Pobre història! Com diuen a Mallorca, tothom li fa el feix damunt. És a dir, tothom n’abusa, i alguns no dubten a esbordellar-la per a treure’n el profit que interessi. Mirau què va dir Jaume Matas en el seu discurs recent en el Senat espanyol:

“Señor presidente, qué derecho histórico tiene Cataluña que no tengan las Islas Baleares? Si quiere que hablemos de historia, hablamos de historia. Hablamos del reino de Mallorca, el único reino independiente, que sólo se unió en una unión temporal en lo que fue la corona de Aragón, y de toda la historia de las Islas Baleares”.

Una lliçó d’història que em deixa meravellat. Sobretot aquesta idea fascinant que el de Mallorca va ser “el único reino independiente”. L’únic entre quins? Entre els de la corona d’Aragó, els de la península Ibèrica i illes adjacents, o entre els de la Cristiandat? Es refereix potser als seixanta anys que aquest regne tingué uns reis privatius, o als quatre-cents vint-i-sis (considerant només l’època anterior a la invasió borbònica) en què Mallorca, essent tan independent com en la situació anterior, compartí rei i moltes coses més amb els altres regnes de la Corona d’Aragó (unión temporal, diu ell). No voldria ofendre el president si li deia que no li vindria malament llegir aquest article que vaig escriure sobre el particular.

Un altre aplicat historiador és el diputat popular Joan Huguet, que ha incorporat al discurs oficial un dels tòpics del gonellisme esperpèntic i residual: Mallorca era un regne mentre que Catalunya només era un principat. Doncs no senyor: el títol de principat (usat a partir del segle XV) era una qüestió purament nominal, relacionat amb el fet que el sobirà dugués el títol de comte de Barcelona; en termes d’organització política el Principat era un regne com els altres regnes de la Corona. Els catalans del Principat tenien un rei, no un príncep, a qui deien “senyor Rei”. I totes les coses que es referien al rei eren reials, com el braç reial, el reial patrimoni o els batlles reials. I el monarca era el rei no perquè ho fos d’Aragó, sinó perquè ho era de Catalunya (llegiu Armand de Fluvià).

Estic absolutament d’acord amb el senyor Matas que el Principat no té cap dret històric que no tinguin les Illes. On divergim és en la continuació del raonament: uns pensam que les Illes han de lluitar per a aconseguir tot el que pugui aconseguir el Principat, mentre que la reivindicació de Matas, presa de la voluntat de Madrid i dictada mot a mot en el carrer Génova, és que les Illes no tinguin res i el Principat tampoc. Igualtat absoluta.