En el post precedent trobareu la segona part de l’article, que surt avui al Diari de Balears. O, més ben dit, hi trobareu l’article complet. Si algú coneix altres casos de paraules que trobi que no han d’anar en plural, agrairé que ens les digui.

La gramàtica tradicional ens ha ensenyat el concepte de pluralia tantum, que és el fet que algunes paraules només tenen forma plural encara que designin un sol objecte. Per exemple, noces o estenalles (en el diccionari no hi trobareu les paraules noça i estenalla). No s’ha de confondre aquest fenomen amb un altre que consisteix en l’ús preferent de certes paraules en forma plural en alguns contextos o expressions, tot i que aquestes paraules tenen la forma bàsica en singular i tot i que la realitat designada amb les formes plurals no és una pluralitat d’objectes. Aquest darrer fenomen es troba profusament en espanyol (molt més que en les altres llengües) i és un focus d’interferència cap al català. Per exemple, tot i que en espanyol el concepte de felicitat s’expressa normalment en singular, quan fas algun mèrit o et toca la rifa et diuen felicidades, com si te’n desitjassin “unes quantes”. O saluden amb buenos días quan se suposa que només pensen en el dia que comença. O diuen estoy hasta las narices, com si en tinguessin una col·lecció. En aquest article miraré de fer una relació dels casos en què la interferència ens fa dir coses en forma plural quan en un català genuí haurien d’anar en singular. Continua aquí.

«Adéu, Espanya» previsiblement serà la frase que a partir d’ara sonarà com un clam per tots els racons de Catalunya i de la Internet catalana. Un vers de Maragall, recuperat per un programa de televisió d’impacte, emès poc temps abans d’una sentència que, segons totes les opinions, significa el principi d’un nou camí.

.

Llonja és una paraula que no figura en el DIEC —i no voldria ara donar idees— i, malgrat tot, a Mallorca és paraula escrita habitualment, sobretot per a referir-se a l’edifici de Sagrera; no tant en les altres accepcions, com les llotges del peix, dels estadis de futbol o dels teatres, en què se sol dir formalment llotja. Llonja és un mot autoritzat per una certa tradició que passa per Alcover, Moll, etc. i ha rebut un valuós cop de mà de Coromines, qui diu que llonja seria un castellanisme inacceptable en el Principat, però és completament legítim a les Illes i al País Valencià. Una afirmació matisable i que, en tot cas, representa una visió peculiar de la unitat de la llengua. Coromines també ha defensat la idea que l’espanyol lonja és pres del català (de València) llonja. Amb tot, i sense pretendre rebutjar absolutament la forma llonja, crec que allò que s’ha dit és ampliable i alguns punts clarament revisables.

Aquí podeu llegir la resta de l’article. I aquest és el que fa cent!

En diversos articles hem parlat dels deverbals o postverbals (noms derivats de verbs) sense sufix (per exemple, record, derivat deverbal de recordar). Hi ha, també, un grup de deverbals de gran interès formats amb el morfema a, que és alhora marca de femení (per exemple, conversa, derivat de conversar). N’he comptats una seixantena que intentaré de comentar. L’aspecte que més m’interessa, com sempre, és el de la interferència de l’espanyol, qüestió en aquest cas veritablement complexa. És un tema que només puc exposar succintament, però, amb tot, gos treballar amb la hipòtesi que un català històricament no interferit per l’espanyol produiria menys deverbals d’aquesta mena que l’espanyol o l’italià, llengües amb molta tendència als deverbals curts (sense morfema o amb morfema -a). Continua aquí.

Ja fa molts d’anys que en diverses publicacions i a les meves classes vaig denunciar com a castellanisme la paraula actitud. La primera observació pertinent és el fet que en totes les llengües que han adoptat aquest mot hi apareixen dues tt o una, i l’única llengua en què hi trobam una c és l’espanyol (i les seves còpies, català i gallec). Italià attitudine, francès i anglès attitude, portuguès atitude, romanès atitudine, danès attitude, suec attityd, maltès attitudni. Doncs quan totes les llengües coincideixen en un terme i l’espanyol i el català discrepen d’aquella forma universal, podem posar-nos a investigar. L’article complet, publicat en el Diari de Balears dissabte passat, el podeu llegir aquí.

Em conviden a participar a un esdeveniment social i gastronòmic dit, segons la invitació, una pa amb oliada. Sóc un entusiasta d’aquest menjar, símbol nacional dels Països Catalans —tant si en el nom hi preval l’oli com si hi preval la tomat(ig)a— i sopar quasi diari de molta de la nostra gent que mai no n’arriba a estar embafada. Però en aquest cas concret, el de la invitació esmentada, tem pel paladar dels comensals, perquè, com tots els plats, aquest també vol equilibri i moderació amb tots els ingredients. I si damunt el pa hi posen una oliada, pot sortir embafós, com si hi posen una salada pot sortir immenjable de salat. Continua aquí (article setmanal del Diari de Balears).

«Crec que tenim elements per a establir la hipòtesi que olfacte, amb totes les variants històriques (olfacte, olfat, olfato i olfacto) és un hispanisme. He dit hipòtesi, i òbviament he d’afegir tot d’una —perquè ningú no llegeixi coses que no he escrit— que en aquest article no propòs eliminar aquesta paraula de la nostra parla. El meu propòsit només és mostrar el món de la interferència lingüística, un món fascinant, amb una part important encara inexplorada, un món ple de sorpreses i de coses que no semblen allò que són.»

Crec que aquest article en sorprendrà més d’un. És l’article d’aquesta setmana en el Diari de Balears. Llegiu-lo complet aquí.

L’article “De serbis i altres gentilicis discutibles”, publicat fa dos dissabtes [Diari de Balears], ha generat una bona quantitat de reaccions i consultes sobre la problemàtica dels gentilicis. Per això no serà sobrer fer-ne un altre article.

Els gentilicis són com la resta de les paraules: uns són patrimonials, existents des del moment en què la llengua s’estava formant i resultat de l’evolució de gentilicis llatins. Uns altres —la immensa majoria— s’han anat incorporant a la llengua posteriorment, ja sigui aplicant mecanismes interns de derivació, ja sigui com a manlleus d’altres llengües, entre elles el mateix llatí (cultismes). Per exemple, grec, francès i alemany són paraules evolutives, sorgides dels mots llatins graecu, francense, alemannu; eivissenc és un gentilici format per derivació a partir de Eivissa; europeu és pres com a cultisme del llatí europaeus; i extremeny és pres del castellà extremeño. Continua aquí.

«Les llengües europees documenten la paraula banana a partir del segle XVI. Però l’espanyol en diu plátano, paraula documentada en el mateix segle XVI que sembla que és la que sempre s’ha usat a Espanya. La paraula banana és l’habitual a una part de l’Amèrica hispanoparlant i amb usos regionals diversos. Per exemple, Antonio de Ulloa a Viaje al reino del Perú (1748) diu que allà hi ha tres classes de plátanos, que anomena bananas (les més llargues), dominicos i guineos. Banana no apareix en els diccionaris de l’Acadèmia espanyola fins al 1884, com a sinònim (s’entén que americà) de plátano. No sabem per quin misteri l’espanyol va traslladar el nom de l’arbre plátano al bananer i al seu fruit. Els etimologistes de l’espanyol —com Coromines— no en diuen res. Podríem posar com a hipòtesi que aquí hi ha un creuament amb alguna paraula (americana?) pròxima.»

Aquest és un fragment de l’article que avui publicam en el Diari de Balears. Llegiu-lo complet.