Cercant l’origen d’un prejudici

A les Illes, a les èpoques de normalitat lingüística, un concepte l’inici del qual podem situar en el segle XIII i que es va diluint progressivament a partir del decret de Nova Planta, els nostres avantpassats que escrivien utilitzaven de manera fixa i sense excepció l’article que ara s’anomena literari o estàndard. Aquest fet és el fonament sòlid de l’ús modern, que possibilita la unitat de la llengua. Els nostres avantpassats practicaven la normalitat de l’article, és a dir, els tractaven tots de la mateixa manera, no feien excepcions amb cap paraula particular, per exemple, els topònims. Aquest fet és avui perfectament conegut de tothom qui estigui atent a les coses que es van publicant sobre la nostra llengua. Però en l’ús dels topònims sí que s’ha trencat modernament la tradició, i això crea un forat en el nostre procés d’estandardització, una ruptura de la necessària continuïtat entre els topònims i la resta de les peces de la llengua. Continua aquí.

26 comentaris

26 comentaris rebuts

    1
  1. Bernat - 10 abril 2010 6:40 pm

    Tens tota la raó, Gabriel, però l’article masculí culte que s’usava en català des del segle XIII fins a començament del segle XX no és pas ‘el/els’ sinó ‘lo/los’. ‘Lo pi de Formentor’ escriví el poeta Costa i Llobera… L’elecció de ‘el/els’ fou una ruptura amb la tradició catalana. Per a mi va ésser una solució dolenta i localista que cercava imposar les formes predominants del català central. Amb aquesta tria, es marginaren els parlars que encara mantenen viu l’ús de l’article ‘lo-los’ (nord-occidental, tortosí/valencià septentrional i alguerès). La tria de ‘lo-los’ tenia l’avantatge d’ésser l’article tradicional català a tot el domini lingüístic´.

  2. 2
  3. Sebastià - 10 abril 2010 8:20 pm

    Estic d’acord amb tu, Bernat. I no només es marginaren aquests parlars catalans, sinó que amb dita opció també s’aprofità per a trencar la continuïtat occitanoromànica.

    I, si haguéssim mantengut l’article “lo” masculí, el fantasma de la interferència castellana no planaria damunt el pobre i marginat article neutre (almanco en els usos abstractes, no intensius).

  4. 3
  5. Joan A. Coll - 10 abril 2010 9:01 pm

    Jo pens que malgrat tenir plena consci“encia dels fets hist“orics, i de les manipulacions ideol“ogiques, es pot seguir defensant l´´ “excepci´´o” de l´´ article salat en els top“onims, sense que aix“o suposi en absolut una trava a la unitat de la llengua o a la seva estandaritzaci´´o. Exactament de la mateixa manera que tampoc no ho fan, en absolut, els top“onims principatins que tenen article salat.
    (Disculpau pels accents i els ap“ostrofs… capricis de l´´ ordinador!)

  6. 4
  7. el - 11 abril 2010 5:44 pm

    L’occità, rai, allò que importa és la nostra llengua. La ruptura amb el jocfloralesc “lo” és tot un encert tenint en compte l’extensió del modern “el”: les parts més importants de Catalunya i València.

  8. 5
  9. Bernat - 11 abril 2010 10:24 pm

    el,

    A l’àrea de Barcelona i València, l’article lo-los no era pas desconegut. Encara era ben viu en moltes frases fetes (per lo senyal de la santa creu, tot lo dia, etc.) i durant tota la Renaixença encara era l’article que s’usava en totes les revistes i diaris que es publicaven en català. És a dir, no éra pas una estranyesa arcaitzant, sinó la forma habitual d’escriure en català. De fet, l’article el-els no deixa d’ésser una certa variant del lo-los causada, justament, per la pronunciació: temps enrere en algunes àrees del domini lingüístic es deixà de pronunciar la o final de l’article i el contacte amb la vocal de la paraula anterior va originar la e (agafa l(o) llibre/agafa l(o)s llibres. Sense aquesta explicació no s’enten que l’article ‘el’ passi a l’ davant vocal.

  10. 6
  11. Jes - 12 abril 2010 5:13 pm

    Caldria, al seu parer,aplicar aquesta norma als topònims de Catalunya? Diria que la solució en el cas de Collserola o de S’Agaró no seria gens satisfactòria per als usuaris. En els casos de toponímia menor balear, em sembla del tot inviable.

