Mirau què passa quan la racionalitat és engrillonada i tancada a la cambra fosca i profunda del soterrani del castell. Que fàcil i senzill que seria dir Els blogs davant la contesa electoral. Fins i tot ho entendríem a la primera. Però no, abans que la senzillesa i la racionalitat n’hi ha que estan disposats a fer tota classe de malabarismes i contorsions innecessaris. Com que si haguessin escrit Els blocs davant la contesa electoral el lector tot d’una pensaria en el Bloc Nacionalista Valencià, en el Bloc per Mallorca i potser en altres blocs, han hagut d’escriure els blocs digitals, amb la qual cosa també resta ben clar que se n’exclouen els blocs analògics, com els dos esmentats. De manera que ara ja tenim una altra manera de designar els pobres blogs: el terme complex bloc digital, amb la qual cosa donam més varietat a la bauxa terminològica que hem muntat. Ad maiorem Termcati gloriam.

Ho he dit altres vegades: quina llàstima que siguin els “bons” els qui vagin perduts per la vida. Tribuna Catalana és una publicació digital de gran interès i molt seriosa quant als continguts. Ho seria encara més si fos capaç de no fer disbaratets com aquest, de saber de qui és millor fer cas i de saber alliberar-se de la por de sentir-se en “estat de pecat” (lingüístic), que esclavitza tanta gent en aquest país.

Per cert, alguna cosa s’ha mogut a Vilaweb, tot i que segurament no és d’ara. A la pàgina on s’explica què són els blogs de la casa llegim coses com: «‘Blocs’ és el nom que VilaWeb ha posat als seus ‘weblogs’… Els ‘blogs’ constitueixen un dels fenòmens més espectaculars d’internet d’aquests darrers anys… Si en voleu saber més, de ‘blogs’ en català, us recomanem…» Ara només falta suprimir les cometes a les dues darreres frases i, després de trescar per la garriga, haurem trobat el camí.

Sóc a Sant Jaume de Galícia, que és com ho deien els nostres avantpassats. Aquesta vegada no he portat amb mi el meu Macbook i he preferit viatjar més lleuger, només amb l’ipod touch, que es pot dur dins qualsevol butxaca. Aquest és el primer post que faig pujar amb aquest petit artefacte, i la veritat és que la cosa va com una seda.

Com ja vaig fer l’any passat, tots els posts d’aquest blog durant aquest mes duran la imatge reivindicativa de la Diada del 31 de desembre. I, com vaig fer l’any passat, convit tots els bloguistes mallorquins (o no) a enganxar la imatge als seus blogs.

Un dels fonaments de l’ordre lingüístic rau en el fet que les paraules tenen un significat més o menys identificable pels parlants de la llengua. En alguns casos, però, més menys que més. Quan la percepció del significat d’un mot o terme no coincideix en els diversos parlants, sorgeixen els problemes d’incomprensió o d’incomunicació. L’expressió correcció política —la gènesi de la qual només s’acaba d’entendre tenint en compte la semàntica de l’adjectiu en anglès— és un d’aquests termes sobre els quals hi ha quasi tantes percepcions com perceptors. Allò que jo percep, en tot cas, és que és un terme dotat d’un contingut amb una valoració social que va progressivament a la baixa. De cada vegada més gent veu això de la correcció política més com una nosa a superar que com un valor a defensar. En la meva manera de veure aquesta qüestió potser ja podríem establir una oposició entre correcció i correcció política. La correcció de sempre és el respecte als altres i l’exquisitesa en les maneres de relacionar-nos-hi. Una cosa que sempre serà necessari cultivar i implementar. Essent aquest un concepte i un terme suficients, allò de la correcció política esdevé aplicable a esquemes més basats en la mera superficialitat, el buit o les manies particulars de cadascú. Si no vaig errat, l’invent va començar —als Estats Units— amb unes recomanacions capricioses sobre l’ús del llenguatge: per a entendre’ns, allò de tots i totes i les persones d’ètnia gitana. Superficialitat, dic, i vana il·lusió de canviar de casa pintant-ne la façana.

