Avui és Sant Bru, el fundador de l’orde dels cartoixans. Parlem-ne.

Va néixer a la ciutat alemanya de Colònia, devers l’any 1030. El seu nom surt de l’antic alt alemany brun, que significa ‘escut’ o ‘armadura’. Es va llatinitzar en Brunus, i d’aquí vénen les formes de les llengües modernes (pràcticament Bruno en totes, menys en català que és Bru). Aquest brun alt alemany podria ser el mateix mot germànic que ha donat bru (color), equivalent al francès brun, anglès brown, alemany  braun; un mot que els mercenaris germànics van introduir a la Romània, possiblement a força de designar una color dels cavalls.

El nostre home pertanyia a una de les principals famílies de Colònia. Va estudiar teologia a la universitat de Reims, que en aquell temps no era francesa. Va ser ordenat capellà i afavorit amb una canongia. També fou nomenat cap de l’escola episcopal de Reims, càrrec que exercí durant dues dècades durant les quals adquirí prestigi i tingué alumnes notables com el futur papa Urbà II. Quan fou nomenat bisbe de la diòcesi Manasses de Gournai, un aristòcrata un poc dèspota, Bru va tenir greus enfrontaments amb ell i va haver de deixar la ciutat i els seus càrrecs i anar-se’n lluny. Només pogué tornar quan el bisbe de Gournai va ser succeït per un altre. A Bru el volien fer bisbe, però ell ja havia decidit altres plans: la vida retirada en algun monestir. En un principi pensà de posar-se a les ordres de Robert de Molesme, fundador de l’orde dels cistercians (vegeu l’article «Sant Bernat», 20 d’agost), però no s’acabà de decidir i aleshores visità amb sis companys el bisbe de Grenoble,  Hug de Châteauneuf o Hug de Grenoble (sant Hug). Aquest aquells dies tingué un somni en què veié set pelegrins davall una garlanda de set estels, cosa que el féu decidir a accedir a les peticions dels pelegrins. Els va instal·lar a un lloc muntanyós i solitari dels Alps del Delfinat anomenat Chartreuse. Un lloc on la colla estaria tranquil·la i ampla: quinze mil hectàrees donades pel bisbe, que devia nadar en l’abundància econòmica. I allà Bru i els seus fundaren, el 1084, un monestir que seria el primer de l’orde dels Cartoixans, dit la Grand Chartreuse. En un principi era un oratori i unes modestes i petites cel·les individuals i distanciades. El topònim Chartreuse surt probablement del llatí Calma Trossa, ‘pradera trossejada’, i evolucionà seguint el camí Charme Trousse, Chartrousse, Chartreuse. En occità, el mateix camí fins arribar a Chartrosa. Els monjos el llatinitzaren en Cartusia, d’on ve el mot cartoixa (espanyol cartuja, italià certosa). De cartoixa en català surt cartoixà. En francès cartoixa es diu amb l’original chartreuse, d’on surt l’adjectiu chartreux (cartoixà), tot i que també hi ha el cultisme cartusien que surt del llatí cartusianus. D’ençà del segle XVIII els cartoixans de la Grande Chartreuse fabriquen un deliciós licor, que, com no podia ser d’una altra manera, es diu Chartreuse. Arran de l’expulsió de França (1902) els cartoixans francesos s’instal·laren a Tarragona, on durant molt de temps continuaren la producció del licor.

Però continuem amb el sant d’avui. El 1088 el seu deixeble a Reims Eudes de Châtillon va ser proclamat papa amb el nom d’Urbà II. Aquest home hagué d’enfrontar-se a dos enemics, l’emperador Henric IV i el papa rival o antipapa Climent III, que havia estat imposat per l’emperador. El papa Urbà cridà Bru a Roma i aquest hi anà disciplinadament, després de deixar el seu successor Landuí dirigint el monestir, però Henric IV obligà el papa a abandonar Roma i cedir el lloc a Climent. Bru continuà la seva tasca d’assessor del papa, lluny de Roma, però de mala gana i sospirant de tornar al seu monestir. Al final aconseguí de fundar amb alguns seguidors un altre ermitatge, dit Sant Esteve del Bosc, amb algunes cabanes modestes, a unes terres del municipi que avui es diu Serra San Bruno (Calàbria) cedides per Roger I, comte de Sicília i Calàbria. Després erigí una segona fundació cartoixana, dita Santa Maria de la Torre, prop de l’anterior. Allà morí el 6 d’octubre de l’any 1101. El 1514 es van descobrir les seves restes a l’ermitatge on morí. L’any següent un cardenal protector de l’ordre assegurà als cartoixans que el papa havia autoritzat el culte a «sant Bru», tot i que aquest mai no ha estat beatificat ni canonitzat.

L’orde de la Cartoixa no tingué l’expansió d’altres ordes, com franciscans, dominicans, carmelitans, etc., segurament per la duresa de la vida en aquests establiments. En el segle XV, moment de màxima expansió, hi arribà a haver 150 cartoixes. Devers el 1145 apareix el primer monestir femení, a Prebayon (Provença), però aquesta branca tingué una difusió molt més exigua que la masculina. L’hàbit dels cartoixans és tot blanc, amb túnica, ample escapulari i capulla. L’escapulari porta a cada costat una banda de roba que uneix la part de davant i la de darrere. La vida dels cartoixans sembla molt a l’eremítica. Es basa en l’oració, el silenci i la màxima austeritat. La comunitat es divideix en pares cartoixans, ordenats sacerdots, i germans. Els cartoixans no depenen de bisbes ni cardenals, només del seu prior i del cap suprem de l’orde, que és el prior de la Gran Cartoixa. Els monjos viuen en cel·les individuals, amb un llit de fusta, una màrfega de palla, una cadira i una taula. Cada cel·la comunica amb un petit hortet on cada monjo cultiva els seus aliments, que menja a la mateixa cel·la. Al costat de la porta pot haver-hi un torn (un mecanisme semblant a una porta giratòria però minúscul) a través del qual els germans serveixen al monjo els aliments. Es fan dues menjades cada dia, i els dies o èpoques de dejuni, una. El divendres només mengen pa i aigua. El diumenge fan un àpat col·lectiu en silenci. No mengen mai carn, i durant l’advent i la quaresma tampoc no poden menjar aliments lactis. Només poden parlar durant vint minuts o mitja hora cada dia. La resta del temps han d’estar en silenci absolut i han de fer oració deu vegades cada dia, cadascú a la seva cel·la, a part de la missa diària. Pràcticament passen el dia pregant, meditant i estudiant (14 hores cada dia). Se’n van a dormir a les 19.30 i a les 23.30 ja han de fer la primera oració del dia. No poden rebre visites, però el diumenge poder fer una passejadeta pels voltants del monestir i aquest dia poden parlar. És el que es diu una vida cartoixana. Els germans, de categoria inferior, a part de pregar es dediquen a fer les feines necessàries per al funcionament de l’establiment: preparar el menjar,  rentar la roba, netejar, fer reparacions, etc. Actualment a les cartoixes no hi ha ni diaris, ni ràdio, ni televisió ni telèfons de cap classe, ni Internet. Bona la va armar sant Bru.

Avui al nostre país només hi ha dues cartoixes amb cartoixans: la cartoixa de Montalegre (Tiana, el Maresme), i la de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria). La primera va ser fundada el 1415 a un establiment religiós preexistent i es nodrí amb monjos d’altres monestirs que tancaren. El 1835 va patir la desamortització de Mendizábal i fou convertida en caserna i hospital. En el segle XX monjos procedents de la Gran Cartoixa de França tornaren a ocupar l’edifici, amb interrupcions causades per la guerra napoleònica i la guerra civil, fins que el 1939 s’hi instal·laren definitivament. La cartoixa de Porta Coeli va ser fundada el 1272 i tingué vida monàstica cartoixana fins al 1835, en què fou expropiada. Segregada i venuda a particulars, el 1939 allotjà un camp de concentració amb més de 4.000 presos, molts dels quals foren assassinats. El 1943 fou cedida a un grup de monjos cartoixans procedents de Burgos. També hi ha un monestir ocupat per monges cartoixanes: el de Santa Maria de Benifassà, un antic monestir cistercià, fundat el 1230, expropiat el 1835 i cedit a la comunitat cartoixana durant la dècada de 1960.

A part d’aquests monestirs hi hagué en el país un grapat de cartoixes, de les quals només resta l’edifici o una part o res. La primera que fou creada és la d’Escaladei (Morera de Montsant, el Priorat), la primera de la península, creada el 1194, de la qual sortiren totes les altres cartoixes catalanes. Les seves propietats eren immenses i donaren nom a la comarca del Priorat. La majestuosa cartoixa, amb l’església, claustres i cel·les fou desamortitzada el 1835 i aviat es convertí en un munt de ruïnes, tot i que recentment s’han fet les restauracions possibles. Una altra cartoixa va ser la de Sant Jaume de Vallparadís (Terrassa), resultat de cedir (1344) als cartoixans d’Escaladei una antiga fortificació, encara conservada. El 1413 els monjos es traslladaren a la cartoixa de Montalegre, i el monestir passà als carmelitans de Barcelona i després a particulars. Avui és el museu de Terrassa. Un altre antic monestir del segle X, el monestir de Sant Pau (Sant Pol de Mar, el Maresme) va ser cedit als cartoixans d’Escaladei el 1269, que el convertiren en una cartoixa. Aquests monjos passaren a la cartoixa de Montalegre després de la fundació d’aquesta. Una altra cartoixa fou la de Valldecrist (Altura, Alt Palància), fundada el 1385 amb monjos procedents d’Escaladei. El 1835 fou expropiada i venuda a particulars, que en començaren la destrucció per a vendre-la per a materials de construcció. El 1955 la Diputació de Castelló comprà part de la cartoixa, i posteriorment la comprà tota la Generalitat, que hi ha fet diverses restauracions. Finalment, una de les cartoixes més belles que es conserven, sense cartoixans, és la de Valldemossa. El seu origen és a un palau que va fer construir Jaume II de Mallorca per al seu fill Sanç, que patia asma, pensant que la serra de Tramuntana era el lloc on al seu fill li convindria viure. Desapareguda la dinastia privativa mallorquina, el 1399 el rei Martí l’Humà donà el palau i totes les seves possessions als monjos cartoixans perquè el convertissen en un monestir. Els monjos ocuparen el palau, tot i que l’estructura no s’acabava d’ajustar a les necessitats d’un monestir cartoixà, tot i les reformes que s’hi feren. Per això en el segle XVIII es construí una nova i gran cartoixa, al costat de la vella, amb una gran església, cel·les, claustres, etc., i es deixà sense funció la vella cartoixa. El 1835, amb la desamortització, els monjos hagueren d’abandonar el lloc, i les diverses construccions foren venudes separadament a propietaris particulars. Amb tot, el conjunt s’ha pogut conservar i a poc a poc s’ha anat recuperant. Per la cartoixa de Valldemossa han passat personatges il·lustres, com Jovellanos (confinat), Chopin i George Sand.

I tot per culpa d’aquell alemany ric que va voler dur una vida de miserable.

Avui és Sant Francesc, un sant considerat en el cristianisme com a model de bondat i d’humilitat, a més de fundador d’un dels ordes religiosos més importants, els franciscans, i de l’orde femení de Santa Clara o les clarisses.

L’home nasqué a Assís (regió d’Úmbria, en el centre d’Itàlia) el 1181 o 1182. Era fill del ric mercader de seda Pietro di Bernardone i de la noble  d’origen provençal Pica de Burlemont. El seu nom oficial fou Giovanni di Pietro di Bernardone. Quan nasqué, son pare era de viatge de negocis per França, i sa mare li posà Giovanni di Pietro, però quan el pare tornà el rebatejà amb el nom de Francesco, variant de francese, que vol dir ‘francès’, car el pare tenia una marcada francofília. Francesco va ser, doncs, el nom informal del nostre personatge, creat pel seu pare, i que l’home dugué sempre molt satisfet. Després de mort el sant, el seu nom s’estengué ràpidament per Itàlia i després per tota la Cristiandat, amb la forma llatina Franciscus i amb les formes de cada país. De jove Francesc va dur una vida de luxe, entre festes i tota mena de plaers, sempre vestit amb roba de molt de valor. Entre els plaers, la lectura dels trobadors provençals. Un dia que venia roba de son pare en el mercat li va aparèixer un captaire demanant-li almoina. Francesc no li va donar res, però quan va acabar la jornada al mercat, va córrer cercant el captaire i quan el va trobar li va donar tot el calaix que aquell dia havia fet. En arribar a casa son pare li va donar una bona arrambada. Quan tenia devers vint anys va participar a una expedició militar contra Perugia, amb la mala sort que va caure presoner i va estar captiu un any. Poc més tard es tornà a allistar a una missió militar, durant la qual va tenir un somni estrany que li canvià la vida: tornà a Assís, deixà les festes i les diversions i pelegrinà a Roma, on s’ajuntà amb els pobres que captaven per la ciutat. Quan els amics li deien si es casaria, responia que sí, però amb una núvia que ells no havien vist mai. Era la senyora Pobresa. Un dia, pregant a l’església abandonada de Sant Damià tingué —va dir ell— una visió de Jesucrist que li digué: «Francesc, has d’adobar la meva Església, que està en ruïnes». Pensant que es referia a l’església on en aquell moment pregava, va vendre una bona quantitat de béns del seu pare per a reparar aquella església, però el capellà refusà els diners. I el pobre Francesc s’hagué d’amagar durant un mes dins una cova perquè son pare el cercava i no per a besar-lo. No li serví, però, de res, perquè quan tornà a Assís el pare el va apallissar i tancar dins un magatzem. No sols això sinó que, a més de fer-li tornar els diners de la venda, l’obligà a renunciar a l’herència. Alliberat per sa mare, Francesc vagà pels voltants de la ciutat com un rodamon, vivint de la caritat. Mentrestant arreplegà pedres per a adobar l’església de Sant Damià, i no sols adobà aquesta sinó altres com una dita la Porciúncula (en referència a la porció de terreny en què estava), una capelleta dedicada a la Mare de Déu dels Àngels que va convertir en la seva residència favorita. I al costat de l’esglesieta amb les seves mans va construir una cabana per a viure-hi. Ja en vam parlar a l’article dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, el 2 d’agost. Francesc visqué allà amb la màxima pobresa, vestit amb una túnica de llana gruixada fermada a la cintura amb una corda, i predicà la pobresa i l’amor a la gent humil dels voltants d’Assís.

