«Crec que tenim elements per a establir la hipòtesi que olfacte, amb totes les variants històriques (olfacte, olfat, olfato i olfacto) és un hispanisme. He dit hipòtesi, i òbviament he d’afegir tot d’una —perquè ningú no llegeixi coses que no he escrit— que en aquest article no propòs eliminar aquesta paraula de la nostra parla. El meu propòsit només és mostrar el món de la interferència lingüística, un món fascinant, amb una part important encara inexplorada, un món ple de sorpreses i de coses que no semblen allò que són.»

Crec que aquest article en sorprendrà més d’un. És l’article d’aquesta setmana en el Diari de Balears. Llegiu-lo complet aquí.

L’article “De serbis i altres gentilicis discutibles”, publicat fa dos dissabtes [Diari de Balears], ha generat una bona quantitat de reaccions i consultes sobre la problemàtica dels gentilicis. Per això no serà sobrer fer-ne un altre article.

Els gentilicis són com la resta de les paraules: uns són patrimonials, existents des del moment en què la llengua s’estava formant i resultat de l’evolució de gentilicis llatins. Uns altres —la immensa majoria— s’han anat incorporant a la llengua posteriorment, ja sigui aplicant mecanismes interns de derivació, ja sigui com a manlleus d’altres llengües, entre elles el mateix llatí (cultismes). Per exemple, grec, francès i alemany són paraules evolutives, sorgides dels mots llatins graecu, francense, alemannu; eivissenc és un gentilici format per derivació a partir de Eivissa; europeu és pres com a cultisme del llatí europaeus; i extremeny és pres del castellà extremeño. Continua aquí.

«Les llengües europees documenten la paraula banana a partir del segle XVI. Però l’espanyol en diu plátano, paraula documentada en el mateix segle XVI que sembla que és la que sempre s’ha usat a Espanya. La paraula banana és l’habitual a una part de l’Amèrica hispanoparlant i amb usos regionals diversos. Per exemple, Antonio de Ulloa a Viaje al reino del Perú (1748) diu que allà hi ha tres classes de plátanos, que anomena bananas (les més llargues), dominicos i guineos. Banana no apareix en els diccionaris de l’Acadèmia espanyola fins al 1884, com a sinònim (s’entén que americà) de plátano. No sabem per quin misteri l’espanyol va traslladar el nom de l’arbre plátano al bananer i al seu fruit. Els etimologistes de l’espanyol —com Coromines— no en diuen res. Podríem posar com a hipòtesi que aquí hi ha un creuament amb alguna paraula (americana?) pròxima.»

Aquest és un fragment de l’article que avui publicam en el Diari de Balears. Llegiu-lo complet.

Que fàcil que és transformar una paraula espanyola en una paraula catalana llevant-li la -o final! Ho hem fet amb casc, indi, plàtan, regal, tram, etc., i de miracle no hem fet frasc, gast, húngar, novat, palc, pirop, recat, sèquit, terremot, tim, xasc, etc. Més que per miracle, perquè Fabra en aquests casos no es va errar.

Un cas interesantíssim d’aquest fenomen són els gentilicis acabats en -i. Em ve al cap la paraula serbi, que és una simple adaptació a partir de l’espanyol serbio (abans servio) amb el mecanisme prodigiós de suprimir la -o final. Com indi, que ja vam tractar en un altre article. Si fem el simple raonament que si un habitant de Rússia és un rus i no un russi, o si un de Mongòlia és un mongol i no un mongoli, podríem intuir que un habitant de Sèrbia ha de ser un serb i no un serbi. Continua aquí.

Crec que són dues paraules fascinants que demanen un bon estudi, perquè en sabem molt poc. Coromines dedica a la primera unes escasses línies del seu Diccionari etimològic i complementari, i a la segona, quatre línies (una vintena de paraules). És a dir, no se’n diu pràcticament res. En aquest article, igual que en molts d’altres, només podrem fer un esbós, que requerirà més recerca. Continua aquí.

Afortunadament, hi ha persones ben informades i formades, amb sentit crític, responsables, amb ganes de fer bé les coses i amb prou criteri per a saber quan això ocorre. En el nostre món de la llengua catalana hi ha persones que aspiren a construir una llengua excel·lent, sense submissions alienadores a la llengua imposada i sense acataments rigoristes dels sanedrins oficials, que fan el trist paper de perpetuar aquelles submissions. Persones com el responsable lingüístic d’aquesta pàgina, publicada el 26 d’aquest mes i agafada pels pèls del caché de Google. Que quedi aquí per als historiadors de la llengua.

Però —sol passar sempre des que el món és món— els esperits crítics i les voluntats de transformació creativa xoquen contra els sanedrins, contra la grisor i contra el poder. Cal esclafar tota dissidència, encara que el resultat sigui una llengua més espanyolitzada, perquè l’obediència és un bé que ha d’estar per damunt de tot. I els comportaments crítics creatius tornen a la normalitat, a la vulgaritat i a l’obediència. El progrés, però, sempre consistirà en el triomf dels primers sobre els segons.

Ah, per si algú no ho sap o no se’n recorda, en vam parlar aquí.

En aquest enllaç podeu llegir l’article complet. En el post precedent es podia llegir la primera part, si bé ara aquell enllaç està actualitzat i remet també a l’article complet. Us prec que deixeu els comentaris en el post anterior.

A les Illes, a les èpoques de normalitat lingüística, un concepte l’inici del qual podem situar en el segle XIII i que es va diluint progressivament a partir del decret de Nova Planta, els nostres avantpassats que escrivien utilitzaven de manera fixa i sense excepció l’article que ara s’anomena literari o estàndard. Aquest fet és el fonament sòlid de l’ús modern, que possibilita la unitat de la llengua. Els nostres avantpassats practicaven la normalitat de l’article, és a dir, els tractaven tots de la mateixa manera, no feien excepcions amb cap paraula particular, per exemple, els topònims. Aquest fet és avui perfectament conegut de tothom qui estigui atent a les coses que es van publicant sobre la nostra llengua. Però en l’ús dels topònims sí que s’ha trencat modernament la tradició, i això crea un forat en el nostre procés d’estandardització, una ruptura de la necessària continuïtat entre els topònims i la resta de les peces de la llengua. Continua aquí.

Si la vostra parella no us deixa, és que es troba bé al vostre costat, perquè si no fos així, possiblement us deixaria. Avui la gent es deixa de romanços, i si la persona que ha de conviure amb tu et dóna creu o no et deixa viure, és millor deixar-ho córrer, encara que això pugui deixar ferides que duren un temps. Ja ha sortit sis vegades el verb deixar, un verb amb moltes accepcions i molts de matisos, com es pot verificar amb una mirada al diccionari. Article complet, publicat dissabte passat en el Diari de Balears.

Ara és moda rabiosa l’expressió si us sembla —amb qualsevol dels dos sinònims pel que fa al verb i amb totes les formes del pronom—, que sentireu pertot arreu. El professor diu als alumnes: “I ara, si us sembla, llegirem un poema de Maragall”. El moderador d’una tertúlia televisiva diu als participants: “I ara, si us sembla, farem una petita pausa”. Un amic diu a un altre: “Si et sembla, et telefon demà a les deu”. L’article complet, publicat avui en el Balears, aquí.