Documental i documentari

Alguns lectors m’han demanat que expliqui per què vaig afirmar en un post recent que el mot documentari —que ara com ara no empra ningú— és més adequat que documental —que és allò que diu tothom (menys jo, hauria de dir).

Doncs és molt senzill. Les llengües subordinades, com el català, agafen —en principi— totes les paraules noves, que designen les noves realitats que van sorgint, de la llengua dominant; en el nostre cas l’espanyol, almenys a la part del país sotmesa a administració espanyola. La situació de subordinació no dóna altra opció: les noves realitats ja ens vénen amb l’etiqueta posada: posada per la llengua dominant. L’única possibilitat d’escapar d’aquest joc és que les autoritats lingüístiques o els professionals de la llengua proposin un ús alternatiu i aquest es pugui vehicular a través, sobretot, dels mitjans de comunicació. Si del món de la filologia no surt la proposta alternativa no hi ha res a fer.

Per exemple, en època de Fabra, en aquest país tothom deia deport. Per què Fabra va proposar esport, encara que ningú no ho deia inicialment? Doncs perquè Fabra va veure que totes les llengües europees del nostre entorn, excepte l’espanyol (i el portuguès) deien (e)sport, i que la llengua nacional no dependent que Fabra volia havia de preferir per sistema la solució més universal per damunt dels usos de l’espanyol, quan aquest estigués isolat de la resta d’idiomes.

Documental és una forma espanyola que contrasta amb el que practiquen totes les altres llengües europees, que diuen documentari, que no és més que una abreviació de film documentari. El sintagma va ser usat, segons sembla, per primera vegada el 1926, i es va estendre a totes les llengües en aquesta forma, menys en espanyol, que va seguir un camí diferent. En anglès es diu documentary (film); en francès, (film) documentaire; en alemany, Dokumentarfilm; en italià, documentario; i en portugues, documentário. Voleu més evidència que en català s’ha de dir documentari?

Algú m’ha argumentat que el mot documentari no és a cap diccionari. I com hi ha de ser si els qui han fet els diccionaris sembla que no han descobert això que jo explic en aquest post, encara que sigui una cosa que cau pel seu pes? Pompeu Fabra no ho va poder arreglar tot. Prou va fer. Fabra, però, va encarregar als qui venien darrere que continuassin amb la tasca. I el problema és que els qui venim darrere som uns ganduls que no estam per la feina. O potser uns caguerris, que és igual d’imperdonable.

13 comentaris

13 comentaris rebuts

    1
  1. Sebastià - 05 febrer 2008 2:06 am

    M’has convençut amb això del «documentari». Però el cas d’«esport» no el veig tan clar.

    El DCVB recull tot d’exemples medievals en què ja s’emprava el mot «deport», en el sentit de ‘diversió o recreació’.

    El DIEC (m’imagín que seguint el DGLC) sembla que ha volgut establir una especialització de termes: «deport» (‘recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’) i «esport» (‘exercici corporal d’agilitat, destresa o força, que es practica individualment o en grup, amb intencionalitat lúdica o competitiva i seguint unes regles establertes’). En el primer cas s’ha agafat el mot tradicional en català i, en el segon, l’anglicisme. Però no veig per què calia fer això, ja que el significat d’«esport» no està tan allunyat del genèric «deport».

    És més: l’etimologia del mot anglès “sport” (substantiu) prové, precisament, del verb “(to) disport”, que equival exactament al nostre verb “deportar” (en el sentit de “divertir” o “divertir-se”). I el nostre “deport” és un derivat postverbal de “deportar”.

  2. 2
  3. david - 05 febrer 2008 11:02 am

    Com no podia ser d’altra manera, un escrit excel·lent. A partir d’ara, incorporo aquesta “nova” paraula al català: “documentari” i en desterro una altra: “documental”. I sinó surt al diccionari, ja s’ho faran.

    david valls
    realitzador de documentaris fílmics

    pd. Hem de dir pel·lícula o film? és pel·lícula un cas com el de “documental”?

