buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Posts de la categoria 'Llengua'

Reformar la normativa?

Publicam aquí l’article aparegut en el n. 41 de la revista Llengua i Treball (octubre 2015). Les limitacions d’espai d’aquella publicació de paper van exigir de fer una certa reducció del text original. Com que aquí no tenim problemes d’espai, oferim el text sencer.

 

Reformar la normativa? Parlem-ne

Ara es torna a parlar de reformar la normativa de la llengua catalana. És un flux de pressió constant sobre els responsables d’aquesta normativa, que espera aconseguir (i, de fet, aconsegueix) alguns resultats. Ens diuen que la normativa està desfasada, que la llengua del carrer no la segueix, perquè en alguns punts és difícil, complicada i inoperant. Però aquesta és una manera errònia d’abordar la qüestió.

Quan es va establir aquesta normativa, durant les primeres dècades del segle XX, el català tenia darrere uns quants segles de subordinació a l’espanyol (i al francès, a la part nord del país). Això tenia per conseqüències una llengua fortament interferida per l’espanyol i la manca d’un model formal assumit pel gruix de la població, atès que l’estàndard espanyol havia suplit el corresponent català en tots els àmbits en què un estàndard s’utilitza. El català era bàsicament un col·loquial fragmentat en nombrosos dialectes. Vam tenir la sort que sorgí un projecte clar de construcció d’una llengua nacional, no subordinada a l’espanyol i més en sintonia amb les solucions de les llengües europees —de les quals l’espanyol sovint se separa— i amb un model estàndard referencial al servei de l’expressió clara i de la comunicació funcional. La implantació social d’aquell model, ben diferent de la llengua del carrer, era difícil: era un moment en què no hi havia mitjans de comunicació de masses i l’ensenyament era en espanyol. Però el model va ser molt ben acollit per la societat culta catalana, que hi posà entusiasme i patriotisme, perquè era un model de llengua per a la dignitat del país. Amb aquell entusiasme i patriotisme, si haguéssim tingut escola i mitjans de comunicació com els d’ara, l’estàndard de Fabra i el seu entorn hauria avançat de manera extraordinària.

Interessa dir, i aquesta és una de les claus de la qüestió, que aquell projecte era progressiu, sobretot pel que respecta a la deshispanització. Una empresa tan gran i complexa forçosament s’havia de fer amb molt de temps. Calia avançar en el coneixement de la interferència —Fabra només en pogué desvelar una part—, i a mesura que avançava aquest coneixement, proposar i assajar solucions de genuïnitat, sempre trencadores i revolucionàries.

La dictadura de Franco va desbaratar aquell projecte  i el va ferir greument. Al final de la foscor, la codificació hi era, però la major part de la població la desconeixia. Calia pràcticament començar una altra vegada el procés d’implantació social. I ara hi havia una diferència important respecte del començament de segle XX: ara hi hauria l’oficialitat del català, l’ensenyament del català a l’escola —o simplement l’escola en català— i els grans mitjans de comunicació de masses. Les possibilitats eren immenses per a implantar i socialitzar la llengua —i la progressivitat— concebuda per Fabra. Però, com una desgràcia caiguda damunt el país, sorgí un moviment revisionista que, d’entrada, declarà inservible aquell model de llengua, i sobretot aquells principis, quan era el moment de popularitzar-los. Els revisionistes es feren els amos de pràcticament tots els mitjans de comunicació, i l’Institut d’Estudis Catalans començà a ballar a la corda fluixa fent concessions al «populisme» lingüístic alhora que intentava mostrar que el contenia. Sense aquell episodi, avui el català estàndard podria ser una llengua ben diferent, molt més alliberada de la subordinació, menys espanyola, més europea i més unificada internament.

La xerrameca de la llengua fàcil no té la més mínima base. El problema del català no és de triar entre unes solucions normatives o unes altres, sinó de manca d’ús, de subordinació i de manca de la normalitat social  necessària per a fer de les nostres normes quelcom tan fàcil o difícil com les de qualsevol llengua. Les normes són fàcils si s’ensenyen bé i si es vehiculen models per a imitar, sobretot en els mitjans. Si en aquestes darreres dècades els mitjans haguessin usat amb normalitat —en lloc de prohibir-los— mots genuïns com cercar, batlle i vaccinar, ara tothom diria cercar, batlle i vaccinar, com diem menys  o greuge, i no menos i agravi. Les solucions aparentment més utòpiques, vehiculades pels mitjans, esdevenen generals, naturals i fàcils. No hi hauria res més fàcil que usar les preposicions per i per a segons el significat, ara destruït per la nefasta mutilació de la segona davant infinitiu; i si un s’acostuma a usar les combinacions de pronoms tal com fan els valencians (li’l, li la, li ho, els el, els la, etc.), trobarà una complicació quasi insalvable el caos del col·loquial oriental.

Si s’ha de revisar la normativa, ha de ser per a aprofundir en els principis de genuïnitat i d’unitat. En tot cas, sense reformar res, i només fent una bona gestió de la normativa gramatical i sobretot del DIEC, seleccionant les opcions més genuïnes i convenients, ja es podria avançar enormement.

