Aquests dies tots els endevinadors, astròlegs i nigromàntics diuen que es farà una gran escenificació de discrepàncies profundes, suades de sang per a posar-se d’acord, espera desesperada de miracles que no arriben…, però en el darrer moment hi haurà acord i s’oferirà al Principat un estatutet desnerit i descalcificat (tal com estan les coses no pot sortir res més). I tots voldran fer creure que és un gran avanç per a Catalunya o que era l’únic avanç possible. I després què? A esperar vint-i-cinc anys per a una altra oportunitat? A contemplar impotents com els governs de torn –tripartit, bipartit o nopartit– van administrant un tediós dia a dia d’un país humiliat i que haurà vist ensorrar-se una vegada més la il·lusió de trobar una sortida per al seu problema?
El PSOE-PSC ja fa temps que hi està apuntat. CIU no sé com podria explicar als seus electors aquell no (presumptament) enèrgic dels dies anteriors al trenta de setembre i aquest hipotètic sí a un estatut incomparablement inferior. I Esquerra, creu que algú la podria prendre seriosament pel partit que ha de portar el país a la sobirania? No ho faceu, que no us ho perdonarem.

Una senyora nascuda al Principat i resident a Mallorca es queixa a Catalunya Ràdio que el RAC (Reial Automòbil Club de Catalunya) utilitza només l’espanyol com a llengua de relació amb els clients de les Illes. Ni la revista que aquests reben ni els papers que l’empresa posa a la seva disposició coneixen el català per a res.
És un fet tristament conegut i repetit que moltes empreses principatines, quan s’instal·len a les Balears o al País Valencià, actuen lingüísticament com si s’implantassin a Almeria. Tots tenim a la memòria el comportament indigne de Caprabo al País Valencià i no del tot clar a Mallorca. Algun dia d’aquests comentaré alguna cosa de les companyies principatines que s’anuncien en espanyol a IB3.
Naturalment, les empreses cerquen el negoci i actuen –també pel que fa a la llengua– en funció de les expectatives empresarials. Alguna part de culpa –però no m’atreviria a dir en quin grau– deuen tenir les societats balear i valenciana si els negociants poden arribar a la conclusió que el català no és un factor a favor dels seus interessos. Però el que m’interessa ara no és això, sinó trobar maneres de defensar el meu idioma amb eficàcia. I una manera hauria de ser la solidaritat entre tots els membres de la nostra comunitat nacional. Si les empreses principatines que menyspreen el català en els territoris catalans de fora del Principat veiessin com per aquest fet són severament castigades pels catalans del Principat, potser ho repensarien. Ho repensarien si veiessin que els consumidors de tots els Països Catalans actuen com un bloc compacte. És una eina que podria donar rendiment si sabéssim posar-nos-hi i emprar bé els recursos (no cal dir que Internet és una meravella, i tots encara tenim al cap el cartell d’Alcampo, per no parlar de coses més repugnants). Els catalans del Principat que tenen per norma no donar beneficis a aquells qui menystenen la llengua del país basta que estenguin el principi a tots els qui menystenen el català –siguin catalans o estrangers– a qualsevol part de la comunitat catalana. I com és possible que la Generalitat de Catalunya hagi donat un premi a la normalització lingüística, o una cosa així, a una empresa –esmentada més amunt– que ofèn els catalanoparlants a una part del nostre territori?
Naturalment, les empreses catalanes tenen la mateixa obligació moral que les empreses de fora del país de respectar el català quan actuen aquí. Però sempre s’havia dit que la burgesia principatina, aquesta que ara no vol etiquetar els seus productes en català, havia estat l’artífex de la recuperació de la llengua i de no sé què més. No caldria revisar qualque cosa?

El problema no és que tres o quatre individus sense el més mínim sentit del rídícul, o simplement que “no hi són tots”, facin el pallasso i muntin una “Academi de sa llengo baléà” i facin una gramàtica. El problema és que hi pugui haver un diari que en faci notícia i els dediqui una pàgina. Cosa que vol dir que aquest presumpte mitjà de comunicació ha arribat a un nivell de degradació que demana una mica d’anàlisi. Ja no és una qüestió d’ideologia sinó de decòrum professional. Si a un país normal hi hagués algun diari que donàs reiteradament la categoria de notícia (amb una pàgina sencera) al fet que qualsevol boig digués animalades, com que l’anglès deriva del rus o que les papallones són mamífers, rebria suport de cap institució en forma de publicitat o altres? Com es repartiria, en cas afirmatiu, la vergonya entre els curts de gambals, el diari i els responsables de les institucions?

