Tot just quan Carod va haver anunciat el pacte amb el PSC i ICV vaig escriure, en calent, el post que precedeix aquest. Malgrat les lògiques vacil·lacions havia pres partit per un pacte nacional i la notícia va ser com un gerro d’aigua freda. Estic segur que com per a una multitud ingent de catalans. Després he seguit amb la màxima atenció els argumentaris d’un i altre costat, a la premsa i a la blogosfera; argumentaris que, d’altra banda, veig que són brandats més amb la idea de servir el partit que de cercar la racionalitat. De cada vegada més crec que les coses no són ni blanques ni negres, sinó de molts de grisos, i no enviaré ningú a l’infern perquè defensi amb convicció uns arguments o uns altres. Però, després de llegir una muntanya de paper o de bits, continuu pensant que allò que hauria estat millor per al país és la coalició nacionalista.

En els argumentaris hi ha elements de caràcter conjuntural i altres de més essencials. Entre els conjunturals s’ha dit que CIU no volia el pacte amb ERC (i sembla que ERC tampoc no volia el pacte amb CIU). El tractament d’Esquerra com a plat de segona taula, però, sembla més una excusa de mal pagador que una raó convincent. Hi va haver un moment que el pacte era possible i es va deixar perdre l’oportunitat. La qüestió és si, malgrat els desencontres i els menyspreus, valia o no valia la pena d’intentar-ho.

I així entram en els arguments no conjunturals. Què és millor per al país i per al creixement dels partits nacionals? (donant per pressuposat que això darrer també és bo per al país). L’argument que diu que, com que CIU és tan sobiranista com el PSC, és a dir gens, val més dedicar-se a les polítiques socials, és una raó de no gaire bon vendre. De la perspectiva independentista és ver que CIU ha donat mostres abundants de maniobres tèrboles que poden fer dubtar de la sinceritat de les seves proclames nacionalistes; però CIU té unes potencialitats de vindicació sobiranista que no tenen els partits sucursals ni d’una hora enfora. CIU governant al costat d’Esquerra, amb els dos partits alliberats d’haver de ser cortesans besaculs de PSOE o PP i víctimes dels interessos d’aquests, podria aplicar-se responsablement als objectius que teòricament s’ha marcat. És clar que podria haver-hi motius de tensió entre els dos socis, però per a alguna cosa deu haver-se inventat el patriotisme.

Un dels cavalls de batalla principals és la qüestió dels moviments electorals. Esquerra afirma que la seva estratègia estirarà els votants del PSC –hispanoparlants o no– cap al catalanisme. Però és dubtós que aquests votants apuntin més cap a Esquerra amb un PSC reforçat amb el govern que amb un PSC desgastat a l’oposició. Per què haurien de fer-ho? Més aviat pareix que el govern de coalició nacional asseguraria la integritat de l’electorat nacionalista –ara abocat al desànim i a l’abstenció– i amb tota probabilitat podria eixamplar-lo si fossin capaços d’aquí a quatre anys de presentar-li una obra de govern consistent.

És cert que ERC no podria fer una política tan d’esquerres amb CIU com la que pot fer amb socialistes i Iniciativa. Tanmateix, és aquesta la urgència, o la urgència és donar un impuls decidit a la política d’identitat nacional, al desplegament de l’Estatut i a la política lingüística i cultural? És a dir, posar el Principat en una situació molt més favorable per a escometre salts cap a les fites que sempre ha proclamat el nacionalisme de qualsevol dels dos signes.

Deia que les coses són grises, i ara més ben dit que mai. I, a més, els resultats en política estan molt condicionats per tota mena de variables inesperades. Només el temps dirà si Esquerra anava bé o si hi va caure de potes. O potser aviat començarem a veure coses.

La situació política del Principat és immensament complexa. Però per damunt les complexitats entenc que hi ha una cosa clara: l’objectiu del sobiranisme no ha de ser cap altre que enfortir els partits nacionals i debilitar els partits espanyols. És bo que Convergència sigui forta i que Esquerra sigui forta. Si l’aspiració de qualsevol d’aquestes dues forces és només o primordialment créixer menjant-se l’altra, estam ben cuits. Sembla que els càlculs d’alguns dirigents polítics se situen en aquesta línia: si creixeré més enviant l’altre a l’oposició, si creixeré més governant amb un partit debilitat, si… I a fora dels seus despatxos hi ha un país que té uns interessos nacionals que de vegades pareix que no compten per a res.