Aviat Francesc va tenir un grupet de seguidors, onze concretament, amb els quals anà a Roma per a demanar permís al papa per a crear un orde religiós. El papa en un principi hi posà objeccions, però després d’un somni en què veié Francesc sostenint amb la mà la catedral de Roma, el papa accedí a la creació de l’orde, que es digué Orde dels Frares Menors. La petita comunitat visqué a la Porciúncula predicant entre la gent de la regió i s’anà estenent primer per Úmbria i després per tot Itàlia. Una dona noble, Clara d’Assís, sentí predicar Francesc, restà profundament colpida i es va sentir cridada a la participació. La dona va fugir d’amagat de la casa familiar i fou rebuda per Francesc, que li donà un hàbit com el seu i la va allotjar a un monestir de dones juntament amb la seva germana Caterina i una altra dona. Després passaren a l’església abans esmentada de Sant Damià, al voltant de la qual feren un petit monestir amb algunes cabanes de palla i fang voltat tot d’una tanca. Va ser la primera comunitat de monges clarisses, dites aleshores les Pobres Clares (vegeu l’article sobre Santa Clara, el 12 d’agost). Per als qui volien consagrar-se a Déu sense deixar de viure a la seva casa va crear un tercer orde, dit ara Tercer Orde de Sant Francesc o Orde Secular Franciscà. Francesc a partir d’aquell moment va dedicar la vida a viatjar, predicar i perfeccionar les regles dels ordes fundats. Va anar a Egipte, on va intentar de convertir els musulmans, cosa que, evidentment, no va aconseguir, però féu possible de mantenir bones relacions entre aquells i els franciscans. El 1224, segons la tradició, es va retirar a un lloc solitari on va fer quaranta dies de dejuni. Allà pregava i demanava a Déu la gràcia de sentir en la seva carn la passió de Crist. I en això li aparegué el mateix Jesús que li imprimí els senyals de la seva passió a les mans, els peus i el costat: el que es diu l’estigma. I amb aquesta decoració, estigmatitzat, va viure els seus darrers temps. Es va morir a la Porciúncula el 3 d’octubre de 1226, amb només 44 anys. Dos anys després, el papa Gregori IX, antic cardenal amic i protector de l’orde, el va canonitzar. L’endemà es va començar la construcció de la impressionant basílica de Sant Francesc, en la qual el sant va ser enterrat i que l’any 2000 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. Amb tot, el seu cos va ser després amagat per a protegir-lo de les invasions sarraïnes i va desaparèixer. Trobades les restes el 1818, segons diuen, les van depositar a una nova cripta d’estil neoclàssic i més recentment dins una urna de vidre.

De sant Francesc és molt coneguda la devoció que tenia pels animals, els quals tractava de germans. Segons una llegenda, un dia arribà a un lloc on hi havia uns arbres carregats d’ocells. Francesc els cridà i es posà a predicar-los, i els ocells l’encerclaren escoltant-lo interessadíssims, i cap d’ells no es mogué del lloc. Per això és representat sovint amb un ocell a la mà. Una altra vegada que passava uns quants dies a Gubbio, hi havia a la vila un llop que atacava persones i ramats i tenia aterrida la població. Francesc va anar a cercar el llop i quan el trobà el cridà i el llop s’ajagué mansoi als seus peus. Li va fer un bon sermó i el va convèncer de no atacar més cap altre animal i promogué un pacte entre els veïns i el llop segons el qual els primers alimentarien el llop i aquest cessaria de ser un problema per als pagesos. El 1220 va celebrar Nadal fent una representació del naixement de Jesús, segons les representacions tradicionals en la pintura. Aquest va ser el primer pesebre, fet amb figures humanes, un bou i un ase reals.

Sant Francesc és el patró dels animals, particularment dels ocells, dels zoos, dels mercaders, de l’ecologia, de l’environament (dit vulgarment medi ambient) i dels pesebres. Una ciutat important dels Estats Units, i per obra dels franciscans mallorquins, porta el seu nom, San Francisco, d’on el sant és patró. Al nostre país no hi ha cap municipi amb el seu nom, però sí alguns llocs, com Sant Francesc de Formentera (encara que en rigor aquest nom és en honor de sant Francesc Xavier, que és un altre), Sant Francesc de l’Estany (Eivissa), el nucli de Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès i el barri de Sant Francesc de València. Sorprèn que un sant tan famós no hagi produït més toponímia en el país i que tan pocs llocs l’hagin agafat com a patró. Que sapiem, només és patró de la Granja (la Costera, País Valencià), de Nàquera (el Camp de Túria), d’Oliva (la Safor), de la població de Jesús (Tortosa) i del Pil·larí (Palma), que en temps passats es deia oficialment San Francisco.

L’orde franciscà (Orde de Frares Menors) va créixer de manera espectacular. El 1517 es dividiren oficialment en dues branques, els conventuals, que inicialment vivien en convents, i els observants, que inicialment vivien en ermites, tot i que els segons de fet ja s’havien separat de la branca principal força abans. El 1520 aparegué una altra branca, dita els caputxins. Tots formen, amb les diverses branques de clarisses i el tercer orde secular, la família franciscana. El 1897 conventuals i observants foren reunificats com a Orde de Frares Menors. L’hàbit original franciscà era gris. La vestimenta de Francesc d’Assís i els seus companys, de gran sobrietat, era de llana blanca i negra mesclada i sense tenyir. Anaven sempre descalços. En el segle XIX hi hagué una tendència al color negre, i durant la segona meitat del mateix segle s’imposa definitivament l’hàbit actual, amb túnica, escapulari i esclavina de color castany, i un cinyell de corda amb tres nusos que representen els vots de pobresa, castedat i obediència. A partir de la mateixa creació de l’orde dels franciscans, el nostre país s’omplí de convents amb les seves esglésies, algunes de gran valor patrimonial. Es conserven els de Palma, Maó, Reus, etc. A Barcelona hi hagué el convent de Sant Francesc, construït en el segle XIII, on ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli. Tenia una magnífica església, joia del gòtic, que va ser enderrocada, junt amb el convent, el 1837. La mateixa sort va córrer el convent de Sant Francesc de València, enderrocat el 1891, cosa que significà l’obertura de la plaça de l’Ajuntament. Hi hagué també grans convents franciscans a Girona (només se’n conserven algunes restes) i a molts altres llocs del país. A Palma hi hagué dos convents franciscans: el de Sant Francesc, a la ciutat intramurs, i el convent de Jesús, extramurs, tots dos d’observants. D’aquests convent sortiren una petita legió de missioners que evangelitzaren —o el que sigui— les terres de Califòrnia, on fundaren un munt de missions, que avui són ciutats com San Francisco, Santa Clara, San Gabriel, Santa Bàrbara, San Diego o Los Angeles. El darrer nom fa referència a la Mare de Déu dels Àngels, una advocació mariana fortament lligada als franciscans (vegeu l’article «la Mare de Déu dels Àngels», 2 d’agost).

Francesc ha estat sempre un nom molt portat a tot el país. A Mallorca fa molt de temps que va entrar la forma espanyola Francisco [fɾənˈsisko], fins al punt que Francesc restà quasi reduït al sant. En temps antic hi hagué els hipocorístics o diminutius Fransoi, Francí i Francesquí. Modernament han aparegut els hipocorístics Xesc i Xisco. A Menorca, Xec i al Principat, Cesc. Les formes femenines són Francesca o Francina, que a Mallorca entraren en competència amb la forma espanyola Francisca [fɾənˈsiskə]. Antigament hi hagué els hipocorístics Fransoia i Francesquina, i modernament Xesca i Xisca.

No tenim refranys ni dites populars relatives a Sant Francesc. Però la saviesa popular l’associa a algunes activitats tradicionals. Per Sant Francesc es comença a sembrar blat primerenc, si tenen els sementers llaurats, però el gruix se sembra dins el novembre. Per Sant Francesc també s’encisten les figues, amb fonoll i fulles de figuera, i si sembren avui el julivert, diuen que no espiga. Altres prefereixen de sembrar-lo per Sant Agustí (28 d’agost) o per Santa Rosa (30 d’agost), que diuen que tampoc no espiga. I si el sembren en Divendres Sant, no espiga en set anys. El costum també aconsella de sembrar frèsies (o fresèdies o fresèlies, o fersèdies) el dia de Sant Francesc, i de podar els rosers, tot i que si voleu que facin moltes roses, és convenient podar-los contínuament. A Mallorca abans d’enformar el pa resaven un parenostre a Sant Francesc, «perquè ens do el pa de cada dia». Un franciscà il·lustre, el pare Rafel Ginard, diu que els franciscans de Manacor fan els panellets de Sant Francesc amb les cinc ferides de Crist, el primer diumenge de novembre.

Molts d’anys a tots els Francescs, Francesques i Francines.

Avui, 2 d’octubre, és el dia de l’Àngel Custodi, dit també àngel guardià o àngel de la guarda. Abans d’explicar què és un àngel guardià i què són els àngels, diguem que aquesta festa va ser creada al començament del segle XV en els regnes de la Corona d’Aragó, sota la influència del franciscà Francesc Eiximenis i el dominicà Vicenç Ferrer. Sembla que concretament va ser el 1406. En el segle següent s’estengué pels altres regnes de la Monarquia Hispànica, ço és la Corona de Castella i el regne de Portugal (que en aquell segle formà part de la dita Monarquia). De temps antics els cristians tingueren tendència a invocar els àngels, i la figura de l’àngel guardià ja apareix en el segle V, de la mà d’un teòleg conegut com a pseudo-Dionís. El concili d’Aquisgrà (787) va limitar el culte dels àngels a sant Miquel, sant Gabriel i sant Rafel, tement excessos incontrolables. Però el papa Pius V, el 1570, va instituir una diada dedicada a l’Àngel Custodi situada en el 2 d’octubre. Així els àngels festejats passaren a ser quatre: Gabriel, Rafel, Miquel i el Custodi. A Mallorca ja se celebrava el Dia de l’Àngel el 1407, el mateix any que s’erigí a la Seu una capella a l’Àngel Custodi, avui capella del Sagrat Cor. A València la festa està documentada el 1411, en honor de l’àngel protector de la ciutat. En el principi se celebrà en dies diversos segons els llocs: Barcelona i Girona celebraven la festa a la tardor, Palma i Perpinyà a la primavera, i València a l’estiu.  A Mallorca se celebrà primer el dilluns següent al diumenge que segueix el de Pasqua i després passà a aquest diumenge, el Diumenge de l’Àngel, dit domenica in albis, perquè era el dia que batejaven els nous cristians vestits de blanc. A l’illa encara avui se celebra aquest dia amb un pancaritat —una romeria—  en què es fa la liquidació de panades, crespells i rubiols. El 1608 el papa Pius V va reprendre la festa implantada per Pius V bo i estenent-la a tota l’Església, i el 1670 el papa Climent X la va fer obligatòria universalment, sempre el 2 d’octubre. Amb tot, els mallorquins continuam la tradició de sempre i celebram el dia de l’Àngel el diumenge següent al de Pasqua. Malgrat aquest fet, aquí en parlam avui considerant l’antiguitat de la data del 2 d’octubre. Avui fan festa els homes que es diuen Àngel. No les dones que tenen el nom Àngels, que fan festa per la Mare de Déu dels Àngels. Vegeu l’article corresponent, el 2 d’agost.