Cap comentari

Un Estat per a normalitzar el català

Alguns que miram una mica més amunt que els interessos de la butxaca tenim la convicció que una missió fonamental del nou Estat que s’albira és, d’una banda, convertir la llengua catalana en una llengua tan normal com el noruec a Noruega i, d’altra banda, reprendre el procés d’elaboració lingüística en clau nacional iniciat al començament del segle XX i desbaratat en els darrers trenta anys per un moviment de reducció localista i de reespanyolització, que ha actuat especialment en els principals mitjans de comunicació de la capital. Ni una cosa ni l’altra em semblen fàcils, vist el discurs sobre la llengua que s’està construint, però des de la fe en aquest poble crec que no hi pot haver lloc per a la claudicació ni la renúncia.

L’estatus jurídic de la llengua o les llengües en el nou Estat és un element clau que condicionarà l’assoliment dels dos objectius indicats. També el segon, encara que se’n parli poc o gens. No és l’únic factor: la política lingüística que practiqui l’Estat serà concloent, però aquesta política no es pot desvincular de l’estatus d’oficialitat lingüística, que la condicionarà decisivament.

Els defensors de l’oficialitat de l’espanyol han fornit un conjunt d’arguments que es mouen entre la mera estratègia —assegurar el suport de la població hispanoparlant al procés— i un discurs basat en la convicció de la bondat d’una Catalunya lingüísticament plural, presentada com a més democràtica i respectuosa que l’estatus d’oficialitat única. La impostura major ha consistit a associar l’oficialitat única del català al model espanyol o francès, com si aquella fórmula no fos la més normal arreu del món. La raó de l’estratègia parteix d’uns apriorismes molt simplificadors: l’atribució als hispanoparlants d’unes necessitats que ells no han formulat en cap moment i d’una incapacitat d’entendre que es podran sentir perfectament còmodes amb un tractament curós dels seus drets sense necessitat de comprometre el futur del català amb l’aventura cooficialista. Els qui invoquen la «Catalunya plural» com a fet irreversible i àdhuc desitjable sostenen que això no és incompatible amb una situació hegemònica del català. Si amb un Estat en contra hem avançat molt, diuen, és segur que més avançarem sense aquesta anomalia i amb un Estat a favor. Cal dir, però, que els avanços fets són sectorials i que, malgrat aquests, la pervivència del català amb els elements del context actual no és clara. Serà radicalment diferent en un context de doble oficialitat però sense un Estat en contra? Crec que una resposta afirmativa podria pecar d’un excés de confiança. Hi ha prou exemples de societats en què la llengua pròpia es troba en situació de precarietat sense l’existència d’un Estat hostil. Les forces internes també compten.

Per a mi la clau de la normalització del català és que l’espanyol cessi de ser la llengua sabuda per tothom i que el català agafi aquest rol. Un fet sociològic al servei del qual s’han de posar els instruments jurídics. Això requereix que l’espanyol no sigui més d’aprenentatge obligatori a l’escola —sí disponible per a aquells qui ho vulguin— i que un poderós sistema de mitjans de comunicació en català substitueixi el sistema espanyol actual. I també que el català sigui l’idioma usat sistemàticament per tots els representants del poder (funcionaris, jutges, policies). La població hispanoparlant ha d’anar diluint-se en un procés gradual, natural i tranquil. Amb dos o tres salts generacionals, com passa amb tots els fets migratoris en qualsevol país normal. La persistència d’una població massiva amb l’espanyol com a llengua d’identificació, afavorida pel fet que aquesta llengua fos oficial i pel seu ensenyament obligatori, podria significar el manteniment de les rutines actuals —que ja tendiran a durar— i la frustració de la normalització del català, tot i l’existència d’un Estat propi.

La planificació lingüística que ara debatem s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions que naixeran a la Catalunya independent. Per als primers, tots els quals pràcticament ja entenen el català, es pot arbitrar un sistema temporal de protecció dels seus interessos, garantint que puguin continuar els seus usos lingüístics tal com són actualment. Les noves generacions, siguin de llengua familiar catalana, espanyola, àrab o albanesa, tindran —han de tenir— el català com la llengua principal per a la seva interacció social. Si el català no és la llengua dels pares, l’aprendran ràpidament per immersió social —aquesta, autèntica— i la parlaran amb la mateixa competència que els fills de catalanoparlants. I la transmissió de la llengua familiar, si no és la catalana, durarà fins que ells vulguin. Se suposa que serà tal com succeeix a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat.

(Article publicat a la revista Lletres)

5 comentaris

Història d’un escàner i un món lingüísticament mal organitzat

Deixau-me, amics meus, que us conti un fet fresc, encara que només sigui per a desembalbir aquest blog, que, per manca de temps —circumstància que persisteix tossudament—, ha quedat lamentablement embarrancat.

En els meus ordinadors els programes són en català, llevat que la versió catalana no existeixi o que sigui impresentable, com la traducció catalana del Twitter. En aquests casos tinc els programes en anglès. Català i anglès conviuen, doncs, a la màquina en pacífica harmonia, sense conflicte i sense que cap altre assistent no convidat hi introdueixi cap element de discòrdia.

Ha succeït que un dia d’aquests vaig comprar un escàner de la prestigiosa marca HP, maco, petit i eficient, com ha de ser un estri d’aquests. El primer contratemps va ser que el programari que venia amb l’artefacte en un CD era en lapolla. Ja sabeu què diuen en aquesta llengua: Los territorios no pagan impuestos, los territorios no tienen derechos, los territorios —pràcticament— no existen. Sólo los ciudadanos. El territori espanyol sí que deu existir, perquè visquis en el punt que visquis d’aquest territori estàs condemnat a tenir el programari de l’escàner HP en lapolla, tant si vols com si no vols. Ara no hi ha ciutadans individuals, amb llengües diverses i amb  les seves preferències lingüístiques i la seva llibertat d’elecció de llengua. Fins i tot el ciutadà europeu o de l’espai Schengen, procedent de la part d’Europa que sigui i resident a l’espai Lapolla, haurà de menjar lapolla vulguis no vulguis.

