El PSM exigeix que es posin en català les plaques amb els noms de carrers de Palma que encara (encara!) són en espanyol. I fa molt bé d’ocupar-se d’una qüestió que, segons la llei, fa prop de vint anys que hauria d’estar resolta. Com que he viscut molt directament aquest afer, puc donar-ne informació de primera mà.
Entre 1976 i 1987 vaig fer una tasca de recerca –crec que puc dir que intensa– sobre la història de la toponímia viària de Palma, coincidint amb el fet que l’Ajuntament de Palma em considerà el seu assessor per a la normalització d’aquesta toponímia, com a representant de la Universitat. Fruit d’aquesta recerca són dos treballs que vaig presentar al consistori, un sobre la nomenclatura viària de la Ciutat Vella (que va ser publicat per l’Ajuntament el 1983 amb el títol Els noms dels carrers de Palma I) i un altre de més de mil pàgines sobre la nomenclatura de la Ciutat Nova, sobre el qual hi havia un acord verbal amb el tinent de batlle Nicolau Llaneras per a la seva publicació (el previst Els noms dels carrers de Palma II), però que encara espera dins el calaix. Encara que el primer treball-proposta va ser el de la Ciutat Vella, la traducció al català dels noms dels carrers va començar per la ciutat moderna, atès que per dins l’Ajuntament hi havia unes certes “reticències” a la meva proposta de normalització de les vies de la Palma antiga. Amb tot, al final de l’època socialista es va dur a terme la normalització dels noms dels carrers de la Ciutat Vella d’acord amb la meva proposta. He de dir que d’aquest fet sempre n’estaré enormament satisfet, perquè sóc responsable dels continguts de la tercera gran retolació general dels carrers de la ciutat (la primera es va fer el 1795, amb la col·locació de petites rajoletes amb els noms tradicionals escrits en català, de les quals encara en resten algunes; la segona, de 1868, correspon a la castellanització dels noms dels carrers i va ser guiada per un grup d’experts entre els quals hi havia Josep Maria Quadrado; i la tercera, que vaig tenir la sort d’assessorar, representa el retorn a la llengua del país). Però també n’estic satisfet perquè vaig poder proposar no solament la traducció al català dels carrers sinó una acció de recuperació de noms tradicionals i de formes antigues, fets malbé per la castellanització del segle XIX. Vaig estudiar la qüestió amb molta profunditat, vaig meditar-ho molt tot, i crec que el resultat és ben positiu per al patrimoni cultural de la ciutat.
Quan el 1991 van entrar els populars al govern municipal es va acabar tot. El nou consistori va perdre amb mi tot contacte i les reunions de treball que abans tenia amb en Miquel Vives, l’assessor lingüístic, n’Amador Ferriol, cap tècnic del departament responsable de les vies urbanes, i algun altre personatge entès en història local, s’acabaren en sec. Faltava per normalitzar una petita part dels noms dels carrers i així han quedat. L’únic que va fer el nou equip de govern fou tornar enrere alguns canvis que no agradaven a qualcú, com la reposició de la y del Carrer d’en Morei, o posteriorment qualque petit desbarat, com canviar el nom històric de Plaça d’en Coll per l’artificiós i sense sentit Plaça de Salvador Coll. Val a dir que els carrers que restaven per a normalitzar eren un grupet de noms sobre els quals calia més informació (la forma oficial en aquell moment podria rebre diverses traduccions al català i calia estar segurs abans de prendre una decisió) i un altre grup més nombros de noms de personatges lligats al règim franquista o a la guerra del 36 (que s’havien de substituir –però encara hi són– i mentrestant no valia la pena gastar una placa en català). Fa quinze anys que esper la telefonada d’algun regidor per a continuar la tasca interrompuda. Quan vulguin per mi encantat.