Què dimonis és un àngel? És una figura present en les tres religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islam— i en el zoroastrisme, que era la religió dels perses abans de l’arribada de l’islam, predicada per Zoroastre o Zaratustra. Segons aquestes religions, un àngel és un ésser sobrenatural que fa de mitjancer entre Déu i els homes, a més d’altres funcions que Déu els pugui encomanar. Són esperits purs, no tenen cos, són invisibles i, com deia Ramon Llull, tenen més capacitat d’estimar Déu que qualsevol altra criatura. El mot àngel ve del grec ággelos, que significa ‘missatger’ i que degué ser pres d’una llengua oriental. En hebreu missatger es diu mal’ākh, tant si és un humà qualsevol com si és un ésser sobrenatural. Quan la Bíblia en hebreu es traduí al grec, mal’ākh es traduí per ággelos, però quan es va fer la versió llatina —sant Jeroni—, es va traduir per nuntius o legatus, si era un home, i per l’hel·lenisme angelus si era un àngel. Això dels àngels és molt antic: si no ve de més enrere, podem dir que els egipcians ja creien en aquestes criatures. I després d’ells, altres pobles com els hebreus. Quan els hebreus estigueren captius a Babilònia (segle VI aC) aprengueren de la religió d’assirians i babilonians la idea de l’existència d’àngels bons i dolents, els segons dels quals es van rebel·lar contra Déu i van ser expulsats del cel i llançats a la Terra. Una idea que va ser incorporada a la Bíblia hebraica pels seus redactors, tot donant a sant Miquel el paper de líder dels àngels bons i vencedor dels rebels, els dimonis.

Quants d’àngels hi ha? Em sap greu però això no ho sap ningú. Però deuen ser un fotimer: quan Déu, que és infinit, es posa a fer coses, no mira prim. I tenen nom? No sabem si Déu els n’ha posat o si se’n posen entre ells; els humans els n’hem posat algun, però molt pocs. A la Bíblia hebraica només se n’esmenten dos pel seu nom: Miquel  i Gabriel. La tradició judaica antiga també cita Rafel, el tercer arcàngel; Uriel, el quart arcàngel reconegut pels cristians; un altre dit Metatron, que per aquí no el coneix ni Déu; Jofiel, l’àngel-policia que expulsà Adam i Eva del paradís després de la seva insubordinació; Samael, l’àngel enviat per Déu a aturar la mà d’Abraham quan anava a matar el seu fill Isaac; Sandalfon, que va tenir un encontre amb Moisès, etc. El Nou Testament reporta casos d’interacció entre àngels i humans, per a la qual cosa els primers havien d’adoptar forma humana per a ser vists, incloent-hi òrgans fonadors per a poder parlar als humans. En la llengua de cadascú, d’on  deduïm que aquestes meravelloses criatures també són multilingües. Àngels anunciaren a Maria de Natzaret i a Zacaries, pare de Joan Baptista, el naixement dels fills respectius. Àngels anunciaren als pastors el naixement de Jesús. Un àngel dolent, és a dir un dimoni, va tenir una conversa amb Jesús mentre aquest feia un dejuni de quaranta dies en el desert. I la monja carmelitana Antonia d’Astonac tingué el privilegi de tenir una agradable conversa amb el mateix sant Miquel. A l’islam també hi ha una dotzena d’àngels que tenen nom, entre ells Mikail (Miquel), Jibrail o Jibril (Gabriel) i altres per a nosaltres desconeguts. La tradició judeocristiana també ha posat nom als dimonis, els àngels caiguts: Satanàs, Llucifer, Belial, Leviatan, Belfegor, Belzebú, Baal, Moloc, etcètera. Solen ser noms dels déus de Babilònia, poble odiat pels jueus, perquè en van ser captius durant una bona temporada.

El coneixement o l’especulació sobre els àngels es diu angelologia. Amb el temps, els pares de l’Església i els concilis han anat omplint de contingut aquesta àrea de coneixement: que són esperits, que no tenen cos, que van ser creats per Déu i abans que la creació dels homes… I el sexe? Tenen sexe, els àngels? Es veu que també se n’ha parlat molt, perquè davant una discussió bizantina se sol dir que és com parlar del sexe dels àngels. Els àngels formen una jerarquia, és a dir que hi ha diferents nivells o rangs d’àngels, igual que a un exèrcit hi ha diferents categories de militars. Els àngels de més amunt sembla que manen més que els de més avall i cada categoria té els seus distintius, com el nombre d’ales o el tipus de cara. Com els galons i els estels dels militars. Segons la religió jueva hi ha deu categories d’àngels. El teòleg conegut com el pseudo-Dionís, abans esmentat, i Sant Tomàs d’Aquino (segle XIII), experts en àngels, estableixen una jerarquia complexa amb tres esferes, dins cada una de les quals hi ha tres ordes o cors; és a dir, nou categories.  El que no sabem és si hi ha un sistema de promocions, com en els exèrcits o a les escales de funcionaris. L’esfera més baixa és formada, de baix cap a dalt, per àngels, arcàngels i principats; la segona, per potències, virtuts i dominacions; i, finalment, l’esfera més alta, és formada per trons, querubins i serafins. No parlam de les funcions de cadascú perquè el lector ens avorriria per a sempre. Encara que els àngels sembla que no tenen sexe, han estat representats sempre com a homes mascles. El cristianisme no ha imaginat mai una angelessa, igual que no ha tingut un lloc per a apòstoles o capellanes. Durant els primers segles del cristianisme els àngels eren representats sense ales. A partir del final del segle IV la representació amb ales és l’habitual, sovint amb quatre o sis ales per a les categories més altes.

Una de les funcions dels àngels és la protecció de les persones i les nacions. Són els àngels guardians, de la guarda o custodis. En el judaisme i en el cristianisme hi ha un àngel assignat per Déu a cada persona perquè en tingui cura i el porti pel bon camí. Això vol dir que si hi ha un àngel per a cada persona i no estan pluriocupats, deu haver-hi més de sis mil milions d’àngels. Sort que no tenen cos, no mengen i no van en auto. I això que, segons Tomàs d’Aquino, els àngels guardians són tots de la categoria més baixa, els àngels rasos. Imaginem si a la població angelical hi afegim els de les altres vuit categories restants. I si hi afegíem els àngels dolents, els dimonis? Quants de dimonis hi deu haver? Diuen que algunes persones han tingut converses amb el seu àngel de la guarda, com santa Gemma Galdani, una mística italiana del segle XIX. El meu ni tan sols sé qui és ni on para: ni me l’ha presentat mai ningú ni ell m’ha dit una sola paraula. Encara que de petit em van ensenyar a invocar-lo abans d’anar a dormir amb aquella oracioneta que —així com me la van ensenyar— diu

Hem dit que al nostre país la festa de l’Àngel va ser instituïda el 1406. A Mallorca l’Àngel Custodi va ser declarat patró de la ciutat i regne de Mallorca el 4 d’abril de 1407. El mateix any, com hem dit abans, li van dedicar una capella a la catedral de Mallorca, que avui és dedicada al Sagrat Cor de Jesús, però encara conserva una imatge de l’àngel a la part superior. El dia de l’Àngel —el primer diumenge després de Pasqua— es feia a Palma una gran festa, una de les més importants de l’any, juntament amb la festa de l’Estendard i la del Corpus. Hi havia missa solemne a la Seu i després una gran processó patrocinada pels jurats i dirigida per l’angeler, en què un clergue representava l’Àngel Custodi i en el curs de la qual hi havia cadafals on es feien diverses representacions. Aquesta processó va anar llanguint després del 1652, quan sant Sebastià va substituir l’Àngel com a patró de la ciutat, però perdurà fins al segle XIX i ara no en resta ni el record. El mateix dia, els dits jurats feien un repartiment de pans entre els pobres i els malalts dels hospitals, després de beneir-los a la capella del Temple. Era el pa de la caritat o panis caritatis, expressió que va donar lloc al mot pancaritat. Els pancaritats són les romeries que el Diumenge de l’Àngel a Palma, o un dia de la vuitada de Pasqua a les viles, se celebren a Mallorca i que consisteixen a passar el dia a alguna ermita o altre lloc de significat religiós i menjar les darreres panades. A Palma el pancaritat es feia a la Font Santa, que era dins la possessió de la Teulera, passat Son Dureta i avui urbanitzada. Aquest pancaritat fou prohibit per la dictadura de Franco i restablit el 1982, any en què passà a fer-se al castell de Bellver.

L’Àngel Custodi era també el patró de la Mercaderia, els rics mercaders. Damunt el portal principal de la Llotja de Palma, la seva casa de contractació, hi ha una magnífica escultura de l’Àngel Custodi de la Mercaderia. Jaume II de Mallorca tenia molta afecció als àngels: en va fer construir uns quants per a posar als seus palaus. Sobre el palau-castell de l’Almudaina, a Palma, hi ha el famós àngel penell que presideix el palau i indica als mariners la direcció del vent. Fou encarregat per Jaume II a l’escultor rossellonès Antoni de Camprodon, qui el va fer el 1310. Ha sofert diverses operacions quirúrgiques amb el pas del temps. Inicialment tenia un eix de fusta de poll folrada de coure; ara és tot metàl·lic. Un cop feta l’escultura, Camprodon la dugué a Sineu amb un ase a mostrar al rei, qui li donà l’aprovació i manà de col·locar-la dalt de la torre major del castell. Després de moltes adversitats que deixaren mal parada la torre de l’Àngel, aquesta va ser restaurada el 1977 i l’àngel va ser col·locat un altre cop al seu cim. Alguns interpreten que és l’arcàngel Gabriel i altres l’Àngel Custodi, antic patró de la ciutat.

A Barcelona hi ha un carrer que té el nom de Portal de l’Àngel i que té la història següent. El 1419 sant Vicenç Ferrer anà a Barcelona acompanyat de molts de seguidors. Entrà a la ciutat per un portal dit aleshores portal dels Orbs, perquè s’hi reunien els cecs i altres desgraciats. Quan Ferrer arribà al portal aparegué un àngel sobre la muralla, amb una espasa a la mà. El sant li va demanar què hi feia allà, i l’àngel li digué que guardava la ciutat per ordre de Déu. Anys després la ciutat patí una terrible pesta. Els barcelonins invocaren l’àngel i l’epidèmia cessà. Aleshores es col·locà una imatge de l’Àngel Custodi sobre el portal per on havia entrat sant Vicenç Ferrer, que per això rebé el nom de portal de l’Àngel. Quan s’enderrocà la muralla (1858), l’escultura va ser traslladada a l’església de Santa Anna i després a la d’Hostafrancs, que s’havia construït en aquell temps. Va ser destruïda durant la guerra civil.

Al regne de València l’Àngel Custodi era el patró del braç reial, format per totes les ciutats i viles reials.  L’Àngel Custodi també és patró de Tortosa, del barri barceloní d’Hostafrancs i dels cossos policials, dels vigilants i dels guardaboscos.

I ara deixem els àngels i parlem del calendari. Hem començat el mes d’octubre, el mes que fa vuit del calendari romà, atribuït al llegendari primer rei de Roma, Ròmul. Aquest calendari, de base lunar, tenia vuit mesos, de 30 o 31 dies que feien un any de 304 dies. Any que començava pel març, a l’inici del bon temps. Els quatre primers mesos eren dedicats a Déus: Mart (març), Afrodita (abril), Maia (maig) i Juno (juny). Els altres, considerats menys importants, tenien nom basat en un ordinal: quintilis, sextilis, september, october, november i december. L’octubre era, doncs, el mes vuitè, october en llatí, derivat de octo (vuit). Devers l’any 450 aC els romans canviaren aquest calendari per un altre de dotze mesos, de 29 o 31 dies, que feien un any de 355 dies. Afegiren dos mesos al final de l’any, que reberen el nom de januarius i februarius. L’any acabava el 28 de febrer, el mes de la coa que només tenia 28 dies. I com que faltaven deu dies per a completar l’any solar, intercalaren un mes de 22 o 23 dies cada dos anys. Així, hi havia anys de 355 dies i anys de 377 o 378. Tot per partir de la lluna i no del sol.

Aquell calendari encara no s’ajustava a l’any tròpic i creava molta confusió. L’any 46 aC tingué 445 dies. Per això Juli Cèsar decidí la implantació d’un nou calendari, que es coneix com a calendari julià, i que entrà en vigor l’any 45 aC, que en aquell temps no es deia any 45 sinó any 709 (ab urbe condita, és a dir a partir de la fundació de Roma). El nou calendari tingué 365 dies repartits en dotze mesos de 30 i 32 dies, menys el febrer que en tenia 28. Com que l’any solar té  365’25 dies, més o menys, s’afegí un dia al febrer cada quatre anys (annus bisextilis). I l’any ara començà el primer de gener, el dia de l’elecció dels cònsols. Però com que l’any tròpic no té 365,25 dies sinó 365,242189, el 1582 s’havien perdut 10 dies respecte del 325 (l’any del concili de Nicea), i l’equinocci de primavera aquell any va caure en l’11 de març. Com que això afectava la celebració de la festa de Pasqua i les que depenen de Pasqua, com la quaresma i Cinquagesma, que es desplaçaven progressivament, el Papa Gregori XIII promulgà aquell mateix any una altra reforma que assignava a l’any 365 dies, 5 hores 49 minuts i 16 segons. Alhora se suprimiren deu dies de «la història» i l’endemà del dijous 4 d’octubre del 1582 va ser el divendres 15 d’octubre. Amb el calendari gregorià l’any civil i litúrgic s’ajusta més a l’any solar. Amb tot, aquest calendari té un desfasament de 26 segons cada any; per tant, caldrà ajustar un dia cada 3.300 anys, però no us preocupeu, que no ho veurem.

