Malgrat el títol irònic, avui no hem de parlar de cap sant, perquè avui no és el dia de cap sant. Avui és el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu, o, dit més popularment, la Mare de Déu d’Agost. A diferència dels sants vulgars i corrents, la Mare de Déu, per ser qui és, té dedicades una tracalada de festes (vegeu l’article «El Dolç Nom de Maria», 12 de setembre, on també detallarem la vida de Maria de Natzaret), però n’hi ha quatre que són les més destacades: la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu (primer de gener), l’Anunciació (25 de març), l’Assumpció (15 d’agost) i la Immaculada (8 de desembre).

Avui, dia de l’Assumpció, la religió cristiana celebra el fet, o més aviat la creença, que la Mare de Déu, de nom civil Maria de Natzaret, després d’acabar la vida en aquesta terra, va pujar al cel, on encara resideix. Igual que, un poc abans que ella, ho va fer Jesús, el seu fill. La diferència és que Jesús va fer una ascensió, és a dir va pujar per ell mateix, i Maria va tenir una assumpció, és a dir va ser «xuclada» pel cel, o, dit més finament, va ser assumida. Amb motiu d’aquest episodi hi ha moltes dones que es diuen Assumpta o Assumpció.

És possible que la festa d’avui tingués per base una festa romana dedicada a celebrar l’acabament de les collites, després del qual la terra «es mor» i reposa com la Mare de Déu. I tornarà a rebrotar el mes que ve, en què vindrà la festa de la Mare de Déu de Setembre. Però la relació de la festa d’avui no és sols amb una celebració romana, sinó també amb el culte a diverses divinitats femenines que representen la Mare Terra, adorades per cultures antigues.

L’Assumpció de Maria és un dogma de fe que va ser establit pel papa Pius XII el 1950 amb la constitució Munificentissimus Deus,  emparant-se en un altre dogma, el de la infal·libilitat papal, decretat el 1870 pel concili Vaticà I. Fa dos dies, com aquell que diu. Ara bé, el dogma deixa oberta una qüestió sobre la qual hi ha idees per a tots els gusts: si Maria es va morir o no. Si es va morir, hagué de ressuscitar, perquè ningú en el cristianisme no imagina que l’assumpció de Maria va ser l’assumpció d’un cadàver. Què faria un cadàver en el cel? Tanmateix l’haurien hagut de ressuscitar allà. De manera que en qualsevol cas Maria va ser assumida viva.

Malgrat que el dogma és modern, la creença en l’Assumpció de Maria és molt antiga. Començà a l’Església d’Orient cap al segle IV. La festa ja se celebrava en el segle V i va ser fixada oficialment en el 15 d’agost per l’emperador Maurici al voltant de l’any 600. En digueren festa de la Dormició de la Mare de Déu, atès que adormir-se té en el cristianisme el significat simbòlic de morir. Els cristians orientals creuen que Maria va morir i tot d’una la seva ànima va ser transportada al cel. Tres dies després va ressuscitar i el cos va ser assumit per a reunir-se amb l’ànima. La creença és que al tercer dia de morta van trobar la tomba buida, sense res més que el sudari. Aquesta tomba, situada a Jerusalem, al Mont de les Oliveres, és venerada cada any per multituds, i el sudari va ser enviat a Constantinoble, on es guarda a l’església de Nostra Senyora de les Blanquernes. Altres, seguint un text escrit per una monja visionària dels segles XVII i XVIII, creuen que Maria va morir a Efes (Turquia), a una casa coneguda com la Casa de Maria, perfectament conservada i objecte de gran veneració. Segons aquesta creença, la mare de Jesús fou assumida al cel en aquesta casa.

A occident la festa de l’Assumpció, ja amb aquest nom, es va començar a celebrar en el segle VIII i va ser declarada oficial pel papa Lleó IV en el segle IX. Ja hem dit que el dogma va ser proclamat per Pius XII, molt més tard. Molts de catòlics creuen que la Mare de Déu va morir i després va ressuscitar, i que després va ser assumida en cos i ànima. Altres creuen que va ser assumida sense passar per la mort. Vista la controvèrsia, no sobta que no hi hagi una gran festa de la resurrecció de Maria, com hi ha la de Jesús. Entre els protestants hi ha molta divisió d’opinions. Els anglicans van fer desaparèixer la festa en el segle XV, i el 15 d’agost es convertí en la festa de la Mare de Déu tout court.

De tot el que hem dit fins ara es dedueix que en el cel, que no sabem on és però que sempre s’ha pensat que és «allà dalt», per damunt els núvols, hi ha éssers immaterials, com Déu, els àngels, els arcàngels, les ànimes dels sants i les dels no sants que han fet bonda, i dues persones que tenen cos. Només dues persones: Jesús i Maria. I què hi fan dos cossos, tots sols, enmig de tanta ànima? I aquests dos cossos, estan sotmesos a les lleis que governen la matèria viva? Tornen vells? L’Església té resposta per a tot i diu que no es tracta dels cossos físics que tenien a la Terra sinó de cossos glorificats, és a dir, cossos que no envelleixen, que no mengen, que no tenen malaties ni fan pipí ni caca.  No sabem si també ho seran els cossos de tots els mortals una vegada que s’hagin reunit amb l’ànima, després del Judici Universal, i gaudeixin —si surten absolts d’aquest judici— de la vida eterna en el cel, o potser a la Terra convertida en paradís. El cristianisme és una mica complicat, però no és problema: basta que ho entenguin els bisbes i capellans, que se suposa que ho entenen.