Ha tornar a passar. Una vegada més uns membres de la policia espanyola han humiliat un català –en aquest cas una ciutadana mallorquina– pel simple fet de dirigir-se a ells en la llengua –diuen que oficial– del país on la vexada va néixer i els vexadors es troben accidentalment. Per a aclarir-nos a nosaltres mateixos hauríem de fer la llista, encara que sigui llarga, i dur-la rigorosament al dia. Fins i tot, potser podria interessar a alguns organismes internacionals.
Joana Estarellas i Dolç, la víctima, i totes les víctimes d’aquesta situació –Toni Mestre, Maria de Lluc Mayol, per posar només uns casos que em vénen al cap, tots mallorquins– són tota una mostra de dignitat personal i nacional, i hauríen de rebre les més clares expressions de reconeixement i admiració per l’exemple donat als seus conciutadans. Amb ciutadans exemplars un país en situació difícil agafa forces per tirar endavant.
Però és evident que aquests episodis no sols no cessaran sinó que es faran més espessos. Per dues raons. Una, perquè de cada vegada hi haurà més persones sense por que plantaran cara i aniran als mitjans de comunicació i a les instàncies on es denuncien les agressions als drets lingüístics. I, l’altra, perquè els vexadors no fan els més mínims comptes de canviar d’attitud. Ells estan convençuts que per molta denúncia que hi hagi no els passarà res. Ells miren un parell de metres per damunt l’espatlla de qualsevol catalanoparlant, no perquè duguin un uniforme o una arma sinó per la nació a què pertanyen. Fins i tot el senyor delegat del Govern espanyol, que teòricament els comanda, el veuen com un membre de la nació que durant tres segles ha après a encongir-se davant els seus uniformes. I el senyor delegat, encongit, no farà res més enllà de les paraules rituals per a tranquil·litzar els ofesos. Per tant, això continuarà. Llevat que un dia aquest poble digui prou i els indiqui el camí de retorn. Llavors de res els serviran els fums, els uniformes i les armes.

Llegesc avui al Balears, pàgina 12 (Crònica negra), el titular (o títol) següent: “Les carreteres es cobren 96 vides en el llarg pont de desembre”. Qualcú ja deu pensar que parlaré del castellanisme es cobren, però no: això ho deixarem per a un altre dia. Feia pocs minuts que havia sentit per Catalunya Ràdio que hi havia hagut quinze morts. Vaig a l’Avui i em trop amb el títol “El pont dobla els morts a les carreteres respecte al 2004. Quinze persones han perdut la vida en 9 dies, enfront de les 7 víctimes que hi va haver l’any passat en 6 dies”. Com quedam? Són quinze o noranta-sis? Evidentment la meva qüestió és retòrica. Jo sé quants són exactament els morts: són trenta. La cosa és per què avui no hi ha cap mitjà de comunicació que dugui el títol “30 morts a les carreteres…”? També ho sé. I prou que me’n planc.

Com que arriba el temps escaient, un cop més faig la meva particular campanya contra l’horrible i espantosa paraula cava. En principi volia donar quatre idees senzilles, però cercant i remenant m’ha sortit un article bastant arregladet.
Llegiu més