Però com que hi ha Internet, globalització, etc., vaig pensar que l’anomalia monolingüe i territorialista podria ser resolta. Desinstal el programet i cerc la pàgina web d’HP que em permeti de descarregar el software desitjat. Meravella, hi és, i amb un menú desplegable que mostra una llista de llengües. Escull american English i programa per avall. La sorpresa ve quan llanç el programa: és en lapolla. Desesperat intent escriure a HP internacional però no veig la manera. Llavors escric un correu a HP España —en lapolla perquè m’entenguin— i, mira, em responen amablement, tot i que es veu que han hagut de fer consultes i ha passat un temps. Sospit que el fet no tenia precedents. Eso ocurre porque usted —fins i tot són educats— tiene el sistema operativo en español. Cambie la configuración del sistema, etc. etc. No senyora, el sistema operatiu és en anglès, però canviaré la configuració regional i faré creure a la pagineta que el meu ordinador viu a Minnesota, voltat de camps de remolatxa sucrera i blat de moro. De manera que vaig a la configuració regional i on diu Spain hi pos United States. Repetesc l’operació de baixada i instal·lació i, sorpresa, el programa continua parlant-me en lapolla. La mentida pietosa no ha servit de res. Ara sí que la cosa comença a ser desesperada, però faig un darrer intent. Em queda un darrer cartutx. Veig que hi ha una pestanya titulada format on hi diu Català. Desplegant el menú apareix una llarguíssima llista d’idiomes, com l’igbo, el k’iche, el konkani i altres que no tenia el gust de conèixer. Seleccion English (United States) i a veure què passa.  Nova descàrrega i nova instal·lació i, al·leluia, el programa ja funciona en anglès, tot i que amb algun pòsit misteriós, com l’expressió guardar en un archivo, que hi surt en un racó i que no em sé explicar. Potser seqüeles d’una instal·lació prèvia no acabada de netejar.

La història ha acabat bé i ja ho sabré per a una altra vegada. I, al fil de l’experiència, em deman algunes coses: què hauria passat si jo visqués a Andorra i el sistema operatiu, en anglès, tingués la configuració  country: Andorra, format: català? I què passarà en el nou Estat del Principat si algú descarrega aquest programari amb la mateixa configuració (canviant el nom de l’Estat)? Serà com a Andorra?

5 comentaris

Tres idees per a la política lingüística al nou Estat (o als nous Estats)

1. El català ha de ser la llengua oficial de l’Estat, obligatòria per tots els funcionaris, les administracions públiques i els mitjans públics. També ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. L’Estat ha de legislar a fi de normalitzar el català a tots els àmbits. L’occità i l’espanyol també han de tenir el rang d’oficialitat en els seus territoris (Vall d’Aran i comarques valencianes hispanòfones).

2. L’espanyol ha de ser curosament respectat, com altres llengües parlades al país, però no s’ha d’imposar a ningú. S’ensenyarà a les escoles per a qui ho desitgi. L’anglès ha de ser après obligatòriament per tots els escolars, juntament amb una segona llengua estrangera, que pot ser l’espanyol.

3. El català s’ha de convertir en llengua comuna i de cohesió social, per la qual cosa s’ha de considerar inadmissible que qualsevol persona que atengui el públic no utilitzi el català quan sigui interpel·lada en aquesta llengua.

13 comentaris

Plans, plànols i planejaments. Una qüestió poc plana

Les llengües romàniques tenen un adjectiu procedent del llatí planus: en català plaplana; en francès planplane; en italià pianopiana. L’espanyol té la duplicitat de formes (culta i evolucionada) planoplana i llanollana. Aquesta paraula, substantivada i en forma masculina o femenina, significa també una extensió de terra plana (el pla de Mallorca, la plana del Rosselló). La mateixa substantivació és l’origen del terme de la geometria pla; en francès plan (que ha donat l’anglès plane), l’espanyol plano i l’italià piano. Fins aquí és molt senzill.

Pla, però, té un altre significat que cal separar dels precedents: la representació sobre un paper d’un edifici, ciutat, etc. D’aquí es passa al significat de ‘projecte, intenció’, amb tot el seu desenvolupament semàntic (pla urbanístic, hidrològic, pla d’estudis, pla de pensions, etc.). El terme que té aquest significat no procedeix, però, del llatí planus o planum, sinó que ha estat generat pel francès i d’aquesta llengua ha passat a les altres, segurament en el segle XVIII. En francès inicialment era plant, derivat de planter, és a dir, dibuixar la planta. Per semblança amb plan (de planus) es va transformar en plan, i aquesta forma es va difondre a les llengües europees, coincidint o no amb la paraula que cadascuna tenia per als conceptes del paràgraf precedent: anglès plan, espanyol plan o plano, italià piano, portuguès plano, alemany Plan. Notem que per al terme procedent del francès (amb els dos significats de representació gràfica i projecte) l’italià, el portuguès, l’anglès i l’alemany només tenen una paraula per als dos significats (pianoplanoplan i Plan respectivament) mentre que l’espanyol i el català en tenen dues (espanyol plano i plan, català plànol i pla). Amb la particularitat que la forma pla també té el significat de ‘plànol’.

