La festa de l’Estendard és una de les festes civils més antigues d’Europa. Se celebra a la ciutat de Palma d’ençà del segle XIII per a commemorar la conquesta de l’illa per Jaume I i la incorporació de Mallorca al món català i cristià. És un homenatge al Conqueridor i a la seva Senyera, que és la del poble mallorquí. En aquest post explicaré esquemàticament com era la festa de l’Estendard i com ha evolucionat amb el pas del temps.
Llegiu més

No tenim 600.000 euros per a comprar 50.000 banderes i regalar-les amb els diaris de Palma. Però tenim alguna idea. El 31 de desembre, Diada de Mallorca, commemoració dels nostres orígens, dia d’homenatge a l’Estendard, podem penjar la senyera històrica dels mallorquins a les nostres finestres d’Internet. Convit tots els mallorquins –o no mallorquins– que tinguin un blog o pàgina web que aquests dies hi posin aquesta imatge. I convit tothom a divulgar la idea i la imatge: tot és copiar i aferrar.

La meva condició de no cristià ni creient de cap religió no és incompatible amb la meva profunda convicció que el cristianisme és un component essencial de la nostra cultura i la nostra identitat. El cristianisme ha estat un motor generador elements fonamentals d’aquesta identitat: arquitectura, pintura, música, literatura, llegenda, tradicions, organització de la festa i del lleure, refranys, fraseologia, afaiçonament de la llengua i moltes més coses. Com a constitutiu d’identitat, tot aquest llegat s’ha de respectar i servar; i s’ha d’ensenyar, perquè les noves generacions, per molt atees que decideixin de ser, entenguin els seus avantpassats i la cultura que els amara. Però la correcta separació entre el component religiós (personal i íntim i sempre respectable) i el cultural (d’identitat col·lectiva) és essencial per a entendre qualque cosa i no fer el ridícul com algun progre que va amollat per aquí. O com aquests musulmans residents a casa nostra que ara vénen amb les exigències de suprimir les celebracions nadalenques a les escoles, invocant la laïcitat de l’Estat (com una revenja infantil perquè en alguns moments aquest Estat els fa deixar de banda alguna de les seves pràctiques que no encaixen en la nostra cultura). A més, no cal ser cristià per a admirar la bellesa de les processons de Setmana Santa, dels oficis solemnes, del cant gregorià, del Misteri d’Elx o de la Sibil·la mallorquina. Bellesa que també tenen, evidentment, les manifestacions culturals pròpies d’altres llocs i vinculades a altres religions.

La vigília de Nadal, Televisió de Mallorca, la televisió del Consell de l’illa, va tenir l’encert d’oferir en directe una de les nostres manifestacions culturals lligades al cristianisme: l’ofici de matines o la missa del gall, celebrada a la catedral de Mallorca i que inclou el cant de la Sibil·la, una bellíssima peça cantada en català a partir del segle XIII a totes les terres de la Corona d’Aragó, i que avui només es conserva a Mallorca i l’Alguer. A més, l’acte comptava amb la participació de la Capella Mallorquina, que va posar un emotiu ingredient musical a la celebració. Però la transmissió va ser lamentable, perquè no va saber fer la separació de què parlava abans. Televisió de Mallorca no va oferir un acte cultural sinó un acte religiós, amb la veu d’un propagandista catòlic que tot el temps va tapar les actuacions de la Capella Mallorquina, els cants de l’ofici i fins i tot va tapar un tros del cant de la Sibil·la. La cosa és greu, perquè Televisió de Mallorca és una televisió pública, pagada amb els imposts de tots els ciutadans, catòlics i no catòlics, que hauria de tenir els principis més clars.