La correcció no posa en perill cap valor de la civilització, perquè això ja seria incorrecte. La correcció política, en canvi, em fa l’efecte que és com una bolla de neu rodant cap avall que pot arribar a amenaçar algunes coses fonamentals: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, la creativitat i una cosa tan sana i imprescindible com el sentit de l’humor. La cultura que hem anat construint en aquesta part del món té una cama important en la ironia, la sàtira, la crítica del poder, el joc amb les paraules, l’humor amb els pares, els sogres, l’altre sexe, i tot això pot ser perfectament compatible amb la correcció i el respecte. Els glosadors mallorquins en són una mostra eloqüent. Sense aquella cama feta d’humor i llibertat la nostra societat es convertiria en un convent de monges contemplatives, silencioses i avorrides. O podria arribar a ser una cosa pitjor: una societat on et tanquen a la presó per posar el nom d’un profeta a un osset de peluix.

La correcció política és un conjunt d’excrescències que els han sortit a un altre conjunt de moviments socials situats en la línia del progrés i que han fet i fan un món millor; moviments de defensa dels drets de col·lectius tractats injustament o clarament oprimits (negres, dones, homosexuals, etc.), però progrés i excrescències són, o haurien de ser, perfectament delimitables i destriables. Altrament, correm el perill de ser víctimes d’una munió de nous petits inquisidors que a partir de la pura subjectivitat ens voldran dir com hem de parlar, què podem dir i què no, sobre què podem fer broma i sobre què no, què fa gràcia i què no en fa, què és avançat i què és estantís.

La correcció política apareix voltada de sectarismes, contradiccions i asimetries considerables. Grans defensors de la llibertat d’expressió quan la justícia persegueix incineradors de fotos o dibuixants de portades satíriques es mostren com a torquemades en miniatura quan algú fa la broma més innocent tocant, però, algun dels seus camps sensibles. Tinc al cap una presentadora de programes de televisió, molt feminista i políticament correcta, que un dia sí i un altre també posava de tres voltes i mitja la totalitat dels homes del món, atribuint-los un ramell de meravelles, des que són incapaços de planxar una camisa o de fer pipí sense embrutar la tapadora de l’inodor fins a considerar-los unes bèsties primitives o animals unineuronals, i tot restant tan tranquil·la. Ja provareu de fer-li la més mínima brometa respecte de les persones del seu sexe. Com les qui s’escandalitzen sense distingir matisos davant la “utilització del cos de la dona” a la publicitat —un sector que es dol del rigor d’alguns col·lectius hipersensibles— però que probablement no farien gaire fàstics si hom els regalava el calendari dels bombers. La correcció política crea un joc d’encalç i d’intolerància contra els qui toquen les fibres sensibles d’alguns col·lectius amb coa de palla , que no dubten a subordinar la llibertat dels altres a la seva peculiar facilitat de ser ofesos. És clar que d’una manera molt desigual, en funció de la capacitat de pressió i d’influència d’aquells col·lectius: una gitanada és una expressió més (auto)reprimida que una putada, i ara no faig cap valoració d’aquests mots.

I potser la cosa més greu és que la correcció política té un fruit enverinat, que és l’autocensura i l’autorepressió. El pobre pecador que és incapaç de sortir del vici de dir coses com “ho veig molt negre”, o el polític que després de dir “els ciutadans” s’oblida d’afegir-hi el preceptiu “i les ciutadanes” corren perill de veure’s a ells mateixos com un producte defectuós de fàbrica i amb migrades perspectives d’adob.