Si voleu promoure una paraula, posau-la en el títol d’un programa de televisió. Fa una sèrie de posts criticava que un programa de la inefable IB3 dugués per títol Bona nit Balears, una salvatjada almenys del punt de vista del català tradicional de Mallorca i segur que també del punt de vista del català que convé a tota la comunitat lingüística. Ara la inefable anuncia un nou programa matinal que es dirà Balears dematí. De fet, la paraula dematí és l’única forma usada regularment, i amb tots els valors semàntics i sintàctics, tant per IB3 Ràdio com per IB3 TV.
El substantiu dematí, aglutinació de matí i la preposició de, era habitual al Principat en època de Pompeu Fabra. El codificador va esmerçar els seus esforços a corregir aquest mot, i, naturalment, el seu diccionari només duia l’entrada matí. Els mestres de català van ensenyar que no s’havia de dir el dematí sinó el matí, i que de matí –separat– era una expressió adverbial (m’he aixecat de matí, vindrà demà de matí). Avui al Principat tothom assumeix que això és així i no hi ha cap problema. A les Illes, però, anam una mica més enrere. Després que hom fes un gran esforç per a establir un ús normal de la paraula matí i l’adverbí de matí (i els paral·lels capvespre i de capvespre) apareixen els de la Secció Filològica i inexplicablement –o hauria de dir irresponsablement?– inclouen el substantiu dematí (matí) en el seu diccionari. Una incorporació que al Principat ja no té cap efecte, però que a les Illes provoca un rellançament del mot, i es desfà tot el camí fet amb esforç considerable. Com sempre. El llibre d’estil per als mitjans de comunicació de Mallorca que ha elaborat la Universitat de les Illes Balears, que sembla que ja és imprès i a punt de ser presentat i distribuït, afortunadament recomana l’ús de matí i de matí de la manera indicada per Fabra i la tradició posterior. Però ja se sap que els d’IB3 no van voler saber res de la Universitat i cercaren els seus criteris lingüístics per altres verals. Aquí en teniu una altra lamentable mostra. Un altre cas de separació del català del Principat i el de les Illes.
I una altra notícia preocupant: el programa en qüestió serà presentat per Àngela Seguí, un altre desastre de pronunciació sense atenuants i sembla que sense possibilitat de redreçament.

Avui a Roma s’ha escenificat un cop més una de les paradoxes més impactants que es posen per davant els nostres ulls: el més declarat enemic i màxim esclafador de les aspiracions de Catalunya és precisament l’Estat que diu que és el nostre, com a mínim el que ens cobra els imposts. El lleteret –així diuen en el meu poble als qui van per la vida creient-se superiors als altres– del president de la federació espanyola de patinatge ha mostrat xulescament el passaport que els catalans duen damunt, amb un gest de voler mostrar qui els mana i domina. No ha dit, però, d’on ve aquest passaport en el cas dels catalans; no ha dit que ve de l’ocupació militar de 1707-1715 que passà el país a sang i foc. El que em sap greu és que el president de la federació catalana ha parlat en espanyol a l’acte d’avui. No hi havia cap altra llengua oficial en aquesta reunió? La llengua és un identificador nacional més potent encara que un document administratiu. No veu el senyor Basiana que parlant en espanyol donava la raó al lleteret del passaport? Si volem defensar davant el món unes aspiracions nacionals hem de començar per identificar-nos correctament: si no es pot parlar en català, hi ha altres llengües (ja que, de moment, no tenim passaport).

Pobre història! Com diuen a Mallorca, tothom li fa el feix damunt. És a dir, tothom n’abusa, i alguns no dubten a esbordellar-la per a treure’n el profit que interessi. Mirau què va dir Jaume Matas en el seu discurs recent en el Senat espanyol:

“Señor presidente, qué derecho histórico tiene Cataluña que no tengan las Islas Baleares? Si quiere que hablemos de historia, hablamos de historia. Hablamos del reino de Mallorca, el único reino independiente, que sólo se unió en una unión temporal en lo que fue la corona de Aragón, y de toda la historia de las Islas Baleares”.