Fa una estona Carod ha anunciat que opta per un nou govern tripartit amb uns arguments que m’han deixat un tant estupefacte. Si jo fos militant d’Esquerra crec que ara em vindrien moltes ganes de fer-ne una de grossa. Però si fos militant de Convergència, també, perquè aquests han fet tots els mèrits per a fer impossible l’acord. I en aquest moment només em vénen al cap unes paraules dites fa un temps per un destacat quadre d’Esquerra: els militants d’aquest partit són molt afeccionats a canviar els seus dirigents quan creuen que no estan a l’alçada que correspon. Val a dir que també m’hauria agradat sentir el mateix en boca d’un quadre de CIU. En fi, deu ser l’escalfada del moment.

Avui el Diari de Balears ens diu (pàg. 37) que Antoni Maria Alcover va ser l’ànima mater del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Ai si ho llegia el fogós capellà, que, com tots els capellans del seu temps, sabia llatí i molt! El redactor ha vist o sentit moltes vegades l’expressió alma mater i, ben resolt, ha traduït automàticament alma per ànima, com aquell qui s’embotona la camisa. Doncs no, estimats correctors de l’estimat Diari de Balears: l’expressió llatina és alma mater, i, naturalment, alma en llatí no té res a veure amb ànima (ànima en llatí és anima, precisament). Alma és un adjectiu (almus alma almum) que significa “alimentador”, “nodridor”, relacionat amb el verb alere “alimentar”. Alma mater és, doncs, “mare que alimenta”, “mare nutrícia”, i no “ànima mare”, com devia pensar el redactor. L’expressió l’aplicaven els romans a la deessa de l’agricultura i posteriorment s’aplicà per una bella metàfora a algunes universitats. Estaria bé que el nostre redactor ho hagués sabut, però encara és més necessari que ho sàpiguen els correctors, que, com a especialistes que se suposa que són en el camp de la llengua, tenen la tasca de suplir les mancances dels redactors, comprensibles en una situació sociolingüística com la nostra. Si llegeixen aquest blog, ara tenen l’oportunitat d’aprendre-ho, atès que sembla que no ho van fer quan eren alumnes del bloguista carregós. Per cert, la paraula alumne també està relacionada amb el dit verb alere “alimentar”. Alumnus és aquell que és alimentat, intel·lectualment, és clar. Tot i que alguns alumnes acaben la carrera amb considerables dèficits nutricionals. I qualcun –no pens en ningú en concret– amb clara anorèxia.

Ep, parlo d’amors polítics: que ningú no es confongui. La primera declaració amorosa sonada va ser del mateix Jaume Matas. I ja se sap que hi ha amors que maten. O almenys, si no maten, fan més mal que bé al triat com a beneficiari de l’estimera i el fan fugir escopetejat cap al notari, a certificar que no va de res ni en pensaments. Després vingué la declaració de Maria Antònia Munar, que ha decidit de participar a l’acte central de campanya del lider convergent, i a primera fila si pot ser. Més encara, a la premsa de l’illa es pot llegir que Unió Mallorquina ha decidit donar prioritat absoluta al suport a CIU, i qualcú especula que la previsible sociovergència podria fer un efecte mirall per a una idea de sociounió a Mallorca. Que la dreta balear desitgi el triomf de l’única dreta viable al Principat és d’estricta coherència, com ho és que ho faci la dreta espanyola, vist que els seus no tenen res a pelar a la indòmita província.

Però l’estimació també ha brostat per l’esquerra. I Pere Sampol, un polític de trajectòria brillant per qui els qui volem treure el país del fang sentim un respecte profund, no s’ha travat gens la llengua per a dir que “Mas és el millor president de Catalunya per a les Balears”. Resta el dubte de si és el millor president entre tots els probables presidents, que són dos, o entre tots els candidats que presenten les forces parlamentàries, cosa que suposaria una afirmació molt arriscada per part d’un polític d’esquerres i nacionalista. Coses de la trista situació del nacionalisme d’esquerres a l’illa i de la seva accidentada història recent.