  12. 7
  13. Joan Gabriel Mora - 12 abril 2010 6:52 pm

    Joan A. Coll, estic d’acord amb això que dius. Al Principat han conservat molta toponímia amb article salat; i no sols els fossilitzats, sinó també els que encara són vius o han estat vius fins fa poc, singularment a l’Empordà. No crec que hàgim de ser més papistes que el Papa. Crec també que el professor Bibiloni no ha tengut en compte que en els escrits històrics que li serveixen d’argument la substitució de l’article salat és elemental i sistemàtica, i prescindeix de tota altra consideració lingüística. L’òptica avui dia no pot esser la mateixa.

  14. 8
  15. Bernat - 13 abril 2010 5:12 pm

    Si en els escrits històrics de què parlau es posaven sistemàticament els topònims amb l’article literari era perquè consideraven que el salat era un article col·loquial. Es podia dir sa Pobla o s’Arenal, però s’escrivia la Pobla o l’Arenal. Ara bé, aquesta percepció pot canviar. Ço que no té sentit, segons he pogut entendre, és que en el nivell formal s’empri un article però en la toponímia un altre. Una altra cosa seria que consideréssim que el salat és prou bo per a tots els àmbits: per tant caldria usar-lo en els topònims, en els registres formals, els mitjans de comunicació… De fet, seria la solució més fàcil i pròxima per als balears.
    D’altra banda, crec que no es pot comparar el salat de les Balears, plenament viu, amb el del Principat, només viu a Cadaquès de l’Empordà (i agonitzant). A més, sobre els topònims que heu esmentat, ‘Collserola’ és un topònim lexicalitzat i s’Agaró, gairebé: s’hi posa l’apòstrof per etimologia però no crec que hi hagi gaire gent que senti la s inicial com un article.

  16. 9
  17. Joan Gabriel Mora - 13 abril 2010 7:33 pm

    Fer formal l’ús de l’article salat seria un gran disbarat que faria molt de mal a la llengua. És una proposició que només podria avalar la facció més lingüísticament alienadora del PP. Sé, Bernat, que ho has dit amb bona fe, però crec que no has amidat bé les conseqüències que això tindria.

  18. 10
  19. Bernat - 13 abril 2010 10:16 pm

    No he dit pas que fos una cosa positiva, solament he dit que seria una solució més pròxima i real a la parla dels balears. I és així! Talment com va fer Pompeu Fabra amb la seva reforma, sovint sense tenir en compte la tradició lingüística catalana ni la resta de varietats. És el nostre gran problema: la tendència acusada a dividir-nos en lloc d’intentar unificar-nos. Com bé diu en Sebastià, començant per l’occità, que enlloc de fer-lo nostre sovint hi ha molts lingüistes que ni se’l volen mirar de lluny. I podem afegir-hi després el valencià… i per acabar, el balear? Esper que no, però… ja ho veurem.

  20. 11
  21. Lluís Cerdó Fernández - 15 abril 2010 7:20 pm

    Transcric uns paràgrafs de s’opuscle titulat “Mallorquí? Català? Balear?” publicat per Vida i Autonomia l’any 1987. Posteriorment, aquest partit se va integrar dins es PSM.

    «A aquells que voldrien proscriure s’ús de s’article salat des escrits que no fossin estrictament folklòrics i des parlar que no dos de tot col•loquial, els direm que això és un error: 1er. Perquè ningú no l’ha proscrit fins ara, ni s’Institut d’Estudis Catalans, ni cap lingüista. S’han limitat, si de cas, a fer recomanacions o donar consells, però res pus.

    2on. Perquè no es pot proscriure en nom d’un “bon català” un article que és “ben català”.

    3er. Perquè quan no tenia cap presència a nivell més o manco formal, aquest tipus de comunicació representava un percentatge molt petit de sa comunicació total. Actualment, amb sos mitjans de comunicació social que patim o disfrutam, treure’l defora significaria anar-lo condemnant a mort, i això suposaria una desnaturalització de ses nostres parles i un empobriment des conjunt de sa llengua.

    4rt. Perquè així ho han entès aquells que han estat es primers en fer s’ensenyament en català a Mallorca i han fet uns llibres de llenguatge per a EGB (“Ansa per ansa”, “Es llumeneret blau”, “Sa plagueta”, “Sa colla”, “Es castell d’iràs i no tornaràs”, etc.) on s’ús de s’article salat és general a uns, o majoritari a uns altres.