En el camp en el mes d’octubre no falten les feines. És un mes per a llaurar i preparar la terra per a la sembra. Hi ha reressagats que encara cullen ametlles, que els més diligents cullen el mes d’agost. També es cullen garroves si no les han collides el setembre. I els qui tenen les ametlles collides, pelades i venudes ja poden podar, o essecallar que es diu a Mallorca, els ametllers. Al final del mes comencen a arribar els tords, i els caçadors estaran entretinguts. A Mallorca comencen les fires de tardor (Llucmajor, Alcúdia), de què ja hem parlat abans. Gaudirem de dies de temperatura suau i tindrem festes assenyalades, com Sant Francesc, les Verges o Sant Rafel. I, com diu el refrany, octubre finit, mor la mosca i el mosquit. Un descans per a les persones i les bèsties.

I prou per avui. Per molts d’anys als Àngels de carn i os.

Avui, darrer dia de setembre, és Sant Jeroni, un personatge dels segles IV-V amb currículum dens i amb el títol de pare de l’Església. Aquestes figures són persones —bisbes, pensadors, escriptors— que construïren el muntatge ideològic de l’Església cristiana durant el segon període de la història del cristianisme —el temps de la denominada patrística—, que va del concili de Nicea (325) fins al segle VIII. La primera etapa, el cristianisme primitiu, va de la mort de Jesús de Natzaret fins al concili de Nicea i és una època de persecució, de clandestinitat i de simplicitat doctrinal. Pares de l’Església destacats són Eusebi de Cesarea, Anastasi d’Alexandria, Ambròs de Milà, Joan Crisòstom, Agustí d’Hipona, Jeroni d’Estridó (el d’avui), el papa Gregori el Gran, etc., evidentment tots sants. A més, tots els esmentats tenen el títol de doctor de l’Església, una distinció que els papes concedeixen a sants «molt savis» després de ser canonitzats.

L’home va néixer devers el 347, a la ciutat d’Estridó, aleshores dins la província romana de Pannònia i avui, amb el nom de Štrigova, dins Croàcia, vora la frontera amb Eslovènia. La seva parla materna era un dialecte il·lirià, membre d’una branca indoeuropea. Els seus pares li pogueren donar una bona educació a la seva regió, i després a Roma, on estudià gramàtica, astronomia, retòrica, filosofia i grec i llegí els grans autors com Virgili o Ciceró. Després d’estar uns anys a Roma va instal·lar-se a Trèveris, una ciutat romana de la Gàl·lia, avui a Alemanya, on començà a escriure. A devers trenta anys emprengué un viatge amb alguns amics fins al nord de Síria. Estigué a Antioquia, ara una ciutat turca i aleshores una important ciutat de l’imperi oriental. Allà va tenir un somni que el féu decidir a convertir-se al cristianisme i a consagrar-se a Déu. Després va viure una temporada en el desert prop d’Antioquia, en centres eremítics, i allà, delicat de salut —sembla que tenia falta de vitamina A—, va aprendre l’hebreu, amb l’ajuda d’un jueu, i començà a estudiar i a comentar alguns textos com l’evangeli dels Hebreus. Tornat a Antioquia fou ordenat sacerdot, i poc després se n’anà a Constantinoble, on es dedicà a l’estudi de la Bíblia. Quan tenia prop de quaranta anys tornà a Roma, i el papa Damas I el va nomenar el seu secretari i li va encarregar la traducció de la Bíblia al llatí. Després de la mort del papa se n’anà a la Terra Santa amb alguns deixebles, com santa Paula, i a Betlem fundà un monestir doble, és a dir, amb una part per a homes i una part per a dones. Supòs, malpensat que sóc, que amb alguna comunicació entre les dues parts. I allà va continuar l’escriptura de textos i la traducció de la Bíblia. La Bíblia traduïda per Jeroni, dita la Vulgata (editio vulgata, és a dir, edició per a ser divulgada), és la primera versió en llatí i ha estat considerada, a partir del concili de Trento, el text oficial de la Bíblia a Occident fins al segle XX. Anteriorment només existia la versió en hebreu i la versió grega dita Septuaginta, escrita a Alexandria en el segle III.  Pensem que l’hebreu, el grec i el llatí eren en aquell temps les úniques llengües escrites en el nostre món i el món del judeocristianisme, i que de les tres el llatí era la llengua més entesa a les terres de l’Imperi Romà. Jeroni es va morir el 30 de setembre del 420 i fou enterrat primer a Jerusalem o a Betlem, i després les seves restes haurien estat traslladades a la basílica de Santa Maria Major de Roma.

A l’art és representat sovint com un anacoreta, mig vestit, amb la Bíblia i una calavera. Altres vegades el pinten amb més categoria, vestit de cardenal; això pel seu rol com a persona pròxima al papa, car a partir del Renaixement els secretaris del papa solien ser cardenals, però cal saber que aquesta figura no va ser creada fins al segle XI. A vegades el representen amb un lleó, per la creença que durant la seva estada al desert va domar un lleó a més de guarir-lo d’una ferida a la cama. I encara el trobareu acompanyat d’una òliba, símbol de saviesa. A la fi del segle XIII el papa Bonifaci VIII el va declarar doctor de l’Església juntament amb sant Agustí, sant Ambròs i el papa Gregori el Gran. Amb la feinada que va fer de traduir la Bíblia, és el patró dels traductors. A més, d’ençà del 1991 avui és el Dia Internacional de la Traducció, promogut per la Federació Internacional de Traductors. Sant Jeroni és, a més, el patró dels doctors, dels estudiants, dels arqueòlegs, dels bibliotecaris, dels llibreters i dels pelegrins. Però com a patró de poblacions el savi traductor ha tingut poc succés. Que sapiem només el tenen per patró Llocnou de Sant Jeroni (la Safor, País Valancià) i el barri barceloní de Montbau.

En el segle XIV un grup d’ermitans castellans van fundar l’orde de Sant Jeroni, que, seguint l’esperit del sant, proposa una vida de soledat, silenci, oració i penitència. És un orde de monjos i monges, dits jerònims i jerònimes, que es va estendre pels regnes de la península Ibèrica i no més enllà. El seu hàbit consta de túnica blanca i escapulari i capulla castanys. Als Països Catalans hi ha o hi ha hagut comunitats de monjos jerònims a Barcelona (monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i de Mont Olivet), a Badalona (monestir de Sant Jeroni de la Murta), a València (monestir de Sant Miquel dels Reis), a Xàbia (monestir de Sant Jeroni de la Plana), a Alfauir (monestir de Sant Jeroni de Cotalba), A Alzira (monestir de Santa Maria de la Murta), a Alacant (monestir de Santa Verònica), a Sogorb (monestir de Santa Maria de l’Esperança) i a Valldemossa (monestir de Miramar); i comunitats de monges jerònimes a Barcelona (monestir de Sant Macià), a Palma (monestir de santa Elisabet, dit més correntment Sant Jeroni) i a Inca (monestirs de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena del Puig). Sant Jeroni és també el nom del cim de la muntanya de Montserrat, on hi hagué una ermita dedicada al sant, construïda en el segle XV, de la qual, en dies clars, es podia veure Mallorca i Menorca. Fou enderrocada pels francesos el 1812.

Acabarem amb una nota etimològica sobre el nom Jeroni. És un nom procedent del grec Hierōnymos, que significa ‘nom sagrat’, format per hierós (sagrat) —que trobam en els mots hieràtic, jerarquia o jeroglífic— i ónoma (nom). Del grec va passar al llatí com a Hieronymus i d’aquest a les llengües modernes: català Jeroni (amb la variant antiga Jerònim) francès Jerôme, espanyol Jerónimo, portuguès Jerônimo, italià Geronimo, anglès Jerome, alemany Hieronymus, etc. Jeroni, i el seu femení Jerònia, és un nom poc freqüent en els Països Catalans. A Mallorca no apareix abans del segle XV, quan es funden els convents de jerònimes de Palma i d’Inca, i a partir de llavors ha estat un nom no molt freqüent. A més, a l’illa el nom masculí i el femení es pronuncien igual: Jeroni. A tots els qui es diuen Jeroni o Jerònia molts d’anys i bons.

Avui és Sant Miquel. Segons el calendari santoral tradicional que nosaltres seguim i defensam, només Sant Miquel. El 1969 els pobres sant Gabriel i sant Rafel van ser trets per la força dels seus dies tradicionals pel Vaticà i col·locats a la fossa comuna de l’arcangeleria (vegeu els articles «Sant Gabriel», 24 de març, i «Sant Rafel», 24 d’octubre). I de llavors ençà tots els catòlics i no catòlics celebren avui  —o feliciten— submisament Sant Gabriel i Sant Rafel. Menys les localitats escampades arreu del món que tenen el nom dels dos arcàngels desplaçats, que continuen a celebrar les seves festes patronals el dia que marca la tradició.

Avui és Sant Miquel, però qui és aquest? Abans que res cal dir que és un arcàngel, i segons les creences cristianes, jueves i musulmanes, els arcàngels són àngels d’una elit superior, l’aristocràcia dels àngels. Un àngel, segons el diccionari, és un «ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i l’alcorànica, és intermediari entre Déu i l’home». Per a més informació vegeu l’article sobre el Dia de l’Àngel (2 d’octubre). Segons el Llibre de Tobies, un dels llibres de la Bíblia, hi ha set arcàngels, però la Bíblia judaica només dóna el nom de dos: Miquel i Gabriel. La tradició judaica antiga hi afegeix Rafel. Tradicions diverses a partir del segle V donen als restants arcàngels noms també diversos: Aniel, Camael, Jofiel, Saratiel, Zadquiel, Uriel, etc., tots acabats en -el, que fa referència al nom de Déu (Elohim). Miquel és un nom que ve de l’hebreu Mikhael [miχaˈel], que exactament és la formulació d’una qüestió: mi ka el, que significa ‘qui és com Déu?’ i que vol expressar que com Déu no hi ha ningú. És un dels noms més escampats per tot el món, i en el nostre país és un nom d’home dels preferits. També hi ha el femení Miquela, menys usual. I, com la major part de noms de fonts, Miquel també és un cognom.

Miquel és anomenat tres vegades a l’Antic Testament, en el llibre de Daniel. Miquel lluita i derrota l’àngel Samael, que és enviat a la Terra. Per als jueus l’arcàngel Miquel era el protector d’Israel i té un cert lloc a la litúrgia judaica. El Nou Testament s’hi refereix en el seu darrer llibre, l’Apocalipsi. Aquí es descriu una guerra en el cel entre àngels, en la qual Miquel, màxima autoritat militar dels àngels lleials a Déu derrota Satanàs, el cap dels àngels dolents que es rebel·laren contra Déu, i el llança amb els seus a la Terra, on es converteix en dimoni i tracta de fer perdre tothom. Miquel és el príncep dels àngels, militar por supuesto, cap de l’exèrcit celestial, que és format per àngels de nou categories diferents, segons una tradició d’origen medieval. Els cristians li dedicaren temples a partir del segle IV. El primer gran temple dedicat a l’arcàngel fou el Miqueli (Michaelion), aixecat per l’emperador Constantí a Constantinoble, sobre un antic temple pagà, i fou un model de temple cristià. Fou enderrocat en el segle XV. En el principi els cristians tenien per patrons militars sant Jordi o sant Teodor, i l’arcàngel Miquel era tingut per un protector de la salut, un guaridor de malalties. Després agafà el rol de protector dels exèrcits, que socorre els cristians en les batalles, i durant l’Edat Mitjana era venerat pels ordes militars i tota mena de cavallers. En un principi es representava amb túnica, com els altres sants, amb ales, com els àngels, i sense atrezzo militar. A partir del Renaixement, s’intensifica la representació de Miquel com un guerrer, amb cuirassa i la indumentària militar romana, amb les ales d’àngel i amb una llança o espasa a la mà tot esclafant una serp, un drac o altres representacions del mal. És una iconografia semblant a la de sant Jordi, però aquest va a cavall i l’arcàngel va a peu, perquè en el cel no hi deu haver cavalls. L’Alcorà també esmenta l’arcàngel Mikhail, a més del col·lega Jibrail (Gabriel).