La cosa certa és que les forces liderades pels tres polítics esmentats representen una part de l’electorat illenc gens menyspreable. Majoria absoluta, vaja. Pot estar content el senyor Mas de tanta amorositat mallorquina, per la dreta i per l’esquerra. No m’estranyaria que entre tanta compenetració i tant de companyonatge es produís una espècie d’efecte Axe, i el partit que ha fet que durant una vintena llarga d’anys el Principat hagi donat l’esquena a l’altra meitat de la nació catalana, el partit del som sis milions i som una nació –respecte a la qual a mi em consideren un estranger–, arribàs a creure que els milions els havien comptat malament i que la nació té molts més quilòmetres quadrats que no havien calculat. I no m’estranyaria que els nous probables estadants de la plaça de Sant Jaume es decidissin per una política basada en aquestes noves conviccions. Ja m’imagín una TV3 més desconeguda que el Cojo Manteca amb tricorni comportant-se com una televisió nacional dels Països Catalans. Fent coses com dedicar més de dos minuts a informar en els telenotícies de les eleccions balears o valencianes el dia que aquestes es produeixin.

Beneïda ingenuïtat.

El nostre estimat Diari de Balears no sols ens dóna el plaer diari de llegir premsa en la llengua en què parlam, pensam, somniam i qualque pic renegam, sinó que, també diàriament, ens dóna així mateix material per a alguna discreta folgança lingüística. O, en el meu cas, per a renegar –ja que havia sortit el verb– contra el corrector lingüístic de torn i recordar de passada la meva generositat a l’hora de posar les notes als meus alumnes.

Avui la darrera pàgina ens parla d’una pel·lícula (és a dir, un film) en forma de documental (és a dir, documentari) sobre la gesta mallorquina de la coronació de l’Everest, i ens diu que “la pel·lícula es va projectar en tres passes perquè tothom la pogués veure”. No sé com degueren ser aquestes passes –de gegant, de pardal…– ni qui les va fer –la màquina de projecció, el director, l’acomodador o tota la sala. Allò que és ben cert és que algun redactor i/o corrector no fa passa dreta, o no hi veu una passa lluny. Jo que els seguesc les passes puc ben assegurar que aquesta mena d’espifiada passa a cada passa, i que em tirin d’una passa si això no són passes comptades. M’atur, que qualcú pensarà que avui camín fent dues tires de passes.

És clar que no és aquesta l’única manera de bollar-la. A una altra edició del rotatiu llegesc que “Sa Nostra i el Govern faran 75 passis de cine en català a les Illes“. Passis! Genial paraula que surt de la malabarística (amb perdó) hibridació del substantiu espanyol pase (derivat de pasar), l’imperatiu homòfon i homògraf pase i l’equivalent català d’aquest darrer, passi. Una cosa semblant al que vaig veure en els rètols situats damunt les portes d’embarcament de l’aeroport de Barcelona: embarque, boarding, embarqui. És com si traduíssim el substantiu empuje per empenyi (tot cos submergit en un fluid experimenta un empenyi cap a dalt…). Realment, hi ha coses que no tenen aguanti.

Al Govern de les Illes Balears ara li ha passat pel carabassot de fer un registre en què constaria la preferència lingüística de cada ciutadà a l’hora de relacionar-se amb l’administració autonòmica. És a dir, si volen ser atesos per aquesta administració en català o en espanyol. I se suposa que s’actuarà en conseqüència. Tractant-se d’un partit que mai en la història no ha tingut cap iniciativa a favor de la recuperació del català i sí un llarg historial d’accions contràries a aquesta llengua, no és arriscat de suposar que més que cap respecte a la llibertat allò que se cerca és assegurar que el català sigui absolutament prescindible i menyspreable per a tots aquells qui hagin decidit de viure en aquest país com si l’idioma propi d’aquest no existís. I si fóssim un xic més malpensats, diríem que pretenen mostrar com una majoria de ciutadans es decanten per l’espanyol, igual que així diuen que succeeix amb la tria de llengua de l’aprenentatge de l’educació infantil en els centres en què això ja s’aplica. No hi ha res més descansat que justificar la política d’esclafament d’un idioma damunt una presumpta voluntat majoritària dels ciutadans.

Tanmateix, si volen convèrcer-me que vaig errat de comptes i que realment només els mou la llibertat, la igualtat i fins i tot la fraternitat, ho tenen molt fàcil. Només han de posar en marxa, al costat de la mesura referida, aquesta altra que desinteressadament els propòs: un decret que ordeni que totes les persones al servei de l’administració autonòmica –que, per cert, cobren dels imposts que pagam tots– han de parlar als ciutadans en la llengua oficial en què aquests s’adrecin a les dites persones. Si volen una administració realment bilingüe, tot indica que hauria de ser així. Si no és així, si el funcionari no m’atén en la llengua que jo vull –cosa que sí que passa sempre amb els hispanòfons– on és la igualtat i aquesta llibertat de tria que diuen promoure? Mira que els ho pos fàcil: només deman bilingüisme amb tot el rigor.