La transmissió televisiva, a part de deixar intuir les belles peces musicals sota la veu del “comentarista”, també va servir perquè els teleespectadors poguessin comprovar com el bisbe Jesús Murgui, de la “factoria valenciana”, ha introduït a Mallorca, almenys en els actes religiosos en què ell participa, el bilingüisme pepé, aquesta pràctica de començar un discurs en català i a la meitat canviar sobtadament a l’espanyol. El bisbe Murgui no vol que Mallorca ofereixi a tothom la imatge d’un poble normal, que, com els pobles normals, es comunica i expressa la seva identitat en una llengua, sinó que pareix que vol mostrar que som una tropa de desequilibrats que anam canviant de llengua com canviam les marxes quan conduïm. Crec que no anau bé, senyor Murgui: això no ho faríeu al Principat, on hi ha la mateixa proporció d’hispanoparlants, o més.

Molts d’anys a tots. I que Déu Nostre Senyor i la seva Santíssima Mare ens alliberin de propagandistes cristians inoportuns, de televisions desencaminades, de progres de via estreta i de bisbes massa devots de promiscuïtats lingüístiques. Amèn.

L’aparició d’una nova eina que posi més fàcil l’activitat bloguística als membres de la comunitat catalana és un motiu de satisfacció. Però, a més, en aquest cas, per als amants de la seriositat lingüística la satisfacció és més gran perquè els impusors de la nova eina han mostrat prou categoria per a utilitzar els termes amb rigor i encert. Bloctum és el primer servei de blogs on els blogs es diuen blogs de manera normalitzada i desacomplexada. En una situació de caos terminològic que hauria de fer envermellir presumptes autoritats lingüístiques això té mèrit. Enhorabona, per molts anys, i que altres en prenguin llum i exemple.

[Petita matisació: a LaComunitat.Net els blogs també es diuen blogs]

En principi, la Viquipèdia és una idea extraordinària. Si he posat en principi és per alguna cosa, és clar. La grandesa del projecte és sobretot en la idea de col·laboració universal i desinteressada (la suma de grans d’arena fa una gran platja), la utilizació de la tecnologia més avançada i la imbricació de totes les llengües de la humanitat en aquest projecte que ofereix a la mateixa humanitat un instrument preciós per al coneixement i el progrés de la civilització. I de franc.

Però també té alguns problemes en comparació amb una enciclopèdia convencional. En aquestes hi ha un equip d’especialistes que signen amb nom i cognoms, una direcció que mana –i doncs que és responsable de les seves decisions– i uns criteris establerts en el si de l’equip, que podran ser més o menys encertats, però que garanteixen una coherència a l’obra. A la Viquipèdia no hi ha un equip d’especialistes altament qualificats que signen amb nom i cognoms, sinó que qualsevol hi pot escriure el que vulgui, i molt sovint signant amb pseudònim (o amb IP). La cosa és que darrere tu en ve un altre que et canvia el que has escrit si no li agrada, i un altre a darrere aquest i així indefinidament. Encara no tinc una resposta al meu gran dubte de qui decideix a fi de comptes a la casa en cas de discrepància de criteris. Perquè no tot són fets objectius en aquest món: moltes coses són qüestió de criteris. Moltes?, què dic?: moltíssimes. Si la cosa acaba en votacions, cal tenir en compte que la qualitat final no depèn del fet que es procedeixi “democràticament” sinó de quins són els qui voten.

Em vaig fer redactor de la Viquipèdia catalana, amb nom i cognom, amb il·lusió i ganes de fer-hi aportacions (i sense saber gaire com funcionava). La meva estrena va ser un poc accidentada per una qüestió de criteris lingüístics, unida a un petit malentès. La forma en què vaig posar uns topònims mallorquins va ser esmenada tot d’una i va donar lloc a una discussió que va fer emergir amb tota la cruesa el dilema que apuntava més amunt. Fins i tot vaig haver de llegir que algú havia pensat que jo podria ser un vàndal, un dels termes de l’argot de la casa (junt amb vandalisme) usat en relació als qui aprofiten l’enciclopèdia per a fer propaganda de les seves idees. Això –sobretot el meu desconcert davant les qüestions procedimentals– va fer que la Viquipèdia hagi quedat de moment sense el meu gra d’arena. És clar que aquest és tan petit que poc es notaria en els resultats.