I què fa l’arcàngel Miquel? A part de ser el cap dels àngels, segons el catolicisme té una altra feina, que és agafar les ànimes dels morts i dur-les cap al cel. Per això li diuen l’àngel de la mort. A més, té la tasca de pesar les ànimes (psicòstasi) el dia del judici final per a veure si han fet les coses bé, i per això de vegades és representat amb una balança. Una balança de molta precisió, evidentment. I finalment l’antic protector d’Israel és ara el guardià de l’església catòlica. Això a part, l’arcàngel va visitar la terra en diverses ocasions. La primera aparició és la que tingué lloc, tres vegades seguides, en el cim del mont Gargano, dit ara mont Sant’Angelo (Pulla, Itàlia), el 8 de maig del 490. L’arcàngel aparegué al bisbe sant Llorenç de Siponto i en el lloc de l’aparició s’hi aixecà un sumptuós santuari. Per aquest motiu el 8 de maig se celebra, o se celebrava, la festa de l’aparició de sant Miquel, dita en el nostre país, Sant Miquel de Maig o Sant Miquelet. Es diu que l’arcàngel també va aparèixer a altres persones, com el papa sant Gregori el Gran o Joana d’Arc, a qui demanà que dugués la pau a França i la deslliuràs dels invasors; i allà on hi hagué aquestes aparicions s’aixecaren santuaris que són centres de pelegrinació. També va fer aparicions miraculoses en el moment de les grans batalles dels cristians. El 1451, quan les tropes angleses capitulaven davant les franceses, en el setge de Baiona (la fi de la Guerra dels Trenta Anys) aparegué en el cel una gran creu blanca, símbol de l’arcàngel. Durant la dita guerra, Joana d’Arc i les tropes franceses portaven una bandera amb la creu blanca, que avui és l’ensenya nacional del Quebec. I quan Jaume I era a punt d’assaltar la ciutat de Mallorca, diu la llegenda que aparegué la figura majestuosa de Sant Miquel, que encoratjà els catalans i els ajudà a guanyar la batalla. Per això, diuen, una de les mesquites de la ciutat fou convertida en església cristiana i dedicada a l’arcàngel: l’església de Sant Miquel de Palma.

Sant Miquel, juntament amb Sant Jordi, va ser en temps medievals el patró de la cavalleria, i ara és patró —segons els llocs— de policies, bombers i militars. A partir del 995 fou patró del Sant Imperi Romà, i ara és el patró d’Alemanya i altres territoris germànics. És també el patró d’Ucraïna, de la capital Kíev, de Bèlgica, de Brussel·les, de França i de Normandia. No podrà dir que no li han fet cas. En el nostre país, en el Principat és el patró d’Ascó (la Ribera d’Ebre), la Barceloneta (Barcelona), Guimerà (l’Urgell), Lleida, Miralcamp (el Pla d’Urgell), Molins de Rei (el Baix Llobregat), Mont-roig (el Baix Camp), Olèrdola (l’Alt Penedès), Rupit (osona), Tivenys (el Baix Ebre), Viella (la Vall d’Aran). Al País Valencià és el patró de Vilafamés (la Plana Alta); i a les Illes és el patró de Llucmajor, de Campanet i de Calonge (Mallorca). També és el patró de l’Alguer. I, evidentment, és el patró dels llocs que es diuen Sant Miquel: els municipis de Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), Sant Miquel de Fluvià (l’Alt Empordà), Sant Miquel de les Salines (el Baix Segura), Sant Miquel de Llotes (el Rosselló); i les poblacions de Sant Miquel de Balansat (Sant Joan de Labritja, Eivissa),  Sant Miquel de Balenyà (Seva, Osona), Sant Miquel de Cruïlles (el Baix Empordà), Sant Miquel de la Vall (Gavet de la Conca, el Pallars Jussà), Sant Miquel de Pineda (Sant Feliu de Pallerols, la Garrotxa), Sant Miquel de Ter (Osor, la Selva), Sant Miquel del Corb (les Preses, la Garrotxa), Sant Miquel d’Ordeig (les Masies de Voltregà, Osona), Sant Miquel Sacot (Santa Pau, la Garrotxa) i Sant Miquel Sesperxes (Sant Martí de Centelles, Osona).

Sant Miquel és un dia important perquè és el dia que marca el començament de l’any agrícola. Així com l’any civil va del primer de gener al 31 de desembre, l’any agrícola va de Sant Miquel a Sant Miquel. Per això aquest santoral també comença avui i no el primer de gener, perquè l’any agrícola és l’any natural de la nostra cultura tradicional. Per Sant Miquel a les possessions mallorquines començava i s’acabava la lloga dels missatges, que havien estat contractats per un any el dia de la Mare de Déu de Setembre, dita també Mare de Déu dels missatges (8 de setembre). En començar la lloga, els missatges rebien avui un llençol, que havien de lliurar quan el contracte s’acabava. No havien de menester gaire cosa més: un llençol per a dormir damunt la palla, en el sostre, que és el lloc on aquesta es guarda, normalment damunt l’establa. I un cop instal·lats a la possessió, els parellers es posaven a llaurar els immensos sementers amb un parell de muls cada un, primer amb l’arada prima o romana i a partir de devers 1925 amb l’arada amb rodes, que girava la terra. Per Sant Miquel, i fins a Nadal, la gent del camp està ocupada en el llaurar i el sembrar. Per Sant Miquel els amos de les possessions pagaven les rendes als senyors i es renovaven els lloguers de les terres. Si s’ha de llaurar, convé que plogui (per Sant Miquel el camp espera aigua del cel; si per Sant Miquel no plou, el pagès du dol). Ja s’han acabat les figues: quan una figuera ja ha donat tot el fruit diuen aquesta figuera ja ha fet Sant Miquel. També s’ha acabat la verema. La terra ja ho ha donat tot i ara cal començar una altra vegada el cicle de la vida. I el dia es va acurçant: a partir d’avui s’acaba la migdiada, no es berena, se sopa més prest i entre el dinar i el sopar es pot fer poca feina (per Sant Miquel el berenar se’n puja al cel, per Sant Miquel la migdiada se’n va al cel). Normalment al voltant del dia de Sant Miquel la temperatura fa una remuntada, abans de la baixada definitiva de la tardor, i aquests dies plàcids s’anomenen l’estiuet de Sant Miquel.

S’han acabat les festes patronals de les viles, que al Principat es diuen festes majors. Però ara vindran les fires, les fires de tardor, que també tenen qualque cosa de festa. Moltes viles tenen una fira anual amb una història que comença a l’Edat Mitjana. Les fires eren quelcom molt important temps enrere, quan la mobilitat de la gent era molt reduïda o quasi inexistent. La gent feia la vida a la seva vila, i els desplaçaments, normalment a peu o en tot cas en carro, eren d’unes distàncies molt curtes en comparació amb la mobilitat actual. Per això les fires eren una ocasió per a comprar eines, objectes o bestiar sovint poc assequibles els altres dies de l’any. Avui les fires han perdut la funció original i són esdeveniments homogenis per al lleure de gent que es mou cap aquí i cap allà amb la màxima facilitat. Si bé algunes fires s’han especialitzat en algun producte o activitat, cosa que en certa manera les recarrega de sentit. A Mallorca les primeres fires són les de Llucmajor, dites fires de Sant Miquel perquè la crida es fa aquest dia, i tenen lloc els tres primers diumenges d’octubre. Antigament eren les més importants de Mallorca, igual que Llucmajor fou fins a època prou moderna un dels municipis més populosos de l’illa, igual que Manacor i per davant Inca.

Molts d’anys a tots els Miquels i Miqueles. I als Gabriels i Rafels que segueixen el santoral vaticà i han oblidat el tradicional.

Avui tenim bessonada de sants. Dos pel preu d’un. Sant Cosme i sant Damià eren dos germans bessons, segons diu la tradició, que sempre van anar junts. Juntets van esperar el naixement en el si matern, junts van estudiar medicina, junts van exercir aquesta professió i junts van ser martiritzats. Personatges llunyans, poques coses sabem d’ells. En la nostra tradició, que no és l’única, van néixer a Aràbia, cal suposar que a la província romana d’Aràbia, que comprenia la major part de Jordània, un bocí del sud de Síria i la península del Sinaí. Això era en el segle II, i no podem precisar més. No sabem si eren àrabs, però pel nom no ho semblen. Cosme i Damià són dos noms grecs. Cosme correspon al grec Kosmás, que significa ‘ordenat’. Segurament us agradarà de saber que té la mateixa arrel que cosmos, que significa ‘bellesa, netedat, ordre’. Els grecs miraven el cel i trobaven que era ple d’ordre i bellesa. Curiosament, l’equivalent llatí, mundus, també significa ‘net’ (pensem en el contrari immund). Com també es pot comprendre, cosmètica té la mateixa arrel que cosmos i que Cosme. Damià correspon al nom grec Damianós, que significa ‘domador’, derivat del verb domazo (‘conquerir, dominar, domar’). Mots també relacionats amb el llatí domus (‘casa’) i amb la seva família: domèstic, dominar, dona (llatí domina), predomini, indòmit, etc. Naturalment, els dos noms dels nostres sants tenen equivalent en àrab (Kuzmas i Dimyan), en llatí (Cosmas i Damianus) i en totes les llengües modernes: francès Côme i Damien, anglès Cosmas i Damian, italià Cosma i Damiano, i una cosa semblant en totes les altres llengües.

Tornam als sants. Diu la tradició que son pare s’havia convertit al cristianisme. Però abans de convertir-s’hi no era musulmà, no, perquè en aquell temps aquesta religió encara no s’havia «inventat». Diguem que era un pagà. I sa mare, que sabem que es deia Teodota (nom grec que vol dir ‘donada per Déu’), era una cristiana, no sabem si convertida o de naixement. Els dos sants van estudiar medicina a Síria —ja podeu suposar quina medicina, en aquell temps— i van exercir tota la vida a la ciutat que en aquell temps es deia Aegeae i ara es diu Yumurtalık, situada aleshores a la província romana de Cilícia i ara dins Turquia, prop de la frontera amb la Síria actual. Diuen que no cobraven pels seus serveis, que prestaven tant a persones com a animals. Les fonts no ens diuen de què vivien. Sí que ens diuen que tingueren la mala sort de viure durant el regnat de Dioclecià (284-305), que no tenia gaire simpatia pels cristians. El prefecte de Cilícia, Lísies, els va fer detenir i, com que no volgueren renunciar a la seva fe cristiana, foren martiritzats. Aquí la llegenda es desborda i aplica el guió habitual: foren sotmesos a tota mena de suplicis, que no aconseguien el seu objectiu, i al final s’aplica el mètode que no falla —perquè els màrtirs han de morir—, la decapitació. Entre els intents fallits de destruir violentament els nostres sants hi ha una lapidació en què les pedres tornaven als seus llançadors, una pluja de sagetes que tornaven als qui les llançaven, la immersió dins la mar amb una pedra al coll que surava com una fusta i coses semblants.

Com a metges eren extraordinaris, per alguna cosa són sants i els sants fan miracles. Cosme i Damià són els primers metges que van fer un trasplantament de cama. Diuen que un home tenia una cama gangrenada i per a evitar mals majors li la van haver de tallar. Els nostres cirurgians miraculosos, després de tallar-li la cama, li’n van implantar una d’un negre que just s’havia mort, i en poc temps l’home es va posar a caminar, amb una cama blanca i una de negra, més content que un infant amb unes sabates noves. Diuen també que una vegada Damià va cobrar per un servei prestat (no gaire cosa, tres ous), i Cosme ho va prendre molt malament. Havia trencat el primer de llurs principis deontològics. Tan malament ho agafà que va deixar ordenat que en morir-se no volia que l’enterrassen juntament amb el seu germà. Però un cop morts tots dos, quan anaven a enterrar-los per separat, un camell va explicar —això diuen— que Damià només havia volgut que la pacient guarida no se sentís malament sense pagar el servei. Tot pot tenir una explicació. I els enterraren juntets com sempre havien viscut.

Els cossos dels sants metges van ser enterrats a Cirrus, una ciutat de la mateixa zona. Després, una part va ser escampada per diverses ciutats, i ara hi ha dos cranis dels nostres sants al monestir de les Descalces Reials de Madrid, regalats per Maria, filla de l’emperador Carles V, després de passar per Roma i Bremen; uns altres a Munic i uns altres a Viena. Que no diguin que els il·lustres metges no tenien molt de cap. I a la basílica dels Sants Cosme i Damià, a Itàlia, sembla que hi ha part de les mans. Però la relíquia més famosa és l’espasa amb la qual se suposa que decapitaren els nostres personatges, que es troba exposada a la sala del tresor de la catedral d’Essen (Alemanya) i abans pertanyia a un convent de la mateixa ciutat. Diuen que va ser un present que l’any 993 va fer l’emperador Otó III, que no sabem d’on va treure la joia. Els experts diuen que l’espasa probablement va ser feta durant el primer terç del segle X. Ja ho val. Al final del mateix segle va ser decorada amb filigranes d’or i plata i pedres precioses.

Després de morts, ràpidament van ser objecte de veneració per Orient. El seu culte es difongué per tot el món cristià a partir del segle V. En el segle VI, el papa aixecà a Roma una basílica dedicada als dos sants sobre un antic temple romà, i Justinià, en el mateix segle, els aixecà una església a Constantinoble. La seva festa va ser fixada en el 27 de setembre, però el 1969, any de la destrossa del calendari tradicional, va ser traslladada al 26, alhora que sant Vicent de Paül va ser col·locat en el 27 de setembre, dia de la seva mort. En el nostre país són coneguts com els Sants Metges i el seu culte està documentat en el segle VII.