Una lliçó d’història que em deixa meravellat. Sobretot aquesta idea fascinant que el de Mallorca va ser “el único reino independiente”. L’únic entre quins? Entre els de la corona d’Aragó, els de la península Ibèrica i illes adjacents, o entre els de la Cristiandat? Es refereix potser als seixanta anys que aquest regne tingué uns reis privatius, o als quatre-cents vint-i-sis (considerant només l’època anterior a la invasió borbònica) en què Mallorca, essent tan independent com en la situació anterior, compartí rei i moltes coses més amb els altres regnes de la Corona d’Aragó (unión temporal, diu ell). No voldria ofendre el president si li deia que no li vindria malament llegir aquest article que vaig escriure sobre el particular.

Un altre aplicat historiador és el diputat popular Joan Huguet, que ha incorporat al discurs oficial un dels tòpics del gonellisme esperpèntic i residual: Mallorca era un regne mentre que Catalunya només era un principat. Doncs no senyor: el títol de principat (usat a partir del segle XV) era una qüestió purament nominal, relacionat amb el fet que el sobirà dugués el títol de comte de Barcelona; en termes d’organització política el Principat era un regne com els altres regnes de la Corona. Els catalans del Principat tenien un rei, no un príncep, a qui deien “senyor Rei”. I totes les coses que es referien al rei eren reials, com el braç reial, el reial patrimoni o els batlles reials. I el monarca era el rei no perquè ho fos d’Aragó, sinó perquè ho era de Catalunya (llegiu Armand de Fluvià).

Estic absolutament d’acord amb el senyor Matas que el Principat no té cap dret històric que no tinguin les Illes. On divergim és en la continuació del raonament: uns pensam que les Illes han de lluitar per a aconseguir tot el que pugui aconseguir el Principat, mentre que la reivindicació de Matas, presa de la voluntat de Madrid i dictada mot a mot en el carrer Génova, és que les Illes no tinguin res i el Principat tampoc. Igualtat absoluta.

Magnífica la iniciativa de Presència de regalar aquesta setmana als lectors un pòster de les races autòctones dels Països Catalans. I un brindis amb xampany etiquetat en català pels responsables o supervisors lingüístics: als ases els diuen ases i no burros.
Ara, deixau-me fer-los un suggeriment. Del cavall mallorquí es diu que “està emparentat amb l’extingit cavall català i el menorquí”. Què vol dir emparentat? Els cavalls negres mallorquins i menorquins –igual que els ases– no són més que cavalls catalans introduïts a les Illes amb la resta de personal després de la conquesta. A Menorca han seleccionat recentment un cavall elegant per a la festa i a Mallorca seleccionaren un cavall resistent per a la feina i per a fer muls. El cavall català no està extingit: perviu a Mallorca i a Menorca. I caldria mesclar les dues variants, a fi d’evitar els problemes de l’excessiva consanguinitat, i implantar profusament l’animal a la resta de Països Catalans. Cavall català. Sense complexos.

Darrerament vaig fent fotos de tots aquells elements arquitectònics o d’altre tipus que veig en perill imminent de desaparició. A la ciutat de Palma la meva càmera no s’atura de fer feina. El que passa és que moltes vegades arrip tard, i la cosa de la qual pretenc conservar el record gràfic ha passat a millor vida. No fa gaire vaig anar a fotografiar les cases de Son Gelabert, un magnífic casat –bé que de feia temps abandonat i degradat– d’una possessió molt a prop del centre de Palma en procés d’urbanització. Només restava el lledoner (foto de baix), resistent i altiu però també trist i desconcertat enmig d’un món de màquines, bloquets i sacs de ciment, tan lluny de la placidesa de la feina de missatges i la pacífica traülla d’amos i madones a què estava avesat. Les cases, implacablement arrasades, igual que no fa gaire van ser arrasades les de Son Ferriol (en aquest cas amb lledoner inclòs) i tantes altres, víctimes de la manca de sensibilitat de la nostra oligocràcia constructora-especuladora.
Un altre dia d’aquests vaig encaminar l’objectiu a la barriada dels Hostalets, un petit entramat de carrers rectes i estrets amb casetes del segle XIX. Tenia interès especial a fotografiar la bodega Roca, però havia caigut aquell mateix dia i només un gran munt de runa omplia el solar. Aquest era un lloc on es reunien, i bevien i cantaven, bona part dels gitanos de Palma, abans de ser confinats en el gheto de Son Banya. Em diu ma mare que allà es podia veure ballar una nina descalça que devia viure per la barriada, la que després seria la famosa balladora flamenca La Chunga. Naturalment, la casutxa no tenia el valor patrimonial de les cases de possessió, i aquí només he de lamentar haver-me quedat sense la foto.