Ens interessa aquesta curiosa dualitat de l’espanyol, que ha induït la dualitat corresponent en català. Sembla que per a la noció de ‘representació gràfica’ l’espanyol inicialment usà les dues formes, plan i plano. Així, en el Diccionario de Autoridades (1737) trobam els dos mots amb definicions pràcticament equivalents. “Plano: El disseño, planta ù descripción de alguna Plaza, Castillo, Ciudad, campamento ù otra cosa semejante, descripto ù delineado en el papel.” I “Plan: Se llama tambien la delineación ù descripción de la postura horizontal de alguna cosa, exército ù otra cosa, en que se ve como en un mapa.” Amb el temps s’acabaria imposant plano, adaptació normal de l’espanyol al plano preexistent, però la variant no adaptada plan continua als diccionaris acadèmics fins a la darrera edició (“plan: representación gráfica de un terreno o de una construcción”, 1992). La paraula plan, en el sentit de ‘projecte’, és posterior: la trobam per primer cop en el diccionari de la RAE a l’edició de 1884, si bé l’ús havia de ser més antic. En el català parlat del segle XIX segurament no es troba altra cosa que plano i plan, adoptats tots dos de l’espanyol. Tanmateix, el diccionari de Pere Labèrnia (1865), a part del pla derivat de planus, porta l’entrada plan (no pla), amb els dos significats de ‘representació gràfica’ i de ‘projecte, intenció’. “Plan: dissenyo, modelo ó descripció de alguna plassa, etc. marcada en lo paper […] || Projecte.” Amb el segon significat (‘projecte’) diu Coromines que es va dir plan fins al voltant de 1920. El plan s’ha acabat catalanitzant encertadament en pla, i el plano dels arquitectes va acabar convertit en un plànol catalanitzat amb la terminació -ol, com tants de castellanismes (bàndolbonítolnínxol, etc.). Faríem molt bé de prescindir d’aquesta forma aberrant i usar únicament pla, tant per al projecte com per al disseny gràfic. I que no ens diguin que la distinció és útil. Poc necessària ha de ser si no la practica cap llengua europea, com hem vist abans.

De les paraules de la família de pla ens interessa especialment el verb planejar. Tenim un planejar derivat de l’adjectiu pla, documentat d’antic i sobre el qual no hi ha res a objectar. El fuster planeja la fusta, és a dir, la treballa amb la plana i la fa plana. És un verb paral·lel a tornejar, és a dir, treballar amb el torn. El pagès planeja la terra, és a dir, li passa una post després de llaurar per a fer-la plana. Planejar també és un verb intransitiu amb el significat de ‘tenir forma plana’ i s’aplica a un lloc o a una extensió de terra (en aquella contrada el camí planeja). Aquest és un dels significats més genuïns dels verbs formats amb el sufix –ejar: ‘comportar-se com a’ o ‘fer com si’ (comparem amb pobrejarverdejarbravejar, etc.). Un altre planejar és el que es relaciona amb el pla ‘projecte’ (planejar les vacances, planejar un viatge). Coromines ens diu que “fer un platenir un plaplanejar (projectar) són expressions de bon sabor català, històricament ben recents en la nostra llengua”. Però malgrat aquest curiós “sabor català”, tot seguit afirma que “es poden reemplaçar, sense cap pèrdua i amb gran avantatge, per altres expressions més castisses i generals, com fer comptes de“. Nosaltres no tenim res a objectar a les expressions fer un pla o tenir un pla. Què hi podríem objectar? Però sí que creiem que planejar és un d’aquests castellanismes moderns —ben recent, tal com diu Coromines— que responen a la imitació de la gran productivitat en espanyol del sufix –ear. Verbs espanyols d’aquest tipus, que no tenen cap dels matisos o valor semàntic del nostre sufix –ejar, ens han infestat el català en temps recents: bloquear, bombardear, bombear, bucear, capitanear, cartearse, colorear, costear, formatear, gasear, olfatear, pedalear, piratear, piropear, plantear, putear, rastrear, sermonear, simultanear, sondear, sortear, tantear, teclear, telefonear, torear, torpedear, trajear, tutear,  veranear, etc. Els diccionaris tenen el bon criteri d’excloure de planejar el significat de volar (un ocell) sense moure les ales o (un avió) amb els motors apagats; significat que es fa correspondre al verb planar, seguint el model del francès planer i fugint de l’espanyol planear. Però ens queda el planejar de ‘fer plans’, paraula de mala fila que no surt als diccionaris del segle XIX (vegeu Labèrnia) i que trobam per primer cop al diccionari Fabra. Segurament un error degut al poc coneixement que es tenia en aquell moment del funcionament del sufix –ejar i de la interferència en aquest punt. Una qüestió que continua essent fosca i reclama un estudi en profunditat. I una bona planificació de l’ús recomanable.

9 comentaris

Sobre la traducció catalana de Twitter

Ja tenim Twitter en català, de la qual cosa ens felicitam tots els qui volem la normalitat plena de la nostra llengua. Però feta la felicitació cal examinar de seguida la qualitat de la traducció, perquè no sols ho volem tot en català, sinó que, seguint la nostra mateixa tradició estandarditzadora de la llengua, hem de fer de la qualitat lingüística una bandera inamovible.