El PSM exigeix que es posin en català les plaques amb els noms de carrers de Palma que encara (encara!) són en espanyol. I fa molt bé d’ocupar-se d’una qüestió que, segons la llei, fa prop de vint anys que hauria d’estar resolta. Com que he viscut molt directament aquest afer, puc donar-ne informació de primera mà.
Entre 1976 i 1987 vaig fer una tasca de recerca –crec que puc dir que intensa– sobre la història de la toponímia viària de Palma, coincidint amb el fet que l’Ajuntament de Palma em considerà el seu assessor per a la normalització d’aquesta toponímia, com a representant de la Universitat. Fruit d’aquesta recerca són dos treballs que vaig presentar al consistori, un sobre la nomenclatura viària de la Ciutat Vella (que va ser publicat per l’Ajuntament el 1983 amb el títol Els noms dels carrers de Palma I) i un altre de més de mil pàgines sobre la nomenclatura de la Ciutat Nova, sobre el qual hi havia un acord verbal amb el tinent de batlle Nicolau Llaneras per a la seva publicació (el previst Els noms dels carrers de Palma II), però que encara espera dins el calaix. Encara que el primer treball-proposta va ser el de la Ciutat Vella, la traducció al català dels noms dels carrers va començar per la ciutat moderna, atès que per dins l’Ajuntament hi havia unes certes “reticències” a la meva proposta de normalització de les vies de la Palma antiga. Amb tot, al final de l’època socialista es va dur a terme la normalització dels noms dels carrers de la Ciutat Vella d’acord amb la meva proposta. He de dir que d’aquest fet sempre n’estaré enormament satisfet, perquè sóc responsable dels continguts de la tercera gran retolació general dels carrers de la ciutat (la primera es va fer el 1795, amb la col·locació de petites rajoletes amb els noms tradicionals escrits en català, de les quals encara en resten algunes; la segona, de 1868, correspon a la castellanització dels noms dels carrers i va ser guiada per un grup d’experts entre els quals hi havia Josep Maria Quadrado; i la tercera, que vaig tenir la sort d’assessorar, representa el retorn a la llengua del país). Però també n’estic satisfet perquè vaig poder proposar no solament la traducció al català dels carrers sinó una acció de recuperació de noms tradicionals i de formes antigues, fets malbé per la castellanització del segle XIX. Vaig estudiar la qüestió amb molta profunditat, vaig meditar-ho molt tot, i crec que el resultat és ben positiu per al patrimoni cultural de la ciutat.
Quan el 1991 van entrar els populars al govern municipal es va acabar tot. El nou consistori va perdre amb mi tot contacte i les reunions de treball que abans tenia amb en Miquel Vives, l’assessor lingüístic, n’Amador Ferriol, cap tècnic del departament responsable de les vies urbanes, i algun altre personatge entès en història local, s’acabaren en sec. Faltava per normalitzar una petita part dels noms dels carrers i així han quedat. L’únic que va fer el nou equip de govern fou tornar enrere alguns canvis que no agradaven a qualcú, com la reposició de la y del Carrer d’en Morei, o posteriorment qualque petit desbarat, com canviar el nom històric de Plaça d’en Coll per l’artificiós i sense sentit Plaça de Salvador Coll. Val a dir que els carrers que restaven per a normalitzar eren un grupet de noms sobre els quals calia més informació (la forma oficial en aquell moment podria rebre diverses traduccions al català i calia estar segurs abans de prendre una decisió) i un altre grup més nombros de noms de personatges lligats al règim franquista o a la guerra del 36 (que s’havien de substituir –però encara hi són– i mentrestant no valia la pena gastar una placa en català). Fa quinze anys que esper la telefonada d’algun regidor per a continuar la tasca interrompuda. Quan vulguin per mi encantat.

Si voleu promoure una paraula, posau-la en el títol d’un programa de televisió. Fa una sèrie de posts criticava que un programa de la inefable IB3 dugués per títol Bona nit Balears, una salvatjada almenys del punt de vista del català tradicional de Mallorca i segur que també del punt de vista del català que convé a tota la comunitat lingüística. Ara la inefable anuncia un nou programa matinal que es dirà Balears dematí. De fet, la paraula dematí és l’única forma usada regularment, i amb tots els valors semàntics i sintàctics, tant per IB3 Ràdio com per IB3 TV.
El substantiu dematí, aglutinació de matí i la preposició de, era habitual al Principat en època de Pompeu Fabra. El codificador va esmerçar els seus esforços a corregir aquest mot, i, naturalment, el seu diccionari només duia l’entrada matí. Els mestres de català van ensenyar que no s’havia de dir el dematí sinó el matí, i que de matí –separat– era una expressió adverbial (m’he aixecat de matí, vindrà demà de matí). Avui al Principat tothom assumeix que això és així i no hi ha cap problema. A les Illes, però, anam una mica més enrere. Després que hom fes un gran esforç per a establir un ús normal de la paraula matí i l’adverbí de matí (i els paral·lels capvespre i de capvespre) apareixen els de la Secció Filològica i inexplicablement –o hauria de dir irresponsablement?– inclouen el substantiu dematí (matí) en el seu diccionari. Una incorporació que al Principat ja no té cap efecte, però que a les Illes provoca un rellançament del mot, i es desfà tot el camí fet amb esforç considerable. Com sempre. El llibre d’estil per als mitjans de comunicació de Mallorca que ha elaborat la Universitat de les Illes Balears, que sembla que ja és imprès i a punt de ser presentat i distribuït, afortunadament recomana l’ús de matí i de matí de la manera indicada per Fabra i la tradició posterior. Però ja se sap que els d’IB3 no van voler saber res de la Universitat i cercaren els seus criteris lingüístics per altres verals. Aquí en teniu una altra lamentable mostra. Un altre cas de separació del català del Principat i el de les Illes.
I una altra notícia preocupant: el programa en qüestió serà presentat per Àngela Seguí, un altre desastre de pronunciació sense atenuants i sembla que sense possibilitat de redreçament.