha introduït numèro imitant el francès (numèro de telefòn). Continua aquí.

Superada la cosa aquella del mig ambent, ara posarem en solfa la fórmula medi ambient, un dels innumerables calcs del castellà que destrueixen el nostre “medi ambient” lingüístic. En aquest article del Diari de Balears.

O anniversari, però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara fa un any rodó que vaig començar a publicar un article setmanal sobre temes de llengua en el suplement cultural del Diari de Balears. Hem arribat a l’article nombre 50, i per a celebrar-ho —o brufar-ho, com encara diuen alguns a Mallorca— he escrit aquest article.

La desaparició de TV3 a les Illes Balears, substituïda per un succedani ofensiu i que no sabem com acabarà, ens hauria de fer reflexionar. Els qui aspiram a tenir un sistema audiovisual normal, és a dir, no compartimentat ni fragmentat i amb uns canals que abastin tota la comunitat lingüística —cosa que no exclou que n’hi hagi també de regionals o locals— no podem acceptar no sols la malifeta de la substitució de TV3 a les Illes pel succedani mutilat, sinó tot un muntatge que és una vertadera potineria i que és una conseqüència directa del muntatge de l’Estat autonòmic que ens ha tocat patir.

El nostre espai comunicacional és víctima de l’Estat autonòmic, que crea un àmbit de tot l’Estat per als mitjans en castellà, on aquest és l’idioma hegemònic, i uns àmbits autonòmics on són encaixonats els nostres mitjans i la nostra llengua. En principi, els mitjans autonòmics no poden sortir del seu caixó, per al qual han estat pensats. El model de la TDT que patirem estableix que els ciutadans de les Balears veurem 23 canals “nacionals” absolutament en castellà (entre ells quatre com a màxim podran fer alguna desconnexió “regional”), quatre canals “autonòmics”, quatre canals insulars i quatre canals locals, aquests dotze darrers, en català, en castellà o bilingües. Els canals enfocats a tota la comunitat lingüística, allò que tenen les comunitats lingüístiques normals, no cap en l’esquema. L’única escletxa són els convenis de col·laboració entre comunitats autònomes, que generen l’assignació per l’Estat d’un segon múltiplex autonòmic, per a l’emissió dels canals d’altres comunitats. Això suposa la gran anomalia que la difusió d’un canal no depèn només de la voluntat d’aquest canal sinó també de la voluntat del canal “amo del tros”. A les Illes aquest mecanisme permet rebre quatre canals “autonòmics de fora” (TV3, Canal 33 i dos mes). Se suposa que això funcionarà —o no del tot—, però els canals “autonòmics de fora” que emeten en català i que podríem rebre són més que quatre. Al País Valencià, lamentablement, les previsions d’intercanvi són més remotes.

Un segon problema són els continguts dels canals objecte d’intercanvi. Se m’escapen molts de detalls, però crec que el conveni signat entre la CCMA i l’EPRTVIB (IB3 per a entendre’ns) el 22 de gener de 2009, en virtut del qual els dos ens de comunicació estableixen l’intercanvi i alhora es comprometen a “no fer-se mal”, sembla, per això darrer, una murriada irreflexiva que perjudica enormement els interessos de la llengua i dels seus parlants. S’hauria pogut signar un conveni de reciprocitat en la difusió dels canals sense posar límits als continguts, supòs. Que cada canal emeti el que vulgui o el que legalment pugui. I aquí hi ha una altra qüestió: els drets d’emissió del material comprat a tercers. Diuen que TV3 no té (no ha comprat) el dret per a emetre a les Balears o al País Valencià productes com films, sèries o documentaris, i per això ens endossen la programació que envien a l’estranger. Doncs molt senzill: que els comprin. Crec que aquesta és una de les claus de la qüestió, que mostra el problema de fons de TV3, o més exactament dels qui hi manen i la controlen, especialment el mateix Govern del Principat.

Aquests senyors mai no han volgut fer una televisió nacional, perquè —convergents o tripartits— no creuen en el projecte ni en la nació. TV3 (i els altres canals de la Corporació) ha estat sempre una televisió autònomica —amb tota la qualitat que es vulgui—, fruit d’una mentalitat regionalista i hispanoautonomista i propagadora d’aquesta mentalitat. La situació d’emergència de la llengua i el país ha fet la paradoxa que els catalans no principatins perdéssim el cul per veure aquests canals que ens ignoren i menyspreen, però que ens permeten sentir la llengua que estimam i perquè segurament hi veiem la via més fàcil —però n’hi hauria més— per a tenir algun canal nacional. És un clam que el país ha fet sempre a la Corporació, i ells no reaccionen.

Si el problema és que la CCMA no compra els drets per a emetre a tota la comunitat lingüística, que els compri. És el que fan totes les televisions respecte del territori que els interessa. La qüestió de fons és quin territori i quina gent interessa la Corporació. Perquè quan els Països Catalans siguin el seu territori, és a dir, quan paguin, llavors és quan els tindran com a referent sistemàtic i quan informaran de les coses que hi passen i quan cercaran els espectadors. Que és exactament el que volem.

Però hi ha un altre problema: que el Govern de les Illes Balears, o els qui controlen IB3, vulguin posar uns discutibles interessos mercantils per damunt els interessos socials (la promoció de l’oferta de televisió en català) i utilitzin aquest penós quadre polític de caixonets i acords autonòmics en defensa d’aquells interessos. En un espai comunicatiu normal —com aquell en què es mouen els canals espanyols en espanyol— la competència es fa a partir de la recerca de qualitat o dels productes que interessin els espectadors, no amb la utilització de les misèries polítiques. Sembla que IB3 és bastant responsable de la substitució de TV3 pel canal dels estrangers, i, si la cosa no s’arregla, de la desparició aviat del Canal 33, subsumit dins aquell mateix canal.

Publicat en el Diari de Balears el 30 de maig de 2009.

És curiós que un dels castellanismes tradicionals a Mallorca, que és una illa, és —o era— la paraula isla, pronunciada, a més, il·la. És a dir que illa ha estat un mot inusitat en el parlar corrent dels mallorquins, fins que l’escola o vés a saber qui ens feren avinent que vivíem en una il·la. I és que els mallorquins només tenim una sola i única manera de referir-nos a la nostra terra: Mallorca i res més que Mallorca. Mai no se sentí en llengua popular la nostra illa o aquesta illa o l’illa. Amb Mallorca estava dit tot, el nom de la terra i amb ell l’expressió de l’emoció de fer-ne part. Poc importava si era una illa o un continent: era la terra dels mallorquins, amb un sol nom, Mallorca. Continua aquí.