    Aquesta reivindicació de s’article salat a nivells escrits o de comunicació audio-visual, no suposa una renúncia a fer servir s’article literari. Sempre ha estat norma d’ús a ses nostres illes i per tant ni en nom des mallorquí, ni des menorquí ni de s’eivissenc poden esser refuats es articles lalats a nivell formal. Per altra banda Vida i Autonomia, que defensa i fa un ús de s’article salat a uns nivells de comunicació des quals n’és generalment exclòs, per potenciar-lo i evitar que es deteriori, fa comptes utilitzar s’article lalat a molts d’aquells escrits d’un grau de formalitat més elevat (estatuts, legalismes, comunicacions i sol•licituds a ses institucions, etc.) perquè pensam que es respecte a ses nostres tradicions ho exigeix així.»

  22. 12
  23. I ara! - 16 abril 2010 4:33 pm

    Lluís Cerdó:
    A quina tradició fan referència quan diuen “es respecte de ses nostres tradicions”?
    Em pareix que no estan gens ben informats, no tan sols de “ses nostres tradicions”, sinó de sociolingüística sobretot. Putes, d’ignorants!
    Ai, quina peneta em fa! El llop del PP espanyolista que teniu a casa vostra suara, aqueix llop a qui molts dels valencians han vist els claus i han patit les mossegades… Se us llevaran de colp les ganes dels particurismes, perquè ho veureu tot en bilingüe castellà-anglès, i llavors on posareu “s’articlet”? Més feina i menys folclorisme!

  24. 13
  25. G. Bibiloni - 16 abril 2010 5:30 pm

    Una vegada més deman que els autors dels comentaris vagin perfectament identificats. És molt senzill posar el nom i un cognom (amb un ja basta). I és elegant.

  26. 14
  27. Bernat - 16 abril 2010 10:26 pm

    I ara,

    Me pareix que queda ben clar que ‘es respecte de ses nostres tradicions’ fa referència a l’article literari, a la tradició escrita dels documents formals.Tanmateix, en aquest text a què fas referència és vera que no queda gaire clar quan es vol un article o un altre.

    D’altra banda, me sembla que l’única resposta que qualques sectors pro-català central tenen quan qualcú és un poc crític amb el model lingüístic català actual, és dir que és espanyolista i del PP. Que no teniu més arguments? Crec que gran part de la desafecció pel valencià al País Valencià ha vingut condicionada per la neutralitat de la qual s’ha apropiat el català central (el valencià, balear… tan sols son dialectes d’una vàlua inferior en comparació amb el català central, anomenat normalment ‘estàndard’) i de la manca de representativitat que la majoritat dels valencians senten en el projecte català, tancat dins l’àrea de Barcelona. No sols al respecte de la llengua: tota la producció cultural que se sol considerar catalana és bàsicament de l’àrea de Barcelona o del Principat.

  28. 15
  29. el comentarista que es fa dir "el" - 17 abril 2010 12:22 pm

    Doncs, si m’he d’identificar, pas. Ni tampoc cal explicar les raons personals per què no em vull identificar. Adéu.

  30. 16
  31. G. Bibiloni - 17 abril 2010 1:39 pm

    Fins ara no he deixat de publicar cap comentari pel fet que fos anònim, només he desaprovat els (poquíssims) que són clarament irrespectuosos o els que parlen de coses que no tenen res a veure amb el post. Però estic pensant de canviar aquesta política. Francament, crec que a la majoria no ens agrada parlar amb gent que no sabem qui és, ni entenc per què no es pot parlar amb la cara descoberta. Però bé, ja en tornarem a parlar.

  32. 17
  33. Joan Gabriel Mora - 17 abril 2010 7:23 pm

    Bernat, les teves apreciacions són distorsionades. Al País Valencià s’està practicant una política lingüística secessionista; per tant, si hi ha desafecció per la llengua pròpia, no es pot atribuir de cap manera a l’estàndard català. També confons l’estàndard català amb el dialecte central. És inevitable que un model de llengua estàndard susciti en alguns qualque rebuig; fins i tot a la mateixa Barcelona n’hi ha que voldrien una llengua més del carrer, i que recollís les derives pròpies de la parla col·loquial metropolitana.