Em fa l’efecte, però, que no podré arribar a creure que volen un bilingüisme de veritat, sinó el simple arraconament d’una llengua que els fa més nosa que gràcia.

Jo també he estat molts d’anys pensant que avui, 12 d’octubre, els catalans no teníem res a celebrar. Però després de llegir algunes coses vaig canviant d’opinió. Tenim una cosa important a celebrar: el descobriment d’Amèrica. I tenim més motiu per a celebrar-ho que altres que també ho fan, en una esgatinyada competició per a atribuir-se’n el mèrit. I per què? Doncs senzillament perquè el descobriment d’Amèrica el vam fer nosaltres. O això és el que sembla. Jordi Bilbeny ha anat teixint un entramat d’argumentacions que té tota la pinta d’encertar-la de ple. Segons el sagaç investigador, la gesta va ser bàsicament catalana: català pels quatre costats era Cristòfor (o Joan) Colom, de la família noble dels Colom de Barcelona; catalans eren els mariners i els caps de les naus, com Joan de la Cossa o els germans Anes Pinçon de Pals, el port d’on sortiren; catalans eren els assessors cosmogràfics de Colom –com Jaume Ferrer de Blanes– i inseparables del saber dels cartògrafs mallorquins; catalans eren els diners dels Santàngels de València, que van finançar el projecte; catalana, la bandera que onejava a dalt de tot de les caravel·les; i catalans els qui ho narraren, com Bartomeu Casaus (dit Bartolomé de las Casas en els llibres oficials). Els qui no eren catalans eren els censors castellans que per ordres de la superioritat van manipular els primers llibres i documents que explicaven la història de la descoberta (curiosament els originals han desaparegut tots), amagant la catalanitat dels protagonistes i de l’empresa, perquè Castella pogués apropiar-se-la. Altres investigadors del país posen en dubte algunes d’aquestes afirmacions, però defensen la catalanitat bàsica del descobriment i del descobridor. És evident que s’ha de celebrar.

En aquesta pàgina i en aquesta hi ha una mina d’informació sobre el tema. Avui és un dia molt indicat per a recomanar-la.

Més que res picat de la curiositat, i ajudat per la llista de referència de l’amic Gordillo i pel directori de Vilaweb, he pegat una ullada a la blogosfera catalana (on encara continua el ball blogosfera/blocosfera/bloguesfera/bloquesfera/blocsfera, etc.) amb la intenció de veure quin embalum fèiem els bloguistes que fem servir la forma blog i fins a on arriba el nombre dels qui han decidit seguir les desventurades directrius de l’«autoritat» o bé algunes rutines (bloc). Doncs bé, els bloguistes catalans estan dividits en tres grups: els qui segueixen l’«autoritat» (o alguna rutina), els qui diplomàticament eviten el problema –les dues formes en litigi– usant sinònims i jocs literaris, i els qui disposen d’un criteri propi i exhibeixen blog sense complexos. Perquè no em negareu que utilitzar blog quan et diuen i rediuen aquell doiet de “en català es diu bloc” implica tenir un criteri propi. Pensava que aquests darrers serien pocs, i la sorpresa ha estat majúscula. Per això n’he fet una llista (inacabada, com és lògic) i l’he penjada per a públic coneixement i (tant de bo) efectes oportuns. El nivell de “desobediència” és tal que el Termcat hauria de fer una reflexió.

Per cert, la terminologia del món bloguer és una olla que no s’atura de bullir. Veig que una de les curioses incorporacions és reblogució (78 resultats al Google). Encara no he vist reblocució? (0 resultats, com és possible?).

Ja que hi som, apuntau-hi també el meu invent del títol d’aquesta nota.

Faig servir la paraula gonellisme en el sentit habitual i no en l’estrictament “etimològic”. Gonellisme és un mot format a Mallorca els anys 70 a partir del pseudònim –Pep Gonella– amb què signà un grapat d’escrits a la premsa un personatge –individual o col·lectiu– que es queixava del llenguatge massa “abarcelonat” que usaven els mallorquins. Era, doncs, un light, més que un secessionista. Però en l’ús ordinari gonellisme s’aplica avui a qualsevol posicionament contra la unitat de la llengua o contra la unitat bàsica de la normativa, o fins i tot a les positures visceralment antiprincipatines, que solen ser regularment expressió d’un provincianisme bastant primari.