La traducció catalana de Twitter no és satisfactòria. El primer motiu és la manera com s’ha fet: amb la participació d’un ampli col·lectiu de voluntaris, plens de bona voluntat però en la seva majoria sense els coneixements i la preparació tècnica necessaris. D’això n’és responsable la companyia, que és qui ha decidit com fer les coses, no els voluntaris, que han fet el que han pogut. Cinc mil persones per a fer una traducció d’unes quantes pàgines és fora de tot sentit. La societat catalana hauria de demanar a Twitter una traducció feta per experts. I si el problema és econòmic (només pensar-ho em fa riure), qui això escriu estaria disposat a fer la traducció de manera gratuïta. Fins allà on sigui capaç de fer-la, però sempre es pot demanar ajuda a col·legues solvents.

La terminologia de Twitter és complicada. En totes les llengües hi ha intenses discussions entre els experts, de vegades difícils de resoldre. Què no passarà en una llengua sotmesa a una forta interferència d’una altra, com és el català, i més tenint en compte que el debat sobre aquesta terminologia fins ara ha estat pràcticament nul.

Dels diversos punts que han sortit a rotllo —i més que en sortiran— em centraré ara en les paraules tuit i tuitejar, adoptades ara com ara per la versió catalana de la interfície.

Els mots anglesos de partida

Tweet és una paraula anglesa que es refereix al crit de l’ocell o del poll i és un mot de formació onomatopeica. I supòs (per les dates de la documentació) que el verb to tweet (‘piular’) surt del substantiu. En anglès també hi ha una altra paraula pròxima que és el verb to twitter, que també es refereix a un so emès pels ocells, entre altres significats. I encara el verb to twit, que significa ‘fotre-se’n’ (d’algú). Del verb to twitter els creadors de Twitter tragueren la denominació de la seva invenció, tot i que a cada un dels miniposts els diuen tweets. Amb aquesta complexitat lèxica i semàntica els anglòfons també tenen els seus dubtes i els seus debats terminològics; no solament els catalans. Per exemple, no era del tot clar si el verb corresponent a ‘escriure tweets’ havia de ser to Twitterto tweet o to twit, ni fins i tot si aquestes paraules han d’anar en majúscula o minúscula. L’anglès té una facilitat extraordinària per a convertir noms en verbs sense cap canvi de forma, però si aquests verbs deriven d’un nom propi cal escriure’ls en majúscula. Un tweet famós va ser aquell que deia “To twit or to tweet: that is the question”. Amb tot, Twitter ho ha resolt amb els verbs to tweet i to retweet i això és definitiu. Aquests mots no dupliquen la t final quan aquesta va en posició interior de mot: tweeted, retweeted, tweeter (el qui fa tweets).

Traducció o adaptació

Aquesta és la primera qüestió que s’ha d’abordar, i que s’ha abordat en altres llengües. La traducció catalana dels termes to tweet, tweet (substantiu) i tweeter (el qui fa tweets) és piular, piulada o piulet i piulador. El Termcat, crec que erròniament, va decidir de promoure la traducció (piular i piulada), segurament amb la intenció, còmoda i expeditiva, d’esquivar tots els problemes de l’adaptació. Però la traducció ens porta a un dels errors que es poden fer en terminologia: la separació del català de la unanimitat de les llengües europees. No oblidem que la voluntat de coincidir amb aquesta unanimitat ha estat un dels criteris conductors de la terminologia catalana d’ençà de Pompeu Fabra, i així ha de continuar essent. Malgrat que en alguna llengua s’ha assajat la traducció, en la interfície de l’aplicació, que és la que determinarà els usos finals de la gent, cap llengua europea —almenys les més importants, que hem examinat— no fa la traducció dels termes anglesos sinó que els adapta (o simplement els adopta), i així aquests termes esdevenen universals. Els terminòlegs del Quebec, sempre moguts per una pruïja de distanciar-se de l’anglès i de francesitzar-ho tot, han promogut les traduccions gazouiller (piular) i gazouilli (piulada), termes que s’usen en alguns mitjans però que no han tingut gens de succés a França. En aquest país i a d’altres de llengua francesa, els termes usuals són el verb tweeter i el nom tweet, que són els que usa l’aplicació. Una tercera opció, proposada finalment per l’Office de la Langue Française, del Quebec, és l’encunyament de termes independents. L’Office proposa en concret microbloguer (per a l’anglès to tweet) i micromessage, microbillet, microtext o message per al substantiu tweet. Creiem que piular i piulada poden ser admesos en el llenguatge col·loquial, on tindran —ja tenen— força expressiva i fins i tot un poc lúdica. Però fora d’aquest registre, i en concret a la interfície de l’aplicació, l’ús de piular, repiular, piulada i piulador fan riure i sonen ridículs. Tampoc no creiem que l’encunyament d’un nou terme a l’estil de l’Office quebequès sigui ni previsible ni estrictament desitjable. Els termes universals anglesos són neutres, a més de precisos i àgils. Igual que ho són els termes blog  i post, que el Termcat proposa de desfigurar en el primer cas i de substituir pel castellanisme apunt en el segon. I que no pateixi ningú per l’anglicització: d’aquí a poc temps tots aquests termes passaran a la història del lèxic, després que els estris corresponents siguin substituïts per uns altres.