Una antiga tradició d’aquest dia, escampada per tots els Països Catalans, consisteix a exposar a les esglésies, sobretot les de titularitat mariana, el llit de la Mare de Déu. Consisteix a muntar un llit o un túmul damunt el qual jau la imatge de la Mare de Déu dormida o morta, que ja hem dit que això no ha restat gaire clar. Sol tenir aspecte monumental, amb columnes, dosser, àngels i voltat de cossiols amb alfabegueres o bellveures. És costum dels feligresos d’anar a visitar aquests llits. L’origen es troba en el segle XVI i es relaciona amb les processons que es feien al voltant de les catedrals o les parròquies. A Barcelona tenien anomenada els llits de les parròquies de Santa Maria del Mar i del Pi. El costum era que les dones anaven a clavar agulles de cap al coixí de la Mare de Déu amb la creença que després de recuperar-les serien preservades del mal de cap. A Mallorca les dones competien per a cultivar les millors alfabegueres per a adornar el llit, igual que també ho feien a València. En un principi els llits eren els de les cases nobles, que es deixaven a les esglésies per a aquests dies. Hi havia competència, car era tingut per un privilegi dormir a un llit on havia jagut la Mare de Déu. El costum té avui plena vitalitat a Mallorca, tant a Palma com a les viles, en algunes de les quals, com Montuïri, ballen els cossiers.

Un esdeveniment singular del dia de la Mare de Déu d’Agost és el Misteri d’Elx, una representació litúrgica teatral que se celebra a la basílica de Santa Maria i que recrea la mort, assumpció i coronació de la Mare de Déu. La llegenda en situa l’origen en la conquesta cristiana d’Elx del 1265 i també en la troballa de la imatge de la Mare de Déu dins una caixa de fusta el 1370, però la documentació en situa el començament en el segle XV. El Misteri, que dura dos dies, és una de les mostres de teatre religiós medieval més interessant que es conserven, del punt de vista literari i musical, i ha estat declarat patrimoni de la humanitat. Naturalment, la Mare de Déu Assumpta és la patrona d’Elx.

També és la patrona d’Amposta, Badalona, Camprodon, Cubelles, Manlleu, Martorell, Mataró, Montmeló (al Principat); Llucalcari, Palmanyola i Sineu (a Mallorca); Elx,  Traiguera i altres (País Valencià), etc. Al voltant de dues-centes viles celebren avui la festa major. A València el dia de l’Assumpció es fa una processó al voltant de la catedral, que és la més antiga de la ciutat. La Mare de Déu d’Agost és —o era— també la patrona dels flassaders, velers (fabricants de vels) i teixidors de seda. I fins i tot de les pentinadores i d’unes dones antigament dites belleres, que avui diríem estéticiennes.

A Sineu, el 2003 els joves de la vila, insatisfets amb les festes patronals tradicionals, van començar un divertiment que ha esdevingut una gran neofesta, que ha estat definida com la festa més friki dels Països Catalans: la festa del Muc (escrit «fricament» Much). El nom parteix d’un bou (el Muc) de la llegenda o rondalla del Muc del puig de Reig. Segons aquesta llegenda, dins aquest puig hi ha un tresor i per a treure’l, s’han de fer tres vol­tes a la muntanya amb un glop d’oli verge dins la boca a les dotze de la nit. Si n’hi hagués cap que acabàs de donar la tercera volta, tot d’una li sortiria un bou amb una candela encesa damunt cada banya, que es posaria a córrer i no s’aturaria fins arribar a un caramull d’una cosa negra. El bou hi ensopegaria, li caurien les candeles i calarien foc a allò negre, que faria un gran tro  i tornaria un caramull de dobles de vint. El Muc, un home amb un caparrot de bou, i la Muca són els protagonistes de la festa, que és una paròdia d’elements diversos, dels sanfermins de Pamplona fins als Jocs Florals. O l’enqüentro entre el Muc i la Muca, rèplica de la processó de l’Encontre del dia de Pasqua de Resurrecció. Una multitud vestida de color de rosa inunda la vila de Sineu que esdevé de cada any més petita. Vistes les dimensions de la neofesta, el 2018 la Mare de Déu i el Muc han fet un pacte de no agressió i el segon s’ha traslladat a un dia pròxim.

No sé quina extensió han tingut en el nostre país els noms Assumpta o Assumpció. A Mallorca sembla que són força moderns, més Assumpta que Assumpció. Les poques que es diuen Assumpció poden fer servir l’hipocorístic Ció. Aquest nom tampoc no ha generat toponímia, però la festa ha creat una abundant fraseologia: per la Mare de Déu d’Agost a les 7 [ara les 9] ja és fosc; dormir més que la Mare de Déu d’Agost; de Mare de Déu a Mare de Déu [del 15 d’agost al 8 de setembre], calor greu; per l’Assumpció cireres en abundor; per l’Assumpció sembra el meló; pluja per la Mare de Déu d’Agost, any de most; per la Mare de Déu del llit tan llarg és el dia com la nit, etc.

Molts d’anys a les Assumptes i Assumpcions, als sineuers i a totes les viles en festa.