  4. 3
  5. Antoni Llull Martí - 05 febrer 2008 12:01 pm

    Això de “divertir” i “deportar” m’ha recordat que la primera vegada que vaig ésser a Londres, fa prop de mig segle, vaig passar per un carrer en el que uns quants obrers, amb martells pneumàtics, pics i pales aixecaven el paviment, i, en mig del carrer, hi havien posat un cartell ben gros, perquè els cotxes el veiessin de ben lluny, en el que es podia llegir en lletres ben grosses DIVERSION. I jo vaig pensar “ja m’ho havien dit que els anglesos eren molt especials, però no m’hagués pensat que tinguessin una manera tan especial de divertir-se”. Una de les accepcions de “diversió”, en el DCVB és ‘desviar’, però no el solem utilitzar amb aquest sentit, com tampoc “deport” amb el de ‘diversió'(recreació o esbarjo). Jo crec que, per adaptar-nos als usos internacionals, millor utilitzem esport i documentari.

  6. 4
  7. G. Bibiloni - 05 febrer 2008 2:23 pm

    El cas de pel·lícula és el mateix. Totes les llengues diuen film com a paraula bàsica. I algunes diuen pel·lícula (fr. pellicule, it. pellicola) de la cinta de cel·luloide que li serveix de suport (igual que la de les fotos). Tot i que la metonímia com a recurs especial és possible (també en altres llengües), sóc partidari de fer la diferenciació entre pel·lícula i film.

  8. 5
  9. Sebastià - 05 febrer 2008 2:55 pm

    A ca nostra encara empram el mot “deport” en el sentit de ‘divertiment o esbarjo’, o com això que ara solem anomenar “hobby” (un altre anglicisme).

    No veig per què hem d’agafar paraules d’altres llengües si tenim mots genuïnament catalans que en són equivalents.

    El criteri de la internacionalitat també té els seus límits.

    El cas de “blog” és ben diferent, ja que, per molt que s’hi escarrassi el Termcat, un blog és quelcom distint d’un bloc.

    Ja és curiós que per a referir-nos a coses que són totalment distintes (“blog”/”bloc”), ho reduïguem tot a un mot ja existent en català (“bloc”), malgrat les diferències semàntiques, fonològiques i etimològiques, i rebutjant el criteri de la universalitat; mentre que, tractant-se d’una mera subaccepció (“esport”, respecte de “deport”), rebutgem el mot tradicional en català i incorporem l’anglicisme “esport”.

  10. 6
  11. Antoni - 05 febrer 2008 5:46 pm

    Idò a mi ja em va bé que hi siguin tots dos, però en proposaria una especialització de significat, que podria anar bé per a l’època actual: esport per a les activitats esportives –que poden ser un patiment i ben poc divertides, sobretot per als qui les hi imposa el metge– i deport amb el significat d’entreteniment i –també– de fer una activitat fora remuneració (a Mallorca, “fer coses per deport” també té aqueix significat).

  12. 7
  13. G. Bibiloni - 05 febrer 2008 6:35 pm

    En català antic hi havia moltes —moltíssimes— paraules que varen caure en desús i no en van cantar més ni galls ni gallines. La interferència moderna de l’espanyol ha introduït en el català algunes paraules que resulta que coincideixen amb mots medievals desapareguts. I el fet que apareguin en la nostra llengua medieval crea moltes desorientacions. Deportar i deport, en el sentit original (lleure, plaer, per oposició a feina) són dues d’aquestes paraules. Totes les citacions que donen les fonts (Alcover-Moll, Coromines) són medievals. En els segles posteriors sembla que la paraula havia desaparegut. La paraula moderna deport va ser introduïda en català en el segle XIX, com a castellanisme (curiosament no es va “reintroduir” deportar), atès que el castellà va donar el sentit anglès, l’accepció “esportiva”, a la seva vella paraula. Per cert que Coromines critica aquesta decisió: “els beneitons purismes dels acadèmics castellans, imposant artificialment el sentit anglicà al mot deporte, que en la seva llengua ja era manllevat”. És ver que alguns escriptors de la Renaixença van reintroduir els mots medievals deport i deportar, però això no té res a veure amb l’ús popular modern del mot deport en el sentit d’esport. Fabra va fer santament d’optar per la forma internacional esport, i ara, si volem, podem recuperar el nostre mot medieval deport en les accepcions originals. Coromines troba que podria substituir el castellanisme recreo.