Trescant per la Viquipèdia vas trobant les conseqüències d’aquella entranyable anarquia, que segons la pròpia declaració de principis d’una de les pàgines inicials, és entesa com “l’ordre sense poder”. Al costat de l’article extraordinari, l’error o el pur disbarat. Com l’entrada bloc (en comptes de blog). Això sí que deu ser vandalisme, i ja em perdonareu la mitja broma. En qualsevol cas és una mostra de com la manca de criteri i coneixement de la matèria es compenetra sempre amb l’autoritarisme o recurs submís al principi d’autoritat. Ordre sense poder? Però n’hi ha més: en el redactat de l’article es diu que blog o weblog són variants que s’usen informalment. Curiosa visió de la informalitat. Una altra entrada sublim és univers de blocs, a la qual un és redireccionat si escriu blogosfera o els salvatges blocosfera i blocsfera. Allò que en totes les llengües es diu blogosfera, aquí s’ha de dir univers de blocs. A quina ment privilegiada se li deu haver acudit la genialitat? Sí, ja ho sé: al Termcat. Només que el Termcat ho dóna com a sinònim secundari de blocosfera (sic), i els de la Viqui li donen la categoria d’entrada principal. La cosa es defineix com “la comunitat d’un grup de blocs i els seus blocaires”. Blocaires: quina altra! Si haguessin mirat bé les versions en altres llengües (sobretot la francesa) i haguessin traduït bé, hauria sortit quelcom millor. Una cosa és la blogosfera, que és el conjunt de tots els blogs del planeta, i una altra cosa és una blogosfera, que és un conjunt de blogs i els seus redactors (la blogosfera catalana, la blogosfera socialista o la blogosfera independentista). Algú dirà que jo puc entrar-hi i modificar-ho. Sí, perquè tot seguit en vingui un que de qüestions lingüístiques en sap tant com jo de cromosomes i ho canviï al seu gust.

I una darrera i petita reflexió de lingüista incontinent, sense conclusió ferma. En pràcticament totes les versions (llengües) el nom de la cosa és Wikipedia, com si fos una marca universal. Molt poques llengües ho adapten, i són llengües com l’asturià (Uiquipedia), l’aragonès (Biquipedia), el català (Viquipèdia), l’esperanto (Vikipedio) o el llatí (Vicipaedia). Què tenen en comú aquestes llengües? En anglès, francès, alemany, italià, portuguès i fins i tot en espanyol és Wikipedia. Un petit detall per si algú vol entretenir una estona la neuronada i sense més importància.

Ara es discuteix sobre la conveniència o inconveniència de posar una hora més d’espanyol als estudiants de primària del Principat. El món de l’educació ho ha considerat majoritàriament més aviat una inconveniència, i em remet a les argumentacions exposades. Però crec que, a més de la qüestió quantitativa de les hores dedicades a la llengua que en aquest país tenim imposada per la força, hauríem de reflexionar sobre la qüestió qualitativa dels continguts de l’assignatura d’espanyol. Se suposa –o s’hauria de suposar– que l’objectiu de l’ensenyament de l’espanyol als escolars dels Països Catalans és que aquests posseeixin un domini suficient de la llengua, tant en l’aspecte oral com en l’escrit. I punt. El mateix que es pot dir dels objectius de l’ensenyament de l’anglès o del francès. Però què s’ensenya a la classe d’espanyol en els Països Catalans? Ben segur que hi ha grans diferències, de dret i de fet, entre les nostres regions, i dins cada una d’aquestes els diferents centres i professors deuen administrar els continguts de les assignatures de català i d’espanyol de manera prou diversa. Dit això, i sense valorar l’actuació de cap centre ni cap professor, heus ací alguns elements extrets de l’índex del llibre Lengua castellana y literatura, de la meva filla (4t d’ESO), corresponent a l’assignatura titulada “Llengua castellana”:

La comunicación humana, el signo lingüístico, lenguaje verbal y no verbal, las variedades de la lengua, variedades dialectales y variedades estilísticas o registros, modalidades de la comunicación, los textos planificados, la exposición científica, la publicidad, el ensayo, cultismos y palabras patrimoniales, dobletes, préstamos, tecnicismos, la significación de las palabras, denotación y connotación, contexto y situación, tabú y eufemismo, cambios semánticos….