  34. 18
  35. Bernat - 17 abril 2010 8:29 pm

    Molta de gent aquí té la llibertat de dir ço que realment pensa sobre totes les qüestions que exposes, mentre que si calgués identificar-se, per ventura, per motius personals, laborals, etc., hi hauria comentaristes que no gosarien parlar amb tanta franquesa. Jo mateix preferesc no haver de posar el meu cognom a la vista de tothom.

  36. 19
  37. Bernat - 17 abril 2010 10:19 pm

    Joan Gabriel,

    Ço que he dit, ho he volgut dir i per ventura no m’he explicat bé, és que molta gent, fins i tot n’he conegut de filòlegs titulats, creu que parlar el català central ( sense fer gaires modificacions) és el català estàndard; mentre que la resta de varietats són un català no estàndard, és a dir un català que potser és vàlid per parlar col·loquialment, però no digne per ésser estudiat ni per a usos formals. Te’n faries creus la quantitat de gent de Barcelona que pensa així! Evidentment, aquesta idea no la compartesc en absolut. D’altra banda, sobre això que em comentes del País Valencià, és vera que es practica una secessió lingüística, però, des del meu punt de vista, sí que hi té qualque cosa a veure en aquesta qüestió el model lingüístic actual de la nostra llengua, un model que va elaborar Pompeu Fabra i que ha perpetuat l’IEC. Crec també que és cert que la manca de representativitat dels valencians en el projecte català és aprofitada pels sectors espanyolistes per destruir la nostra llengua al País Valencià.

  38. 20
  39. Antoni Llull Martí - 18 abril 2010 2:04 pm

    Estic d’acord amb això que és més difícil desintegrar un prejudici que un àtom. I un d’aqueixs prejudicis dels que molts mallorquins en són afectats és creure que el català estàndard o literari és bàsicament el català vulgar de Barcelona. A mi em sembla (puc anar equivocat) que accedir al català normalitzat no és més fàcil per a un barceloní del que pugui ésser-ho per a un mallorquí o per a un gironí. Tenim una llengua literària prou perfecta, i quan una cosa està bé, val més no tocar-la, no voler fer-hi fer modificacions que podrien dur a mals resultats. I tampoc us penseu que els castellanoparlants ho tenguin fàcil, accedir al català literari. Jo estic convençut que alguns ho tenen ben difícil. El que cal és estudiar més, i més, fins a assolir un domini prou bo de la nostra llengua, i no voler que la simplifiquem, degradant-la, per a satisfer aquells menys estudiadors que tanmateix no hi faran mai res de mèrit, amb la llengua.

  40. 21
  41. Bernat - 19 abril 2010 1:52 pm

    Antoni,

    No hi estic d’acord, me pareix que hi ha molta menys distància entre el barceloní correcte i la llengua estàndard que no pas entre el mallorquí, valencià correctes i l’estàndard… Les solucions més generals són sempre les barcelonines mentre que les d’àmbit restringit, les marcades, són valencianes, balears… És a dir, segons la normativa actual, dir ‘cantam, cantau’ és limitat a l’àmbit balear (i alguerès, crec), per tant ‘dialectal’, mentre que ‘cantem i canteu’ són generals. Hi ha ben pocs trets barcelonins que no formin part de l’estàndard (pentinantze, ens(e) n’anem…i uns quants fenòmens per l’estil). És justament això ço que és injust i que crea divisions entre parlars.

  42. 22
  43. Jes - 21 abril 2010 8:56 am

    Trobe que uns quants comentaristes han tornat a pixar fora de test amb els seus comentaris abrandats contra el barceloní. És la cançó de sempre, però mentre els parlants orientals deien,i espere que ho diguen encara, “La Marta no hi és”,els valencians deien “Marta no està”.Si els barcelonins deien “dos quarts de sis”, els valencians feien “les cinc i mitja” tot estrafent el seu llenguatge. Fabra es va basar en el dialecte central perquè era, sense cap mena -i no pas tipus- de dubte el més correcte, el més modern i el que més coneixia alhora.
    Ara, ja que els valencians i els balears tenim una personalitat ben marcada, usem les nostres formes verbals avalades per l’ús que n’hem fet durant segles i també els nostres mots particulars. Si un escriptor valencià o balear no aconsegueix d’obrir-se camí a Catalunya és perquè,en el fons, és un escriptor mediocre. Pensem en Carme Riera i en Jesús Moncada o en Blai Bonet. Aquests sí que hi van triomfar professionalment encara que els seux texts són farcits de dialectalismes que ens obliguen a escorcollar en els diccionaris.