Tuitejar és inadmissible

És inadmissible pel sufix –ejar. Tots els neologismes que contenen aquest sufix solen ser simples calcs de l’espanyol. Tot i que en català hi ha el sufix –ejar (com en italià hi ha –eggiare), el sufix normal per a formar verbs a partir de substantius de manera neutra és –ar. En català i en totes les llengües romàniques menys el duet espanyol i portuguès. De la mateixa manera que de telèfon surt telefonar (paraula miracle que s’ha salvat de l’espanyol telefonear), en català genuí cal dir blocar (no bloquejar), boicotar (no boicotejar), bombar (no bombejar), bombardar (no bombardejar), boxar (no boxejar), pedalar (no pedalejar), sabotar (no sabotejar), sondar (no sondejar), formatar (no formatejar), etc. El fet que una bona part d’aquestes paraules hagin estat introduïdes als diccionaris no els lleva el caràcter d’hispanisme, ni tampoc el fet que siguin profusament utilitzades en els nostres espanyolitzats mitjans de comunicació. En català el sufix –ejar té uns usos i uns valors especials: entre altres coses serveix per a formar verbs que signifiquen “comportar-se com” (barcelonejar és parlar o fer una altra cosa igual que els barcelonins).   Els verbs acabats en -ejar també es refereixen a  una acció repetida intensament: guspirejar (emetre una guspira, i una altra i una altra); empentejar (donar una empenta i una altra i una altra). I encara que algú pot escriure molts de tweets, només es necessita un verb que expressi l’acció de manera neutra. Igual que un pot telefonar moltes vegades seguides i això no tindria per què justificar una forma telefonejar.

L’adaptació dels anglicismes tweet i to tweet

Aquesta és la part més complicada, sobretot pel que fa al verb. Per al nom proposaria l’adopció simple de l’anglicisme (tweet), que s’afegiria a altres anglicismes que no s’han adaptat gràficament per un rebuig de la llengua a aquesta adaptació (com web, wifiwhisky o twist). És el que fan la majoria de llengües. L’adaptació del verb és més complexa, per l’existència de la dualitat de formes Twitter (amb i i doble t) i tweet (amb doble e i una sola t). En francès l’aplicació de Twitter ho ha resolt creant el verb tweeter, que surt de combinar l’arrel anglesa intacta amb els morfermes verbals francesos. El verb tweeter ha estat incorporat a la versió del 2012 del Robert il·lustrat. Amb tot, hi ha qui pensa que la forma twiter o  twitter fóra millor, i sembla que el Robert ha anunciat la modificació per a una pròxima edició. En portuguès també s’afegeix el sufix -ar a tweet, i en surt tweetar.

La interfície italiana parla de tweet (substantiu) i de twittare (verb). No hi ha correlació formal entre les dues paraules, i la segona sembla induïda per Twitter [addenda, abril 2016: això s’ha canviat, i ara en lloc de twittare es diu simplement tweet]. La traducció també deu ser “assembleària”. Igual que ho deu ser l’espanyola, en què es fan servir els termes tweet (substantiu) i twittear, amb una poc hispànica doble te.

En català tenim, a més, una qüestió prosòdica que cal no oblidar. L’adaptació dràstica tuit i tuitar obliga a pronunciar aquestes paraules amb diftong decreixent, és a dir fent forta la u i no la i (com cuit i lluitar, en català comú [ˈkujt] i [ʎujˈta]). La pronúncia normal de tweet no és [ˈtujt] sinó [ˈtwit], si bé deu haver-hi parlants que diuen [tuˈit], aplicant la prosòdia catalana (en català el diftong creixent només existeix després de les consonants q i gpingüí–). El Termcat, que sobre aquesta problemàtica només ofereix una simple fitxa, fa esment (sense definir-se) de les grafies tuit i tuït. Però nosaltres creiem que aquestes adaptacions són forçades i no recomanables. Cal no portar les adaptacions gràfiques dels anglicismes a l’extrem. Hi ha moltes paraules no adaptades i no passa res. A tots ens resultaria violent veure escrit uisqui o tuïst. I oi que trobaríem ridícul escriure ueb o uifi, amb la curolla de fer-los més catalans?

En conclusió, el nom tweet i el verb to tweet es resisteixen a l’adaptació gràfica en català, i caldria deixar el primer en la seva forma original, com fan totes les llengües d’alfabet llatí, excepte l’espanyol (malgrat que la interfície espanyola de Twitter digui tweet, tuit ha estat incorporat al DRAE i és d’ús general). No solament per la resistència a l’adaptació sinó per l’aplicació del sa principi de la universalitat en la terminologia. I per a la forma verbal no hi hauria d’haver cap inconvenient a formar el verb tweetar a partir del nom tweet i els morfemes verbals normals.  També el posterior retweetar. I si el darrer no agrada, bé que també es pot dir fer retweet.

 

PS. També consider un error el fet que la interfície en català doni a l’usuari el tractament de tu. En aquest punt el Twitter català s’ha separat del bon gust i el bon criteri seguits per Google, WordPress i moltes altres aplicacions, que usen el tractament tradicional català de vós. Caldrà explicar a la nostra gent que el mimetisme vers la societat espanyola (tan diferent en algunes coses) en la qüestió dels tractaments és un fet immens d’assimilació cultural. Però això requereix un altre article. O uns quants.

 

7 comentaris

De topònims, articles i diaris

Albert Pla Nualart avui em fa l’honor de citar-me en el seu sempre interessant article del diari Ara. Però, amb el respecte mutu que ell demana, crec que he de fer-hi algunes precisions.

Jo no he dit mai que, en general, l’article salat escrit en els topònims ofengui la majoria dels balears. Més aviat aquesta és una pràctica molt seguida encara, i en algun article he explicat les raons d’aquest fet, per a mi relacionable amb els dèficits funcionals de la llengua i de l’estàndard.