Sant Cosme i sant Damià són els patrons dels metges, dels cirurgians i dels apotecaris. Antigament el dia de Sant Cosme i Sant Damià els metges no visitaven. Amb l’excusa que aquest dia els dos sants ja tenien cura dels malalts, agafaven un dia de vacances. També són patrons del Prat de Llobregat, de Rialb (el Pallars Sobirà), de l’Albi (les Garrigues), de Vandellòs (el Baix Camp), de Sils (la Selva), de Catarroja (l’Horta Sud) i del llogaret de Pina (Algaida, Mallorca). Ja ho diu la cançó: «Sant Cosme i sant Damià són los dos metges de Pina, curaren una fadrina malalta de festejar», tot i que hi ha altres versions menys contingudes en què en lloc de festejar hi ha un altre verb de la primera conjugació.

No coneixem dites o refranys que facin referència als dos sants d’avui. Bé, i amb permís dels lectors, aquella no gaire reverent sentida al meu redol que diu sant Cosme i sant Damià: un cagava massa i l’altre no podia cagar. O una versió versificada que representa un altre punt de vista sobre la mort gloriosa dels dos màrtirs:

Aquest és un complement de l’article «‘Primer d’octubre’, no ‘u d’octubre’», que vaig publicar en aquest mateix blog el 2 d’abril passat. Arran de la polèmica que ha sorgit sobre les formes 1/u d’octubre i primer d’octubre, aplicables al primer dia de cada mes, algú ha tret a rotllo l’entrada u del DIEC, en què es diu «1 2 m. [LC] El que inicia una sèrie numerada, primer. El quilòmetre 1. El dia 1 de gener. L’1 de setembre». Cal dir que la redacció és del diccionari Fabra del 1932, tot i que Fabra escriu u i no 1. És possible que l’Optimot, responsable d’un nombre creixent de plaques amb el nom 1 d’Octubre que molts ajuntaments han donat a una via pública, s’hagi basat en aquesta entrada —i en els usos més estesos, supòs— per a redactar la deplorable fitxa 7820, en què es recomana d’escriure 1/u d’octubre en lloc del tradicional i genuí primer d’octubre. Almenys els gestors del servei deuen pensar que amb aquesta entrada poden justificar la seva recomanació. Tanmateix, si així ho feien, això seria més una excusa que el fonament de res. Perquè considerar com la normativa dos exemples d’una entrada de diccionari és una simplificació impròpia d’algú que ha rebut dels poders públics tanta responsabilitat. També hi ha un exemple de la gramàtica de Fabra de 1918: a la pàgina 64 hi surt un u de març, exemple que —no sé si és significatiu o no— desapareix de la gramàtica de 1956, en què es mantenen els altres exemples de numerals de la gramàtica del 18. Dic que en aquesta qüestió hi ha moltes més coses a considerar, no solament tres exemples  de Fabra.

Fabra no devia haver posat prou atenció en el fet que la forma tradicional catalana és primer de, no u de. O potser «li sonaven» totes dues i no hi va aprofundir. A l’entrada mes del diccionari de 1932 hi ha l’exemple el primer de cada mes (no el dia u de cada mes). En tot cas, seria fer un flac servei a Fabra i a la llengua de sacralitzar un punt de la seva obra que el gran lingüista només va abordar superficialment. En parla molt de passada. Fabra va fer el seu diccionari en el temps rècord de sis anys, i ell mateix el considerava un canemàs provisional, un instrument que s’havia de perfeccionar. I aquesta ha estat i és la responsabilitat de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que ho ha de fer a la llum dels nous estudis i noves informacions que vagin apareixent. La Secció Filològica ha revisat i millorat moltes entrades del diccionari Fabra, cosa que és de sentit comú i que Fabra desitjava. Fabra pensava que calia continuar la recerca sobre la interferència i substituir els castellanismes que fossin ben identificats, els que ell no havia detectat. Perquè el descobriment de tots els castellanismes depassa la vida de Fabra i la vida de qualsevol.

I ara observem algunes dades. La Secció Filològica no ha tocat l’entrada u esmentada al principi, a part del canvi de u per 1. Però sí que ha millorat algunes altres entrades que ara ens interessen. Per exemple, a l’entrada any del Fabra hi ha la següent definició: «Període de temps que abraça des de l’u de gener al trenta-u de desembre». El DIEC millora molt aquesta entrada, en general; entre altres coses fa desaparèixer el text de Fabra i hi posa aquest: «4 3  [LC] [HIH] [RE] any de gràcia [o any del Senyor] Any de l’era cristiana, o sigui, any comptat a partir del primer de gener posterior a la data convinguda del naixement de Jesucrist». A l’entrada segle Fabra havia escrit: «Espai de cent anys, centúria […] Cadascuna de les divisions de cent anys a partir de la data del naixement de Jesucrist, ençà o enllà». El DIEC hi posa aquesta altra definició: «2 m. [LC] [HIH] [RE] Divisió de cent anys a partir del primer de gener posterior a la data convinguda del naixement de Jesucrist, ençà o enllà». Aquests exemples mostren una evolució, un perfeccionament de Fabra i una tendència cap a la forma primer de, d’acord amb els usos i aportacions d’altres lingüistes, com Coromines, que normalment escriu primer de, o l’Alcover-Moll que també dóna una munió d’usos documentats de primer de. Ara cal esperar que la Secció Filològica no reculi i reforci la forma genuïna i tradicional. És clar que mentrestant l’Optimot continuarà el seu «assessorament oficial» sense tenir en compte res més que dos o tres exemples de Fabra, suposant que es fonamenti en això. I les plaques amb el nom esguerrat van multiplicant-se.

Avui és la festa de la Mare de Déu de la Mercè. Aquest és un títol de la Mare de Déu que té l’origen a la Barcelona del segle XIII, quan en aquesta ciutat es va crear l’orde de Santa Maria de la Mercè. Diu la tradició que la nit del primer d’agost del 1218 la Mare de Déu, tota vestida de blanc i acompanyada d’àngels i sants, aparegué simultàniament —no sabem si en somnis— a tres personatges: sant Pere Nolasc, un jove mercader de teles que es dedicava a rescatar captius que havien pres els moros; sant Ramon de Penyafort, un notable frare dominicà;  i el rei Jaume I. En aquell temps els moros dominaven una gran part de la península Ibèrica i assolaven les coses mediterrànies, on capturaven milers de persones que eren dutes al nord d’Àfrica i venudes com a esclaus. La Mare de Déu demanà als tres visitats que creassen un orde per a rescatar aquests captius que eren en mans dels musulmans. Hauria pogut demanar a Déu, que el tenia a prop i és totpoderós, que ell mateix s’encarregàs de la tasca, que hauria pogut resoldre en un tres i no res, però degué preferir donar una mica de feina a les pobres criatures terrestres. Hi ha moltes coses que nosaltres, aquestes pobres criatures, no podem entendre. La cosa és que els tres personatges esmentats es trobaren, es contaren l’aparició de Maria i decidiren de crear l’orde que la Mare de Déu els havia demanat.

Aquesta és la llegenda. La història és que Pere Nolasc i Ramon de Penyafort, amb l’ajuda del rei i del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, crearen el que seria l’orde de la Mercè. Pere Nolasc, que tenia diners, comprà o rebé del rei unes cases prop de la mar on es creà un hospital dedicat a Santa Eulàlia i una confraria per a la cura d’aquest hospital.  Aquells denominats inicialment frares de Santa Eulàlia —clergues, ciutadans i cavallers— recaptaven almoines per a rescatar ostatges dels musulmans. El 1235 el papa Gregori IX aprovà la constitució de l’orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè per a Redempció de Captius, quan aquells frares militars ja estaven força escampats pel Principat. Mercè ve del llatí merces mercedis, que en un principi significa ‘preu’ i després ‘favor’ i ‘gràcia’. De la mateixa arrel vénen mercer, merceria, mercenari, esmençar, mercat, mercader, mercaderia, mercadal, mercant, comerç, comerciar i comerciant. Imaginau. Els membres de l’orde de la Mercè eren alhora religiosos i militars, que participaren en fets bèl·lics com les conquestes de Mallorca i de València, tot i que la feina principal que tenien era la redempció de captius, ja sigui pagant un rescat ja sigui canviant-se ells mateixos pels ostatges. El 1318 l’orde deixà de ser militar i esdevingué exclusivament clerical. En el mateix segle XIII aparegué la primera comunitat femenina, un monestir de monges mercedàries fundat per santa Maria de Cervelló, una dama noble que vengué tots els seus béns i títols per a donar-ho tot a l’orde per a redempció de captius. Anys després de la fundació de l’orde, entre el 1249 i el 1267, en el mateix solar de l’antic hospital esmentat es bastí una església gòtica dedicada a la Mare de Déu i un convent per al nou orde religiós. Del segle XIV és la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, atribuïda a Pere Moragues, que d’ençà d’aleshores és la figura central del temple de la Mercè. És una marededeu asseguda, com totes les romàniques, i té el nin sobre el genoll esquerre i un ceptre (o vara de comandament) a la mà dreta. El nin té a la mà una bolla que representa el món amb una creu damunt. L’església actual, en el mateix solar de la precedent, és de la segona meitat del segle XVII. El 1835, any tràgic per al patrimoni arquitectònic de tot l’Estat espanyol, el gran convent mercedari va ser expropiat i convertit en caserna. Allà mateix s’hi edificà el palau que és la seu de la Capitania General de la IV Regió Militar espanyola.

Tot just després de la fundació de l’orde de la Mercè, la seva devoció i culte s’estengueren per tot el país: Girona, Lleida, Tàrrega, Perpinyà, Tortosa i Vic. Ja vam veure el 8 de setembre que tot just conquerida València Jaume I ordenà la construcció del santuari de Santa Maria del Puig, que posà a disposició dels frares de la Mercè de Barcelona. A Mallorca els mercedaris s’hi instal·laren també just després de la Conquesta. Sant Pere Nolasc, fundador de l’orde a Barcelona i que participà en l’expedició de Jaume I, fundà també l’orde a Mallorca. Els mercedaris van ocupar una església primitiva de Palma en el mateix lloc on en el segle XVII construirien l’església actual de la Mercè. Al costat de l’església hi hagué el convent que, igual que el de Barcelona, estava separat del temple per un carrer (el carrer de la Volta de la Mercè) i units, temple i convent, per una construcció elevada sobre una volta. El convent va ser desamortitzat el 1835 i no en resta cap rastre. El 1905 els mercedaris recuperaren l’església. Els mercedaris i el culte de la Mare de Déu de la Mercè s’estengueren també per les terres hispàniques, on la Verge agafà el nom plural de Nuestra Señora de las Mercedes —aquesta curiosa tendència que té l’espanyol de dir les coses en plural—, i també per Occitània i el País Basc. A partir del segle XVI, amb la colonització d’Amèrica, el culte de la Mare de Déu de la Mercè s’escampà per aquelles terres, on és patrona de moltíssimes ciutats i d’algun país, com la República Dominicana. El 1696 el papa Innocenci XII va fixar la festa de la Mare de Déu de la Mercè en el 24 de setembre, perquè fos celebrada a tota l’Església catòlica, tot i que el 1969 la festa va ser suprimida del calendari universal. En alguns països la Mare de Déu de la Mercè és coneguda més aviat com a Mare de Déu de la Misericòrdia. En general, la seva iconografia consisteix en l’hàbit dels mateixos frares mercedaris, túnica, escapulari i capa tot blanc amb l’escut de l’orde damunt el pit. Aquest escut, concedit per Jaume I, porta els quatre pals reials sota la creu de Santa Eulàlia o de Barcelona. Sovint la Mare de Déu du una gran capa sota la qual aixopluga persones necessitades de protecció. Al final del segle XIX l’orde havia entrat en crisi: de prop de cinc mil membres que hi havia hagut a Europa només en restaven una trentena. Actualment els mercedaris es dediquen a ajudar tota classe de marginats: presos, malalts, drogoaddictes, etc. Avui ja no hi ha captius dels musulmans per a redimir. Hi ha, això sí, alguns ostatges polítics, però no es poden rescatar amb diners ni amb frares de la Mercè.