No, no, que ningú —sobretot ninguna— no es precipiti: continuu tan hétero com sempre. És que en Jordi ni tan sols és un home de carn i ossos, encara que és possible que algun lector d’aquest post al final no ho acabi de creure. En Jordi és només una veu, una veu feta amb ordinadors, una veu generada en un procés de sintetització de parla. Un estri que ens ofereix la companyia Loquendo destinat a ser utilitzat en diverses aplicacions informàtiques que abracen un ventall d’utilitats. La més corrent, els programes que llegeixen textos, com els que poden ser útils als cecs o com el que ha produït aquesta pallissa que hem d’aguantar —pels disbarats que diuen— en els autobusos de Palma. En Jordi és una de les moltes veus que la casa ofereix per a un ampli conjunt d’idiomes. El nostre home —bé, la nostra veu— té una germana, na Montserrat, la veu femenina catalana que un altre dia us presentaré, però m’agrada més en Jordi, que hi farem. Pel que he llegit, les veus femenines són més difícils d’aconseguir que les masculines i de menys qualitat. Sembla que perquè la freqüència fonamental o primer harmònic és més alta que la dels homes i no sé què més. És una llàstima que sigui així i esperem que la tecnologia ho resolgui aviat.

Bé, ara podreu sentir com parla en Jordi. Si feu clic aquí (i un altre clic o dos després en el trianglet vermell), en Jordi us llegirà aquest post.

Bé, com veieu, en Jordi parla català central. Però català central del bo, no aquest xava-bleda que parlen els actors joves de El Cor de la ciutat, la majoria de locutors dels anuncis de la televisió i en Pellicer. Ara que és tan aprenent que amb una mica de paciència he aconseguit de fer-lo parlar amb accent mallorquí. Aquí és on ell i jo ens hem divertit de valent. Un clic aquí i veureu quines coses que ha après de dir:

Decididament en Jordi serà a partir d’ara per a mi un bon ajudant. Per començar, l’incorporaré com a model de bona pronúncia a la meva Guia de correcció fonètica, petita taula de salvació de tants de nàufrags de la dicció i l’elocució que hi ha en aquest país.

Ahir va tenir lloc a Palma —sí, a Palma— un acte per a celebrar el trentè aniversari de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears. Tres-cents empresaris de les Illes, i algun senyor vingut de Madrid, es van ajuntar a l’Hotel Melià Victòria en un sopar de gala i pinyol vermell. La televisió va emetre un moment del discurs que hi pronuncià el president de les Illes Balears. Un tall breu però suficient perquè es pogués veure amb tota claredat la dada que ara ens interessa: el senyor Antich va fer el seu discurs en espanyol.

Supòs que ningú no s’imagina el president Montilla —o Maragall o Pujol— en una situació semblant. Però Antich s’estima més que el comparin amb Zaplana o Camps. Antich s’està lluint: les crítiques que rebé quan en l’acte de rebuda de Jorge Lorenzo parlà en castellà en el balcó del Consolat de Mar sembla que no l’han immutat, i continua disposat a menysprear els principis de defensa i promoció de la llengua que signà després de les eleccions. És a dir, a menystenir la llengua del país, els esforços de tots els qui treballen pel català i una gran part dels qui l’han votat. Antich —ben igualet que el PP— sembla que vulgui transmetre als ciutadans el missatge que el català està molt bé quan només ens escolten els de la família però que hi ha moments en què cal guardar la compostura. Antich també ens deu voler fer avinent que vulnerar la llei (decret 100, article 4) no té la més mínima importància. Així va la normalització.

Veig que el diari Ultima Hora du avui dues pàgines de publicitat —és a dir que algú paga— dedicades al món del truc. El títol, una monada: Es món d’es truc dels mallorquins. La resta, tota en espanyol, i amb detalls com “el trofeo Mitjorn”. No escriuria aquest post si no fos que a dalt, ben clar i destacat hi ha un anagrama: el del Consell de Mallorca.