Però això és estudiar l’espanyol? Aquestes són les mateixes coses que estudia un escolar castellà a una assignatura que es diu Lengua o Lenguaje, en què també es veu la gramàtica espanyola. I supòs que deuen ser semblants a les que estudia un escolar de qualsevol país en aquest tipus d’assignatura. El funcionament del llenguatge unit a la gramàtica de la llengua pròpia, coses perfectament diferenciades de l’aprenentatge dels idiomes. D’una perspectiva de normalitat nacional això hauria de ser el contingut per als nostres estudiants d’una assignatura dita Llengua o Llenguatge, on, a més, s’haurien d’aprendre les dièresis i la pallissa dels pronoms febles, i altres pallisses que ara configuren per a molts l’assignatura dita Llengua catalana. I a part els idiomes: espanyol, anglès, alemany o el que sigui.

Algú dirà que d’espanyol els nostres infants i joves ja en saben, i per això l’espanyol no pot ser tractat com l’anglès o el francès. És cert que, per les circumstàncies polítiques del país, d’espanyol en saben bastant, i així seria encara que l’escola no n’ensenyàs gens ni mica. Òbviament, seria demagògic per part meva si negàs que aquests escolars tenen moltes coses per a aprendre de la llengua castellana, però la massa de les coses sabudes està en relació inversa a les hores necessitades per a allò que resta per a adquirir. I suposant que fos cert que els escolars d’aquest país ja saben prou espanyol, quin sentit té aleshores que l’escola els ensenyi una cosa que ja saben?

Sí, ja ho sé: nosaltres no podem dissenyar el nostre ensenyament tal i com ens convindria. L’autonomia vol dir que nosaltres podem dedicar-nos a tenir net i endreçat el nostre terreny de joc, i jugar-hi, però amb les regles que ells estableixen.

Aquests dies, arran de la polèmica per la tercera hora d’espanyol, se sent a dir repetidament per part de bastants de polítics que els escolars del Principat tenen un nivell d’espanyol equiparable al que tenen els escolars de la resta del territori de l’Estat. Això és absolutament cert: posats un jove català i un jove de qualsevol regió hispanoparlant un al costat de l’altre, qualsevol observador (escoltador) serà incapaç de distingir quin és el jove català i quin és l’altre. També en el nivell de la fonètica, ço que vol dir que la nativització de l’espanyol per part del jovent català és total. Però hi ha una segona part que els polítics també haurien de tenir en compte: la qualitat del català que parlen els joves escolars, almenys a l’àrea metropolitana de Barcelona, no es correspon, ni de bon tros, a la qualitat del seu espanyol. Aquests joves –els de l’àrea metropolitana– parlen un català desastrós, pura mescla de català i espanyol, en camí de convertir-se en un pidgin esgarrifant. La fonètica és tota espanyola i la sintaxi i la fraseologia una mera còpia de les de la llengua veïna. Si l’objectiu –com diuen alguns– és assolir un mateix nivell de competència en les dues llengües oficials, l’objectiu es troba a llegües lluny, i el problema és per la part del català. A part, és clar, l’alt nombre de joves que no amollen una paraula en català per molta immersió i molt ensenyament en català que vulguem. Tot això s’hauria de tenir molt present a l’hora de planificar els continguts de l’ensenyament i els horaris de les matèries de llengua.

Avui la premsa de Palma apareix amb aquesta meravella. És una llengua nova? Potser el bilingüisme Matas elevat a la perfecció suprema? O potser és una de les modalitats que el nou Estatut diu que s’han de promoure? En qualsevol cas, no hi ha dubte que és molt Nostro molt Nostro. Aquesta nostria irresistible que emana de totes les coses que fa l’empresa on treballa Tolo Güell, el popular organitzador de multitudinàries expressions de mallorquinitat. No us perdeu la resta, que això no es veu cada dia.

Palma de Mallorca és un topònim postís, inexistent en l’ús dels mallorquins normals, antihistòric i sobretot espanyol. La cosa ja està prou explicada i no cal tornar als arguments.