El gonellisme, fenomen social que fou d’una certa amplitud, era degut a la combinació d’una tradició onomàstica, d’una banda, i, de l’altra, la desinformació, la manca de normalitat de la llengua i la manca absoluta de concepció d’aquesta normalitat. Però això ha canviat radicalment a partir de la normalització del nom de la llengua introduïda amb l’Estatut i a partir de la intensificació del contacte dels mallorquins o illencs amb el català formal i amb les diverses varietats de la llengua. Avui els qui veuen i escolten IB3, per exemple, estan en contacte amb accents de les Illes, del Principat i fins i tot del País Valencià, i de deu vegades nou aquests teleespectadors són incapaços d’encertar la procedència geogràfica de la veu que senten. Per a una persona que viu la llengua dir allò que “el mallorquí no és català” ha passat a les vitrines de l’arqueologia de l’alienació.

Però ara aquells comportaments s’estan convertint de cada vegada més en una ideologia forastera, ço és, d’un determinat sector foraster. I més com més forasters són, és a dir com més distanciats estiguin de la llengua i la cultura del país. L’altre dia vaig presenciar un diàleg entre dos forasters, en què un deia a l’altre “en mallorquín te digo lo que sea, però en catalán ni hablar”, quan és presumible que l’home no surt d’un estricte monolingüisme ni xuclat per un cap de fibló. I avui, en una conversa semblant que anava de llibres, he sentit com un sermonejava a un altre que “aquí nadie escribe en mallorquín; es increible como los mallorquines ponen el cuello para que los absorban los catalanes”. Com és concordant amb la lògica, l’hostilitat a la unitat del català resta entre els qui ni usen ni coneixen aquesta llengua. I sobretot, perquè ja sabem que l’anticatalanisme és un dels ingredients essencials de l’espanyolisme, a Madrid, a València o a Mallorca. Aquests dies hem estat testimonis de l’esperpent de la recollida de signatures a favor del manteniment dels noms de les “modalitats” lingüístiques balears al nou Estatut, dut a terme per la ben untada Asociación Familiar de Baleares, de flaires meteques i presidida pel defensor de “lo nostro” cognominat Pérez Argüelles. I la guinda ha estat l’adhesió coral que sembla que ha rebut del partit Tierra Comunera-Partido Nacionalista Castellano.

Josep Segura Salado està felló, segons es pot veure en el Diari de Balears d’avui. No per la vergonya que ha hagut de passar després que la premsa informàs que havia sostret uns quants milers de documents de l’Arxiu del Regne de Mallorca, sinó per un motiu ben diferent. Durant la Transició va erigir-se en incansable defensor de la bandera amb morat i castellet, tema sobre el qual arribà a publicar un opuscle (El regne de Mallorca. La bandera i l’escut de les Balears, Edicions Cort, 1980), i ara el premi Jaume II per la feineta se l’ha endut el sofístic teatí Gabriel Llompart, un altre “pare” de la discutida senyera, autor del dictamen encarregat pel Consell General Interinsular (1980) que havia de servir de base (excusa) a l’stablishment per a oficialitzar l’ensenya. Segura Salado afirma que tot el que diu Llompart ja ho havia dit ell molt abans, cosa que és rigorosament certa. Però també és cert que el que diuen un i altre ja ho havia dit tot el veritable inventor de la bandereta, el cronista Benet Pons i Fàbregues (La bandera de la ciudad de Mallorca, 1906), que és el més perjudicat en aquesta història del premis i pagament de serveis. En definitiva, a partir de Pons i Fàbregues tots els moradistes s’han limitat a repetir tòpics, dois i fantasies, sense aportar la més mínima prova de l’ús de la bandera en qüestió abans de 1906.
Però no us preocupeu, senyor Salado, això funciona així. Tampoc no ha rebut cap premi Ramon Rosselló Vaquer, que va escarrassar-se per posar en evidència la mentida (La bandera, l’escut, 1981 i 1983). I jo també he fet unes pàgines web ben mones sobre els símbols dels mallorquins, que m’han dut una feinada, i en aquests dies passats de carnaval vexil·logràfic ningú no hi ha fet la més mínima referència en cap mitjà de comunicació, ni el dels meus, i no em queix. En aquest país és un error cabdal treballar pensant que algú t’ho reconeixerà. Potser quan estarem cansats de ser ossa pelada s’acomplirà aquella sentència tan pomposa que diu que la història posa cadascú en el seu lloc. O no.

[actualització 20 set] Ep, he de fer una rectificació: alguna referència a aquestes pàgines (encara que no se citi l’adreça) ha aparegut als mitjans de comunicació. Aquí. Doncs gràcies.