Ahir em vaig assabentar pel blog de Climent Picornell que esbucaran el cine Dorado. Avui de matí encara l’he pogut fotografiar (imatge de dalt), tot i que ja amb les tanques de protecció posades i sembla que a punt de rebre l’envestida de la pala. El Dorado i el seu barri són un referent de la meva infantesa, com ho són –veig– per a en Climent. Jo vivia més lluny del cine que ell, allà pel Rafal Vell, però era la sala de cinema que queia més a prop de ca nostra. I aquell cine, en els anys inicials de la meva vida, quan no hi havia ni televisió, ni home cinema, ni messenger ni Festival Park, era l’única distracció que l’infantó que jo era i els meus pares podíem tenir. Dues vegades per setmana: el dimecres, que era el dia econòmic (tres pessetes), i el diumenge a duro. I això que eren dues pel·lícules i el Nodo. Acabada la funció, els meus pares em despertaven, m’abrigaven bé i a peu cap a casa. Jo protestant perquè “només n’havien fet una”.

Que curiós! Quina casualitat que de cop quinze cònsols de quinze països hagin confluït en la feliç coincidència de demanar al Govern de les Illes Balears més espanyol i menys català en l’ensenyament i els serveis publics! Ho diu aquesta notícia del Diario de Mallorca.
Diuen els desconsolats diplomàtics, amb una gosadia sense consol, que el “predomini del català” suposa una discriminació per als immigrants, especialment els qui acaben d’arribar. ¿O és que els qui arriben d’aquests països al·ludits (França, Noruega, Polònia, Holanda, Filipines, Belice, Hongria, Suècia o Estats Units) a penes trepitgen terra insular se’ls encén la llum de la llengua espanyola i es posen a parlar-la i entendre-la com en el miracle de la Pentecosta?
Quina casualitat que fa poc s’hagi constituït una Asociación Familiar de Baleares, exquisidament finançada pel Govern balear del PP, ben disposada a moure combat contra els pocs avanços que ha fet el català a força de la suor de molta gent. Ara, aquesta nova fantasmada dels cònsols. Qui ha organitzat això? Cal investigar-ho urgentment. I en tot cas, els governs d’aquests països haurien de saber que els seus cònsols són barroerament utilitzats per a una empresa tan poc noble com assassinar una llengua parlada per unes persones que no volen més que viure en pau i essent qui són. Com la gent dels països normals, on l’única discriminació que es pot fer als immigrants és no facilitar-los l’aprenentatge de la llengua del país que els acull.

Avui és el professor Joan Solà qui en parla en aquest article. Igual que vaig fer jo uns quants posts enrere i en el Diari de Balears de dia 8 passat, el prestigiós lingüista dóna la repassada als col·legues de TV3 i Catalunya Ràdio.
Una dada important que assenyala solà és el paper jugat per l’Organització pel Multilingüisme, que havia reivindicat que la Casa Reial imposàs al nadó un nom igual en les quatre llengües presents a l’Estat, i posteriorment s’havien felicitat que hagués estat així (divines criatures!). És un poc com la història d’aquell rei a qui els metges van prohibir menjar carn i respongué amb un edicte on s’establia que a partir d’aleshores la carn es diria verdura. Perquè el nom de la infanteta sigui igual en les quatre llengües basta declarar que Leonor és un nom català.
Sembla (però no estic del tot segur) que Catalunya Ràdio ha rectificat. Ara veurem fins on arribarà la barra de TV3.