Deu ser, precisament, perquè el nom és molt espanyol que el PP de Mallorca n’està enamorat. D’ençà que aquest partit va fer-se càrrec del govern municipal després de la gestió socialista, el 1991, el consistori no ha cessat de promoure’l fins al punt de fer-ne una bandera i entafarrar-lo pels morros als qui volem l’històric Palma net.

Ara és al Parlament de les Illes el denominat Projecte de llei de capitalitat de Palma de Mallorca, en el text del qual aquesta denominació surt 198 vegades. No he pogut accedir a les esmenes, però crec que el PSM n’ha presentada una proposant la rectificació d’aquell nom pel de Palma. Caldria que els altres partits de l’oposició defensassin el mateix. I quan hi hagi majoria suficient caldrà fer les passes legals necessàries per a tancar per a sempre aquesta qüestió.

La Llei de normalització lingüística de les Illes Balears diu que el Govern ha d’establir els noms oficials dels municipis, cosa que va fer amb el decret 36/1988 de 14 d’abril, en què s’estableix que el nom oficial de la capital és Palma i cap altre. També l’Estatut d’autonomia vigent (igual que el projecte en tramitació) proclama que la capital de la comunitat autònoma és “la ciutat de Palma”.

Supòs que tots coneixeu el de la imatge. Aquests darrers dies li ha crescut el nas, i li ha crescut d’una manera ben resolta. Igual que creix la massa de ciment i totxos de la part d’Andratx i la bossa d’alguns que hi tenen negocis. Igual que la feina de jutges i funcionaris judicials, que en els temps que vénen podran fer de tot menys avorrir-se. Moltes coses creixen sense mesura a l’illa de Mallorca, com el nas del nostre personatge, condemnat a la dura pena de veure magnificada la seva nàpia cada cop que digui una mentida. I com més grossa la mentida, més implacable l’estirada al timó.

Però no volia jo ara parlar d’Andratx ni d’escàndols i corrupcions sinó del nostre mentideret impenitent, aquests dies llançat al seu vici sense contemplacions. El personatge es diu en la llengua origial, l’italià, Pinocchio, que vol dir “fet de pi” i que es pronuncia pinokkio. Resulta que en totes les llengües conegudes el nom d’aquest personatge es pronuncia més o menys pinokio, i s’escriu o bé d’acord amb l’original pinocchio (anglès, francès, alemany, danès, romanès, etc.) o, en alguns idiomes, amb la grafia que en cada cas correspon a la pronúncia esmentada (pinóquio en portuguès, pinòqui en occità o pinokjo en esperanto). Meravella: com deia aquell eslògan, Spain is different. Han vist una ce i una hac i no s’han pogut estar de llegir el nom del xiquet de fusta amb el so que correspon a les dues lletres en la llengua llur; i, conseqüents, han creat l’originalíssima grafia pinocho. Fins aquí res a objectar. Però ara ve el problema. Si la llengua catalana no anàs enganxada a l’espanyola com el carro al mul, mai de la vida en català hauríem arribat a la raresa de pinotxo que ara tenim encolomada, la qual no parteix de l’original sinó de la modificació espanyola. Diríem Pinòquio (o potser Pinoqui), però mai Pinotxo. L’única mostra de normalitat excepcional es troba en una edició algueresa del conte, que –com no podia ser d’altra manera– es titula Les aventures de Pinòquio. Avantatges de tenir uns quants Estats.

Segur que aquests dies el personatge de Carlo Collodi estarà en boca de persones que al cap hi tindran el nom d’algun polític illenc. Igual que ja va ser profusament recordat quan fa un cert temps un polític espanyol va incomplir una solemne promesa sobre un Estatut. Doncs tothom està advertit: si voleu usar un bon català, Pinòquio és el nom just que s’escau a qualsevol mentider destacat. Diuen que n’hi ha que aprofiten la llengua per a fer política; doncs aquí, ben a l’inrevés, aprofitam la política per a ensenyar coses de llengua.