El 1687 la ciutat de Barcelona va ser envaïda per una plaga de llagostes que de feia un temps ja colpejava el Principat, i per a més desgràcia el 25 de setembre es cremà el convent dels mercedaris. La gent, espantada, invocà la Mare de Déu de la Mercè perquè alliberàs la ciutat de les llagostes, i, miracle, l’any següent les llagostes abandonaren Barcelona i no en restà ni una. El Consell de Cent acordà d’anomenar la Mare de Déu patrona de la ciutat, tot fent no-res la gloriosa santa Eulàlia, patrona de temps immemorial. El patronatge, amb tot, no va ser proclamat pel papa fins al 1868. Diuen algunes cròniques, que després d’aquesta proclamació un grup de barcelonins fans de santa Eulàlia va apedregar les autoritats a l’església de la Mercè el dia de la celebració, i després de la feta es va acordar que l’antiga i nova patrona fossin copatrones.  Diuen que per la Mercè sempre sol ploure, i és santa Eulàlia que plora de pena per haver estat eclipsada, o, segons altres, que vol espatllar la festa a la seva rival. El 1880, any de l’Exposició Universal, la Mare de Déu de la Mercè va ser declarada també patrona de l’arxidiòcesi de Barcelona. Segons entenen alguns, santa Eulàlia és la patrona de la ciutat i la Mercè és la patrona de la diòcesi: una altra manera d’acontentar tothom. El 1902, es va implantar la festa major de la Mercè, més o menys tal com és ara. Una gran festa de final d’estiu que conviu amb la festa d’hivern de Santa Eulàlia. Verdaguer va escriure uns goigs a la Mare de Déu de la Mercè:

Com es pot suposar, el nom Mercè és molt habitual a Barcelona i a tot el Principat. També al País Valencià. Per contra, a Mallorca, malgrat la presència de l’orde mercedari d’ençà del segle XIII, no ha estat un nom imposat tradicionalment i només el trobam en temps moderns. A totes les Mercès i a tots els barcelonins, per molts d’anys.

Avui és Sant Mateu. Segons les creences cristianes, un dels dotze apòstols i autor d’uns dels quatre evangelis oficials. El personatge només apareix en els tres evangelis sinòptics: el de Mateu —el «seu»—, el de Marc i el de Lluc. També n’hi ha qualque referència en els Actes dels Apòstols. L’evangeli de Mateu, el «seu», li dóna el nom de Mateu, mentre que els altres l’anomenen Levi. Es tracta, doncs, d’un individu probablement de Galilea, de nom Levi i que quan va esdevenir deixeble de Jesús prengué el nom de Mateu, del qual parlarem després. Diuen les fonts referides que Levi o Mateu era fill d’Alfeu, un personatge amb una identitat que no s’acaba d’aclarir, i podria ser germà de Jaume el Menor (vegeu l’article «Sant Felip», 3 de maig). Segons les mateixes fonts, era un publicà. Els publicans eren funcionaris de classe rica que entre altres funcions recaptaven taxes per a l’imperi. Els jueus publicans eren mal vists pels altres jueus, que els consideraven una mena de traïdors. Eren part de la «mala gent», com els venedors públics i les prostitutes. El nostre personatge, a diferència dels apòstols pescadors analfabets Pere o Andreu, sabia escriure (en arameu i en grec) i gaudia de bona posició econòmica. Jesús el cridà a seguir-lo, i Mateu abandonà la caixa i els registres i el seguí. I la primera cosa que va fer l’apòstol va ser oferir a Jesús i a altres publicans i amics un banquet a casa seva, davant la sorpresa i escàndol de molta gent. Després, diuen els evangelis, fou testimoni de la resurrecció i de  l’ascensió de Crist. Fonts cristianes posteriors diuen que anà a predicar per diversos països —no se sap quins— i que morí martiritzat. Tampoc no en tenim els detalls.

Un gran debat hi ha hagut sobre l’autoria de l’evangeli «de sant Mateu». Avui els experts creuen que el nostre personatge no és l’autor d’aquest evangeli. És un text anònim, escrit segons aquests experts al final del segle I, en grec i probablement a Egipte, on hi hagué un important nucli de cristians no jueus de cultura hel·lènica. L’atribució de l’evangeli a sant Mateu és obra d’Eusebi de Cesarea (c. 265-339), que es basa en un text de Papies de Hieràpolis, un bisbe del segle II, on es diu que Mateu va escriure una sèrie de dites de o sobre Jesús. D’aquesta manera la doctrina oficial de l’Església afirma que el primer dels quatre evangelis va ser escrit per Mateu l’apòstol (devers l’any 50 o 60) en hebreu o arameu i després fou traduït al grec. Però per als especialistes l’evangeli de Mateu el degué escriure en grec un cristià no jueu basant-se en l’evangeli de Marc, el primer que va aparèixer i que va ser escrit per un jueu de nom real Joan que no conegué Jesús i que es basà en el que Pere —sant Pere— li contà (vegeu l’article «Sant Marc», 25 d’abril).

Segons una tradició que apareix a un text del segle VII, les Virtutes apostolorum, i que es reprèn a la Llegenda àuria, del segle XIII, l’home se’n va anar a predicar a Etiòpia, és a dir a la quinta forca. Allà tingué el favor d’un eunuc de la reina, que era un dels ministres del rei. La filla del rei, Ifigènia, caigué malalta i els metges no la pogueren salvar. L’eunuc cridà Mateu, que acudí al palau i va fer ressuscitar la filla difunta en un tres i no res. El rei i la seva família es convertiren, i així entrà el cristianisme al país. El rei següent, germà del rei precedent, volgué casar-se amb Ifigènia, que estava ben consagrada a Déu, i demanà a Mateu que la’n convencés. Però Mateu s’hi oposà de manera contundent. El rei, enrabiat li envià els seus soldats, que el passaren per l’espasa, mentre deia missa, un dia de l’any 61. Els historiadors ens diuen que el cristianisme va ser introduït a Etiòpia en el segle IV. Una altra tradició més «oficial» diu que les restes del sant van ser trobades per un monjo dit Atanasi a la ciutat de Vèlia (sud d’Itàlia), on havien estat enterrades en el segle V. Anastasi va traslladar els ossos a una església de Casal Velina, després foren traslladats a una altra església de la zona i finalment, el 954, les van dur a Salern, on se suposa que reposen a una gran tomba situada a la cripta i just davall l’altar major de la catedral de Salern. És el patró de la ciutat i cada 21 de setembre s’hi fa una solemne processó que travessa tot el centre històric. El símbol associat a sant Mateu és un home alat, que l’inspira i li guia la mà mentre escriu. És un dels quatre éssers vivents que representen els quatre evangelistes —home, lleó, bou i àguila—, que surten del llibre d’Ezequiel i de l’Apocalipsi de sant Joan.

El nom Mateu deriva de l’hebreu Matityahu, que vol dir ‘do de Déu’. Va ser adaptat al grec amb la forma Ματταθίας (Mattathias) i d’aquí sortiren dues variants escurçades: d’una banda, Ματθαῖος” (Matthaios), que va ser llatinitzat com a Matthaeus, i d’aquest surt Mateu i totes les formes de les llengües modernes (francès Matthieu, anglès Matthew, espanyol Mateo, portuguès Mateus, italià Matteo, occità Matèu, alemany Matthäus, etc.); d’altra banda, la forma grega Ματθιας (Matthias), d’on surten Maties (francès, anglès, alemany i altres Matthias, italià Mattia, etc.) i Macià (a través de la forma llatina derivada Matthianus). Vegeu l’article «Sant Macià», el 25 de febrer.  Així, doncs, Mateu i Macià són etimològicament el mateix nom, però a la pràctica són dos noms diferents. Mateu ha estat sempre un nom molt popular al nostre país, i, com pràcticament tots els noms de fonts, també és un cognom. Una forma femenina, Mateua, ha estat sempre molt rara.

Per culpa del sant en el nostre país hi ha dos municipis amb el nom de Sant Mateu (Sant Mateu de Bages i Sant Mateu del Maestrat) i alguns llocs sense la categoria de municipi, com Sant Mateu del municipi de Sant Jordi Desvalls (el Gironès); Sant Mateu d’Albarca, al municipi de Sant Antoni de Portmany (Eivissa), i Sant Mateu de Montnegre, al municipi de Quart (el Gironès). També és el nom d’algunes muntanyes, ermites, etc. Sant Mateu és el patró dels llocs ara anomenats i, a més, d’Esplugues de Llobregat, de Vall-llobrega (el Baix Empordà), de Vallirana (el Baix Llobregat), de Riudecanyes (el Baix Camp), d’Atzeneta d’Albaida (la Vall d’Albaida) i de Bunyola (Mallorca). A Bunyola a les festes tradicionals s’hi han incorporat fa poc elements de neofesta, com una correguda en roba interior —si sant Mateu ho veiés!— o la festa de la gallina que tornà carabassa (basada en una anècdota local), en què els joves fan gresca amb mocadors de color carabassa i el caparrot d’una gallina.

Com sempre, el refranyer ens diu quines feines hi ha per a fer al camp (per Sant Mateu verema arreu o per Sant Mateu verema tot Déu) i ens parla de la climatologia (per Sant Mateu estiu adéu).

Avui és la festa dita el Dolç Nom de Maria, i fan festa totes les dones que es diuen Maria. Maria sense cap altre acompanyant, s’entén. Almenys així és a Mallorca. Unes altres Maries celebren la seva festa el 15 d’agost o en altres dates. Avui parlarem d’aquest personatge fascinant, la mare de Jesús de Natzaret, que entre els cristians mou i ha mogut de temps antics devocions passionals.

En el calendari hi ha una tracalada de festes en honor del nostre personatge d’avui. Però n’hi ha quatre que són les més destacades: la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu (primer de gener), l’Anunciació (25 de març), l’Assumpció (15 d’agost) i la Immaculada o la Puríssima (8 de desembre). Moltes dones que es diuen Maria fan la seva onomàstica en un d’aquests quatre dies. També són grans festes marianes, a més de la d’avui, la Purificació o Candelera (2 de febrer), Maria Auxiliadora (24 de maig), la Visitació (31 de maig), la Mare de Déu del Carme (16 de juliol), la Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost), la Mare de Déu de la Neu (5 d’agost), la Nativitat o dia de les Marededeus Trobades o la Mare de Déu de Setembre (8 de setembre), La Mare de Déu de la Mercè (24 de setembre), la Mare de Déu del Roser o de la Victòria (7 d’octubre), la Mare de Déu del Remei (segon diumenge d’octubre), la Presentació (21 de novembre), la Mare de Déu dels Desemparats (segon dissabte de maig) i la Mare de Déu dels Dolors (divendres anterior a la Setmana Santa). I encara hi hem d’afegir les festes dedicades a la Mare de Déu de llocs concrets: la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril), la Mare de Déu del Pilar (12 d’octubre), la Mare de Déu de Lourdes (11 de febrer), la Mare de Déu de Fàtima (13 de maig), la Mare de Déu de Guadalupe (12 de novembre) i altres com les que vam veure el dia de la Mare de Déu de Setembre (la Mare de Déu de Núria, la de Meritxell, la de Queralt, la del Toro, la del Puig, etc.).

La festivitat d’avui té relació amb la gran victòria cristiana sobre els exèrcits otomans esdevinguda a Viena el 12 de setembre de 1683. Aquesta ciutat, capital del Sant Imperi Romano-Germànic, havia estat assetjada per un exèrcit turc de 150.000 soldats en el seu procés d’expansió europea. Després de dos mesos de setge, quan la ciutat, desolada i sense queviures, estava a prop de caure, arribaren les tropes del rei Joan III de Polònia unides a les tropes imperials, i els turcs foren derrotats. Una victòria que salvà Europa de l’expansió otomana i que representà el declivi d’aquest imperi. En acció de gràcies a la Mare de Déu per la seva suposada ajuda, el papa Innocenci XI declarà el dia 12 de setembre festivitat del Dolç Nom de Maria, una festa que, segons les fonts espanyoles, ja se celebrava a la Corona de Castella d’ençà del segle precedent. Diuen que perquè uns quants dies després del naixement de Maria (celebrat el 8 de setembre d’ençà del segle VII) li van posar el nom.

Tornant al personatge d’avui, per què és tan popular? Qui era Maria de Natzaret? En el cristianisme i a l’islam és considerada la mare de Jesús de Natzaret. Els cristians també la denominen la Mare de Déu (la denominació catalana per excel·lència), la Verge Maria, Nostra Senyora i Santa Maria. Els diversos punts de vista sobre la seva existència real estan condicionats pel mateix debat sobre l’existència real de Jesús de Natzaret (vegeu l’article «Cap d’Any»). La major part d’especialistes accepten l’existència de tots dos com a personatges històrics, amb independència de les creences religioses.

El nom Maria podria haver-se originat en la llengua egipciana, a partir d’una arrel mr, ‘estimar, estimat’. En hebreu agafà la forma Miriam [mirˈjam], que és el nom de la profetessa germana de Moisès. De l’hebreu s’adaptà a l’arameu amb la forma Mariam [marˈjam], d’aquest al grec Mariam (Μαριάμ) o Maria (Μαρία) i d’aquest al llatí Maria [maˈria]. En llatí coincidí amb el nomen Marius [ˈmarius] que portaven els membres de la gens Maria [ˈmaria]. Aquests Màrius —que en català per via normal hauria d’haver donat Mari— i Mària no tenen res a veure etimològicament amb el nom Maria que ara ens ocupa. En àrab es diu Màryam. En les llengües romàniques i moltes altres de no romàniques, Maria (Marie en francès). En anglès, Mary, pres del francès, i en algunes llengües (com l’eslovac o l’hongarès), Mària. En el Nou Testament apareixen diverses dones amb aquest nom: Maria Magdalena, Maria Salomè, Maria de Betània, Maria de Clopas, Maria mare de Jaume el Menor i Maria mare de Joan Marc, identificat per alguns amb Marc l’Evangelista.