A l’Alguer he participat en unes magnífiques Jornades d’Intercanvi per a Estudiants, organitzades per Acció Escolar Congrés de Cultura Catalana, que han reunit devers tres-cents nois, d’edat entre catorze i divuit anys i procedents de diversos llocs dels Països Catalans. Allà vaig compartir taula rodona amb Josep Espar i Ticó, un home que ha dedicat molts d’anys dels molts que ja té a la defensa de la llengua i del país. A la seva manera, que és òbviament tan respectable com altres maneres. Durant la seva intervenció exhibí l’entusiasme que sempre l’ha caracteritzat i, com un avi ple de saviesa i experiència, intentà transmetre’l al jovent que omplia l’àmplia sala. No defraudà els qui ja l’havien sentit altres vegades i tragué la imatge de la fruitera amb set pomes, pomes amb diversos gusts i colors que enriqueixen la sola i única fruitera. El moment en què es mostrà més enèrgic va ser quan va amollar un vehement “No als Països Catalans”, que va despertar una bona part dels presents, que abans de la proclama es podien veure amb els ulls clucs i amb el cap fent lents i discrets desplaçaments verticals. Fins i tot és possible que algun dels qui en aquell instant es desxondien, que lògicament no havia seguit el discurs, amb la desorientació del moment es pensàs trobar en un acte de Nuevas Generaciones. Però no, l’orador només deia no a una denominació; un no, tanmateix, que és una de les seves profundes conviccions. Espar és un home de fe, també de gran fe en la curiosa teoria que diu que s’han de construir els Països Catalans, però no s’han de dir Països Catalans, perquè aquesta denominació provoca rebuig entre els qui rebutgen la idea de construir els Països Catalans.
El senyor Espar, denominacions a part, vol salvar la fruitera; per això ha llançat una nova iniciativa per a promoure l’ús de la llengua que s’afegeix a les moltes que omplen el seu currículum. No sabem com serà; només sabem que es dirà l’Heptàgon, un nom que ningú no podrà deixar de relacionar a la primera amb un altre polígon dins el qual pantaixen moribundes –assassinades– una partida de llengües i cultures, entre elles una part de la nostra. Set pometes té el pomer, però si rescatam de l’oblit la pomarrina del Carxe, l’Heptàgon podria ascendir a la categoria d’octàgon sense dificultats. I encara si consideràvem les Balears com a quatre pomes en lloc d’una, tindríem un hendecàgon de la rotunditat d’un renec. També sabem que porta un subtítol tan contundent com Comunitat internacional de llengua catalana, que a mi em provoca unes ganes desficioses de saber quantes són les nacions implicades en aquesta cosa tan internacional. També set?
Benvinguda sigui una altra iniciativa que ofereix feina i entreteniment a tants de patriotes sempre disposats a treballar incansables en qualsevol parada que surti de la llum dels lluminosos. En aquest país tindrem moltes mancances, però si d’una cosa anam sobrats és d’iniciatives per a la promoció de la llengua. És a dir paradetes incomptables que es dediquen a fer el mateix.

He estat alguns dies a l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya que ha parlat català del segle XIV al XX. Fins a la dècada dels 50 vivien en català el cent per cent dels algueresos. Després unes noves formes de vida –la televisió italiana, la immigració italiana, l’ensenyament italià, la modernitat– van fer que el català s’ensorràs com un castell de cartes. A la plaça de l’Ajuntament –un edifici del centre històric on oneja la quatribarrada– asseguts a uns cafès fan la xerrada un esbart de vells. Un d’ells em comenta assenyalant el grup: “tots aquests parlen en català”. Devia voler dir que són els únics, i segurament els darrers, que hi parlen. La gent menor de seixanta anys són italians homologats. Hi ha activistes que resisteixen i fan coses amb la vista en els joves, però no sé si els joves podran veure cap utilitat a una llengua que ja els és tan estranya com qualsevol altra, que no té gens de presència en el paisatge urbà i que només parlen un residu d’ancians. La situació en aquesta altra banda de la Mediterrània no és comparable, però l’Alguer ha de ser un motiu de reflexió i un toc d’alerta.

Com que és costum, quan vas de viatge, dur alguna cosa als teus, us he portat d’allà un petit record: un cartell en tres idiomes, italià, anglès i espanyol. Atenció a l’espanyol.