  44. 23
  45. Bernat - 23 abril 2010 8:25 am

    Jes,

    El dialecte central era el parlar que més coneixia P. Fabra, això és evident. Segurament, el central també era (i és) el més modern, però això no em sembla que sigui pas una virtud, parlant de llengües, de fet, més aviat em sembla un defecte; però el més correcte… això sí que no. La veritat és que no sé d’on ho has tret, això. A més, en què et bases per dir ço que és correcte i ço que no ho és? En la gramàtica? en el lèxic? Per exemple, la gramàtica del valencià (llevat d’algun ús verbal -ésser i estar-, la supressió del pronom ‘hi’ i poca cosa més…) és més semblant al català antic, que no pas el barceloní. Quant al lèxic, en valencià hi havia castellanismes, però, que en el barceloni no n’hi havia? Déu n’hi do! . Finalment, tan sols volia comentar una cosa d’aquesta gran frase teva: ‘són farcits de dialectalismes que ens obliguen a escorcollar en els diccionaris’. Per a la teva informació, l’IEC ha eliminat les marques dialectals de tots els mots catalans normatius, per tant el lèxic normatiu, sigui originari d’on sigui, no és o no hauria d’ésser considerat dialectal. Totes les paraules són al mateix nivell. Per tant, fas molt bé d’escorcollar en els diccionaris, així amplies els teus coneixements.

  46. 24
  47. Roger - 28 abril 2010 11:41 am

    Sobre la deriva d’aquest debat. Hi ha un lingüista dit Albert Pla Nualart, que troba que l’estàndard català, hauria d’ésser un calc del barceloní, i opina que cal rebutjar els dialectalismes, çò és la parla no barcelonina. N’ha fet un llibre “això del català”. Per a mi els plantejaments d’aquest senyor són força perillosos perquè molt fàcilment poden donar empenta a l’argumentari secessionista, quan ell d’alguna manera també està defensant un secesionisme barceloní.

  48. 25
  49. Joan Gabriel Mora - 28 abril 2010 7:20 pm

    Sobretot, l’aplicació de les idees de Pla Nualart farien el català encara més fràgil davant l’hegemonia del castellà, llengua l’estandardització de la qual ningú no posa en qüestió -i si hi gosàs ningú no l’escoltaria. La filosofia de Pla Nualart es basa en una exageració de la llei del mínim esforç… el mínim esforç per als metropolitans barcelonins, és clar.

  50. 26
  51. Martí Corró - 22 juny 2010 8:38 pm

    “Es necessari estar alerta a ses corrents. Perque si duen molta forsa un homo es arrastrat per elles i Deu sab aont anirà a parar. Això passa no sols en ses corrents d’aigo, sino també i principalment a ses corrents ortográfiques que solen ser molt furioses i fan més estragos que ses primeres. Fins i tot l’indiscutible Quadrado “seguint sa corrent oficial”, com diu ell, escrivia La Puebla i no Sa Pobla com s’ha d’escriurer en bona llei, sempre i en tota ocasió, i encare que el document estiga en castellá…”
    J[oan].P[arera].
    Sa Marjal, tom V, pàg. 120, any 1913.

    En Parera, que tot i escriure de manera molt dialectal mai va dubtar de la unitat de la llengua catalana (era amic i deixeble de Mossèn Alcover), havia reproduït prou documents antics amb la única forma en que els podia trobar: “La Pobla”, però no en fa debat de l’article, que no deixa de ser mudable i falaguer, sinó del nom, que és on es troba l’essència de la llengua.

    En la meva opinió la dualitat tant marcada entre l’expressió culta estàndard, on correspongui, i la dialectal, quan pertoqui, és una de les característiques més destacades del mallorquí, amb independència de que si la història hagués anat d’una altra manera aquest aspecte també hi hagués anat.

    Per una altra banda, és de plànyer que els rètols que indiquen “sa Pobla” del terme de Pollença no facin servir la forma “la Pobla”, tan nostrada.

Podeu deixar un comentari