L’Institut d’Estudis Catalans, que abans del 1989 es limitava a considerar “normal” l’ús del salat en els topònims illencs, a partir d’aquell any, i després d’un bon debat, accepta explícitament com a igualment correctes les dues solucions en litigi: a) l’ús de l’article de la llengua col·loquial, en minúscula i amb les contraccions amb les preposicions (as, des i pes); i b) el tractament de l’article com un article normal i, per tant, estandarditzant-lo i fent les contraccions normals en català comú (al, del i pel). Pel que fa a la preferència de la institució per la primera solució, cal notar que es matisa que “convé recordar que el valor d’aquest argument pot canviar en el futur d’acord amb els canvis de criteri que es poden produir al si de la col·lectivitat balear”. Han passat més de vint anys i puc assegurar que hi ha alguna evolució a la col·lectivitat balear. Exemple clamorós, l’ús del Diari de Balears.

L’Institut preferia l’opció a) del paràgraf precedent atenent l’adhesió a aquesta solució de moltes persones, entre elles algun membre illenc de la Secció Filològica, però crec que també és evident que avui ningú no pot refutar el fet del nul fonament científic de la dita opció: és una contradicció flagrant creure que els articles en qüestió són articles normals per a escriure’ls en minúscula i formar contraccions i que no ho són per a adaptar-se al registre corresponent.

D’altra banda, els mateixos mallorquins donen fe aclaparadora del gran error que és pensar que els articles dels topònims no varien segons el registre (i hi afegiria segons la varietat geogràfica). Primer perquè fins al segle XX els articles dels topònims balears s’havien escrit sempre amb l’article comú; i, en segon lloc, perquè els mallorquins que no salen, com els de Pollença, no posen cap article salat a cap topònim balear ni en somnis.

Més que tirar la cavalleria sobre el diari Ara, jo denunciava en els meus tweets el que crec que és la anormalitat (o l’anormalitat!) d’un fet. Si el diari Ara i el Diari de Balears han fet una aliança que permet que molts d’illencs llegim cada dia els dos diaris “fosos” en un, estaria bé que els dos mitjans seguissin un mateix criteri sobre aquesta qüestió. I si és un tema balear, crec bastant lògic que sigui el Balears el que marqui la línia. I el Diari de Balears a partir de la seva aparició com a mitjà en català s’ha caracteritzat per seguir el criteri de la normalitat dels articles; un criteri que per a mi és un dels millors del model lingüístic del diari. I que s’ajusta perfectament a la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si el diari Ara està tan delerós de seguir les normes (i les preferències) del IEC, bé podria començar per eliminar sisplaus, esclars, siguts i totes aquestes fórmules de verbs i pronoms, com convence’l, que no són recomanades per cap gramàtica fabriana.

 

 

9 comentaris

Petita crònica d’una processó

El vespre del Dijous Sant, IB3, la televisió pública de les Illes Balears, transmet en directe la processó de Palma. Més de sis hores de transmissió (entre les 19.15 i passades les dues de la matinada), i per si algú no l’hagués poguda veure, la tornen a posar el divendres durant tot el matí. Els mateixos dies la programació s’omple de films i sèries de temàtica cristiana, en espanyol per descomptat. Retransmeten l’acte la periodista de la casa Àngela Alfaro, el director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet, i un seminarista —se suposa que com a expert en la matèria— dit Mateu Ferrer. Per part dels dos darrers la retransmissió no té un to neutre, com caldria esperar en qualsevol cas, sinó un to de sermó de capellà quaresmer.

La llengua és penosa, amb l’excepció de la locutora. Barbarismes a rompre (algo, derrotxe, sa cumbre, etc.). El seminarista té una fonètica deficient, també diu “con lo qual”  i coses tan curioses com “s’orde de sa Mercè”.  Criden poderosament l’atenció dues coses: Bonet sistemàticament anomena la ciutat Palma de Mallorca, cosa increïblement ridícula en aquest context (i en les més de sis hores ho diu un fotimer de vegades); l’altra cosa és que el noms dels passos i les confraries es diuen normalment en castellà. Algú els ha passat la llista en la llengua d’ús dels polítics d’ara.

D’altra banda, la transmissió mostra el grau d’espanyolització a què ha pervingut la gran processó mallorquina de Setmana Santa. Manolas de pinta tètrica i legionaris arromangats i amb el cos més estirat que un parpal, que agredeixen el sòl amb impactants taconades. Només falta la cabra. Se sent adesiara sonar l’himne nacional espanyol. Masses humanes aplaudeixin al pas de les figures i confraries, i llancen vivas i oles entre gresca i jolgorio. Es veu un senyor amarat de frenesí que canta una saeta. Un andalús guia els portadors d’un dels passos, completament amagats darrere una tela que no els deixa veure res. El guia fa la seva feina cridant com un esperitat i afalagant els esforçats transportistes amb expressions com “venga, mi arma” i similars. Les processons mallorquines —abans caracteritzades pel silenci estricte— ja no tenen res de propi. Són com qualsevol de les processons espanyoles. Els colons no van a enriquir-se aprenent i respectant els costums de la terra on viuen, sinó que hi volen viure com ho feien al seu país.