Els amics d’ARCA m’han convidat a fer una conferència sobre els noms dels carrers de Palma. Serà avui a les 8 a la seu de la institució. Com sabeu, el tema m’interessa molt. La quantitat de coses que he après de la història de la meva ciutat a través de la història de les plaques de les cantonades! I preparant aquesta conferència he retrobat també algunes notes de la meva pròpia història. Devers l’any 1976 a l’escalfor del Congrés de Cultura Catalana, que remenava símbols i identitats, vaig començar a estudiar la història del nomenclàtor de Palma. El mes de maig del 1979 vaig publicar un article a la revista Lluc titulat “Els noms dels carrers de Palma”, i aquell número coincidia amb la constitució del primer Ajuntament Democràtic, que una de les primeres coses que va fer va ser llevar de les plaques els noms del Generalísimo, José Antonio, Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Goded, Mola, etc. Per aquell article de Lluc em van demanar opinió sobre els noms que havien de substituir els esmentats, i vaig poder demanar a l’Ajuntament que restituïssin noms històrics com la Plaça de la Porta del Camp o la Plaça de la Porta de Santa Catalina. La relació amb l’Ajuntament ja no es va interrompre, i el primer lustre dels 80 vaig dur a terme un ampli estudi sobre el nomenclàtor que es va concretar amb dues propostes de normalització, una sobre el centre històric (transformada en el llibre Els noms dels carrers de Palma, 1983) i una altra sobre la ciutat moderna, inèdita. El 1985 el Consistori aprovà la normalització en bloc de tota la ciutat antiga sobre la meva proposta, llevat d’alguns casos particulars. Alhora s’anaven traduint els noms de la ciutat moderna, i canviant algunes denominacions (aquí amb solucions que venien de propostes molt diverses) fins a la interrupció de 1991. Ara he presentat un projecte actualitzat per a normalitzar allò que queda pendent i tancar el procés. Si es tanca bé, com esper, quedaré immensament satisfet.

Els Joves de Mallorca per la Llengua han decidit de promoure un concurs i una marató fotogràfica per a denunciar l’existència de moltes plaques de carrers que encara estan en castellà a la ciutat de Palma. Totes les iniciatives de Joves de Mallorca per la Llengua són molt encertades, i aquesta pot ajudar a sensibilitzar davant l’existència, encara, de plaques fora de tota normalitat lingüística.

El que passa és que trescar tot el municipi de Palma —que és enorme— cercant plaques amb la dita anomalia és una feinada immensa. Més pràctic seria que em demanassin a mi, que les tinc totes ben controlades. Sé quantes són, quines són i on són. Si em presentava al concurs, segur que el guanyaria, però crec que no ho podré fer, perquè està restringit als voluntaris de Joves per la Llengua, i aquí a mi no m’hi volen. El grup Joves d’Esperit de Mallorca per la Llengua, del qual sóc fundador i membre únic, no hi és admès. Però com a petita ajuda els diré que els carrers de Palma que encara tenen la placa en castellà són 184 (els mateixos que hi havia el 1991, quan va entrar a Cort el partit que ara n’ha sortit), i això representa el 7 per cent del total. Em surt aquest comentari perquè avui mateix he lliurat a l’Ajuntament el treball-proposta que em van encarregar sobre la situació del nomenclàtor i que és indispensable per a un correcte acabament del procés que anomenam normalització de la nomenclatura viària. Que no és només traduir, sinó canviar els noms inadequats (no sols els franquistes), recuperar noms tradicionals i, en definitiva, deixar la toponímia urbana bella i endreçada.

El nou Ajuntament sortit de les eleccions passades va agafar tot d’una amb interès la qüestió de la normalització lingüística dels noms dels carrers, igual que l’eliminació de la nomenclatura franquista, i en això estam. Tot du el seu procés, i fins al 10 de gener, en què s’acaba el termini de la marató, els joves fotògrafs encara tindran plaques per a immortalitzar, però supòs que molt aviat la qüestió de les plaques en castellà serà un afer resolt. Que ja tocava.

A la Mallorca que de vegades es diu pre-turística (d’abans de l’equador del segle XX), en què tothom parlava català menys un grapat de funcionaris durs de llengua, i en què eren pocs els qui sabien desfer-se en espanyol, i aquests encara el parlaven amb un accent que es notava a una llegua —tot un món desaparegut—, els mallorquins brodaven el seu parlar amb una col·leccioneta de paraules i expressions espanyoles la cosa més folgosa.