  14. 8
  15. Antoni Llull Martí - 06 febrer 2008 10:57 am

    Això de la pel·lícula i el film, m’ha duit a la memòria que cap a finals dels anys seixanta o principi dels setanta, per una de les emissores mallorquines, potser Ràdio Mallorca,un dia a la setmana el Sr. Francesc de B. Moll responia a preguntes dels oients sobre qüestions de llengua, i un va telefonar i va demanar com es deia “una película de l’oeste”, i el Sr. Moll va respondre que podia dir-li “una pel·lícula de l’oest”, i aleshores l’interlocutor exclamà: “a mi m’havien dit que s’ha de dir una pelleta de ponent!” El Sr. Moll féu una rialla i li explicà que li havien fet una broma. Ambt tot i que sigui preferible film, pel·lícula és un mot molt arrelat. També volia dir que no estic en contra de deport per “recreo”, però crec que podria produir confusions, cosa que no ocorre amb el mot esbarjo.

  16. 9
  17. josep - 07 febrer 2008 12:39 pm

    i què en penseu de cocodril? s’hauria de canviar per crocodil, com en diuen en anglès, francès, alemany, portuguès i en llatí (el nom científic)? és aquest canvi de lloc de la erra una influència de l’espanyol?
    gràcies

  18. 10
  19. Carles Cabrera - 07 febrer 2008 12:49 pm

    Almenys Bibiloni no està tot sol, perquè els bibilonians que hem passat per les seves classes prediquem amb l’exemple. Jo també dic “documentari” d’ençà que l’hi vaig sentir a dir.

    També li vaig sentir a dir que “carretera” era un hispanisme, però no donava alternativa. A Galícia i Portugal, em vaig fixar que és “estrada”, que ve de l’italià i, recercant, vaig veure que l’IEC introduïa l’entrada “estrada” amb un OBS. d’obsolet al davant. De llavors ençà, les “carreteres” del meu país són “estrades” i les “autopistes”, “autoestrades”, que no surt al diccionari. Això, l’IEC no ho permet, quan faran entrar Bibiloni a l’Institut?

  20. 11
  21. G. Bibiloni - 07 febrer 2008 5:59 pm

    El cas de cocodril/crocodil és un altre. La llista podria fer-se llarguíssima. Del cocodril i d’altres casos en vaig parlar en un article del 1998, que encara no tinc penjat però que penjaré. Es titula L’interposizione delle lingue dominanti nella introduzione di neologismi nelle lingue subordinate. Il caso del catalano, per si algú el vol cercar.
    Afegesc que el DIEC va incloure crocodilians, que no sortia al Fabra peró sí a la Gran Enciclopèdia Catalana. Però no va gosar a introduir crocodil.

  22. 12
  23. G. Bibiloni - 21 febrer 2008 11:03 pm

    L’article de què parlava en el comentari precedent ja està penjat.
    http://www.bibiloni.cat/textos/interposizzione.pdf

  24. 13
  25. Sebastià - 25 desembre 2009 5:11 pm

    Una consulta, Gabriel:

    En general, podem (o hauríem de) substituir l’adjectiu “documental” per “documentari” (p. ex.: “fonts documentàries”)?

Podeu deixar un comentari