La suposada biografia de Maria de Natzaret procedeix dels evangelis que en parlen, siguin canònics o apòcrifs; entre els darrers, el denominat evangeli de Jaume, que és dedicat íntegrament a la vida de Maria. Segons aquestes fonts, Maria era una jueva de Galilea, filla de Joaquim i d’Anna (sant Joaquim i santa Anna, vegeu els articles corresponents, 26 de juliol). Abans de néixer ja va ser agraciada per Déu, car fou concebuda sense el pecat original que tenim de naixement la resta dels humans (per a provar d’entendre aquest envitricoll vegeu l’article «La Puríssima»). No se sap quin any va néixer, però tenint compte que segurament va infantar Jesús a 16 anys i que Jesús nasqué devers l’any 6 a.C., Maria degué néixer al voltant de l’any 22 a.C. Es casà amb Josep, un fuster de Betlem que vivia a Natzaret, de qui no sabem gaire coses (vegeu l’article «Sant Josep»). Quan encara només eren promesos, Maria restà prenyada. Dient-ho en termes poc ortodoxos, la cosa va anar de penalty, o van fer Pasqua abans que el Ram. Però no, segons la narració evangèlica, de la gravidesa de Maria no n’era responsable Josep, ni cap altre, sinó l’Esperit Sant, que és el mateix Déu, i Maria va donar a llum el seu fill sense deixar de ser verge. L’àngel Gabriel anuncià a Maria la bona nova i després a Josep, qui ja havia fet plans de separar-se’n, potser per a evitar a la noia una lapidació que hauria espatllat tots els plans del cristianisme. Verge va parir el fill i verge va ser fins al final de la seva vida terrenal. O això és el que diu la doctrina oficial de l’Església catòlica, establida en els concilis de Nicea (325), pel que fa al naixement virginal, i en el segon de Constantinoble (553), pel que fa a la virginitat perpètua; però els evangelis diuen que Maria tingué diversos fills, i aquests no sembla que fossin de l’Esperit Sant. Els evangelis de Mateu i Marc esmenten els germans de Jesús dits Jaume (Jaume el Just), Josep, Simó, Judes (l’apòstol Judes Tadeu, segons alguns) i un nombre indeterminat de germanes. Diuen els crítics que l’Església els va fer desaparèixer transformant-los en cosins de Jesús. Si el sexe sempre ha estat vist per la institució com una cosa lletja i mal necessari per a la continuïtat de l’espècie, la virginitat és un estat de perfecció que havia de correspondre a una dona perfecta. Fins al punt d’arribar a la quadratura del cercle de casar maternitat i virginitat. I, a propòsit, qui era el pare d’aquests germans de Jesús? En els primers segles del cristianisme, entre bisbes diversos, hi hagué opinions per a tots els gustos. Per a uns tots els fills esmentats ho serien de Maria i Josep. Per a uns altres sant Josep quan es casà amb Maria ja era un vidu amb sis fills. Per a uns altres la Maria esmentada en els evangelis com a mare dels germans de Jesús era una germana de Maria mare de Jesús (dues germanes amb el mateix nom), casada amb un tal Coplas. O potser aquest Coplas es va casar amb Maria un cop Josep hagué desaparegut. No ho aclarirem per ara.

D’altra banda, quan el cristianisme afirma que Maria va concebre el fill per obra de l’Esperit Sant no inventa res. Les verges fecundades per déus foren un mite de tot el món antic, igual que les anunciacions d’aquests fets prodigiosos. El cas més antic conegut és el del rei de Babilònia Gilgamesh (2650 a.C.), nascut de la filla verge del rei Sakharos, fecundada pel déu Shamash, que s’hi presentà en forma de raigs de sol. Després n’hi ha més casos en la mitologia xinesa, japonesa, indiana, persa, grega, etc.

Maria va tenir el seu fill a Betlem, durant el viatge que hi feren perquè Josep s’inscrigués a un cens ordenat per l’emperador. Després d’estar un temps refugiats a Egipte, perquè Herodes volia matar el nin (vegeu l’article «Els Sants Innocents», 28 de desembre), tornaren a Natzaret, passant per Jerusalem, on Jesús fou presentat al temple, una cosa equivalent al bateig cristià (vegeu l’article «La Candelera», 2 de febrer). Maria apareix en els evangelis en l’episodi en què l’adolescent Jesús fou perdut i trobat en el temple discutint amb els doctors de la llei, i en l’episodi de les noces de Canà, en què Jesús va fer el seu primer miracle: convertir l’aigua en vi. Segons els evangelis, Maria va ser present a la crucifixió del seu fill, un fet que ha motivat nombroses manifestacions en la història de l’art, com les pietats i les representacions dites Stabat Mater. Després de mort Jesús (i ressuscitat i pujat al cel), els evangelis no atesten més la seva presència. No se sap quants d’anys va viure, ni on ni amb qui. El seu marit oficial, Josep, sembla que desaparegué abans de la crucifixió. Segons una tradició, Maria va anar a viure a Efes (ara Turquia), acompanyada de l’evangelista Joan. Una creença del segle XIX, promoguda per una monja visionària, identifica una casa d’Efes com la casa on va viure Maria fins a la seva mort.  No cal dir que és un lloc sagrat per als cristians. Una part dels cristians, els orientals, creuen que Maria morí, que després ressuscità i que després fou assumida pel cel. Fins i tot tenen una església en el lloc on se suposa que fou enterrada, l’església de la Tomba de la Verge Maria, a Jerusalem, aixecada en temps de Constantí i que també passa per haver estat la casa de Maria. Una altra part dels cristians, els occidentals, creuen que va pujar al cel sense passar per la mort (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). Com que Maria va pujar al cel amb el cos sencer, deu ser l’únic sant de qui no hi ha a la terra cap relíquia, igual que no n’hi ha de Jesús, com vam explicar el dia de Cap d’Any.

En els primers segles del cristianisme Maria va ser un personatge discret. La seva fama començà a créixer a partir del concili d’Efes (431), en què va ser declarada mare de Déu (títols llatins de Deipara, Dei Genetrix i Mater Dei, i títol grec de Theotokos) i no solament mare de Jesús home. I es disparà en el segle XII, quan el papa la va declarar mediadora entre Déu i els homes. A l’islam, aparegut en el segle VII, Maryam és considerada la mare del profeta Isa (Jesús), i l’Alcorà li dedica un capítol important. Així com s’estenia la seva popularitat anava fent tota mena de miracles i apareixia a tota mena de sants, i arreu s’edificaven esglésies, catedrals i santuaris per a glorificar-la. No debades tothom sap que la dona té una capacitat d’influència sobre Déu molt més gran que la dels sants corrents. De tots els grups cristians, els catòlics són els més entusiastes de la Mare de Déu, i, lògicament, els qui més li preguen, amb oracions pròpies com l’avemaria (l’oració principal del roser i de l’àngelus, amb la forma actual fixada en el segle XVI), la salve o les lletanies. El culte de la Mare de Déu ha produït peces musicals de gran bellesa, com Alma Redemptoris Mater, Sub Tuum Praesidium, Ave Maris Stella, Regina Coeli, Ave Regina Coelorum, el Magnificat o l’Stabat Mater. Hi ha dos mesos especialment marians: l’octubre, en què s’encoratja a la pregària del roser (vegeu l’entrada de la Mare de Déu del Roser, 7 d’octubre), i el maig, el mes de Maria, la pràctica d’una pregària diària que sembla que sorgí a Itàlia en el segle XVII. No tan entusiastes són els protestants, que rebutgen la veneració i la invocació dels sants, per als quals —en general— Maria és una dona corrent que no mereix tanta pompa i cerimònia. I que tingué diversos fills, com diuen els evangelis. La cultura i l’escultura han produït un ingent patrimoni universal centrat en la figura de Maria. Els colors més associats a ella són el blanc i el blau. El blau ja era el color de les emperadrius a l’imperi bizantí. Sovint porta una corona de dotze estels de vuit puntes, que ja és esmentada a l’Apocalipsi. S’hi ha vist la representació de les dotze tribus d’Israel, dels dotze apòstols, dels dotze dons que Déu li concedí i d’altres coses associades al nombre dotze, un nombre bàsic en moltes cultures, com la nostra. I en moltes representacions Maria trepitja una lluna, símbol del mal, de la foscor de la nit i fins i tot de l’islam, tantes vegades vençut amb l’ajut —diuen— de la Mare de Déu. Altres vegades trepitja una serp, una altra representació del mal.

Avui també és la festa de la Mare de Déu de Lluc. Just després de la conquesta de Mallorca, els nous pobladors catalans volgueren crear un monestir dedicat a la Mare de Déu semblant al de Montserrat. Ho feren en un lloc que ja de molt abans era considerat sagrat (Lluc ve del llatí lucus, que significa ‘bosc sagrat’). Cal dir, però, que Lluc no ha estat mai un monestir, com alguns li diuen. És a dir, que no hi ha hagut mai monjos. És un santuari que s’anà construint a partir del segle esmentat. En el segle XV s’hi constituí una col·legiata de cinc preveres, i en el XVI, la gran basílica renaixentista, una escola d’infants i una escolania (els famosos Blavets). En el mateix segle s’intensificà notablement la pelegrinació a Lluc, de tots els racons de Mallorca, i es construí la vella hostatgeria per a allotjar els pelegrins, que es conserva igual que quan es va construir. Al final del segle XIX el santuari passà a ser gestionat per la comunitat dels Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. La imatge de la Mare de Déu de Lluc és una talla del segle XIV, de pedra i de color fosc, que fa que li diguin la Moreneta, igual que la Mare de Déu de Montserrat. Segons la llegenda, va ser trobada poc després de la Conquesta per un nin fill de moros conversos al cristianisme mentre guardava les ovelles dels pares. La van dur al capellà, qui la va col·locar a l’església (Sant Pere d’Escorca, se suposa, l’única que en aquell moment hi havia en el terme), però l’endemà la imatge havia desaparegut. Com suposa el lector, la trobaren al mateix lloc on abans havia aparegut, i allà li feren capella. Lluc és i ha estat sempre un gran centre referent espiritual i cultural dels mallorquins. La Mare de Déu de Lluc és la patrona de Mallorca. Ha creat el nom Maria de Lluc, que porten moltes dones, amb la base Maria perquè Lluc sol és un nom d’home, evolució del llatí Lucas, que, per tant, no té res a veure amb el nom del santuari.

Encara n’hi ha més. Avui també fan festa una part dels homes que es diuen Marià, un nom que ha fet córrer molta tinta. Aquest és un nom que té equivalent en moltes llengües: espanyol, portuguès i italià Mariano, francès Marien, etc. Un patronímic que no té res a veure amb el nom de Maria. Ve del llatí Marianus, que és un derivat de Marius, i aquest s’ha format a partir d’una arrel que fa referència al déu Mars (el déu que dóna nom al planeta Mart, al mes de març i d’on surten també els noms d’home Martí i Marçal). Igual que Julià (Julianus) és derivat de Juli (Julius), o Aurelià (Aurelianus) d’Aureli (Aurelius), o Fabià (Fabianus) de Fabi (Fabius). En el món romà Marius era el cognomen de la gens Maria (el clan, diríem, dels Marius) i Marianus significa ‘relatiu a Marius o al seu clan’.  El que passa és que, per art del cristianisme, en totes les llengües esmentades Mariano s’interpretà com a ‘pertanyent o relatiu a la verge Maria’, i és per això que molts de Marians avui fan la seva festa. Marianus és el nom llatí d’un sant del segle III, sant Marià, lector a Numídia i màrtir (30 d’abril). Després n’hi ha sis o set més, la major part màrtirs. Al nostre país el nom ens vingué de l’espanyol i amb la forma Mariano. No se’n troben a l’Edat Mitjana, sinó que l’aparició d’aquest nom tingué lloc en temps de castellanització engegada. Fins al segle XIX no hi hagué en aquest país més que Marianos, i pocs. En el segle XIX hi hagué dos personatges il·lustres als quals els seus pares imposaren el nom de Mariano, i Mariano els digueren familiars i coneguts. Són Mariano Aguiló i Mariano Vayreda. El primer signava la seva correspondència com a Mariano, però per a signar algunes obres trià —inventà— la forma Marian, que també adoptà Vayreda. Antoni Maria Alcover defensà la forma Marià, amb tota la raó, encara que amb l’error de creure que era un derivat de Maria. Per contra, Coromines defensà enèrgicament —tant com erròniament— que la forma correcta havia de ser Marian, que feia aparèixer com una masculinització del nom compost Marianna (Maria Anna). No sabem si hi tingué res a veure el nom francès femení Marianne, que uns fan venir del compost Marie Anne i altres del nom grec Mariamne, eixit d’un nom hebreu present a la dinastia dels herodians (Herodes i companyia) i relacionat amb l’hebreu Miriam i l’arameu Mariam (Maria).

Doncs molts d’anys a totes les Maries, a les Maries de Lluc i als Marians que facin festa.