Una d’aquestes expressions, que queia infal·liblement en dies de mal temps i en converses d’aquestes en què el temps meteorològic fa d’element sostenidor de la intercomunicació, era quin tiempo! Una expressió determinant. Quin temps! hauria estat la constatació d’un temps dolent, però quin tiempo! era la proclamació d’una maltempsada categòrica. Una altra exclamació típica era quina noche!, que solia comparèixer després que el comunicant hagués passat una nit calamitosa. Una i altra exclamació podien rematar-se amb un llampant señores, que també es podia sentir adesiara en altres circumstàncies d’impacte emocional: “però, señores, on s’havia vist mai una cosa com aquesta?”.

Són coses que encara es poden sentir perfectament, però diria que més aviat en gent  granada. Igual que la frase d’aquesta suerte, al·lusiva a un estat llastimós en què es troba una cosa o a l’estat de descurança en la presentació d’una persona: “estan per arribar es convidats i jo encara estic d’aquesta suerte“.

També hem de fer esment a una altra típica incrustació de l’espanyol en el col·loquial mallorquí: los dos. S’amollava per a referir-se benèvolament a dues persones unides en una acció: “quan ja feia hores que els esperava sense sebre res d’ells els me veig venir, los dos, xino-xano, xino-xano”. És clar que no estic del tot segur si això ve de l’espanyol o és una romanalla de l’antic masculí los. Qui sap?

De vegades la ignorància de l’espanyol era factor de creació de castellanismes deformats, com aquell Trigo amb què els pastors batejaven els seus cans, que no era més que la paraula tigre esmirriada, o aquella frase esdevinguda sentència i dipòsit de saviesa popular que era gento con gento (la g a la catalana), que assegura que cadascú s’ajunta amb els seus afins, pel que fa a categories, idees i intencions.

I encara record aquell contundent quellemos (amb vocal neutra a la primera síl·laba) que mon pare i ma mare m’enflocaven de petit, quan es cansaven de les meves rèpliques o de la meva insistència. Vaig tardar anys a descobrir que allò era l’imperatiu castellà callemos.

Allò eren castellanismes de categoria, i no aquesta vulgaritat ara imperant i omnipresent de vol algo més?, això està fred, li dóna igual, no em dóna temps, què estàs menjant?, se li cau el pèl i tanta altra ordinariesa.

Avui fa trenta anys rodons que trenta mil o quaranta mil mallorquins —o menys!— sortírem al carrer, alguns com un servidor amb una senyera a la mà, en la primera gran manifestació política esdevinguda a Mallorca que els vius puguin recordar. La convocaren les forces polítiques progressistes amb una empenta del Congrés de Cultura Catalana. Era per a demanar l’autonomia, el somni de molts dels qui visqueren sota la bota feixuga del franquisme. Pensàvem que la democràcia i l’autonomia ho arreglarien tot, entre aquest tot, el problema de la llengua. Anàvem ben servits. L’oficialitat del català, entesa i reivindicada com quelcom inherent a l’autonomia, va resultar ser una cooficialitat en què la llengua dominant i hegemònica no ho deixaria de ser mai, i el català passaria de llengua perseguida a idioma teòricament oficial, però també de parla popular potent a instrument de comunicació i cohesió social amb dificultats respiratòries.

Tot i que també hem de ser conscients dels avanços. Sense aquesta magre cooficialitat, sense el català present —en la mesura que ho és— a l’administració, el parlament, l’escola, la ràdio, la televisió, la universitat, Internet, algun diari, etc., ara seríem —almenys a Mallorca— com la Catalunya del nord. I l’incident que es produí aquell 29 d’octubre quan Josep Maria Llompart va designar la llengua pel seu nom i una part dels manifestants el van escridassar al bram de “mallorquí, mallorquí” ara és prehistòria, un fet avui inimaginable. Comptant-ho tot, som més lluny o més a prop d’allà on volíem anar?