I el director de la COPE no deixa perdre l’ocasió per a explicar —i implícitament criticar— que durant la legislatura precedent, l’Ajuntament estava tancat, mentre que ara està obert i amb domassos i banderes a mitjan asta. I amb regidors que faran una ofrena de flors al Crist de la Sang. Efectivament, el nacionalcatolicisme sembla que ha tornat.

11 comentaris

Empanades mentals

Ja em perdonareu el calc lèxic espanyol del títol per una sola vegada, però en les circumstàncies en què vivim de vegades els castellanismes són molt útils per a donar corda a l’expressivitat i per a qualificar algunes realitats amb tots els matisos que ens interessa. La universitat hauria de servir per a difondre cultura, coneixements i habilitats i per a ensenyar a pensar. Críticament, per descomptat. En el camí sempre n’hi haurà alguns a qui la maldestresa en el pensament crític els farà en el cervell una empanada mental formidable. Haurem de confiar que els afectats ells solets, persones cervellades que són, s’arribin a aclarir, encara que l’espera pugui ser una mica dura. El cartell de la imatge mostra una de les darreres modes del friquisme progre antisistema, antipatriarcal i antinosequè: escriure amb el femení com a gènere inclusiu. En el text se cerquen les fórmules lingüístiques de catecisme antisexista (els i les estudiants, la persona informadora). Excepte quan parla dels professors repressors, que, evidentment, són tots de sexe masculí. Com que no sóc una dona i, per tant, no estic alliberat del pecat de repressió, els faig saber que jo mai no convocaria un examen en un dia de vaga general. Ni en un dia en què una part significativa dels alumnes tinguessin alguna feina no prevista o haguessin d’anar al dentista o a una festa. Basta que em demanin canviar la data (si tots hi estan d’acord) si l’examen estigués convocat per a aquell dia. Ara, estic intrigat per a saber quines accions emprendrien en cas contrari els “piquets antirepressius”.

 

 

 

12 comentaris

Una nota sobre Moreno Cabrera

En aquest país, quan un espanyol diu una cosa mínimament assenyada sobre les llengües, el pujam als altars. És clar, com que només estam avesats a veure que desbarren a les totes, quan en surt un que es limita a dir allò que és de sentit comú, el veneram meravellats. Això és el que ha passat amb Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, força conegut pels catalans sensibles a les coses de la llengua.

El professor que explicà als seus com funciona el nacionalisme lingüístic espanyol ara s’ha despenjat amb un article en què defensa les “guies de llenguatge no sexista”, que aquests dies són objecte de polèmica intensa després de la clatellada d’uns acadèmics. L’article, llarg, feixuc i repetitiu, mostra una capa d’erudició, potser més antropològica que lingüística, però evita d’anar al centre de la qüestió. Gran part de l’article s’estén a tractar de manera prou obscura la dualitat chomskiana competència i actuació, parella terminològica que surt 27 vegades. Quan pensàvem que estàvem debatent un tema d’estructures lingüístiques, Moreno ens diu que les estructures no importen, que el que importen són les percepcions que tenen el parlants i que cal planificar l’ús lingüístic en funció d’aquestes percepcions. Perquè les guies són planificació lingüística. Sort que ens diu que les estructures i la competència no són sexistes.  Fins i tot creu que en espanyol no hi ha cap morfema de gènere. Una creença que mal encaixa amb propostes de visibilització de les dones i tot això.

Una segona idea bàsica és la distinció que fa entre llengües naturals (“las que se hablan de forma automática e irreflexiva”) i les llengües cultivades, entre les quals hi ha el llenguatge administratiu. Suposam que també els registres científics i literaris. I aquí és on Moreno parteix de la premissa —que no demostra en cap moment— que aquestes llengües són sexistes, i doncs troba normal que s’intervingui per a evitar qualsevol “término con connotaciones masculinizantes” que puguin ofendre les percepcions de no se sap qui. Tot, respetesc, sense entrar en el fons de la qüestió, que és si aquests suposats “términos masculinizantes” són o no són formes no marcades, una qüestió no de percepció sinó d’estructures gramaticals.

En defensa de les guies diu que aquestes només recomanen, cosa que és falsa. S’han fet per a servir d’instruments a equips d’intervenció implacable sobre els textos. I sobretot han servit per a crear un estat d’opinió sobre els usos lingüístics, de confusió i de culpabilització de la gent que parla normal (o escriu normal en llengües cultivades).

L’article de Moreno s’ha escrit amb una escrupolosa planificació de les marques de gènere, evitant en tot moment l’ús de les polèmiques formes masculines/no marcades. Si bé, amb alguna possible distracció quan diu “Señoras y señores lingüistas, gramáticos y filólogos”. Li han escapat dos “términos masculinizantes”?

Intrigat, he cercat altres textos del mateix autor per a veure si també hi practicava l’acrobàcia lingüística. I, com era d’esperar, no és així. En els articles que he trobat a Internet, que no parlen de qüestions de gènere, el “masculí” genèric va a la grossa. Potser aquests articles no estan escrits en una llengua “cultivada” sinó en una llengua usada “de forma automática e irreflexiva”.

Cercant més informació sobre el popular professor, veig que encara podríem fer més observacions pertinents. En aquest sucós vídeo  el crític amb el nacionalisme espanyol exhibeix algun dels tics propis i més inveterats d’aquest nacionalisme, com és l’aversió a l’anglès. Una llengua que segons ell no serveix per a res. Als espanyols (entre ells els catalans) els és més útil aprendre el basc que l’anglès, arriba a dir.

7 comentaris

« Pàgina prèviaPàgina següent »